|
|
|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
Universitat, obrera i antiestatal!
|
|
per nihil
Correu-e: org@gmail.com |
12 mai 2013
|
|
Una crida a la reflexió a sobre el discurs del moviment estudiantil |
UNIVERSITAT, OBRERA I ANTIESTATAL!
Una crida a la reflexió a sobre el discurs del moviment estudiantil
Els pamflets no serveixen per entendre'ns. Les assemblees no serveixen per debatre. Les consignes no serveixen per argumentar. Les vagues no serveixen per definir un programa. Cal utilitzar altres mitjans. Per això neix aquest escrit. Aquest escrit neix del moviment. En concret del moviment estudiantil. Aquest escrit neix de la lluita i neix per a la lluita.
Aquest escrit vol plantejar la necessitat i les possibilitats del moviment estudiantil de desterrar la lògica esquerrana de lluitar "pel públic" de les seves lluites quotidianes. Des de ara el text es referirà al context universitari, encara que tingui parts extensibles no només a la resta del sistema educatiu sinó a la resta d'estructures i serveis públics i estatals, des de les carreteres a la sanitat.
Per la pública
La defensa de “l'educació pública" és una mena de moda que el moviment estudiantil assumeix com a pròpia des de fa gairebé 30 anys. És una espècie de moda, dit
col•loquialment, perquè encara que pogués tenir una justificació racional i estratègica com a moviment, ve imposada per un corrent d'opinió i ideològica que ha anat calant fins a ser hegemònica dins del moviment estudiantil. Aquesta defensa apareix a la dècada dels 80, especialment amb el naixement del moviment estudiantil contemporani en l'explosió del 86-87. Prèviament les lluites estudiantils tenien components polítics i sindicals íntimament lligats a la ideologia i les pràctiques de la classe treballadora en què es desenvolupaven. Aquesta ideologia i aquestes pràctiques es desenvolupen durant tot el cicle llarg de lluita dels 70 amb la influència del 68. Però la influència del 68 es ve reduïda a una façana espectacular quan dins del moviment obrer guanya pes la part "formal" i perd la part "espontània". Això és, creixen partits i sindicats davant les assemblees i grups autònoms que havien marcat el ritme anteriorment. Això va significar una enorme acceleració dels processos de recuperació per part de la socialdemocràcia que controlava l'estat espanyol i un cicle de pacificació social massiva.
En el preàmbul de l'esclat estudiantil del 86-87 apareix el que després es coneixeria com el Sindicat d'Estudiants. Aquesta estructura va elaborar el discurs de l'educació pública, a imitació de com es desenvolupava en altres territoris per part de l'esquerra europea més propera al "estat del benestar" que a la "dictadura del proletariat". Des que aquest discurs neix i es generalitza acríticament entre les assemblees estudiantils que cíclicament neixen i moren ha estat el punt comú de totes les lluites que ha viscut el moviment estudiantil.
El discurs de "el públic", explica pamflet rere pamflet que la universitat pública està en perill per la imminent reforma, sigui quina sigui. La universitat pública és llavors un dret a defensar per part de l'estudiantat. Passats uns anys, després de diversos cicles com els dels 90, Bricall, LOU ... el discurs de la pública es tenyeix d'una certa nostàlgia. Es transmet la idea que la universitat abans era més pública i estem enmig d'un procés de privatització. La universitat pública és entesa com ho entenien els il • lustrats: un espai neutral per a l'aprenentatge i la investigació. Aquesta concepció, recolzada en una forta ideologia, està molt vinculada a la creença que el coneixement, la ciència o la tècnica són autònomes de la societat en què es desenvolupen, és a dir, són neutrals i només prenen un sentit segons la voluntat de qui les usa. El discurs de "la pública" es combina amb un anticapitalisme de pega atribuint la missió de mantenir neutral a la universitat a l'estat davant la parcialitat "el mercat". L'estat, que en el nostre cas és la monarquia parlamentària amb les seves poltrones autonòmiques, és llavors el garant que la universitat sigui un paradís de saviesa del que puguem gaudir els fills i les nétes del proletariat.
És cert que s'han posat infinitat de matisos a aquest discurs per part de molts dels sectors, organitzacions, assemblees i individus implicats en les lluites. En el moment actual, maig de 2013, en la paralització general prèvia a un canvi de cicle dels moviments socials i en concret els estudiantils, és quan més urgència pot tenir emprendre un debat sobre el sentit de les lluites que hem mantingut i sobre els pals de cec donats. La superació d'un discurs manifestament caduc i inútil pugui servir per trencar aquesta paràlisi.
¿Per l’estatal?
Les anàlisis una mica més fonamentades i reflexionades sobre la universitat, la seva crisi i el seu futur queden tancats en llibres als quals el moviment estudiantil no té molta afició. Llibres com "De la nueva miseria. La universidad en crisis y la nueva rebelión estudiantil”, “La universidad en conflicto. Capturas y fugas en el mercado global del saber”[1] tanquen unes eines d'anàlisi per interpretar el paper de la universitat que no només trenquen amb el discurs de"la pública" sinó que permeten elaborar noves eines tant d'anàlisi com de combat per les lluites antiautoritàries en el medi estudiantil.
Aquest anàlisi sobre la universitat, hereu del 68 i els seus principals impulsors situacionistes, es fonamenta en la cosmovisió marxista de la societat de classes per explicar el paper de la universitat. Aquesta cosmovisió marxista serveix per entendre la dominació econòmica vigent quan explica de forma bastant esquemàtica les relacions entre la classe dominada, la treballadora, i la dominant, la propietària. Així es distingeixen 3 funcions de la universitat en la societat de classes:
a) La universitat com a aparell de la classe dominant per generar i estendre la ideologia dominant.
b) La universitat com a aparell per a la valorització del coneixement transformant en capital.
c) La universitat com a mitjà de producció de quadres tècnics i de tècniques que serviran a la producció en el mercat capitalista.
Aquestes 3 funcions estan interrelacionades. En una determinada època d'expansió d'un sector econòmic, aquest sector necessitarà de quadres tècnics. La formació de quadres tècnics es fa assignant a les persones un coneixement transformat en capital individual, un capital que l'individu interioritza i es fa oficial mitjançant el títol. Aquesta transmissió de coneixement, en forma de títol, transmet ideologia dominant quan naturalitza la divisió del coneixement en àrees, la divisió del treball en categories patriarcals i quan assigna un valor a les persones en funció del seu capital acadèmic. Aquest és un exemple de com interaccionen les 3 funcions de la universitat i de la complexitat de les interaccions entre les 3 funcions.
Aquestes 3 funcions situen la universitat com una eina de dominació de la classe capitalista independentment de la gestió estatal, autogestionària o privada d'aquesta institució. La literatura estudiantil d'aquests últims 30 anys s'ha centrat més en la qüestió passatgera de qui governa la universitat que en el problema fonamental que és la funció de la universitat. La gestió de l'acadèmia és un tema important que convé tractar amb una perspectiva més àmplia que mirant només les conseqüències immediates de qui i com es gestiona la institució en cada moment.
L'avanç de les polítiques liberals que estan modificant és la gestió de la institució, perquè mantingui les seves 3 funcions mentre es gestiona segons uns criteris que permeten treure pasta de la classe treballadora a la qual la patronal força a adquirir una sèrie de títols com requisit per a ser emprada.
En retrocés i decadència es presenta el model socialdemòcrata de l'estat del benestar, en què la universitat es gestiona com un recurs que l'estat ofereix a la classe treballadora per adquirir aquests títols que la patronal l'exigeix. Aquesta concepció, que té com a fonament la idea que l'estat és una providència neutral que mitjançant la democràcia parlamentària pot ser útil i beneficiós per a la classe treballadora; se situa dins de la ideologia dominant en la qual la dominació econòmica del capitalisme és una veritat intocable, com també ho seria l'estatisme.
Un altre punt de vista que defensa la gestió estatal, més propi de les ideologies anticapitalistes, és el que defensa que la universitat "de masses" és una conquesta d'una parcel • la de poder de la classe dominada davant la dominant i per tant la gestió estatal la manera més factible d'obtenir unes certes quotes de control de la institució. Així les relacions mercantils que es donen a la universitat -la compra de títols- segueixen la lògica dels serveis públics i no de l'empresa privada, el que és millor per a la classe dominada. Aquest punt de vista s'ha anat sedimentant en certs corrents pretesament anticapitalistes fins perdre de vista que la quota de poder de classe que es pot tenir sobre certa institució es va desgastant si no suposa una ofensiva constant i expansiva a la societat de classes, que és precisament el que ha passat en aquests 27 anys de defensa de la "pública".
Una crítica més dura mereixen qui dins d'un anticapitalisme estètic han volgut resoldre l'evident incongruència que suposa defensar el que percebem que és una eina de dominació amb la recepta màgica i ambigua de l'autogestió o del popular. Davant el procés privatitzador i davant del decadent estat del benestar s'accepta renunciar a la paraula "públic" per ser un vocable desgastat pels corrents ideològiques abans descrites i es reemplaça per la universitat autogestionada o popular, sense un major anàlisi. És un símptoma de la inèrcia que porten els moviments anticapitalistes que fa que les seves lluites siguin estètiques i espectaculars el fet que el discurs que es presenta en l'àmbit universitari per trencar amb el corrent hegemònic en el moviment estudiantil sigui caure en el parany de discutir el model de gestió sense entrar a discutir l'objectiu d'aquesta gestió o fent-ho molt de passada per omplir línies en un pamflet. En tot cas, si aquesta postura suposa un perill enorme per al moviment estudiantil és per la falta de pensament estratègic i tàctic que suposa. Ni des del punt de vista de classe econòmica dominada, ni des del punt de vista de l'individu coartat, emprendre una lluita en el medi estudiantil per l'autogestió de la universitat pot portar ni individualment ni col • lectivament a traçar estratègies de victòria perquè obvien la naturalesa absolutament dependent de l'acadèmia, eix de la universitat, de la resta de la societat tant per la seva naturalesa material (manca de recursos) com pel intel • lectual (context en què es dóna).
Saltem el parany.
Tenim davant el nostre moviment la necessitat de sacsejar-nos d'un llast teòric i és que no tenim programa per la universitat en la qual lluitem. Com s'ha apuntat fins ara en aquest escrit la qüestió del caràcter públic-privat-popular de la universitat no ha de ser l'eix principal del nostre discurs sinó una conseqüència d'aquest. L'eix principal del nostre discurs ha de contemplar sobretot l'objectiu de la universitat i ha de travessar la nostra vida actual, sense idealitzacions, i arribar a la vida que aspirem, sense matisos. Això vol dir ser radicalment sinceres amb la nostra situació d'estudiants i amb les nostres aspiracions anticapitalistes. Aclarir la qüestió de la nostra situació ens servirà per traçar estratègies i definir les nostres aspiracions per concretar els fins de la lluita.
Ser sinceres amb la nostra realitat com a estudiants: El moviment estudiantil no deixa de ser un moviment social, col•lectiu i amb aspiracions col•lectives, per tant el més
intel•ligent és articular la nostra consciència com col•lectiu, com a estudiantat. Sent estudiantat i segons les 3 funcions arribem ràpidament a la conclusió que els estudiants som mercaderia des del punt de vista del sistema universitari. Des del nostre punt de vista, veure la universitat com una institució per on la gent de la nostra classe ha de passar per poder accedir després a unes condicions laborals una mica millors, ens situa com a clients de la universitat. Des del nostre punt de vista, i en això cal ser sinceres, si estem a la universitat és pel títol. La romàntica afirmació que a la universitat es va a aprendre per voluntat pròpia és un enemic del moviment estudiantil que tingui consciència de classe, perquè nega o òbvia que en la societat autoritària no hi ha espai per a la nostra voluntat si no es conquereix lluitant. En concret nega que dins de la dominació capitalista, la classe dominada es vegi forçada a seguir uns ritmes de vida imposats per la producció, que és precisament el que passa amb la joventut forçada a comprar títols universitaris per complir la funció que la patronal espera per ella.
Aquesta visió de la nostra situació actual ens obre diversos fronts d'actuació que xoquen amb l'ambigüitat amb que s'emprenen lluites a dia d'avui.
Primer: Les lluites estudiantils purament materials, com les que giren al voltant dels preus de matrícula, les normatives acadèmiques, l'estructura de les titulacions, la càrrega de treball, la propietat intel • lectual ... es poden enfocar des d'un punt de vista netament sindical i aplicar tota l'experiència organitzativa i de combat acumulada pel moviment obrer sense necessitat de matisos. A dia d'avui, les lluites suposadament sindicals en el mitjà universitari es tenyeixen de estudiantils i totes es veuen fortament influïdes per la defensa del model "públic" com abans s'ha descrit. Actualment, en època de retallades com a via ràpida per a la reestructuració i posada en marxa de la universitat-empresa, els conflictes sorgits com la pujada brutal de taxes s'estan gestionant com atacs a la universitat "pública" i com a situació col•lateral, atacs a la classe treballadora. Des d'un punt de vista de classe com el proposat, la pujada de taxes és una conseqüència d'uns canvis a la universitat que van en contra de la universitat com a manera de redistribuir els beneficis, facilitant la compra de títols a les treballadores, i per tant una reconquesta de la classe dominant d'un terreny perdut en els 70. En aquest cicle de transformacions regressives a la universitat podria, des del proposat punt de vista, articular la resposta tant defensant l'adquisició "barata" de títols per a la nostra gent com atacant sindicalment a les empreses i sectors que exigeixin als seus empleats haver comprat uns títols que ara ens són inaccessibles. A més, posar el debat en termes de classe com a condició material es fa taula rasa entre estudiants del públic, del privat i de l’autogestionat. Això obre un camp de lluita tabú fins ara en el moviment estudiantil que són d'una banda els centres privats i la gent que va a ells, moltes vegades sota la banalització d'afirmar que qui va aquí és gent adinerada quan la realitat és que és la mateixa gent que va a la "pública", i d'altra banda la inclusió en el moviment estudiantil a tota la gent que participa de l'educació no formal que es dóna dins de tots els moviments socials de forma més o menys explícita.
En suma, aquesta proposta d'acció a la universitat significa deixar de defensar una universitat pública per defensar una universitat que serveixi a les classes dominades i a ningú més, doncs això precisament és arrabassar parcel•les de poder al capital i a l'estat. Que les lluites estudiantils girin entorn a la submissió de la universitat als interessos dels treballadors portarà sens dubte a clarificar les posicions de les classes en conflicte en l'actualitat, tot el contrari que el que s'aconsegueix amb discursos ciutadans i demòcrates.
Mereix un esment el fet que dins del contrapoder sindical que podria suposar un moviment estudiantil declaradament classista, la reivindicació de la defensa de la gestió "pública" podria ser part d'un programa estratègic a curt termini. Des del punt de vista de classe es pot defensar la gestió "pública" de les institucions universitàries com a mal menor davant el privat, però sense perdre de vista que aquesta defensa de la gestió pública és circumstancial, no fonamental, i que és una mínima part del que està en joc.
Segon: L'altre front que permet desenvolupar aquesta concepció és "alliberar l'acadèmia". Desvincular la nostra relació amb la universitat amb tota inquietud acadèmica i reduint a lo material, deixem un camp enorme d'actuació que és l'estructuració de realitats que ens permetin, no només com a moviment estudiantil sinó com a classe dominada, la socialització del coneixement i la creació embrionària de la "universitat" anticapitalista. En negar que sigui la universitat com a institució el camp en el qual hagi de socialitzar el coneixement, per ser aquesta institució una simple eina de dominació, ens forcem a crear eines d'aprenentatge i investigació col•lectius. Això no vol dir que s'hagi de renunciar a la infraestructura física ni intel•lectual de la universitat actual, però si necessàriament al seu sistema de funcionament. Això vol dir que el moviment estudiantil pot i ha de desenvolupar sistemes d'aprenentatge col•lectiu en les facultats i escoles, amb el coneixement que es maneja i instrumentalitza en elles, però lluny de la reglamentació i la lògica que imposa i reprodueix la universitat, o sigui, sense títols . Queda clar, que dins d'aquesta via d'actuació no hi ha espai per a la defensa de la "pública".
Ser sinceres amb els nostres fins com anticapitalistes: La visió clara sobre els nostres caps al que ens condueix a reconstruir el comunisme i l'anarquia, ambdues metes que les classes dominades s'han marcat com a objectius al llarg de la història, amb aquests o amb altres noms. En l'àrea de la universitat l'objectiu és important definir-ho perquè serveix per traçar els mètodes i estratègies de “l'alliberament de l'acadèmia". La universitat que el moviment estudiantil defineix com a modèlica, dins dels desvaris de confondre amb la "pública", és aquest espai impossible en una societat autoritària en la qual la universitat és un espai on el coneixement, la seva transmissió i expansió, es realitzen en llibertat d'estudi, càtedra i investigació. Això significa resituar les funcions de la universitat en la seva posició ideal d'espai neutre on trobar coneixement i tècnica, pel que estem davant d'una universitat anàrquica, sense autoritats acadèmiques ni influència de dominació alguna. Però això, i no s'ha de perdre mai de vista, serà impossible en la societat patriarcal -que ens sotmet per gènere-, capitalista -que ens sotmet per les nostres necessitats econòmiques- i estatista -que ens sotmet pel lloc en què vivim-. Això situa al moviment estudiantil que aspiri a aquesta universitat anàrquica com un moviment necessàriament rupturista amb la universitat actual atès que és part de l'entramat de la dominació que avui patim.
La proposta aquí presentada és la d'arribar a la ruptura mitjançant una lluita estudiantil molt proletària i la construcció de la universitat anàrquica en paral•lel. Que ja va sent hora que comencem a prendre'ns seriosament la nostra capacitat de transformar les coses.
[1] De la nueva miseria. La universidad en crisis y la nueva rebelión estudiantil. Joseba Fernández, Carlos Sevilla y miguel Urbán. Akal. Madrid. 2013.
La universidad en conflicto. Capturas y fugas en el mercado del saber. Edu Factory y Universidad Nómada. Traficantes de sueños. Madrid. 2010.
BARCELONA, MAIG DE 2013
NIHIL
nihil.org ARROBA gmail.com
(en castella: http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/24609 ) |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Universitat, obrera i antiestatal!
|
|
per bb |
12 mai 2013
|
|
heu pensat mai d'on sorgeix la contraposició públic/privat? sorgeix amb l'emergència dels estats del benestar. per aquest motiu no hauríem d'assimilar la pública amb lo que tenim actualment, sinó pública amb gratuïta o universal; dins un context de revolució social |
|
Re: Universitat, obrera i antiestatal!
|
|
per ja |
12 mai 2013
|
|
si, segur que aixo es allo que pensen els de l'aep cuando diuen publica |
|
Re: Universitat, obrera i antiestatal!
|
|
per ja |
12 mai 2013
|
|
si, segur que aixo es allo que pensen els de l'aep cuando diuen publica |
|
Re: Universitat, obrera i antiestatal!
|
|
per .. |
13 mai 2013
|
|
Per a això existeix el concepte popular, que s'hauria d'afegir sempre. Pública i popular, és a dir, sota control del poble. |
|
Re: Universitat, obrera i antiestatal!
|
|
per ... |
13 mai 2013
|
|
queremos una beca para irnos de fiesta!!!!!!! |
|
Re: Universitat, obrera i antiestatal!
|
|
per sin dios |
13 mai 2013
|
|
popular i autogestionada! la pública que se la metan por el culo |
|
|
