|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
L’hora dels Països Catalans
|
|
|
per Guillem Colom |
09 jul 2013
|
|
|
L’any 1978 Quim Monzó va publicar el recull de contes Uf, va dir ell. El segon conte, molt curt, es titula ‘En un temps llunyà’: tracta d’un homínid que un dia deixa de caminar a quatre potes, i adopta la postura humana. Llavors, amb molt d’esforç, és capaç d’assenyalar i anomenar un arbre, el cel i l’aigua. Finalment, assenyala la terra que trepitja i li dóna nom: Països Catalans, “somrient i xiroi, sense saber quina una n’acabava d’organitzar.”
Avui, anomenar aquest espai del Mediterrani amb el terme Països Catalans encara és polèmic. Això mostra dos fets: per una banda, que els Països Catalans segueixen existint. I per una altra, que segueixen sent un projecte molest, que provoca rebuig. Pot semblar, llavors, que la realitat no ha canviat substancialment: molta gent segueix fent feina i creient en el projecte comú i plural que són els Països Catalans, i l’Estat espanyol segueix negant-los i atacant-los, la qual cosa és una òbvia paradoxa, perquè no és necessari atacar allò que no existeix, i molt menys negar-ho. És a dir, tots els esforços que fan diverses institucions espanyoles per negar els trets característics dels Països Catalans –LAPAO, llei contra el terme País Valencià, modalitats a les Illes, LOMCE– no fan més que mostrar la vitalitat de la nostra nació, a més de fer palès que som una amenaça pel projecte d’Espanya.
Amb tot, en els darrers anys s’han produït dos canvis crucials: en primer lloc, l’Estat ha perdut molta legitimitat, tant a dins com a fora del nostre país. I en segon lloc, el procés d’independència d’una part del país s’ha accelerat. Tot i que ambdós processos estan relacionats, aquest article es centra en analitzar el segon: la possible independència del Principat.L’Esquerra Independentista hem d’assumir que la situació política i social ha canviat substancialment, i cal actuar en conseqüència. Per la meva banda, penso que hem de defugir dues interpretacions: la primera, triomfalista, no és capaç de veure els problemes que la independència d’una part pot portar a la resta de la nació, sobretot a aquells territoris que es troben sota administració espanyola. La segona, apocalíptica, no és capaç de veure els avantatges que la independència del Principat pot portar a la resta de la nació.
Aquest nou escenari implica alguns punts positius i altres negatius. Cal treballar per reduir la incidència d’aquests darrers, tot tractant de reconduir-los, i fins i tot transformar-los en avantatges. Hem de treballar perquè la independència del Principat no sigui un tsunami que desgasti enormement la resta del país. Això depèn de com es dugui a terme aquesta independència, i en aquest terreny el paper de l’Esquerra Independentista és crucial. Ara bé, també hem de ser conscients que la nació no deixa d’existir perquè s’independitzi una part. La nació seguirà existint mentre hi hagi persones que la defensin.És més, la independència del Principat pot obrir la porta a moltes oportunitats, i cal que la resta del país comencem a desenvolupar noves formes de construcció nacional.
Una de les tasques més importants és combatre ideològicament aquells independentistes que o bé no defensen obertament els Països Catalans, o bé en neguen l’existència –sense anar més enllà, fa setmanes Isona Passola els definia d’utopia política. Hem d’oposar-nos fermament a aquells que pretenen fer veure que els Països Catalans són un llast, i cal que ho fem de forma intel·ligent i racional. Des del meu punt de vista, hem de centrar la feina de conscienciació en tres àmbits: en primer lloc, fent campanyes populars i en positiu, reivindicant la nació sencera, i mostrant la seva pluralitat –la campanya Som Països Catalans n’és un bon exemple. En segon lloc, cal que treballem la visibilització i socialització del terme Països Catalans dins el sector ideològic i cultural: potenciar els productes culturals d’abast nacional, els mitjans de comunicació i de difusió d’idees, fundacions, congressos,etc. Aquesta és una feina poc perceptible a curt termini, però molt important a mitjà i llarg terme.Finalment, és necessari que la idea dels Països Catalans estigui present a les lluites socials, i a les reivindicacions sindicals. Mitjançant aquestes actuacions, hem d’intentar situar els Països Catalans al centre del debat polític dels sectors sobiranistes i independentistes.
Quant a la participació dins la política institucional del Principat, tenim un paper complex, i moltes vegades solitari, ja que sembla que cap altre moviment polític no posarà els Països Catalans al centre del debat, com es va veure amb la Declaració de Sobirania. D’aquesta forma, l’Esquerra Independentista s’haurà de moure en un espai complicat, aquell que es mou entre el sí a la independència del Principat i el sí als Països Catalans. Aquest és un espai molt difícil, sens dubte, i alguns diran que impossible, però crec que hem d’evitar la representació d’aquestes dues afirmacions com a oposades.
Tots aquests canvis ens mostren la necessitat de defugir els discursos enrocats i apocalíptics: hem de crear un relat nou i propi, adaptat al moment actual, que sigui capaç d’engrescar a sectors molt diversos. Als anys 60, un dels encerts del nostre moviment fou el desenvolupament d’una ideologia i unes formes innovadores, trencadores i alhora adaptades a la realitat social i cultural. Avui, davant els canvis que s’estan duent a terme, hem de ser capaços d’innovar de bell nou, i implementar nous discursos i eines de participació política.
Ho hem de fer per responsabilitat històrica, ja que com a revolucionaris no ens podem abstreure de la realitat, però alhora hem de ser fidels als nostres principis. Les paraules de Passola recorden, en certa manera, les d’aquells que l’any 1978 ens deien que la independència era una quimera, una utopia. Avui resulta que la utopia no és la independència del Principat, sinó la dels Països Catalans. L’Esquera Independentista sabem, però, que les utopies d’avui són les realitats del demà: que aquestes es duguin a terme depèn de l’encert en les línies polítiques i de la capacitat de treballar col·lectivament, adaptant-se als nous temps sense perdre les essències. Per això, avui, més que mai, és l’hora dels Països Catalans, de fer feina pels Països Catalans.
@guillemcm |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: L’hora dels Països Catalans
|
|
per els teus 'paisos catalans' voten al PP! |
10 jul 2013
|
Elecciones a las Cortes Valencianas de 2011
99 escaños de las Cortes Valencianas para la VIII legislatura
22 de mayo de 2011
Resultados
Francisco Camps - PPCV
Votos 1.211.112
Jorge Alarte - PSPV-PSOE
Votos 687.141
Enric Morera - Compromís
Votos 176.213
Marga Sanz - EUPV
Votos 144.703
Illes Balears
Resultados por partidos Partido Escaños Votos
PP 19 156.508 46.45 %
PSOE 10 79.551 23.61 %
PSM-IV 4 36.149 10.73 %
IB-LLI 0 12.313 3.65 %
CxI 0 11.922 3.54 %
EUIB 0 9.620 2.86 %
UPyD 0 7.334 2.18 %
ERC 0 5.323 1.58 %
CENB 0 2.299 0.68 %
PACMA 0 1.253 0.37 %
afegeix els 500.000 vots peperos a la Generalitat de Catalunya, la majoria absoluta a Andorra dels 'democrates lliberals' i els vots a Le Pen a Perpinya... com per sentir-se tranquils sota una senyera quatribarrada!!
El poble dels teus PP.CC. vota molt al 'PP' i molt poc als 'CC'!! |
|
Re: L’hora dels Països Catalans
|
|
per berna |
11 jul 2013
|
Un concepto tan sencillo como el de la libre federación, tomando como unidad el individuo (no el concepto alineal, heterogeneo, subjetivo y difuso de pueblo) os deja con pocos argumentos quejumbrosos y lastimeros sobre españas e imperios.
Cada vez que alguien os señala, señalais a la de al lado a ver si cuela.
No podeis demarcar un territorio ni una entidad cultural sin forzar una homogeinización irreal en cuanto a cultura, lengua, historia, costumbres... Que por lo general coinciden debido a lamentables imposiciones históricas.
La diversidad que subyace bajo vuestra pretendida uniformidad cultural (o la de cualquier otra) es, en cambio, reflejo de las distintas formas de vida, tan variadas como personas hay en el mundo, que cambian constantemente en funcion de la relaciones sociales y las circunstancias.
Por eso lo que llamais Catalunya, en cuanto a territorio es el eco de una imposición casi feudal, y tan arbitraria que pueden encontrarse infinidad de trazados distintos que encajen en el modelo.
La verdadera construcción territorial ha de ser capaz de escapar de las estructuras de control que abarca el estado y para ello debe partir del individuo y llegar al total en una ramificación gradual que cubra todos los ambitos de nuestra vida, desde nuestro hogar, la zona que habitamos, alli donde creamos construimos o intercambiamos... no puede empezar ni terminar en una entidad inconsistente como es la "nacion" o el "pueblo" tan arbitraria e innecesaria que solo sirve para rivalizar con entidades del mismo calado y distraer del cambio real que supere tanta miseria.
Por eso estoy en contra del estado español y del estado catalan y de cualquier proyecto politico que se base en la limitación y la homogeinización de la lengua y la cultura.
Muerte al estado y a sus falsos oponentes. |
|
|
