Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Comentari :: laboral
Monnet, Schuman i Adenauer a París
04 abr 2013




Tornem de la Setmana Santa amb l’ai instal•lat al cor. I això tant els que hem tingut la sort, la immensa sort, de fer una escapada aprofitant els dies de festa, com els que s’han vist obligats a quedar-se a casa, ateses les circumstàncies. Sigui com sigui, passades les festes de la Pasqua ens adonem més encara que la crisi no té desllorigador ni a curt ni a mig termini, i que qualsevol bri d’esperança que poguéssim albirar s’esvaeix immediatament sota el pes inexorable de nous esdeveniments. Amb cruesa comprovem que qui més paga els neulers de la crisi són els que menys culpa tenen d’haver-la desencadenat. Ens adonem que els governs –els d’aquí, els d’allà i els de més enllà—, poc o gairebé gens els preocupa la defensa de les classes més desprotegides, i prefereixen deixar-se portar pel dictat dels mercats amb la complicitat d’una Merkel disposada a tot. A hores d’ara ja no tenim cap dubte en relació a què és l’economia la que s’ha imposat a la política. O el què és el mateix, que la ciutadania és a mans d’unes decisions que no prenen els nostres representants elegits a través de les urnes, sinó que ens són imposades per uns poders i per uns interessos que no estan sotmesos a cap veredicte plebiscitari ni tampoc democràtic.

La crisi desencadenada pel rescat de Xipre, és un exemple revelador de com se’ns presenta l’esdevenidor. Cert que Xipre era un paradís fiscal en el que els russos dipositaven els seus diners obtinguts vés a saber com, per escapolir-se dels controls tributaris del seu país. Els russos, i per què no dir-ho, també els no russos. Però que això era així ho sabien les autoritats europees que no van posar cap mena d’impediment a la incorporació de Xipre com a ple membre de la Unió Europea. Mentre tot marxava res no passava. Però quan les maldades arriben, la magnitud de la tragèdia sura sense pietat. Així, el rescat dels bancs xipriotes que s’havien saltat totes les regles, l’acabaran pagant en part els dipositants estrangers defraudadors dels seus tresors estatals respectius. Fins aquí res a dir per allò del principi elemental de qui la fa l’ha de pagar. El problema es fa evident quan part del rescat l’hauran d’assumir també aquells xipriotes que al llarg de la seva vida havien fet estalvis per garantir-se el poder fer front a qualsevol eventualitat que els pogués sobrevenir, i no pas per rescatar bancs. Un precedent, aquest “nou” impost sobre els dipòsits bancaris, que en paraules del president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloen, podria aplicar-se en futurs rescats.

La situació de Xipre és preocupant per als xipriotes, però també ho és per a la resta d’europeus atès que es confirma la tendència creixent a socialitzar les pèrdues. Clar que la contrapartida d’aquesta socialització no és fer el mateix amb els guanys sinó vulnerar drets socials consolidats en ares a la contenció del dèficit. Les pèrdues es socialitzen, i els seus responsables se’n “van de rositas”. Ningú no els reclama ni els persegueix per les conseqüències de la seva nefasta gestió al capdavant d’un grup o d’una entitat bancària que ha acabat essent intervinguda per l’Estat. I així, de la crisi financera vàrem passar a la crisi econòmica per entrar finalment en la part de la crisi més sagnant: la dels drets socials.

Al marge d’aquesta tendència socialitzadora de pèrdues que no obstant i això enriqueix als que més tenen, el més greu és que des d’una pretesa governança europea s’està dilapidant la idea dels pares de l’Europa Comunitària –Jean Monnet, Robert Schuman, Konrad Adenauer i Alcide De Gasperi–, que després de la segona gran guerra treballaren a favor de la construcció d’una Europa socialment justa i econòmicament pròspera. Eren altres temps. Avui, els governants s’han oblidat de la història, i de la defensa dels valors democràtics. No és precisament aquesta la millor manera de construir l’Europa solidària, justa i equitativa en la que encara molts volem creure.

AMB L´AI AL COR!

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa