|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
Curs d'introducció al pensament de Karl Marx al Casal Popular Cua Roja de Torredembarra
|
|
|
per Casal Popular Cua Roja |
23 mar 2013
|
|
|
|
|
Curs d'introducció al pensament de Karl Marx al Casal Popular Cua Roja de Torredembarra |
Mira també:
https://www.facebook.con/events/161455294010315/
|
This work is in the public domain |
|
Re: Curs d'introducció al pensament de Karl Marx al Casal Popular Cua Roja de Torredembarra
|
|
per Introducció a la crítica del marxisme |
23 mar 2013
|
- L'estratègia socialista estatista: “revolució des de dalt”
Aquesta estratègia és en gran mesura producte de la modernitat i de la creixent consciència per part dels activistes de mitjans del segle XIX, que van assimilar les lliçons que els grups oprimits
aprengueren de la supressió de les revoltes de 1848, que els aixecaments “espontanis” no poden conduir a una transformació sistèmica. Va ser aquesta consciència la que va conduir a la creació dels primers moviments antisistèmics organitzats[19]. La tradició marxista-leninista del socialisme estatista és un exemple clàssic d'estratègia orientada a una “revolució des de dalt” i, malgrat els intents dels marxistes d'avui en dia de diferenciar entre l'estratègia de Marx i la de Lenin, de fet, les llavors del totalitarisme leninista, que van culminar en l'estalinisme, es poden trobar en el mateix pensament de Marx. Això és obvi si es tenen en compte dues característiques crucials del sistema teòric de Marx, que van ser criticades per primera vegada (encara que no d'una manera sistemàtica i coherent) per Bakunin.
La primera d'aquestes característiques de l'estratègia marxista era la idea del “comunisme mitjançant el socialisme estatista” que implicava la conquesta del poder de l'Estat per part d'un proletariat victoriós i l'establiment d'un Estat proletari que conduiria finalment a una societat comunista. Tanmateix, això no succeiria abans que el ràpid desenvolupament de les forces productives (que la socialització de les relacions de producció desencadenaria) hagués conduit al'abolició de l’escassetat i de la divisió del treball i a la desaparició de l'Estat. Tanmateix, com vaig intentar mostrar en una altra ocasió[20], l'abolició marxista de l'escassetat és en realitat un mite que depèn d'una definició objectiva de les “necessitats”, que no és ni factible ni desitjable i que pot ser utilitzada per aquells que controlen la maquinària estatal en una societat socialista per mantenir indefinidament el poder de l'Estat i les relacions i estructures de poder en general. A més, és inconcebible que un Estat, que representa la personificació de la separació entre la política i la societat, encara que sigui proletari, presideixi la seva pròpia abolició!
La segona característica era l'intent marxista igualment insostenible[21] de convertir el projecte socialista en una ciència “objectiva” del canvi social. Això podia conduir fàcilment, tal i com ho vafer en el cas de Lenin, a la necessitat que la consciència socialista arribés “des de fora”. Això es deu al fet que la consciència científica sorgeix independentment del moviment social que condueix al socialisme i que per tant ha de ser introduïda en el moviment des de fora. Tot i això, per Marx, el problema (suposadament) no existeix, ja que la ciència es considera com la unitat de la teoria i la pràctica que no només interpreta la realitat sinó que també esdevé part de la força que la canvia, una part de la pràctica, això és, la determinació conscient de la configuració de la història. En aquest sentit, la ciència s'identifica amb el moviment en si mateix, que fa seva aquesta doctrina. No obstant, tal i com han mostrat[22] diversos autors marxistes, el marxisme es transforma llavors en teologia. En altres paraules, per tal que el marxisme mantingui el seu caràcter “científic” hauria de veure la pràctica, no com a creadora de veritat, sinó merament com la que determina la seva aparició, i tanmateix en aquest cas cal suposar que la consciència científica sorgeix independentment del moviment social que condueix al socialisme i que cal introduir-la en aquest moviment des de fora. Però aleshores, tal i com assenyala Kolakowski[23], “no hi ha cap motiu per no treure d'aquest estat de coses les mateixes conclusions que va treure'n Lenin”.
L'estratègia leninista es basava en la suposició implícita (malgrat el requisit no sempre clar de Gramsci[24] que la cultura proletària hauria d'haver esdevingut “hegemònica” abans que s'assolís efectivament el poder polític) que el canvi en el paradigma social ―fins i tot entre una minoria de la població, és a dir, l'avantguarda del proletariat (organitzada en el partit comunista i equipada amb la “ciència” del socialisme, és a dir, el marxisme)― podria funcionar com a catalitzador per produir una revolució socialista. Així, per Lenin[25], els treballadors no són capaços, per si mateixos, de desenvolupar una teoria científica del socialisme, tasca que històricament s'ha deixat als intel·lectuals. Tanmateix, tal i com va assenyalar Marcuse, aquesta problemàtica acaba conduint fàcilment a que els qui custodien l'ortodòxia científica, el partit o el lideratge del partit, apareguin com a «dipositaris històrics dels “veritables” interessos del proletariat i sobre el proletariat»[26]. No és estrany que, tal i com el mateix autor remarca encertadament, «sembla que un vincle directe condueixi de la “consciència des de fora” de Lenin, i la seva noció del partit centralista autoritari, cap a l'estalinisme»[27].
La història ha confirmat que aquesta estratègia només pot conduir a noves estructures jeràrquiques, ja que l'avantguarda de la classe treballadora esdevé finalment la nova elit dirigent[28]. Aquesta va ser la lliçó principal del col·lapse del “socialisme real” que ha mostrat clarament que si la revolució és organitzada per una minoria i després el seu programa és portat a terme per la mateixa, aquesta acabarà ineludiblement donant lloc a noves estructures jeràrquiques i no a una societat on s'hagi abolit la concentració de poder. De fet, la combinació entre la conversió marxista del projecte socialista en una ciència “objectiva” i l'estratègia leninista d'organitzar l'avantguarda d'acord amb un “centralisme democràtic” (un principi que assegurava el poder d'una petita elit del partit sobre tot el moviment) va resultar letal, ja que va contribuir decididament a l’establiment de noves estructures jeràrquiques, inicialment en el moviment socialista i més tard a tota la societat. Per descomptat, és un fet històric ben conegut que tant en els moviments marxistes prerevolucionaris com en els governs postrevolucionaris, la justificació de la concentració de poder en mans de l'elit del partit es basava en el “fet” que només ella “sabia” com interpretar la història i emprendre l'acció apropiada per tal d'accelerar el procés històric cap al socialisme. No és sorprenent que la base de les noves estructures jeràrquiques fos la divisió social creada entre l'avantguarda, l'única que estava en una posició objectiva per conduir el moviment (a causa del seu coneixement de la veritat “científica” que encarnava el marxisme) i les “masses”.
http://democraciainclusiva.org/txt/estrat.pdf |
|
Re: Curs d'introducció al pensament de Karl Marx al Casal Popular Cua Roja de Torredembarra
|
|
per manolo |
23 mar 2013
|
|
hi hauràn ak47? si no no hi vaig |
|
Re: Curs d'introducció al pensament de Karl Marx al Casal Popular Cua Roja de Torredembarra
|
|
per Volem bisbes catalans! |
24 mar 2013
|
Osti que moderns!
Podrem portar pantalons acampanats?
Fumar porros?
Elogiar Mao i la revolució cultural?
Organitzar un campament de vacances a Cuba?
Un intercanvi amb Xina?
OOOOOOUUUAU! |
|
Re: Curs d'introducció al pensament de Karl Marx al Casal Popular Cua Roja de Torredembarra
|
|
per jo |
24 mar 2013
|
No serà un curs de marxisme-leninisme. El títol ho diu molt clar. Introducció al pensament. Això implica sobretot discussió, dels conceptes principals.
Com sempre a indymedia abunden els trolls. El que sol fer grans als filòsofs son les preguntes que fan i no les respostes, i volgueu o no la pregunta sobre el capital torna a estar damunt de la taula i no hi ha ningú que l'hagi problematitzat millor que ell. |
