|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
La guardiola de les pensions utilitzada per a rescatar bancs. O ens movem o ens plomen
|
|
|
per L.I |
28 mar 2013
|
A principis d’any, un article d’un diari financer d’Estats Units denunciava que el 90% de 65.000 milions del Fons de Reserva de la Seguretat Social de l’estat espanyol s’havien utilitzat per comprar deute públic del propi estat espanyol. L’artícle criticava la acumulació de risc per falta de diversificació, la falta de liquiditat que podia donar-se si l’estat espanyol quedava fora del crèdit, i que una fallida de l’estat es transmetria directament a les pensions, sense coixí amortidor.
El 2008, la patronal bancària ja va proposar que el fons de la Seguretat Social s’utilitzés per rescatar bancs (tot i que el 2005 el fons que havia ja estava invertit al 80% en deute públic de l’estat espanyol), i 5 anys després ho han reblat, pel camí d’endossar el seu deute privat al deute públic (ajudes no menors de 216.000 milions des de l’inici de la crisi a l’estat espanyol) i pagar amb el Fons part del deute públic generat (la resta retallades, acomiadaments). Perquè vegem de què estem parlant, sapiguem que la partida per al pagament de pensions per a 2013 és de 121.000 milions. O sigui, que el fons dóna per a 6 mesos de pagament de pensions i el rescat bancari per a 2 anys de pagament de pensions.
Hi ha dos sistemes de pensions: el de repartiment i el de capitalizació. En el primer, les cotitzacions actuals (i jo afegeixo impostos) paguen les pensions actuals. En el de capitalització se suposa que es fa una guardiola que es buida gradualment amb la pensió. 7 anys després del cop de Pinochet, a Xile, en 1980 es va instaurar un sistema de capitalizació individual. La crisi financera que va començar el 2007 ha qüestionat aquest model doncs els fons dipositats en paper (accions o bons d’empreses i governs) han reduït el seu valor, i encara pot reduir-lo más la continuitat de la crisi. És com jugar a la loteria amb la pensió.
Històricament la seguretat social de l’estat espanyol ha generat superàvits que han servit per a finançar a l’estat. El Pacte de Toledo va crear el Fons de què parlem, que en la pràctica ha servit per al mateix. Els superàvits encobreixen unes pensions baixíssimes (el 60% inferiors a 700 euros, i les vídues en la misèria).
El servei del deute només per a la administració de l’estat el 2013 (interessos + amortitzacions) costarà 40.000 milions, i el total del deute per a totes les administracions públiques en acabar 2012 serà d’uns 1.015.000 milions (o sigui, un bilió). El 2007 era la meitat. El deute està creixent a un terme mitjà del 15% anual, i no pel dèficit operatiu dels serveis públics sinó per la nacionalització de pèrdues privades + l’encariment dels interessos que cobren els bancs per comprar-la després d’obtenir els diners del banc Central Europeu a l’1% + la falta crònica de finançament del sector públic pel poc que paguen impostos les grans empreses i fortunes (legal + frau).
El PSOE i el PP en 2011 van modificar l’article 135 de la constitució, i el nou redactat inclou: «Els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta. Aquests crèdits no podran ser objecte d’esmena o modificació, mentre s’ajustin a les condicions de la Llei d’emissió.»
El servei del deute està en una esp i r a l d’inflamació, i la reforma constitucional del PSOE i PP està «obligant» a una política de retallades que mata l’economia i els treballadors. Nosaltres proposem extirpar la inflamació i deixar de pagar el deute.
Els 60.000 milions de les pensions usats en el rescat dels bancs és l’últim capítol del robatori organitzat als treballadors per a millor gaudi de l’oligarquia. L’estat i les administracions s’han convertit en un mecanisme de redistribució de diners de baix a dalt. El transvassament de diners ja no només mitjançant la plusvàlua robada en el treball, en els interessos dels crèdits, en el robatori de les preferents, en el robatori del fons de pensions, en els preus abusius que la bombolla immobiliària va atribuir al be bàsic de l’habitatge. A tot això afegim ara un atur multiplicat pels acomiadaments dels sectors privat i públic i una corresponent rebaixa salarial (directe, indirecte i diferit) per als ocupats. |
- Per un govern dels treballadors.
- No al pagament del deute.
- Nacionalització sense indemnització de la banca.
- Serveis públics universals i gratuïts.
- Repartiment del treball i plena ocupació amb salaris dignes.
LLUITA INTERNACIONALISTA |
This work is in the public domain |
