|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
Una banca pública nacional, el banc central de la república catalana.
|
|
|
per Top Secret Manel |
07 jul 2013
|
|
extracte del document |
4. La creació d’una banca pública
La contracció del crèdit originada el 2007 i les successives polítiques de reordenació han provocat canvis estructurals
de gran transcendència al sistema financer català de dubtosa efectivitat. Assolir plenes competències del sector financer
en un marc europeu és, sens dubte, una oportunitat per canviar el que no ha funcionat prou bé. Aquests canvis
es poden propiciar amb una intervenció directa —la creació d’un banc públic— o bé amb nova regulació del sector
financer.
A l’hora de parlar de banc públic, pot ser que ens referim indistintament a un o a diversos instruments per desenvolupar
diverses funcions que seran, sens dubte, rellevants —en alguns casos, imprescindibles— en el sistema financer de
la República catalana. Un banc públic pot respondre fonamentalment a dues funcions:
A) Banca comercial. Consistiria a suplir les funcions creditícies que actualment no desenvolupa de forma satisfactòria
la banca comercial, ja sigui mitjançant polítiques de nacionalització o en paral·lel a altres agents privats. En
principi, no es considera que sigui l’instrument adequat per garantir el bon funcionament dels mercats, però no es
descarta que pugui ser una alternativa per desenvolupar més endavant.
4 Aquesta és la via suggerida pel portaveu del Govern
(http://www.govern.cat/pres_gov/govern/ca/govern/consell-executiu/acords-)
33
B) Banca de desenvolupament. La seva finalitat seria la d’actuar com a garant del finançament d’activitats productives
i de la liquiditat necessària per al teixit productiu, de manera similar a com ho fan les banques de desenvolupament
regional o les antigues banques industrials. En l’àmbit autonòmic, ho ha començat a desenvolupar
l’Institut Català de Finances (ICF) i en l’àmbit estatal són funcions desenvolupades per l’Instituto de Crédito Oficial
(ICO) o ENISA.
De fet, la creació d’una banca pública de desenvolupament podria pivotar sobre l’actual estructura de l’Institut Català
de Finances (ICF). Dotar l’ICF, actualment configurat com a entitat de dret públic que té com a objectiu aportar
finançament al sector empresarial i contribuir a la reactivació de l’economia catalana, de la naturalesa jurídica d’entitat
de crèdit, perquè pugui actuar com a banca pública catalana és una de les principals propostes de política econòmica
d’Esquerra Republicana per a aquesta legislatura. Amb aquesta finalitat, es proposa la modificació de la legislació
d’àmbit estatal que regula les entitats de crèdit per incloure-hi l’Institut Català de Finances, dotant-lo de la corresponent
fitxa bancària, equiparant-lo a les altres entitats de crèdit que operen en el mercat financer, com ara els bancs, les
caixes d’estalvi, les cooperatives de crèdit, els establiments financers de crèdit o l’ICO.
Al costat d’una hisenda amb capacitat de gestió, recaptació, liquidació i inspecció sobre els tributs, una banca pública
és un element essencial per al desenvolupament d’una política financera i econòmica el més autònoma possible en el
marc de la Unió Europea i de la regulació actual dels mercats financers i els comptes públics. Les principals millores que
aportaria l’evolució de l’Institut Català de Finances cap a una estructura pròpia de la banca pública són màxima facilitat
per captar capital (tant operant en els mercats financers com captant dipòsits de persones jurídiques i físiques i d’institucions
públiques i obrint la possibilitat d’accedir a les subhastes de liquiditat del Banc Central Europeu), la capacitat per
fer operacions financeres pròpies de l’activitat tradicional de la intermediació bancària i la seva exclusió del còmput de
dèficit públic establert en les normes SEC-95, amb la qual cosa s’aconsegueix que les operacions financeres de l’Institut
no afectin els objectius d’estabilitat pressupostària establerts en la legislació. D’aquesta manera, es disposaria d’un model
de banca de desenvolupament regional assimilable al que hi ha a Alemanya i que opera amb resultats notables.
5. L’articulació del sistema monetari i financer
L’articulació del sistema financer també depèn de l’actuació dels organismes reguladors. Independentment de quina
sigui l’arquitectura institucional de la República catalana que desenvolupi aquestes funcions —actualment desenvolupades
fonamentalment pel Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors— es considera necessari
actuar d’acord amb els següents tres principis:
— Increment de la protecció al dipositari i el client minorista de productes financers, a partir d’una supervisió efectiva
dels processos de comercialització, i reforçar el rol i la presència de l’Agència Catalana de Consum en el sector
com a organisme públic de defensa del consumidor.
— Redacció i implementació d’un nou marc legislatiu que afavoreixi el desenvolupament de mètodes alternatius a la
banca convencional, la democratització de l’accés al crèdit i la recuperació de la seva funció social i de desenvolupament
territorial.
— En consonància amb l’esperit de l’actual Directiva de Serveis europea, l’aplicació de polítiques que, alhora, fomentin
models financers alternatius amb importants externalitats positives, garanteixin la lliure competència i evitin
situacions de domini monopolístic al sector bancari.
La política monetària i la pertinença a l’euro
L’actual política monetària europea és un llast per al futur desenvolupament dels territoris de la riba nord del Mediterrani,
que pateixen els efectes contraproduents de la devaluació interna. Malgrat que es reconeixen les bondats i
34
els avantatges que ha suposat l’adopció de l’euro —en termes de convergència europea, d’estabilitat i d’internacionalització—,
també cal posar en evidència els perjudicis que comporta una política monetària que no s’adequa a les
actuals necessitats de l’economia catalana. Així com es consideren indiscutibles els avantatges que planteja estar en
un espai de lliure circulació de persones, capitals i mercaderies per al nostre desenvolupament, sorgeixen cada vegada
més dubtes sobre si la pertinença a l’euro és el millor dels escenaris possibles a curt i mitjà termini. En aquest aspecte,
caldrà (en el cas d’arribar a situacions excepcionals) ser poc dogmàtic i estudiar alternatives que permetin un increment
de l’oferta monetària: des de monedes alternatives referenciades amb divises internacionals fins a sistemes de
pagament que actuïn a la pràctica com a moneda complementària.
Així, el dret a decidir inclou també la possibilitat de fer-ho respecte dels instruments monetaris i fiscals del nou Estat
sobirà. Tot i que la prosperitat econòmica d’un país a llarg termini no depèn principalment de la moneda que utilitzi,
sinó de la productivitat i l’eficiència del seu sistema econòmic o de la política fiscal que implementi, a curt termini, el
comportament de l’economia es pot veure molt influenciat pel tipus de canvi, el tipus d’interès i l’oferta creditícia, variables
que dependran de l’entorn monetari en què se situï l’economia catalana.
El futur de la moneda única depèn de la construcció europea, així com de la capacitat de resoldre satisfactòriament la
crisi financera actual dins el marc de l’euro. Avui per avui, però, sembla que a Catalunya hi ha consens social i polític
sobre el desig de continuar amb l’euro com a moneda i de delegar en el BCE la política monetària. El debat sobre la
inclusió de Catalunya dins la UE va fortament vinculat a aquest aspecte, de manera que avui Europa no sembla estar
en una posició de força com per jugar a prescindir d’una de les regions motor d’Europa. Així mateix, veient la deriva
dels països del sud d’Europa, cada dia més actors perceben que els costos econòmics d’utilitzar una moneda pròpia
podrien resultar inferiors en comparació amb els costos de la situació actual, en què no hi ha els beneficis de la devaluació
competitiva de la moneda pròpia que ressituïn els preus i els salaris de cara a l’exterior.
Com ha assenyalat l’expert Jordi Galí, des d’aquesta perspectiva podem preveure quatre escenaris possibles, en funció
de quin sigui en nostre calendari d’integració dins la zona euro:
I. Plena integració simultània a la constitució com a Estat.
II. Integració posterior a la constitució com a Estat però amb continuïtat de facto.
III. Bloqueig de l’admissió a la UE.
IV. Abandonament de la zona euro de l’Estat espanyol.
El Banc Central de Catalunya
A efectes pràctics, el nou Estat català necessitarà un banc central propi, el Banc de Catalunya (BC), que haurà de
supervisar els bancs establerts al nostre territori així com, segons l’escenari que s’acabi fent realitat, implementar la
política monetària del BCE o dissenyar i posar en pràctica una política monetària pròpia. En qualsevol cas, el desenvolupament
d’un embrió de BC i la formació de personal per fer-se càrrec de les seves tasques ha de ser una de les
prioritats a l’hora de construir les estructures d’Estat que necessitem.
La principal missió del BC haurà de ser la supervisió de la creació de crèdit, de tal manera que, si hi ha restriccions
monetàries, afectin el mínim possible a les activitats de l’economia real, per aconseguir un creixement equilibrat sense
tensions inflacionistes. És a dir, el crèdit de nova creació ha de ser prioritàriament per a les activitats que tinguin un
impacte directe en la generació de PIB, atès que la creació de crèdit per a activitats no productives o per al consum
privat genera inflació, bé sigui d’actius o de preus al consum, i a la llarga provoca bombolles i crisis financeres com la
que estem vivint.
A més, si la política fiscal no es coordina amb la creació de crèdit productiu, no pot ajudar a la recuperació econòmica,
ja que els dèficits públics redueixen el capital disponible per a les empreses privades. També haurem d’actuar envers
35
l’estructura del nostre sistema bancari perquè sigui competitiu i eficient. Per aconseguir-ho, ens caldrà emmirallar-nos
en altres països i en especial en el cas d’Alemanya.
A diferència del sistema bancari que resultarà després de la reestructuració que ha gestionat el Govern espanyol, en el
qual quatre o cinc entitats controlaran més del 80 % dels dipòsits catalans, a Alemanya, el 70 % del sector està basat
en petites caixes i cooperatives de crèdit que són propietat de les administracions locals i actuen en l’àmbit comarcal
sense ànim de lucre. Aquesta estructura fa que puguin avaluar més bé els riscos i que gestionin els recursos financers
amb molta més responsabilitat, fent un tipus de banca molt més sostenible i que no té incentius a participar dels
excessos del món financer que han dut a la fallida de bancs i caixes a Catalunya. Tot i que pugui semblar paradoxal,
es tracta de recuperar les nostres caixes evitant que tornin a caure en els excessos de la construcció, per dedicar-les
al finançament de la petita i mitjana empresa local, potser, fins i tot, recuperant algunes de les caixes fallides i capitalitzant-
les des del sector públic, seguint, per exemple, l’esquema promogut per economistes de l’FMI basat en una
actualització de l’anomenat Pla Chicago dels anys 1930 ideat per Richard Simon i Irving Fisher.
Sigui com sigui, l’Estat català ha de comptar amb un sector financer que es correspongui amb la nostra capacitat de
generació de riquesa, per superar la tradicional mancança que hem patit en aquesta eina fonamental de gestió econòmica
del país. |
This work is in the public domain |
|
Re: Una banca pública nacional, el banc central de la república catalana.
|
|
per Pescador |
07 jul 2013
|
la JOVENTUT COMBATIVA POSTUREJA Amb www.rema.cat.
xxx tu també i viatja
I SI RESULTA QUE EL PROCÈS CONSTITUENT VA COMENÇAR L´11 DE SETEMBRE DEL 2012?
I SI RESULTA QUE ERC ÉS LA SIRYZA GREGA??
I SI RESULTA QUE ELS HABITANTS DE CATALUNYA SOM UN PODER EN CONSTITUCIÓ???
ahhh la vida |
|
Re: Una banca pública nacional, el banc central de la república catalana.
|
|
per 2014 |
07 jul 2013
|
Ja s´ha parlat i ja s´ha decidit com organitzar la resistència per si les institucions d'autogovern passen a la clandestinitat.
Ara a donar-los pel sac fins que en Barcenas canti tot el que sap! |
