|
|
|
|
|
Notícies :: sanitat : dones |
|
Resulta inadmissible que, sota l'excusa de les retallades, s'estigui produint una greu reculada en els drets de les dones
|
|
|
per @ |
04 abr 2013
|
Entrevista de Manuel Menor a Àngels Martínez Castells , experta en polítiques econòmiques, feminisme i salut pública, per a la revista ESCOLA Núm. 3.978 (560) del 4 d'abril de 2013.
“Sanitat i educació són fonamentals en la lluita contra les desigualtats”
MANUEL MENOR
“La salut privada no existeix, existeix la sanitat privada. La salut, per definició, sempre és pública”
Angels Martínez Castells (Mollet del Vallés, 1948) és bona coneixedora de les polítiques econòmiques, especialitat de la qual ha estat professora en la Universitat de Barcelona i sobre la qual havia escrit la seva tesi doctoral. Ha aplicat el seu saber a assumptes com les deslocalitzacions industrials, feminisme, Europa, la crisi econòmica, les relacions entre gènere i treball, i, sobretot, la salut pública. Ha tractat tots aquests assumptes en una gamma àmplia de revistes i també ha participat en obres col·lectives de gran impacte lector, com Reacciona (Aguilar, 2011) o Actua (Debat, 2012). El seu és la defensa dels serveis socials i el dret a ser ciutadans exigents amb el que és de tots. És fundadora i presidenta de “Dempeus per la salut publica” i acaba de ser triada per al consell científic d´Attac. Té un blog personal: http://puntsdvista.wordpress.com. La seva associació és més directament accessible en: http://dempeusperlasalut.wordpress.com. Si es vol dialogar sobre qüestions candents com les quals aquí comenta, es pot twittejar amb ella en: @angelsmcastells |
SALUT-SANITAT. La sanitat sol és un component de la salut, de la mateixa manera que creo estarem d'acord amb que l'ensenyament sol és un ingredient més de l'educació, per important i central que sigui el seu paper. La sanitat prevé, atén i tracta de guarir a les persones malaltes. Però la salut és molt més: significa poder viure la vida de forma autònoma i solidària (perquè les relacions entre persones són sempre interdependents) i ens permet ser felices. Per a això cal considerar la sanitat com un determinant més de la salut, tan important com un treball digne, un subsidi d'atur assegurat que ens permeti sobreviure si hem perdut l'ocupació o una pensió de jubilació que no degradi a les persones majors. I, juntament amb això, són determinants de salut també una alimentació nutritiva, un habitatge en condicions en un barri saludable i participar d'un bon sistema educatiu.
SANITAT-DRETS SOCIALS. Sanitat i educació públiques estan en el centre de la conquesta dels drets socials. Si s'enfoquen cap a l'equitat, són instruments fonamentals en la lluita contra les desigualtats. Però també poden utilitzar-se per a objectius espuris: l'ensenyament pot allunyar-se de la formació de ciutadans i ciutadanes, i convertir-se en un mer ensinistrament de mà d'obra –en diferents graus de qualificació– segons les necessitats de les empreses; i la sanitat pública centrar-se, en gran mesura, en la mera “reparació de danys” per a escurçar el temps de baixes. No obstant això, podem assegurar que compleixin la seva comesa com drets fonamentals si ampliem la seva dimensió social i vam aconseguir que s'afirmin com nucli d'un ampli sistema de serveis públics al servei de les persones.
Dret universal a la sanitat. Precisament aquest estiu recordava en la UIMP, en la presentació del llibre Actua i per a explicar l'actualitat del capítol “La sanitat com mercaderia, la salut com botí”, l'obra legal que, amb greus crebants, havia iniciat el Ministre de Sanitat Ernest Lluch (1982-1986). Amb el RD-llei 16/2012 de 20 d'abril, de mesures “urgents per a garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions”, el Govern del PP ens obliga a un viatge en el temps; elimina, d'un cop de ploma, conquestes fonamentals en drets de ciutadania. Amb el Decret-llei del passat abril, Ana Mato es proposa enterrar definitivament la universalitat de la sanitat iniciada per Ernest Lluch.
Al costat de la desaparició dels drets de ciutadania per drets derivats de situació laboral, amb un clar biaix de gènere, reapareix el caràcter de la beneficència, al que es podran acollir totes les persones amb nacionalitat espanyola, estrangers residents o “titulars d'unes autorització per a residir a Espanya”, “sempre que acreditin que no superen el límit d'ingressos determinat reglamentàriament”.
Desaparegut el ciutadà com subjecte de dret, en el Decret-llei es considera imprescindible regular la condició d'assegurat, com condició prèvia a partir de la qual (en temps verbal de futur) “es podrà garantir una assistència pública gratuïta i universal”… Una assistència pública universal a la qual ja teníem dret fins que s'ha posat en vigor el Decret- llei! I així, seran “assegurats”, doncs (i tindran dret a assistència sanitària a càrrec de fons públics), qui formin part de la població activa (persones emprades per compte propi o aliena, o en atur), els pensionistes, qui acreditin la seva condició de beneficiari “” per la seva relació de dependència, qui acreditin la seva falta de mitjans. L'estatut de beneficiari “” tindrà una relació efectiva similar. Finalment, es podrà accedir a l'assistència sanitària pública mitjançant el pagament de contraprestació o quota derivada d'un conveni especial… I aquí convindrà llegir atentament la reglamentació que acompanyi la mesura, perquè de fet pot significar una major obertura cap a mútues privades (o assegurances privades) perquè segueixin colonitzant el servei públic de salut.
Insisteixo en la necessitat de llegir amb atenció, ja que la reculada de la universalitat entesa com un dret ciutadà fonamental, s'expressa clarament en el propi text del Decret-llei quan diu textualment, que el que era en anteriors disposicions legals un sistema de salut “universal”, passa ara a tenir “vocació universal” (2ª línia Decreto-llei)… I pels articles i disposicions que segueixen, creo que cap dubtar, amb sobrats motius, d'aquesta “vocació universal”.
Salut pública-salut privada. La salut privada no existeix, existeix la sanitat privada. La salut, per definició, sempre és pública. Val la pena insistir en la diferència perquè ajuda a entendre millor les causes immediates de la malaltia, els condicionaments de salut i les polítiques (o causes de les causes) que poden fomentar una societat autònoma i solidària (sana) o una societat amb atur, marginació, precarietat, por… (una societat malalta). Però és que a més, quan l'atenció sanitària es converteix en mercaderia (i, per exemple, s'obté en canvi del pagament d'una quota a una mútua privada), solament se'ns acceptarà com “clients” si gaudim de bona salut. Provem a contestar a alguna de les ofertes que actualment proliferen: “la seva oferta em ve de meravella perquè tinc 65 anys, pateixo diabetis, una malaltia autoinmune i m'han fet un triple bypass”…; li penjaran el telèfon abans que pugui acabar de contar els seus mals reals o imaginaris. Si no fora per la sanitat pública, una autèntica conquesta de civilització, la selecció natural de la nostra societat seria fins i tot pitjor –de forma relativa– que en societats de molts menys recursos.
Privatització del sistema sanitari públic. En l'inestable equilibri d'un sistema mixt públic-privat, basat en “el supòsit de col·laboració” entre ambdós, vam descobrir de fet un procés de colonització del sistema privat que *parasita el sistema públic i aconsegueix que es privatitzin els serveis més rendibles. Amb això converteix la satisfacció de necessitats i l'exercici de drets universals en maximització de beneficis per a unes poques butxaques. Tenim les alertes sobre què significa aquest procés per al benestar, la salut i la vida, en els múltiples estudis realitzats sobre el procés de privatització del sistema públic britànic iniciat en temps de Margaret Thatcher; i coneixem també els pobres resultats en termes d'esperança de vida, bebés morts al néixer i dones que moren durant el part en països amb alt nivell de PIB, però amb sistema privat de salut.
Pagament/copagament/repagament. L´agravament en les condicions de co-repagament, amb l'exclusió de pròtesi i productes per determinar, la introducció del repagament en serveis ambulatoris fonamentals com el transport assistit per a diàlisi, tractaments invalidants, etc., va a significar (significa ja, de fet) la pèrdua de serveis i medicaments fonamentals per a persones que els necessiten per a la seva salut i benestar, mentre que suposarà una càrrega burocràtica costosa i inefi caç per la complicada (i injusta) aplicació dels diferents trams de repagament, inclòs el repagament amb que es grava a pensionistes i la fórmula (encara per concretar) que s'efectuarà la devolució dels límits de despesa permesa (però sempre en contra de la persona malalta).
El repagament ha donat lloc a accions de protesta de diferent tipus. Per exemple, a Catalunya, des d'associacions de veïns, iaioflautas i Dempeus per la Salut Pública, fins a negar-se a pagar l'euro addicional que imposa el govern de CIU per recepta, i que discrimina amb traïdoria a les persones més malaltes. Algunes han triat no prendre els seus medicaments, amb el consegüent perill per a la seva salut. Personal d'atenció sanitària de primària ja està advertint que dones i homes que abans no pagaven pels seus medicaments per estar en la jubilació i segueixen necessitant els seus medicaments, els pregunten si els hi poden facilitar de mostres gratuïtes perquè, d'altra manera, han d'escollir entre menjar o pagar a la farmàcia…
“Resulta inadmissible que, sota l'excusa de les retallades, s'estigui produint una greu reculada en els drets de les dones”
Dones i nou sistema sanitari (repercussions).
Resulta inadmissible que, sota l'excusa de les retallades econòmiques, s'estigui produint una greu reculada en els drets de les dones, tan durament conquistats. També és salut la despenalització de l'avortament voluntari i la seva inclusió efectiva en el Sistema Nacional de Salut. Tornem a això gairebé 30 anys després de la Llei Orgànica 9/1985. Aquella “Llei de despenalització de l'avortament” o “Llei d'interrupció voluntària de l'embaràs” –que incloïa la reforma de l'Article 417 *bis del Codi Penal (Annex 1) –, va haver de plantar cara a fortes oposicions i greus problemes. Vi precedida per altra coneguda sentència del Tribunal Constitucional (sentència 53/1985) – que es va pronunciar sobre el recurs d'inconstitucionalitat que va paralitzar el projecte de despenalització parcial de l'avortament durant dos anys–, i a la seva empara es va elaborar el text definitiu que va entrar en vigor en 1985. Aquesta Llei, aprovada després de superar tots els esculls clericals i acientífics, va despenalitzar l'avortament induït en tres supòsits: risc greu per a la salut física o psíquica de la dona embarassada o supòsit terapèutic; el supòsit criminològic, quan l'embaràs era el resultat de violació; i, finalment, el supòsit relacionat amb malformacions o greus deficiències físiques o psíquiques. Naturalment, el moviment feminista no va estar d'acord amb les limitacions establertes per la Llei, encara que va valorar que s'obrís un procés despenalitzador que havia de continuar a mesura que s'anessin vencent les hipocresies de sagristia que impliquen –sempre– la submissió de les dones.
Gallardón s'oposa a l'actual llei d'interrupció de l'embaràs mentint: diu que és per l'alliberament de les dones, que per “opressió” es veuen obligades a avortar (i mentre, el Govern del com forma part retalla sanitat, ensenyament, prestacions i totes les polítiques amigues de les dones per a “activar-les”, segurament, i que trobin el seu alliberament en embarassos no desitjats…). I ho fa enganyant: perquè al·lega que vol tornar a la Llei de 1985, però sense contemplar el supòsit de malformació, equiparant al ser nascut amb problemes als embrions (una vella polèmica que el Ministre s'obstina a reobrir). I ho fa enfurint amb tota raó a les dones que van seguir lluitant per l'ampliació de drets que havia obert la Llei de 1985 fins a la reforma de la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs.
Els grans beneficiats del nou sistema. Sens dubte, les mútues i les clíniques privades, els laboratoris farmacèutics que han intervingut en l'elaboració de les llistes de medicaments exclosos de finançament… Però els seus beneficis privats són insignificants comparats amb els greus crebants per a tota la societat i la salut pública d'aquest nou sistema que intenta semblar-se al d'Estats Units. Però cal saber que, en aquest país, el primer risc de fallida per a moltes llars de classe mitja és una intervenció quirúrgica complicada i una llarga malaltia. En ambdós casos, fins i tot tenint segur de malaltia, les mútues procuren abandonar a les persones malaltes a la seva sort, amb mil i una excuses que les eximeixen del contracte subscrit. I que no vulguin presentar com benefici que s'exclogui a persones immigrants de l'atenció primària, perquè significa major afluència al servei d'unes urgències ja ara col·lapsades en molts casos i un perill real per a la salut pública. Els policies i els buròcrates distingeixen entre papers en regla i no. Els microbis i els virus no distingeixen en absolut.
SANITAT I EDUCACIÓ: PUNTS DE CONTACTE
Com Dempeus per la Salut Pública ens semblaria que un programa mínim inicial que potenciés la salut en la nostra època hauria de passar per:
1) Desmercantilitzar la salut pública i l'atenció sanitària, com la volen el control privat, la influència del neoliberalisme i la indústria biomèdic- farmacèutica. En aquest sentit, rebutjar tant les propostes de retallades de salaris del personal com de plantilla, copagament, etc., que en la pràctica reduïxen les prestacions que reben els pacients i tenen per objectiu real potenciar un sistema públic amb doble llesta d'espera (una lenta i precària per a les classes populars, i altra accelerada i diligent per a qui paguin també una assegurança privada).
2) Desbiomedicalitzar la salut proposant avanços en l'educació, la prevenció, la humanizació i l'atenció de la salut a través d'una integració entre el biològic, el psicològic i el social, en una visió integral de la salut.
3) Integrar l'atenció sanitària dintre de la salut pública, fent especial èmfasi en la prevenció primària de la malaltia i la promoció de la salut. Per això, és imprescindible fer pedagogia activa dels determinants socials de la salut i de l'equitat en salut. Potenciar l'equitat en salut és també potenciar una societat de persones més iguals, en una societat més justa.
4) Vigilar i proposar polítiques per a canviar els principals determinants de la salut i de l'equitat, com recomana la Comissió de Determinants de Salut. Avui està més clar que mai que han de ser les polítiques sorgides des de les persones, els seus drets i les seves necessitats, les quals marquin les polítiques de salut. En aquest sentit, una societat excloent, amb una taxa mitja d'atur del 25% de la població activa –que pràcticament es doblega en la població menor de 25 anys–, és un element de desigualtat i una atemptat a la salut pública de primer ordre.
5) Cal aconseguir que el lema de salut –en totes les polítiques– sigui més útil que mai. Això significa fer possibles les mesures que satisfacin els drets i les necessitats, amb la seva avaluació relativament constant. Si la política plantejada pot afectar negativament a la salut o incrementar les desigualtats ha de desestimar-se i impulsar altres que afavoreixin la millora de la salut entesa de forma global.
6) Cal explicar què és l'equitat en salut i per quina l'equitat pot no correspondre's amb el que està escrit o el que sembla més igualitari. Com se sap perfectament en el món de l'ensenyament, ni és just ni permet arribar a la igualtat tractar de manera igual als desiguals…
7) Cal fer èmfasi en la figura del treballador/a social, que juntament amb els metges i mèdiques d'atenció primària constituïxen una *fi *gura de proximitat estretament en contacte amb els sectors més febles de la nostra societat, on cal invertir més solidaritat i tota l'ajuda necessària, especialment per als col·lectius més vulnerables.
8) Promoure el reconeixement del paper imprescindible que han de jugar els agents educatius (escola formal i no formal) en la promoció de la salut de la comunitat. El seu acompanyament en el desenvolupament de coneixements, habilitats i actituds de les persones, així com la situació de proximitat quotidiana que els permet conèixer els contextos socioeconòmics de nens, joves i famílies, situa als agents educatius com elements claus en la promoció de models de vida i entorns físics i *psicosociales saludables.
9) Finalment, ens sembla fonamental democratitzar la salut pública i l'atenció sanitària amb participació de la població. Millora la seva salut de forma directa –per la mateixa acció i implicació de les persones– i indirecta –per l'impuls d'objectius que d'altra manera podrien no arribar mai a estar en l'agenda de qui fan les polítiques–. Aquesta participació ha de ser lliure i insurgent, amb veu pròpia; ha de crear un contrapoder fort, real, amb propostes alternatives. Solament així té sentit parlar de participació de la societat civil.
La proposta de Dempeus per la Salut Pública és per una societat sana, equitativa, plenament democràtica i saludable, en harmonia, autonomia i solidaritat. I vam exigir a més, com un valor de salut fonamental, que els nostres nois i noies disposin d'un sistema d'ensenyament presidit per continguts i valors humanistes, i s'eduquin en la solidaritat i la llibertat, sense els perills reductors i empobridors de màgies passades, fonamentalismes integristes, i el virus empobridor per a les ments i la convivència en democràcia que representa el pensament únic. |
This work is in the public domain |
|
|
