|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
El comunisme i l'estat de benestar.La resposta sembla inevitable: Esperança
|
|
|
per G. Monbiot |
14 abr 2013
|
|
|
El comunisme i l´estat de benestar.
George Montbiot
17/04/13.
Qualsevol intent de qüestionar les elits requereix coratge, inspiració i una proposta que sigui veritablement innovadora. Aquest article llança dos com punt de partida.
La major part de les persones són decents, honestes i generoses. La major part dels que ens governen són bords invertebrats. Aquesta és la conclusió a la que he arribat després de molts anys de periodisme. Mentre escric sobre el Diumenge Negre, just quan tot l'espectre del govern britànic comença a atemptar contra les vides dels pobres, aquesta idea torna a assetjar-me.
"Armats d'una crueltat inhumana, aquells que van desviar la mirada del poble el culpen ara de la seva ceguesa". Aquest govern, que la seva nefanda gestió de l'economia ha obligat a molts a viure de les seves almoines, culpa ara als malalts, als aturats i als que sofreixen salaris precaris d'una crisi provocada per l'elit més salvatge, i els castiga d'acord forma. La majoria dels afectats per l'impost dormitori, introduït a dia d'avui, són discapacitats. Milers de persones seran desallotjades dels seus habitatges i molts més forçats a la indigència. Es retirarà l'exempció d'impostos sobre béns immobles per als pobres; es retallarà l'assistència legal per a tribunals civils. Malgrat això, a la fi d'aquesta setmana aquells que guanyin més de 150.000 lliures a l'any veuran com els impostos sobre les seves rendes disminuiran.
L'endemà passat es retallaran els pagaments de prestacions als pobres en termes reals. Una setmana després d'això, les milers de famílies que habiten en pobles i municipis on els preus dels habitatges són més alts seran desnonats a causa del nou límit de prestacions concedides. Estem sent testimonis d'una veritable i salvatge guerra de rics contra pobres.
Per tant, la vella pregunta torna amb més força: Per que la majoria de gent decent permet que la governi una minoria bruta i antisocial? Part de la raó és que aquesta minoria controla la pel·lícula. Tal com va explicar John Harris a The Guardian, un ampli número de persones (incloent moltes que depenen d'això) han estat persuadides que la majoria dels que reben els beneficis de la seguretat social són mandrosos irresponsables i defraudadors llibertins. Malgrat tot l'ocorregut en els últims dos anys, sembla que Rupert Murdoch, Lord Rothermere i els altres magnats dels mitjans de comunicació encara governen el país. La seva implacable propaganda, en la qual inclouen els casos més excepcionals i terribles a fi de caracteritzar a tota una classe social, segueix sent tremendament efectiva. El divideix i venceràs té avui més vigència que mai.
No obstant això jo he arribat a creure que hi ha un altre mecanisme encara més profund en funcionament: la majoria de les persones conviu amb el llegat de l'esclavitud. Fins i tot en una democràcia nominal com la del Regne Unit, fins a fa poc més d'un segle la majoria dels seus ciutadans ha tingut alguna cosa que veure amb l'esclavitud: salaris de fam, acomiadaments a voluntat, amenaces de càstigs extrems per dissentir o prohibicions de vot. Ells van viure sota un greu i justificat por a l'autoritat, i aquesta por ha perviscut i s'ha transmès durant les cinc o sis generacions que ens separen; a més s'ha vist ara reforçat per la inseguretat, la creixent desigualtat i el control partidista.
Qualsevol moviment que persegueixi qüestionar el poder de l'elit necessita preguntar-se què fa falta per a despertar la gent i treure-la de l'estat actual. La resposta sembla inevitable: esperança. Els que governen en nom dels multimilonaris es veuen amenaçats només quan se'ls confronta amb el poder d'una idea transformadora.
Fa més d'un segle aquesta idea va ser el comunisme. No obstant això, fins i tot en la forma que Marx i Engels el van presentar, les seves falles eren evidents. No obstant això, la seva promesa d'altre món possible va impressionar a aquelles gents que, fins a llavors, creien que no havia alternativa. Fa setanta anys, en el Regne Unit, aquesta idea transformadora va ser l'eradicació de la por i la misèria mitjançant la creació d'un sistema de seguretat social i un Servei Nacional de Salut. Aquesta va dur al poder a un Govern Laborista que va ser capaç, malgrat circumstàncies econòmiques molt pitjors que les que avui ens assoten , de construir una societat justa a partir d'una nació assolada i dividida. Aquest ha estat l'assoliment que –mitjançant una sèrie d'atacs sobtats, insòlits i no consensuats– el govern de Cameron està ara demolint.
Així que, on busquem aquesta idea que faci que l'esperança sigui més poderosa que la por? La setmana passada vaig realitzar un petit sondeig per Internet, demanant als enquestats que nomenessin idees inspiradores i transformadores. Les dues més esmentades / l'impost únic sobre el valor de la terra i la renda bàsica. Ocorre que ambdues les fomenta el Partit Verd. En aquestes i altres mesures, les seves polítiques es mostren molt més progressistes que les del Partit Laborista.
Ja vaig tractar el tema de l'impost únic sobre el valor de la terra en una columna que vaig escriure recentment. La renda bàsica (també coneguda com renda de ciutadania) proporciona a tot el món, ric o pobre, sense comprovar els seus recursos ni condicions, una suma garantida totes les setmanes. Reemplaça algunes però no totes les prestacions (hauria, per exemple, subsidis extra per als pensionistes i els discapacitats). Dissipa la por i la inseguretat integrant a la meitat més pobra de la població. La supervivència econòmica es torna un dret i no un privilegi.
La renda bàsica elimina l'estigma de les prestacions al mateix temps que resol el que els polítics denominen el parany del benestar. Ja que a l'acceptar un treball no es perd el dret a la seguretat social, no en faria falta d'incentius per a buscar-ne d'un: tots els diners guanyats suposarien ingressos extra. Els pobres no es veurien desesperats i obligats així a obeir a patrons sense escrúpols: treballarien només si les condicions són bones i el salari és just, i no acceptarien que se'ls tractés com a una mula. A més mitiga el salvatge desequilibri en la licitació pel poder que el sistema actual exacerba. Podria fer més que cap altra mesura per desplaçar el llegat emocional de la servitud. Es finançaria mitjançant un sistema d'impostos progressius: de fet, s'engrana molt bé amb l'impost únic sobre el valor de la terra.
Aquestes idees requereixen molta valentia: el coratge d'enfrontar-se al govern, a l'oposició, als plutòcrates, als mitjans i a la desconfiança d'un electorat regelós. No obstant això, sense propostes d'aquesta magnitud la política progressista està més que morta. Són les que encenen aquesta preciosa espurna tan rarament encesa en aquesta era de triangulació i covardia: l'espurna de l'esperança. |
This work is in the public domain |
