|
|
|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
La Universitat: Punt calent de la combativitat creixent a València [Ara o Mai número 4]
|
|
|
per Ara o Mai |
10 jun 2013
|
|
Texto sobre la lluita a les Universitats de València aparegut al darrer número de la publicació Ara o Mai. http://araomaivlc.wordpress.com/2013/06/05/numero-4-de-lara-o-mai-prompt/ |
De la lluita contra Bolonya a l’assemblea interuniversitària i la vaga de 48h
Les universitats tornen a ser punts calents i combatius en aquests moments en què les mobilitzacions i les protestes tornen a estar a l’ordre del dia. Com sabem, els universitaris no som una classe social ni estem reconeguts amb cap tipus d’etiqueta que continue en el temps, no estem a favor del model d’universitat pública i en cap cas estem per defensar una educació estatal i neoliberal com l’actual.
Nosaltres estem per canviar les coses, per canviar el model d’educació en què hem crescut, així com el model econòmic on aquest està immers. Els atacs del capital són cada dia més forts i les nostres vides es veuen cada cop més precaritzades. És arran d’aquests conflictes que anirem teixint els llaços necessaris per fer front a tot allò que se’ns ve al damunt, no només en el camp educatiu, sinó en tots els àmbits de les nostres vides.
Cal fer la vista enrere
Per poder entendre per quins motius aquest any ha estat un dels més combatius a la ciutat de València, cal fer la vista enrere i pensar que, tot i que els conflictes universitaris són cíclics i sempre es perden reflexions pel camí, en aquesta ocasió podem dir que aquests han deixat part del seu solatge.
El procés de Bolonya, malgrat el gran nombre d’estudiants que van eixir als carrers, finalment no es va poder aturar. Tot i així, fou tot un procés d’aprenentatge per a moltes d’aquelles que continuem en la lluita i un punt de trobada per moltes persones en ganes de fer coses que no trobaven el seu lloc. A més de les crítiques al funcionament de les assembles, dels intents de protagonisme d’alguns sindicats i d’individualitats que volien encapçalar la lluita i ser les veus del moviment; moltes vam trobar una manera d’organitzar-se, un espai on trobar-se amb altres que tampoc estaven d’acord amb el model pedagògic en què estudiàvem. Es va donar un procés de debat i reflexió al voltant de la realitat que ens envoltava, una primera passa per a la conscienciació i la lluita.
Podem dir que aquelles que vam estar a Bolonya vam aprendre què significava una assemblea, i eixe llenguatge, amb ajuda del 15M, es comprén actualment molt millor i està més interioritzat, ja no sorprèn. A més, vam veure que les manifestacions multitudinàries no van parar la reforma educativa i que, tot i les amenaces constants i la por, segurament seria necessari un salt qualitatiu en les formes d’eixir al carrer, que ja es notaria al 2010 amb la vaga general del 29 de setembre[1].
Es va establir que si es convocaven vagues, jornades de lluita o accions, es signarien com a Assemblea Interuniversitària i no pels diferents sindicats d’estudiants, que tot i participar de les assemblees, ho haurien de fer de forma individual i autònoma i no en bloc. Per últim, cal destacar que el final de la lluita contra Bolonya va estar en part determinat per la insistència d’alguns sectors que prioritzaren el fet que les assemblees de facultat es presentaren a les eleccions de Junta de Facultat i Claustre, veient-les com la solució definitiva perquè els tingueren en compte. Allò fou un fracàs i la única cosa que va aconseguir fou la desmobilització estudiantil, la desaparició de les assemblees i l’enfonsament de la lluita. Per contra, en aquell moment Bolonya va suposar també una injecció de gent jove amb energies als col·lectius de base o sindicats estudiantils. Ara, totes aquestes reflexions han servit com a precedent per forjar un altre tipus de lluita i han fet possible que enguany ens trobem en aquest punt.
També hem de posar la mirada en les mobilitzacions de la Primavera Valenciana, encapçalades en eixe moment pels estudiants d'ESO i Batxillerat dels instituts que eixe any passarien a la facultat. A moltes ens van ensenyar quines eren les primeres passes per a augmentar la conflictivitat als carrers i als universitaris en general els van donar més d’una lliçó. És cert que tot es va quedar en uns dies de conflictes, carreres, multes i els primers contenidors en flames des de feia uns quants anys, però és evident que va suposar un abans i un després per a totes aquelles que eixos dies i ara prenem els carrers.
Per últim, hem de comentar el que va significar l’ocupació indefinida de Magisteri en el context d’una vaga general d’educació, en què també participaren professors, PDI i PAS. Tot i que en un principi fou una acció massiva i que va tindre una forta repercussió a nivell de facultat, fou com una mena d'Acampada València a xicoteta escala. L’ocupació indefinida de la facultat sense massa objectius clars va fer que la gent deixés d’anar a poc a poc i que es diluïren les forces i la protesta.
Com a valoració positiva, molts dels que participaren en aquella ocupació després han continuat mobilitzant-se i ara formen part de l’assemblea del campus de tarongers. El seu discurs s’ha anat radicalitzant a mesura que ha passat l’any i han vist que, els mètodes pacificadors de fer pancartes i fer tallers els dies de vaga, no tenen cap trellat. S’han adonat que, si volem fer front a les fortes amenaces, hem d’avançar i posar-los entre les cordes amb estratègies com els escratxes, l’ocupació d’espais i la seua autogestió, la proposta de projectes d’auto aprenentatge i debat col·lectiu, etc. Ferramentes que ens facen ser cada dia més autònoms i estar més organitzats.
Més de mil raons per eixir al carrer
Si el moviment estudiantil continua als carrers és, com hem esmentat adés, perquè el que pretenem no és aturar-nos en la defensa del suat lema de «l’educació pública», de l’Estratègia Universitat 2015, de LOMQE, de retallades, de negació de beques i ajudes a la mobilitat, etc. si no que volem anar més enllà, volem trencar amb la lògica capitalista de l’educació com una eina al servei del capital. Perquè no ens volem formar per tindre un treball millor, si no que volem acabar amb el treball assalariat, però no deixarem que ens trepitgen en cada nova mesura neoliberal que ataca cada part bàsica de la nostra vida. Intentarem plantar-li cara a aquestes mesures amb la intenció última de construir nous models de relació fora de la lògica del sistema.
Cal remarcar que enguany estem immersos dins tot un seguit de modificacions que sota el complex nom d’Estratègia Universitat 2015 pretenen privatitzar l’educació, convertir-la en una mercaderia més, infondre la ideologia neoliberal, excloure totes aquelles que no puguen pagar i, en última instància, desempoderar tot l’estudiantat i aturar de colp l’embranzida que el moviment estudiantil està prenent.
·Augment de taxes
·Voluntat de fer pagar la matrícula completa (vora 5k € de mitjana) als estrangers de fora de la UE
·Amenaces d’expulsió si no es paga en 20 dies (ha ocorregut ahir i hui 25 de maig)
·Augment del preu dels màsters
És en aquesta tensió entre el model que volen impulsar i les resistències que tenim el poder de generar on ens trobem. És a la pròpia lluita i als espais de contrapoder, que anem conformant noves formes d'organtizació, noves formes de relacionar-nos i nous models d'aprenentatge col·lectius. Hem observat arreu del món molts exemples que aposten per començar una educació des de baix; des de l'autogestió dels Liceos a Xile, les facultats ocupades d'Atenes, les universitats lliures com la Rimaia o el darrer espai recuperat per les estudiants a la Universidad Autónoma de Madrid, Kairós.
Des d'una publicació com Ara o Mai des d'on busquem la superació de les relacions socials capitalistes, no podem sinó recolzar les accions que tendeixen a recuperar les nostres vides des de tots els àmbits, és així com seguim animant a guanyar espais d'autogestió a les universitats, així com als carrers. Trencant amb les seues normes i lògiques i construint les nostres pròpies, que ens beneficien com a explotades.
La interuniversitària, un exemple d’autorganització i lluita
Actualment ens trobem en un punt en què, a partir de l’experiència de lluita i autoorganització estudiantil rebuda i les noves condicions de precarietat a què els governants i els poderosos ens estan sotmetent, les assemblees d’estudiants estan en auge. Amb quatre assemblees de campus i la Interuniversitària que les aglutina, enguany s’ha observat com, a partir de debats formatius i d’organització i amb experiències diverses, s’ha avançat en molts aspectes, però sobretot pel que fa al discurs que, a més de radicalitzar-se contundentment,[2] s’ha consolidat.
En aquest sentit, l’Assemblea Interuniversitària ha esdevingut obertament anticapitalista i ha girat l’esquena a tot tipus d’institucionalisme[3]. Fins i tot s’ha consolidat la idea que es té sobrada legitimitat per dur a terme qualsevol tipus d’acció (negant-se a demanar permís a ningú per a res) i que es té autonomia total per marcar els propis tempos i convocatòries, ja siga de vagues com de manifestacions o jornades de lluita (tot i haver-se sumat puntualment, de manera crítica, a vagues unitàries). A més a més, s’aposta sempre per l’acció directa, com s’ha vist a cada piquet de les vagues, i per l’alliberament d’espais per autogestionar-los, com per exemple fou Ca la Vaga.
Un altre punt a tindre en compte és el de la consolidació del funcionament intern de les assemblees que, tot i les mancances i el fet de no haver canviat massa des de l’any passat, ha mantingut unes dinàmiques que, en conjunt, han estat bastant productives. Diem açò pel fet que ja no es tenen, com abans, tants debats estèrils sobre temes banals que alentien tot el procés assembleari i s’és molt més conscient sobre què cal tractar amb deteniment i què no. Açò és en part producte de la consolidació del discurs, fet pel qual ja no es debat si fer piquets informatius o piquets reals, si demanar permís per a les manifestacions o no, si establir un servei d’ordre a les accions o no, etc. Tot plegat pràcticament ja no cal ni tractar-ho perquè es resol en favor del segon element de cada dicotomia abans expressada.
No obstant, també es important fer esment del fet que moltes de les persones que hi havia a les assemblees l’any passat, i que encara hi continuen, han canviat completament la seua forma de pensar la lluita estudiantil. Si bé abans creien en un pacifisme i una resistència emmarcada dins la legalitat, ara, aquestes persones, gràcies a l’experiència assembleària i de carrer adquirida, i amb el contacte amb gent més foguejada en aquests camps, s’han adonat que cal fer un pas endavant i ja aposten per l’acció directa, la desobediència i la resistència activa amb uns mitjans d’acord amb els seus objectius. A més a més, es comença a entendre la lluita estudiantil no com un espai sectorial i parcial apartat de la resta de conflictes, sinó que cada volta més es pretén apropar-se a la resta de realitats i coordinant amb altres col·lectius en lluita (barris, desnonaments, immigrants, etc)
Tot i això, encara hi resta un sector amb interessos partidistes. Aquests individus aprofiten qualsevol moviment social —i en especial l’estudiantil, on intenten captar gent afí—per encapçalar la lluita i, així, guanyar vots i mantindre l’estatus-quo que qualsevol partit defensa, el tot a què aspiren. Estes persones, caracteritzades per intentar evitar que es duga el conflicte al carrer, expliciten tothora que les condicions encara no són les òptimes, que la combativitat ens resta suports o que —amb arguments més propis dels mass media— la resistència activa i contundent contra la policia no ens beneficia, sinó que perjudica “la imatge” del moviment estudiantil. Nosaltres, però, tenim clar que necessitem i preferim un estudiantat conscient, cabrejat —i, per tant, combatiu—, a una bona imatge a les televisions liberals on contínuament apareixen els seus representants i diputats.
Vagues
Durant el curs 2012-2013 a les universitats de la ciutat de València, s’han fet en total 4 vagues: tres estudiantils i una general. El 18 d’octubre, el 14 de novembre vaga general, el i 27-28 de febrer i 9 de maig. Un aspecte positiu de tot açò és el fet que de les quatre emmarcades dins l’àmbit estudiantil, fou l’assemblea qui, autònomament, en convocà dues: la del 14N i la de quaranta-huit hores els dies 27-28F. Tanmateix, cal dir que a la resta, l’Assemblea Interuniversitària s’hi va afegir però d’una manera sempre crítica i combativa.
En general, les vagues i jornades de lluita que s’han dut a terme enguany, han servit, entre altres coses, per fer que la combativitat al carrer augmentara, per enfortir llaços amb altres assemblees i grups autònoms, per aprendre i enfortir el sentiment de col·lectivitat, així com per reflexionar i provar d’emprar distintes estratègies —diferents tipus de piquets, amb mobilitat, unitaris, etc—.
Pel que fa a la combativitat, que aquesta ha augmentat progressivament és una evidència. Des de l’inici de curs fins el final hem vist un salt qualitatiu quant a la resistència activa de l’estudiantat i del jovent en general. S’ha passat de fer talls de carrer i fugir a fer barricades —per bé que precàries— i enfrontar-se directament amb les forces i cossos repressors de l’Estat, com s’ha comprovat en l’última vaga estudiantil del dia 9 de maig. S’ha fet palés que la solidaritat és la nostra millor arma quan, per exemple, es donà el cas d’uns policies secretes que van intentar detindre una companya i el grup del piquet l’aconseguí deslliurar amb enfrontaments personals i tot allò llençable de què es disponia.
Pel que fa als nexes de relació amb els distints grups autònoms que donaven suport a l’AI, s’ha vist una evolució per les dues bandes. En un principi, les assembles d’estudiants veien com les accions d’aquests grups —més experimentats al carrer— eren molt més contundents que les seues, i aquest fet, inclús, generà una animadversió per part d’uns pocs estudiants. Tot i això, d’una banda, amb la progressiva radicalització discursiva i de les accions de l’Assemblea Interuniversitària i d’altra, amb la participació dels grups autònoms en aquesta, les postures s’han apropat i s’ha aconseguit una major unitat d’acció al carrer. Esperem que es mantinga tan forta com a l’última jornada de vaga i així l’estudiantat puga vertaderament plantar cara a la repressió.
D’altra banda, no podem deixar de parlar de l’experiència prèvia a la vaga general del 14N de l’alliberament de l’espai anomenat Ca la Vaga, en què l’AI feu una gran demostració de contrapoder estudiantil. L’objectiu era clar: preparar la vaga general amb la intenció que la facultat alliberada esdevinguera un punt d’encontre entre els diferents col·lectius anticapitalistes de València, tot per tal d’organitzar-se de cara a fer front al capitalisme en una jornada de ruptura amb el sistema. I fou un èxit. Això sí, es deixà oberta la possibilitat que, en passar la jornada de vaga, qualsevol col·lectiu amb una proposta podia fer-se’n càrrec de l’autogestió d’aquesta.
Cal assenyalar, però, que la vaga és una ferramenta no un objectiu en sí mateixa i que les dinàmiques de vaga-assemblea-vaga pot descuidar tota la resta de la estratègia de lluita i transformació pel qual apostem. En el moment de l'autocrítica és important reconèixer que la vaga no ho és tot i que pot entrar en el pur espectacle sense complir cap dels objectius que es plantege, tot i així no és poc afirmar que les vagues estudiantils han donat un espai per a l'ofensiva social juvenil, posant en pràctica tècniques de lluita al carrer i canalitzant una part de la ràbia estudiantil que rau als nostres barris.
Avaluació, perspectives futures i conclusions
En resum, la valoració que fem del curs és positiva en general. Si bé no s’ha aconseguit paralitzar l’EU2015, ni aturar la reforma educativa de l’infame Wert (la LOMQE), sí que s’ha fet un pas endavant ja que s’ha avançat quant a l’afermament d’un discurs i unes formes d’actuar que, de segur, beneficien el conjunt del moviment estudiantil. El rebuig ferm de l’institucionalisme, l’anticapitalisme com a base de la lluita, la resistència activa com a única via, la solidaritat o l’autogestió d’espais, han fet d’aquest un curs molt positiu pel que fa al moviment estudiantil valencià i al seu enfortiment.
Tot i això, clar és també que queda molt de camí per fer, però l’Assemblea Interuniversitària ja té projectes per començar a treballar des de hui mateix: una major relació amb instituts i treballadors dels centres educatius, més coordinació amb col·lectius socials de base, la creació d’una xarxa entre distintes assemblees del País Valencià, l’alliberament d’espais autogestionats per i per a l’estudiantat, la creació de caixes de resistència, la implicació en diferents lluites socials anticapitalistes, la promoció de debats formatius, etc. A nivell de País Valencià les estudiants de València ciutat esdevenen un referent per a la resta i tot i que les coses comencen a eixir bé, no cal perdre la perspectiva i complir amb les expectatives exposades.
Esperem, a l'hora, que l'humil treball que fan les nostres companyes servisca d'exemple per tractar de trencant les barreres que separen els col·lectius llibertaris amb la resta de col·lectius en lluita i que, com passa a diferents barris, les anarquistes participen colze a colze amb la resta d'explotades. I que del contacte, la solidaritat i el treball ens retro-alimenten per poder seguir sent un perill per al Poder.
Bibliografia:
Ensopegar amb la mateixa pedra: La lluita contra Bolonya: Protesta, reivindicacions, integració i pacificació social. (Terra Cremada, publicació anarquista des de BCN)
http://terracremada.pimienta.org/ensopegar.html
Crònica d’un dia de vaga, una visió des de les minories àcrates.
http://infopunt-vlc.blogspot.com.es/2013/03/cronica-duna-vaga-de-48-hore
Sobre la vaga d'educació del 9 de maig
http://elcontrast.org/node/277
[1] Ens referim a l’organització que hi hagué per a la vaga. Un bloc unitari que isqué des de la facultat i es va unir al piquet del barri de Benimaclet i va anar escoltat durant tot el trajecte fins al centre on s’havia quedat a les 12h. Durant aquest a l’alçada de Medicina dues persones foren identificades i detingudes. A l’arribar al centre el piquet més combatiu era el nostre i va haver-hi una càrrega forta ja que volíem continuar avançant per Colón, fent la nostra pròpia manifestació. No demanar cap permís al 2010 ja era un pas endavant.
[2] Quan parlem de radicalització no ens referim (només) a manifestacions més massives i contundents, sinó al fet de que veiem a una Assemblea amb gran poder de convocatòria que és obertament anticapitalista i assemblearia i que ha anat pulint el seu discurs per apropar-se a postures que neguen obertament l'organització social actual.
[3] Parlem del rebuig de dos propostes en concret: una per participar a les eleccions universitàries i una altra per portar a les Corts, de la mà d’un partit polític «revolucionari», la veu de l’assemblea respecte al tema de les beques; també podem esmentar la negativa a mantindre cap tipus de diàleg amb l’equip rectoral. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La Universitat: Punt calent de la combativitat creixent a València [Ara o Mai número 4]
|
|
per s |
11 jun 2013
|
|
Deixem-nos d' entorns universitaris i estudiants, la revolució està amb convencer als treballadors/es i parats |
|
Re: La Universitat: Punt calent de la combativitat creixent a València [Ara o Mai número 4]
|
|
per fmqw |
12 jun 2013
|
|
Ǹi t'has llegit el text, no tenies intenció d'aportar res. |
|
|
