|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Transformar el sistema
|
|
|
per Andrés Ortega |
16 mai 2013
|
|
“Les noves generacions no entren en la política (…) adverteixen que són estranyes totalment als principis, als usos, a les idees i fins al vocabulari dels que avui regeixen els organismes oficials de la vida espanyola. Amb quin dret es demanarà que portin, que traspassin la seva energia, molta o poca, a aquests bots tan caducs, si és impossible tota comunitat de transmissió, si és impossible tota intel·ligència? “ |
TRANSFORMAR EL SISTEMA
Així, de forma radical, fins i tot més en altres passatges, s’expressava José Ortega i Gasset en la seva famosa conferència del 23 de març de 1914 a un abarrotat Teatre de la Comèdia de Madrid, tituladaVella i nova política. Concloïa: “La nova política ha de ser tota una actitud històrica”.
Molt s’invoca Ortega i Gasset aquests dies. I no només perquè el filòsof fora a l’arrel de les coses, sinó perquè estem davant d’un altre canvi d’època. I perquè estan reapareixent alguns dels problemes sempiterns d’Espanya. Encara calgui rellegir aquest text, i altres instructius de l’època a tot Europa, no és que hàgim tornat a 1914 i al distanciament entre una Espanya “oficial” i una altra “vital”. Aquesta Espanya, aquesta Europa i aquest món, són molt diferents. Mas sí es torna a plantejar la necessitat d’una transformació del sistema polític, d’una nova política. Si d’alguna cosa ha de servir l’advertència de 1914 -davant d’una restauració canovista que no va saber renovar-se, és per accelerar el canvi, i no haver d’esperar una altra llarga agonia de 17, 30 o fins a 64 anys per resoldre situacions.
Hi ha diverses raons de pes per accelerar la transformació de la política a Espanya. La primera és que l’actual sistema polític no va fer sonar les alarmes quan havia de haver-ho fet, amb errors multiinstitucionals. I quan va arribar el desastre econòmic va ser incapaç de respondre al repte de la crisi. El sistema no ha pogut generar ni els nous projectes nacionals que haguessin estat necessaris ja fa cinc anys ni acords polítics i socials per dur a terme quan la situació es va començar a torçar. Ara són fins i tot més necessaris. Als que defensen que cal resoldre l’economia abans que la política se’ls hi ha de dir que avui és justament la política la que impedeix resoldre l’economia al dificultar aquests acords i reformes que alliberin les energies creatives que existeixen en aquest país com mai abans. Cal renovar un sistema caduc en el qual les forces polítiques i els interlocutors socials s’han arnat. Per a aquestes reformes cal trencar interessos creats contra els que xoquen un Govern rere l’altre. Sort que moltes d’aquestes reformes les imposa “Europa”, que segueix sent part essencial de “la solució”.
Però amb Europa no n’hi haurà prou. Es necessita que el sistema polític funcioni bé per dur a terme les reformes econòmiques que requereix aquest país, i perquè la societat les comprengui i les accepti. El distanciament entre la ciutadania i la classe política ho dificulta. Cal posar els instruments i els processos per superar-lo.
Diversos barems objectius (The Economist, Freedom House) apunten a aquest deteriorament de la democràcia, i no només a Espanya. Doncs molts d’aquests problemes els tenen altres països del nostre entorn. El deteriorament de la democràcia al món ve de fa temps i s’ha agreujat en aquests penosos anys per Europa. Hi ha una crisi de governació derivada de la puixança de les “quatre forces dominants” a escala global, com les anomena Thierry Malleret: la interdependència, la complexitat, l’acceleració i la transparència.
Aquest deteriorament no marca un camí cap a una dictadura. El perill és anar cap a una no-democràcia, o en el millor dels casos, a la postdemocràcia, com la va anomenar Colin Crouch ja el 2005, abans de la crisi. El perill és que la democràcia espanyola degeneri en un simulacre protagonitzat per actors atrinxerats al sistema institucional que impedeix el pas de forces renovades. Aquestes forces podrien canalitzar-se pels mateixos partits i sindicats, però les seves estructures ho impedeixen. Han de canviar-les o els canviaran.
A Espanya, la Transició va ser un èxit, donades les circumstàncies. No es tracta de negar, sinó d’entendre el que ha passat, i de partir que aquell èxit no va esgotar la necessitat de renovació de la democràcia espanyola. És més, els propis elements de l’èxit -l’establiment de partits polítics on no n’hi havia, unes administracions locals i regionals que han transformat per bé fins als pobles més recòndits, etcètera- han portat al bloqueig, al gripatge, del sistema. De vegades se’ns oblida que així funciona la dialèctica històrica (en el seu sentit hegelià): els encerts produeixen les seves pròpies contradiccions que cal superar, també per adaptar el sistema polític a una societat espanyola que ha canviat en profunditat.
La transformació del sistema polític requereix, és clar, d’una profunda renovació de la Constitució que va ser fruit d’un moment històric. Un nou compromís amb la Constitució ha d’implicar renovar algunes de les seves parts, i fer-la menys rígida. Cal adaptar-la a la vinculació amb la Unió Europea, que està arribant a una intimitat insospitada. També cal modificar el sistema electoral, la Llei de Partits, l’Estat de les Autonomies i tantes institucions, inclosos els sindicats i la patronal. No n’hi haurà prou amb canvis en les lleis, per molt importants que siguin. La nova política requereix noves regles, sí, però també el que Ortega i Gasset deia “nous usos” per deixar enrere vells “abusos” i evitar que, com Alien, tornin a ressorgir, com ha passat en l’actual sistema, el caciquisme, forma extrema de clientelisme, i altres males maneres, com la corrupció, que, ingènuament, vam creure desterrats de la vida política espanyola.
Es requereix també recuperar aquest sentit de la política en democràcia que és la relació i el control dels ciutadans sobre l’Estat i les elits que trien perquè els governin en una societat ara connectada i amb una major capacitat de participació. Funció central de la política en democràcia és reconciliar economia i societat. I no ho hem aconseguit. Hi ha un desenteniment de les elits amb la sort dels ciutadans que xoca a més d’un observador de països amb un sentit democràtic més avançat. A Espanya encara hi ha una classe dominant abans que una classe dirigent. Canviar aquesta situació, que va deixar pendent la Transició, és una veritable tasca per a aquests temps, una tasca en la qual han d’entrar les noves generacions. Doncs, una vegada més en la història d’Espanya, serà necessari per al canvi de política un canvi de generació.
Fins aquí el perquè, i alguns apunts sobre el què d’aquesta transformació. Però també cal respondre al com, a una estratègia política per un canvi que prendrà diversos anys -com diversos anys trigarem a sortir de la crisi econòmica i les dues coses-, però que cal posar en marxa ja, sota pena de que calgui arribar a una ruptura en comptes d’una reforma. Aquesta és la lliçó de 1914 i de l’”enorme gravetat de la situació”. Encara que en política no n’hi ha prou tenir bones idees si no se sap com fer-les. |
This work is in the public domain |
|
Para la reflexión
|
|
per Reflex |
17 mai 2013
|
Unas pistas críticas de interés para la reflexión:
http://www.pintxogorria.net/index.php/marxismo-a-debate/el-marxismo-a-de |
