|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
La fi del somni que volia fer de cada treballador un propietari
|
|
per Argelaga
Correu-e: argelaga ARROBA riseup.net (verificat)
Adreça: argelaga@riseup.net |
25 jun 2013
|
|
Les manifestacions del 16 de febrer contra els desnonaments a Barcelona i del 17 de febrer contra la privatització de la sanitat pública a Madrid, signifiquen un salt qualitatiu en el rebuig de les masses assalariades a pagar les factures de la crisi. |
La fase de la protesta per poders mitjançant la «indignació» ha estat superada. A l’ambigu i poruc «moviment» del 15m que, en general, solament demanava la reforma de la partitocracia, ha succeït una autèntica mobilització popular amb objectius força concrets: dret a l’habitatge, a la atenció sanitària, a l’ensenyament, a la feina... El que ara mou les manifestacions són els interessos elementals de la societat acaparats per l’Estat i pel Mercat, que els hi són oposats, bé com a interès general objecte del govern i de la política, bé com a interès privat objecte de l’economia. En front d’aquelles primeres pseudo-assemblees de joves de classe mitjana aplegades per no decidir-hi res, hi tenim unes quantes dotzenes de plataformes i associacions assembleàries nascudes als barris i als llocs de treball que contradiuen les formes tradicionals d’integració de les lluites –sindicats, partits, ong, taules ciutadanistes– i les deixen enrere encara que no hi trenquin del tot. Són expressions independents i passatgeres d’un moviment popular emergent, que respon a l’agressió de l’Estat i la Banca organitzant-se autònomament. Són demostracions defensives que no qüestionen, és clar, la societat capitalista, ni tampoc no critiquen els seus fonaments polítics, però la manera de actuar pel seu compte, al marge de la representació professional jerarquitzada, junt amb la voluntat de sostreure al Mercat, i així doncs al capitalisme, tot el que hom considera dret social, mostra un contingut subversiu que si la lluita es manté i profunditza anirà desenvolupant-se. La pròpia dinàmica del moviment, sense líders, practicant l’ajut mutu que porta fins als «escraches» i les ocupacions, frega el límit d’allò que l’ordre pot tolerar. En tot cas, agrupacions com la «Plataforma Asamblearia de Trabajadores y Usuarios por la Salud» o la «Plataforma de Afectados por las Hipotecas» han alterat momentàniament la correlació de forces entre la societat civil real, la dels dirigits, i la societat oficial, la dels dirigents, obligant a aquests últims a «modificar l’agenda» i implicar-se, per tal de no perdre la iniciativa i estalviar-se sorpreses «sindicals» o «electorals». En efecte, l’aparició d’estructures populars horitzontals legalitzades com a sindicats per poder convocar vagues i l’avenç de l’abstencionisme assetgen l’esperit dels buròcrates com un malson.
L’esclat de la bombolla immobiliària posà fi al somni, primer franquista i després neo-demòcrata, del desenvolupisme, aquell que volia fer de cada treballador un propietari gràcies al crèdit «a mort». La destrucció del mercat del lloguer no va deixar més sortida que la compra si hom volia tenir accés a una vivenda estable, la qual cosa va originar l’endeutament de la població, massiu durant el període d’extrema especulació, entre 1996 i 2008. L’atur provocat per la crisi, que va començar precisament a la construcció, va portar bona part dels endeutats cap a situacions desesperades, puix les clàusules abusives dels crèdits els mantenien el deute tot i havent perdut la casa. La pah ha estat una reacció organitzada que caldria qualificar de normal o moderada davant d’un panorama insostenible i fins i tot il·legal, segons diu el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Ha sabut convertir-se en una ineluctable fatalitat, despertant nombroses mostres de simpatia i encara més adhesions en fer públic l’escàndol de les hipoteques, el qual desvelava la complicitat entre la majoria de polítics i les finances. Però a l’hora ha degut afrontar intents de criminalització que l’equiparaven a la «kale borroka» i arribaven a acusar-la de simpatitzar amb «el terrorisme d’eta». Això l’ha obligat a mostrar-se encara més dialogant i l’ha fet refiar-se massa dels sindicats, que sols la recolzaven per no quedar aïllats, i dels partits de l’oposició, que només volien desgastar al Govern, llançant-se de cap dins d’una Iniciativa Legislativa Popular que donades les circumstàncies crítiques del Poder no podia sortir bé. Els partits que governen gràcies a triomfs electorals es creuen legitimats per actuar d’acord amb els interessos particulars que representen, presentant-los com a voluntat de la majoria; però així tot no se senten segurs i tenen por de cedir-ho tot si cedeixen en un sol punt. Això els duu a creure que qualsevol protesta de base es necessàriament subversiva, provocant doncs que objectivament ho sigui. Pel que fa a la Plataforma, si bé aquesta no ha aconseguit tot el que demanava, la dació en pagament per exemple, si que ha aturat efectivament bastants desnonaments, trobant de passada l’ajut dels jutges, ha reduït el deute de moltes famílies i ha plantejat el lloguer i l’ocupació de pisos buits en mans dels bancs. La lluita sempre és millor que el suïcidi o la resignació. La feina feta es immensa, com és també la que queda per fer.
Contacte:
argelaga ARROBA riseup.net
argelaga.wordpress.com |
This work is in the public domain |
