Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Països Catalans: estat de la qüestió
14 jul 2013

L’11 de setembre, a Barcelona, es posava en evidència de manera contundent un profund canvi d’escenari polític al Principat. Aquest final abrupte de la fase d’estabilitat de l’actual règim ha tornat a posar sobre la taula una vella problemàtica que havia quedat en bona mesura soterrada: la qüestió dels Països Catalans i les seues possibilitats d’articulació política. No es pot dir que la discussió haja esdevingut una preocupació generalitzada entre la “societat civil”, però és indubtable que el debat ha adquirit una rellevància considerable en determinats cercles polítics, mediàtics i d’activistes involucrats en el debat “sobiranista” (i, no cal dir-ho, entre les organitzacions i col·lectius vinculats a l’esquerra independentista, que sempre ha tingut entre les seues prioritats programàtiques la construcció de la nació completa, i des de la qual s’ha impulsat recentment una plataforma que hi treballa específicament, “Som Països Catalans”). Amb alts i baixos i diferents moments “detonants” (com les setmanes immediatament anteriors a la manifestació de l’11 de setembre, l’aprovació de la Declaració de Sobirania o la polèmica entorn de la no acceptació de l’ANC de Mallorca com a territorial de l’ANC) l’intercanvi més o menys agrejat d’opinions a través de les xarxes socials i el degotall d’articles d’opinió a diferents mitjans ha estat continu. Més enllà de les polèmiques concretes, però, és clar que la reflexió entorn de la independència i la territorialitat de la nació ha pogut emergir perquè es produeixen un seguit de condicions polítiques que l’afavoreixen.




Per què ara?

En primer lloc, no hi ha dubte que el procés engegat al Principat de Catalunya cap a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació (que inevitablement se circumscriuria a les quatre províncies) representa un dels reptes més considerables per als sectors del catalanisme cultural i polític que en major o menor mesura havien reconegut els Països Catalans com a “nació cultural”, però que s’havien pogut anar movent en la indefinició pel que fa a la seua articulació política (sobre aquest tema hi torne més endavant). La “premuda d’accelerador” del Principat ha posat al descobert les contradiccions entre diferents projectes i concepcions de la nació al si de les organitzacions que històricament o més recentment han vehiculat bona part del projecte independentista (com s’ha fet palés recentment en l’episodi de l’ANC de Mallorca). La certa indefinició en què ens havíem anat movent durant l’etapa d’estabilitat del conflicte nacional amb l’Estat es farà més i més insostenible a mesura que s’avancen passos cap a un hipotètic referèndum, en vistes del qual tothom es veurà impel·lit a (re)situar les seues posicions.

Aquesta acceleració del contenciós entre Catalunya i l’Estat es produeix a les envistes de l’esfondrament del règim polític postfranquista, que es fa manifest en les crisis del model d’articulació territorial i del sistema de partits sorgit de la transició. Són mostres fefaents de la primera de les crisis apuntades l’evidència dels límits del model autonòmic i la dinàmica recentralitzadora empresa per la dreta sota els auspicis d’una part del PSOE; el debat obert al voltant del finançament, i no solament al Principat (la qüestió comença a ocupar un espai important del debat polític al País Valencià i les Illes); o la qüestió lingüística i cultural, agreujada amb la llei Wert però amb diverses ramificacions (les polèmiques sobre el LAPAO, les “modalitats balears” i la persecució del català de mans de Bauzá, o la insistència del PP valencià en el debat identitari). Pel que fa al sistema de partits, no cal allargar-s’hi: les enquestes assenyalen caigudes significatives en intenció de vot al PSOE i el PP, els dos gran pilars del sistema polític espanyol, i al Principat es constata un desgast significatiu de CiU. Tot plegat assenyala la possibilitat (i, probablement, la necessitat) d’emergència de nous programes i projectes polítics, cosa que explicaria el creixement d’ERC al Principat, l’anunciat sorpasso de Compromís al PSPV en el cas valencià, etc.

Finalment, no podem menystenir la influència de la irrupció en l’escenari polític del Principat de l’esquerra independentista, principal hereva del projecte de nació completa, amb l’entrada de la CUP-AE al Parlament. Aquesta formació ha tornat a posar la qüestió dels Països Catalans sobre la taula en diferents debats parlamentaris (especialment en el debat de tramitació de la Declaració de Sobirania). D’altra banda, i com a conseqüència de la integració del PSAN en el si de Solidaritat, aquesta formació havia esdevingut defensora del marc dels Països Catalans en clau independentista durant l’anterior legislatura. També ERC, de manera més o menys explícita en funció del moment i l’àmbit territorial, ha fet seua l’aposta pels Països Catalans.


És en aquest marc general esbossat que ha (re)sorgit el debat a les pàgines de la premsa generalista vinculada al nacionalisme català (El Punt-Avui i Ara, principalment), a diferents diaris digitals que s’identifiquen com a sobiranistes (VilaWeb, Nació Digital…) i de manera especialment intensa als portals de l’esquerra independentista (Llibertat.cat i l’Accent). N’han pres part persones de diferents tendències polítiques, representants de partits polítics, periodistes i membres d’associacions no partidistes; des del Principat estant o des de la perspectiva d’altres territoris dels Països Catalans… (al final de l’article hi trobareu un extens però no exhaustiu recull d’articles de diferents tendències que han tocat la qüestió des de l’agost del 2012). Tot el conjunt d’opinions expressades contribueixen a un debat viu, important i necessari, però en el qual s’evidencia la necessitat d’anar clarificant conceptes i d’adaptar-hi en conseqüència l’estratègia i tàctica política, sobretot per a les entitats i moviments que d’una manera o altra aposten pels Països Catalans com a projecte polític.

Les cartes damunt la taula

Tant els arguments com les reaccions a aquest debat s’han situat en esferes diferenciades que podríem agrupar grosso modo en quatre grans blocs.

(1) Per una banda, per al que podríem anomenar catalanisme mainstream, la postura més estesa ha estat probablement, i amb perill de caure en la caricatura, la d’un silenci o menyspreu pragmàtic, combinat amb un notable desconeixement de la realitat sociopolítica de la resta de territoris, tot plegat amanit amb una certa retòrica culturalista (sobretot quan es produeixen agressions contra la llengua a d’altres territoris: el cas del LAPAO i la reacció irada que ha provocat al Principat en són una bona mostra). Tot plegat no suposa una especial novetat o sorpresa. Ja en parlava Joan Fuster als anys 70:

poc o molt, la promoció dels Països Catalans -com a programa- ve incitada des de la perifèria: des del País Valencià, des de les Illes. A la Catalunya estricta no en senten la necessitat: parteixen d’un “regionalisme” fort, virulent i tot, cantant Els Segadors i gargaritzant algun “Visca Catalunya lliure!” («Països Catalans, problema i programa», 1979)

Ben sovint, la visió que aquest corrent majoritari ha sostingut sobre les Illes però ben especialment sobre el País Valencià s’ha traduït en una visió xovinista i panxacontenta que consistia a veure en l’ull aliè la palla de la ineficàcia i la corrupció, conseqüència de la la degradació “moral” dels dirigents valencians i illencs. Les majories absolutes clamoroses de la dreta espanyola en aquests territoris provoquen al Principat una sensació barrejada d’incomprensió, rebuig i commiseració i converteixen els ciutadans valencians i illencs en còmplices i víctimes de la mateixa degradació moral dels dirigents. Al capdavall, se sosté, cadascú, cada societat, té el que es mereix (una visió ben interioritzada per una bona part del catalanisme al País Valencià), i amb aquest panorama és ben difícil, si no impossible o al remat poc desitjable, engegar cap dinàmica de confluència política.

(2) Aquest corrent d’opinió ha anat coincidint amb l’èmfasi –més o menys explícit i de major o menor intensitat– que s’ha fet en l’afirmació dels territoris de parla catalana com a “nació cultural” (sense traducció política) des de sectors del nacionalisme català de diferent arrel. Aquesta distinció, recurrent en la discussió d’abast general sobre el fenomen nacional, remet a la sempre difícil conciliació entre el que clàssicament s’identifica com a nacionalisme “versió francesa” o nacionalisme “cívic” (la tradició de Renan) i el nacionalisme “versió alemanya”, nacionalisme “romàntic”, etc. (de Herder, Fichte, Schlegel): es tracta, en definitiva, de les relacions entre els fonaments de la nació (ètnics, culturals, lingüístics…) i la consciència o la voluntat pròpiament nacionals. Aquesta dicotomia ha fet forat en la reflexió sobre el fet nacional català sobretot a partir de la definició que en va Joan F. Mira a Crítica de la nació pura (ed. 3i4, 1984). Pecant de la possibilitat de donar-ne una visió massa simplista, aquesta posició es podria resumir en la constatació del caràcter compartit de determinats trets culturals (la llengua hi juga un paper central, però també s’esmenten les tradicions i les festes, les rondalles, la cuina, etc.) i una certa trajectòria històrica paral·lela, dels quals no s’ha derivat, però, una consciència política unitària. La “nació cultural” no s’ha traduït en “nació política”: i doncs, aquest sector es reconeixeria en els Països Catalans com a nació cultural si bé només en Catalunya com a nació política. Aquesta “constatació” (que la nació cultural no ha esdevingut nació política) s’ha convertit en un “lament” que s’ha anat repetint de tant en tant però del qual no s’ha derivat una pràctica política de vertebració d’aquest espai nacional potencial.

En el context actual, la traducció política d’aquest posicionament es pot sintetitzar en tres “moments” d’acció: (a) de moment, Catalunya fa el seu camí i la resta de territoris ja engegaran els seus propis “processos”, que convergiran o no en un moment futur amb el de Catalunya i en els quals no s’ha d’“interferir” des del Principat estant1. (b) Des del moment de la hipotètica independència, des de Catalunya s’han de mantenir i enfortir els lligams en el camp lingüístic, cultural i comunicatiu amb la resta de territoris catalanoparlants. Es continuaria, doncs, reforçant la “nació cultural” sense perspectives d’acció per a vertebrar “políticament” aquests territoris: transitant un camí d’indefinició, es planteja com una possibilitat inconcreta i sense mesures d’impuls i estímul. (c) S’apunta un estadi futur de possible (con)federació d’estats a partir de la lliure incorporació dels diferents territoris de parla catalana (vegeu ací una síntesi modèlica d’aquest plantejament).

(3) No es pot menystenir –tot i que no hi entre en profunditat perquè no apareix amb freqüència en els articles sobre territorialitat i independència (del Principat) que són a la base d’aquest escrit i perquè no en sóc especialment coneixedor– l’emergència en els darrers temps d’un discurs d’arrel econòmica, que proposa postergar el debat sobre l’articulació política i la discussió nacional sobre els Països Catalans i posar sobre la taula unes reivindicacions de caire econòmic que beneficiarien el conjunt de les economies de l’“arc mediterrani”. En són exemples la reivindicació del corredor mediterrani des de diferents estaments polítics i empresarials (catalans, valencians i murcians), la voluntat d’assumir la gestió de les infraestructures (ports, autopistes, ferrocarril, etc.) i darrerament la pugna pel repartiment del dèficit i la demanda de millores en el finançament autonòmic, posant en evidència el dèficit fiscal de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià (amb diferent intensitat en funció del territori i l’obediència política dels mandataris). Això representa tota una nova veta discursiva que, si bé alguns pretenen transformar en el soterrar definitiu de la “qüestió nacional”, hauríem de saber replantejar des de l’esquerra: a ningú se li escapa que la gestió i la millora de les infraestructures és una de les pedres angulars de qualsevol canvi de model productiu, de la interconnexió dels territoris i de la viabilitat de qualsevol projecte compartit. Sóc del parer que cal entrar i incidir en aquest debat, perquè tota política que no fem nosaltres… etcètera.

(4) Per últim, és possiblement l’esquerra independentista la que ha dedicat més esforços de definició i concreció a la qüestió dels Països Catalans: tot i fluctuar (com qualsevol moviment nacionalista) entre les categories més pròpiament “ètniques” i “cíviques” en la definició i justificació de la nació, ha tingut la voluntat de superar aquesta visió i ha lligat –des d’una perspectiva marxista– la construcció nacional a un projecte de transformació social i a la línia estratègica a seguir per a avançar en eixa direcció. Tot i això, la seua limitada capacitat d’incidència li ha impedit consolidar avanços palpables en aquest sentit, i moltes de les accions que ha impulsat per a confrontar el plantejament romàntic de Catalunya com a nació política i els Països Catalans com a nació cultural (i per tant al marge del projecte polític) han reproduït sovint els termes i les formes d’aquell vell nacionalisme exclusivament cultural, paisatgístic, artístic… (exaltació dels símbols, la llengua i la literatura; l’excursionisme; etc.). Una qüestió que hi ha suscitat debat recentment és la definició del subjecte polític de l’autodeterminació i, en aquest sentit, les estratègies que podríem anomenar (amb més o menys encert) “unitaristes” o “(con)federals” en l’avanç cap a la construcció nacional, una qüestió sobre la qual tornaré tot seguit2.

Dues qüestions pendents i algunes propostes

Vistos els plantejaments, per a l’autor d’aquestes ratlles hi ha dos aspectes de la problemàtica que cal enfrontar per a poder sostenir un debat fonamentat i seré sobre la qüestió nacional. En primer lloc, sobre tota la discussió hi sura l’existència de diferents graus de consciència nacional en els diferents territoris dels Països Catalans. La qüestió a respondre seria: per què, si compartim els elements que poden fonamentar l’aparició d’una consciència nacional (i d’una nació com a expressió d’aquesta consciència), a alguns llocs (el Principat) s’hi ha desenvolupat una consciència nacional diferent de l’espanyola i en altres s’hi ha mantingut, de manera molt majoritària, una identitat “regional” i nacionalment espanyola?3 Aquests diferents estadis en la “presa de consciència” nacional es combinen amb un altre aspecte, lligat estretament al primer, i que es posa especialment de relleu en el context actual, amb la possibilitat oberta d’un procés de secessió del Principat: mentre la poca consciència nacional no-espanyola existent a la resta de territoris solia ser “de Països Catalans” (encara ho és, al moment present, al País Valencià?), la consciència nacional principatina circumscriu molt majoritàriament la nació a les quatre províncies (hi ha qui ha batejat aquest fenomen amb el nom de “catalunyisme”4). La tasca dels qui apostem pels Països Catalans com a projecte de futur passa, al meu parer, per la reflexió sobre com incidir sobre el bloc majoritari que dóna suport a la secessió del Principat però que reconeix exclusivament Catalunya com la seua nació; però sobretot (una qüestió ben difícil però d’una necessitat peremptòria) sobre com incidim sobre la majoria de la població valenciana, franjolina, formenterera, nord-catalana… perquè deixe d’identificar-se majoritàriament com una part de la nació espanyola i francesa amb el corresponent “matís regional” (amb quines iniciatives polítiques, a partir de quines estructures organitzatives, etc.).

En segon lloc, els qui advoquem explícitament per la vertebració política dels Països Catalans cal que plantegem un debat serè al voltant del model d’estat a partir del qual s’ha de plantejar un hipotètic futur d’unificació: un de més tendent a l’“unitarisme” o un model més aviat “confederal”. La discussió, que pot semblar més o menys ociosa i aplicable (si és que ho és mai) molt a llarg termini, resulta, però, d’una actualitat cabdal: en el fons, el debat subjacent és la definició del subjecte d’autodeterminació en el procés d’alliberament dels Països Catalans, i una part dels seus habitants podrien ser cridats a curt-mitjà termini a exercir aquest dret en un referèndum. Qui sap si el debat ja està solucionat abans de començar: no en va el Parlament de Catalunya ha establert que “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Amb tots els dubtes que pot suscitar l’operació d’“independència per parts” (ben raonables, especialment quan es plantegen des de la resta de territoris), no deixa de ser cert que la via “unitarista” ens abocaria a la inacció en el moment present, en què el “procés” està començant a encarar-se al Principat. Els independentistes de sempre s’oposaran a l’oportunitat de secessió d’un dels territoris, a l’espera indefinida de la resta? Potser els qui apostem per un futur compartit entre els Països Catalans haurem d’assumir que, tant si preferim un futur d’estat “unitari” o “confederat”, ens caldrà actuar amb les condicions objectives del present per a fer possible aquest demà compartit. Això és, reforçant i adequant les estratègies polítiques i els discursos per a fer possible el trencament amb els estats espanyol i francès de tots i cadascun dels territoris en el moment oportú, i encarant aquest trencament cap a un projecte de futur comú, els Països Catalans. Un projecte que, per a triomfar, haurà d’aparèixer com a viable i factible i “objectivament” millor per als interessos de la majoria que la subjecció als estats actuals.

Es tracta en aquest punt de deixar de banda la tradicional i romàntica visió “retrospectiva” de la nació, que pren el passat com a justificació de la “necessitat” d’un present i un futur compartits, i avançar en una visió “prospectiva”, és a dir, enfocada cap a un projecte de futur compartit (una visió que no està gens lluny del plantejament que l’esquerra independentista ha anat mantenint i actualitzant d’ençà de la fundació del PSAN l’any 1968). Situats en aquesta tessitura, els independentistes d’esquerres que apostem pels Països Catalans hi tenim bastant a guanyar. D’una banda, perquè aquesta perspectiva permet una certa combinació de les categories de la dicotomia “nació ètnica”–“nació cívica” i una superació de les limitacions que presenta aquest enfocament dicotòmic a l’hora de construir els Països Catalans. Des de la perspectiva de la nació “ètnica”, els Països Catalans serien una “realitat” més o menys inamovible fixada per uns fonaments determinats (llengua, cultura, història): en una visió prospectiva de la nació, en canvi, aquests elements s’imbriquen amb la resta de propostes (econòmiques, polítiques, de model social…) que conformen el projecte de nació, com a “garants” d’una certa cohesió i viabilitat comunicativa i cultural del futur projecte, i aporten a més una base inclusiva d’identificació (la llengua catalana)5. També permet esquivar les dificultats que causa la definició de la nació com a fruit en exclusiva de la consciència i la voluntat dels seus ciutadans (versió “cívica”) quan la confrontem amb la identificació nacional majoritàriament espanyola (o francesa) a la majoria de territoris catalanoparlants. Contra això, la nació tindria una existència potencial en un futur projecte d’alliberament i l’objectiu dels qui la defensen com a aspiració legítima hauria de ser treballar per a aplegar-hi al voltant el màxim de voluntats –sense quedar invalidada pel seu caràcter minoritari.

Ara bé: quins són els elements que hauria de contemplar aquest projecte de futur? En aquest punt hi ha la clau de volta de tot plegat i ens cal anar-ho definint. D’entrada, són sobrades les problemàtiques que, de grat o per força, tenim en comú, i que ens permeten l’articulació d’un programa de demandes específiques i compartides: defensa del territori i canvi de model productiu contra la bal(n)earització de l’economia (que tot i que ja no representa una línia de creixement s’ha mantingut inalterat i en perduren molts dels efectes negatius), la defensa de la llengua i l’educació pública integradora, la connexió euromediterrània tant a nivell econòmic com polític… Es tracta d’anar definint aquest programa polític i d’aconseguir que resulte factible i viable i que incidisca en la millora de les condicions de vida del poble (apoderament i autoorganització popular, democràcia radical, transformació social i sobirania econòmica, garantia dels drets socials i de participació…). I cal, també (o sobretot), que estiguem en condicions de transmetre la proposta a la majoria i que siga capaç de generar identitats polítiques i crear noves hegemonies. Qui com els independentistes d’esquerres, que entenem els processos d’alliberament nacional lligats inextricablement als processos de transformació social, pot presentar un projecte de nació atractiu per a la majoria com aquest? Ens hi posem?



Recull d’articles sobre els Països Catalans i la independència del Principat [ordenat per mitjà i autor]

El Punt-Avui

Botran, Albert (06/05/13): «Països Catalans: un pas enrere, dos endavant» http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/lliure/7-vista/8-articles/6424

Carod-Rovira, Josep-Lluís (14/10/12): «La somio completa» http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/583721-la-s

Guia, Josep (07/01/13): «Territorialitat i independència» http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/608231-

Ara

Cardús, Salvador (02/10/13): «Independència i Països Catalans» http://www.salvadorcardus.cat/?p=5035

Muñoz, Jordi (03/05/13): «Els Països Catalans en el procés sobiranista català» http://www.ara.cat/premium/opinio/Paisos-Catalans-proces-sobiranista-cat

Nació Digital

Carod-Rovira, Josep-Lluís (02/05/13): «La nació d’alguns independentistes» http://www.naciodigital.cat/opinio/5976/nacio/alguns/independentistes

Voltas, Eduard (03/05/13): «Ens deixareu penjats» http://www.naciodigital.cat/opinio/5986/deixareu/penjats

VilaWeb

Aragonès, Pere (24/10/13): «Independència de Catalunya: com queden els Països Catalans?» http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4049697/pere-aragones-independe

Bibiloni, Gabriel (27.04.13): «L’ANC i la nació» http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4109363/gabriel-bibiloni-lanc-n

Lladó, Joan (26/04/2013): «Els Països Catalans, llast o oportunitat?» http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4109125/joan-llado-paisos-catal

Llobet, David Jordi (24/04/13): «L’ANC ha fet allò que havia de fer» http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4108401/david-jordi-llobet-lanc

Lluís, Joan-Lluís (22/01/13): «Els Països Catalans? Quan Catalunya sigui a les Nacions Unides» http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4076374/paisos-catalans-quan-ca

Partal, Vicent (03/10/12): «País Valencià i Illes. Per què sóc optimista?» http://www.vilaweb.cat/editorial/4044567/pais-valencia-illes-soc-optimis

Partal, Vicent (23/04/13): «La nació, que l’ANC no hauria de confondre» http://www.vilaweb.cat/editorial/4107858/nacio-lanc-hauria-confondre.htm

L’Accent

Editorial (núm. 234): «Aclarim conceptes» http://www.laccent.cat/index.php/opinio/editorial/item/2839-aclarim-conc

Editorial (núm. 241): «L’autodeterminació limitada» http://www.laccent.cat/index.php/opinio/editorial/item/3013-l-autodeterm

Fabra, Pau (24/09/13): «Catalans quan convé» http://www.laccent.cat/index.php/opinio/col-laboracions/item/2846-catala

Garcia, Marc (02/08/12): «Perdre per guanyar o guanyar per perdre» http://www.laccent.cat/index.php/opinio/la-rematada/item/2772-perdre-per

Garcia, Marc (08/02/13): «Color nacional per ban municipal» http://www.laccent.cat/index.php/opinio/la-rematada/item/3032-color-naci

Majó, Adam (18/12/12): «Una bandera a l’ONU» http://www.laccent.cat/index.php/opinio/la-rematada/item/2986-una-bander

Llibertat.cat

Aldeguer, Jordi (03/01/2013): «Sense les Illes i València no hi ha independència! (o sí)» http://www.llibertat.cat/2013/01/sense-les-illes-i-valencia-no-hi-ha-ind

Aldeguer, Jordi (02/02/2013): «“Falsos” debats» http://www.llibertat.cat/2013/02/-falsos-debats-20691

Belda, Pau (diverses dates): sèrie de tres articles «Homenatge a Fuster». Enllaç (I), enllaç (II), enllaç (III).

Belda, Pau (18/02/13): «Regionalisme possibilista» http://www.llibertat.cat/2013/02/regionalisme-possibilista-20850

Benítez, Carles (13/02/13): «A la recerca de complicitats per (re)-lligar la nació (els Països Catalans)» http://www.llibertat.cat/2013/02/a-la-recerca-de-complicitats-per-re-lli

Buigues, Albert (20/01/13): «La declaració de sobirania: el començament del procés» http://www.llibertat.cat/2013/01/la-declaracio-de-sobirania-el-comencame

Infante, Antoni i Jesús Frare (25/01/13): «Des del País Valencià: SÍ a la declaració de Sobirania, SÍ a la Independència dels Països Catalans» http://www.llibertat.cat/2013/01/des-de-el-pais-valencia-si-a-la-declara

Ribera “Titot”, Francesc (19/02/2013 ): «La resposta pot ser una nova pregunta» http://www.llibertat.cat/2013/02/la-resposta-pot-ser-una-nova-pregunta-2

Rico, Toni (13/01/2013): «Subjectes polítics, essencialistes i culturals» http://www.llibertat.cat/2013/01/subjectes-politics-essencialistes-i-cul

Saborit, Nel·la 22/01/2013): «Per què tenim el deure de ser-hi?» www.llibertat.cat/2013/01/per-que-tenim-el-deure-de-ser-hi-20577

Altres

Caralt, Joan (09/03/13): «Els Països Catalans com a projecte polític i social» http://www.enlluita.org/site/?q=node/6139

Cardona, Aleix (25/02/2013): «Contra la “independència” de Catalunya» http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/240792

Castellanos, Carles (21/02/13): «Perspectives de la lluita independentista després de l’11 de setembre i de les eleccions del 25 de novembre», a La Veu 102 http://www.llibertat.cat/2013/02/perspectives-de-la-lluita-independentis

Lladó, Joan (03/02/13): «Els illencs voldran sumar-se a la independència del Principat?» http://in.directe.cat/escolta-principat-la-veu-dun-fill/blog/9578/els-il

CIEMEN (13/10/12): «Manifest de València» http://www.ciemen.org/pdf/Manifest%20CIEMEN%20Val%C3%A8ncia%2013%20d%27o

Som Països Catalans (02/02/13): «Manifest fundacional» http://www.sompaisoscatalans.cat/ManifestFundacional.pdf

1Aquesta idea es formula en termes de diferència de “ritmes” de consciència i construcció nacional: vegeu-ne una discussió a l’article de Carles Badenes (enllaç).

2Vegeu alguns dels articles que han encetat el debat des d’una perspectiva “confederal”: Pau Belda: «Ni ERC ni CUP: Homenatge a Fuster (III)» (17/11/2012); Toni Rico, «Subjectes polítics, essencialistes i culturals» (13/01/2013); Nel·la Saborit: «Per què tenim el deure de ser-hi?» (22/01/2013). Per a una resposta a Rico, vegeu Jordi Aldeguer: «“Falsos” debats» (l’apartat que hi fa referència directa) (02/02/2013). Vegeu també l’article de Toni Rico (enllaç).

3Una pregunta que és a la base de textos fonamentals com Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives i encara més explícitament de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, pensat com és ben sabut com a resposta a Vicens (l’interrogant és també, en aquest sentit, a la base de la relectura que fa l’historiador castellonenc Ferran Archilés del pensament del de Sueca a Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, ed. Afers, 2012).

4Sobre l’equiparació entre “catalunyisme” i blaverisme que s’ha arribat a plantejar, recomane aquesta breu reflexió d’Adam Majó, que remet per a mi novament a la qüestió de la “nació cultural”: mentre uns (blavers) s’imposen com a objectiu primordial tallar qualsevol tipus de vinculació “simbòlica” amb la resta de territoris catalanoparlants (nom de la llengua, senyera sense blau, etc.) els altres, seguint el corrent principal del catalanisme, se solen reconéixer en la unitat de la nació cultural i en la defensa dels elements simbòlics i culturals comuns. Això deixant de banda el caràcter feixistitzant del moviment blaver, ben analitzat per Vicent Bello a La pesta blava (ed. 3i4, 1988).

5Vegeu una discussió molt breu sobre la llengua com a element vertebrador de la nació i com a factor inclusiu a Toni Rico: «Quan penses que l’únic fusterià eres tu. Alguns apunts sobre el llibre de Ferran Archilés Una singularitat amarga» (10/08/2012), apartat “Un essencialisme objectiu, racional i inclusiu”.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Països Catalans: estat de la qüestió
14 jul 2013
L'Estat de la Qüestió:

La Qüestió de l'Estat.
Sindicat