|
|
|
Notícies :: mitjans i manipulació |
|
Sitges: Jornades periodisme lliure i alternatiu
|
|
|
per jr |
05 jun 2013
|
|
A l'Ateneu Popular de Sitges. c/St. Bartomeu, 40 |
|
|
http://www.ateneusitges.org/ |
This work is in the public domain |
|
Re: Sitges: Jornades periodisme lliure i alternatiu
|
|
per adjectiu |
06 jun 2013
|
|
mes que lliure es periodisme indepe |
|
Re: Sitges: Jornades periodisme lliure i alternatiu
|
|
per x |
06 jun 2013
|
|
Pel d'adalt: Ai, senyor, quanta imbecilitat... |
|
Re: Sitges: Jornades periodisme lliure i alternatiu
|
|
per Marcos Roitman Rosenmann |
06 jun 2013
|
Tot està fora de lloc. El quefer polític de la informació es troba en mans d'actors mediàtics que han substituït al periodista professional i els cientificosocials. El seu lloc l'ocupen homes i dones el principal atribut consisteix a projectar imatge, tenir cert domini del llenguatge i vestir la moda. Un sense sentit. El coneixement ha estat traslladat a les golfes dels trastos inútils. La gosadia d'opinar pontificant copa la quotidianitat. Resulta penós veure a destacats "líders d'audiència", no d'opinió, discutir sobre lleis, sense saber distingir entre el civil i Penal, confonent, a més, una querella amb una demanda o una estafa amb evasió de capitals. Per a aquests nous advocats tot és el mateix. Així mateix, quan es refereixen a l'ordre econòmic les pífies són descomunals. Confonen balança comercial amb balança de pagaments, crisi amb recessió, comerç exterior amb exportacions i creixement amb desenvolupament. I no diguem quan es tracta de parlar de política, en aquest instant es deixen anar la llengua, els és igual vuit que vuitanta. No tenen cap mania a homologar autocràcia amb dictadura, democràcia amb partits polítics, governabilitat amb seguretat ciutadana o legitimitat amb legalitat. Les seves intervencions es mesuren pel grau d'ignorància, desvergonyiment i ridícul. Segueixen guions preestablerts. Estan en tots els mitjans de comunicació. Ràdio, premsa, televisió, pàgines web i YouTube. Tenen el seu rànquing de popularitat la mesura consisteix en el nombre de vegades que la seva intervenció és visitada. Cent, cinc-centes, mil, deu mil o cent mil vegades. Tenen "un milió d'amics" que comparteixen dia a dia, hora a hora, minut a minut i segon a segon, els seus sensates reflexions sobre l'esmorzar, el seu estat d'ànim, el seu últim llibre, les seves lectures, els seus desenganys amorosos, viatges i la seva particular manera d'entendre la vida política. En cent quaranta caràcters aboquen tot el seu saber. Un prodigi de síntesi i sintaxi. No tenen límits. D'allí la seva desmesura.
No matem el missatger. Però quan un mitjà com twitter o facebook es transforma en un cap, el despropòsit creix fins a límits insospitats. La polèmica política es constitueix en un simulacre on desapareix la realitat i el sentit comú. El debatut es torna irrellevant. És la trivialització de la política. Ja no es tracta de fonamentar, donar arguments, situar un esdeveniment o descriure un fet, només es busca fer soroll. Un discurs pla on no hi ha dues idees embastades coherentment. No hi ha diàleg, és un monòleg entre un emissor i receptors anònims que busquen ser complaguts en tant consumidors de bagatel oportunistes. El mateix passa amb els tertulians de moda que acaparen facebook i twitter. Atrauen l'atenció mitjançant l'acudit, l'anècdota, la desqualificació o l'insult. I això val per a tots aquells que formen part d'aquesta faràndula politicomediàtica. Sociòlegs, politòlegs, periodistes, advocats, historiadors o economistes, sense oblidar-nos dels dirigents polítics addictes a aquestes formes de comunicar el seu pensament. És un disbarat, si, però efectiu. Aquest és el problema. Igualment serveix com una eina per patrocinar, deixar constància de l'èxit i posar al corrent del món mundial l'agenda personal. Relaten on han estat entrevistats, qui els va increpar, com és el seu últim article i com accedir a la seva pàgina web. En definitiva es venen com qualsevol altre producte de consum.
Resulta poc favorable veure a membres de l'esquerra política i social més interessats opinant sobre l'humà i el diví que preocupats a dotar d'eines teòriques als moviments socials. Només volen ser famosos, viatjar pel món fent turisme polític, signar autògrafs i esdevenir trending topic. Sense oblidar la part crematística. Ells formen el conglomerat totalitari de les xarxes d'internet, blocaires de tot pelatge. Liberals, conservadors, progressistes, democristians, socialdemòcrates, radicals i els autodenominats nova esquerra del "contrapoder". Es barallen per ser els amos de twitter. Han renunciat al rigor, el coneixement i la tasca formativa. Que ho faci la dreta, pot tenir sentit ideològic i polític: el control i la configuració de l'opinió pública, però que en aquest circ participin intel · lectuals etiquetats d'esquerra és un disbarat. En aquest mar s'extravien la bitàcola de viatge, el compromís ètic, la dignitat i el sentit de la lluita per la democràcia, el socialisme i el pensar reflexiu. Es transformen en éssers sense escrúpols, incapaços de discernir entre la funció divulgativa, formadora del saber contrahegemònic i subversiu i la societat espectacle que els absorbeix el cervell i els redueix a objectes de consum.
El món de l'efímer és desmesurat, caricaturesc i grotesc. Perd les proporcions i se situa en el terreny de l'artificial i la simulació. Els seus actors representen papers intercanviables segons l'escenari i el públic al qual s'adrecen. Gelatinosos, amorfs, s'escapoleixen entre els focus, facebook, bloc, i pàgines web. Les seves cares són recurrents, els veiem aparèixer a la televisió pública i privada. Es reconeixen entre ells per les seves enormes telèfons mòbils, arma llancívola per assenyalar en qualsevol moment de la seva intervenció, el seu últim SMS o WhatsApp. No s'escolten, s'insulten, fan escarafalls, s'interrompen, produeixen soroll, però s'estimen, són egòlatres, oportunistes i compten a favor seu amb un handicap social que els facilita el seu èxit mediàtic, la desarticulació de la ciutadania política. Són un producte, com ho pot ser un rentaplats, un desodorant, unes calces o una hamburguesa. Només existeixen com objectes en les xarxes socials. La revolució via Facebook i Twitter. Constitueixen una rajada. Treballen dia i nit, no descansen. Solidaris entre ells han construït una aberració social de la qual viuen, reproduint les formes de domini d'un capitalisme complex on internet i les tecnologies ciències s'han apoderat de la praxi teòrica per negar-la i proposar al seu lloc un món de simulació en el qual desapareix l'experiència i la realitat. Zombis capaços d'engolir la vida eliminant qualsevol vestigi d'alternativa política anticapitalista i radicalment democràtica. |
