|
|
|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
L’agenda reformista i l’agenda immobilista. Què hem après després de Fukushima?
|
|
|
per Jordi Ortega |
19 mar 2013
|
|
((És ridícul tenir una Llei d’energia nuclear de 1964)) |
Què hem après després de Fukushima?
A Espanya tenim alumnes que comencen amb la LOGSE (1990), segueixen amb la LOCE (2002), s’adapten a la LOE (2006) i acaben amb la LOMCE (2013); canviem cada dos per tres, es canvia la llei educativa. En canvi tenim una llei hipotecària vuitcentista, d’una època en què qui demanava crèdit eren propietaris de la terra, que el 1946 s’aprova una nova redacció, pretén donar seguretat jurídica registral anotant actes i contractes sobre aquests béns. És ridícul tenir una Llei d’energia nuclear de 1964.
Àngela Merkel el 14 de març, tres dies després de l’accident nuclear de Fukushima, aprovà una moratòria nuclear; tancà 8 centrals nuclears, la més vella Biblis A, iniciada el 1970 i operativa el 1977, la més nova iniciada el 1974 i operativa el 1984. Un dia abans, el 13 de març Ernst Ulrich von Weizsäcker presentava un “Programa de xoc per al canvi energètic” (Energiewende) amb el qual el SPD responia a l’accident nuclear al Japó. Després de sis mesos de discussió i intensos treballs de les dues comissions s’aprovava un ampli programa conegut com Energiewende.
El desafiament no correspon a un sol país. A la reunió de l’Agència Internacional de l’Energia Renovables (IRENA), abans de la decepció dels resultats, es va crear -en un sopar- el club Energiewende. Es tractava d’anar més enllà del marc regulador favorable, es proposava una política industrial que donés suport a les noves tecnologies basades en recursos energètics renovables.
El futur de l’energia, les energies renovables i la generació distribuïda.
Un 40% de les energies renovables a Alemanya, dels 70 GW instal·lats de potència, pertanyen a cooperatives ciutadanes d’energia, algunes vinculades a cooperatives rurals, altres són empreses municipals o regionals, hi ha petites mesures empreses amb instal·lacions de renovables, comunitats de veïns, etc.
Mario Richter de la Universitat de Lueneburg assenyala que les grans energètiques “han perdut l’oportunitat de participar en el futur energètic del país”. Les energètiques tradicionals mai han cregut en les renovables, la seva presència ha estat marginal. Peter Terium, conseller de RWE, reconeix que “està afectant la viabilitat del seu negoci”, ara, amb presses, “cal adaptar-se al fet que, a llarg termini, la capacitat de generar electricitat de forma convencional serà desplaçada per la generació amb energies renovables descentralitzada”. Competir en eficiència amb les renovables sembla una excusa de perdedor.
A Espanya les grans empreses líders en renovables, paradoxalment, pateixen però motius oposats. Acciona Windpower ha inaugurat a Bahia una planta per fabricar aerogeneradors AW-3000, de 3 MW de potència, el seu director és Rafael Mateu. Crea 500 llocs que suma als de la fàbrica de components en què ja treballaven 700 persones. Podria crear ocupació a Espanya si, com a Dinamarca, on governa una coalició d’esquerra, socialdemòcrata i democristiana no frenessin les renovables, al revés, Helle Thorning-Schmidt, primera ministra, acaba d’inaugurar dos centres a Brande i Aaborg, de Siemens per investiga i desenvolupa B75-eòlica amb pales de 75 metres de pala, la meitat d’un Airbus. Un aerogenerador de 6 MW.
Suport incondicional als dinosaures impedeix la seva adaptabilitat al sistema.
Les energies renovables estan posant en perill el negoci energètic tradicional. Cert, però què fer? Hauríem de prestar atenció al què diuen els responsables de les grans energètiques alemanyes per entendre que l’error és haver marginat les renovables, un harakiri al seu negoci de futur. El govern sembla defensar el negoci tradicional volant per l’aire les tecnologies de futur, esperant que saltin per la finestra les empreses pioneres en renovables.
Peter Terium és conseller delegat de RWE, fa quatre anys que va deixar de menjar carn, fa ioga, meditació… se’l considera un ecofriki. Però les accions de RWE van pujar 34 euros al febrer, mentre les d’Acciona, després de les decisions del govern, queien 18 euros. “Ara tenim molt menys temps per al desenvolupament de les energies renovables”, es lamentava el CO de RWE. Reconeix que les inversions en eòlica són de 1.000 milions d’euros, haurien de ser quatre vegades més. Jürgen Grossmann, antic conseller delegat, es va oposar a les renovables i va confiar en les seves nuclears, el resultat de les seves gestions, les actuals desinversions per reduir l’endeutament i acomiadaments massius.
El futur de les energètiques tradicionals sembla que es basen en una estratègia de fitxar en el consell alts càrrecs del govern, que no tenen ni idea d’energia, però els permet continuar igual, sense canviar. Exercir de dinosaure que prefereix abans morir que adaptar-se als reptes del segle XXI. Una il·lusió amb conseqüències nefastes. Els fons de pensions dels Estats Units perceben els riscos que tenen aquests dinosaures energètics, la gestió intel·ligent dels riscos els porta a vendre les seves participacions. L’alcalde de Seattle ha anunciat la retirada dels fons institucionals d’inversió de Chevron, en 1,9 mil milions – patrocina Universitats perquè es posicionin a favor del fracking.
I Espanya? Amb petroli, amb nuclears i sense idees.
Espanya és diferent. La central de Santa Maria de Garoña, comparat amb les nuclears que Alemanya han tancat, podem dir que es tracta d’una autèntica relíquia de l’època en què es celebraven els 25 anys de pau (i ciència). Es va començar a construir el 1966, però l’autorització és del 1963, i fins al 1971 no va estar generant energia en xarxa. Espanya ha tingut una precoç relació amb l’energia nuclear, com s’explica a la energia després de Fukushima.
El règim de Franco, en plena postguerra, trenca el seu aïllament amb els primers acords amb els Estats Units el 1955, i no se li va acudir res millor que acordar el desenvolupament de l’energia nuclear. Aquells àtoms per a la pau van servir als Estats Units per donar suport a una proliferació “pacífica” de l’energia atòmica. El 1948 es va crear la Junta d’Energia Atòmica. El 1951 es va crear la Junta d’Energia Nuclear presidida per Otero de Navascués. Espanya buscava “la mare de totes les guerres”: tenir la bomba de plutoni -tenia el Sàhara per fer assajos.
Vandellòs I, com va mostrar un informe del CESEDEN datat el 1971, buscava tenir la bomba atòmica, va ser el resultat de les relacions promíscues de Carrero Blanco amb el general De Gaulle, en un acte d’infidelitat als Estats Units. I quina casualitat… fins al el 23 de febrer de 1981 no es va permetre la inspecció de les nuclears per l’OIEA, hores abans del cop d’estat. Un país tan pronuclear que a Hiroshima i Nagasaki van caure 2 bombes atòmiques, Espanya no podia ser menys que el Japó, el 1996 a Palomares -poble amb nom de colom i pau- van caure 3 bombes atòmiques amb plutoni.
Què hauria passat d’haver decidit, com Àngela Merkel, una moratòria nuclear a Espanya? Si es tanqués pel criteri de quan van ser construïdes, les anteriors a 1974, ens quedaria Trillo (1979) i Vandellòs II (1980). Si el criteri fos el moment de ser operatives, després de 1984, hauríem de sumar Ascó II (1985) a Trillo (1987) i Vandellòs II (1987). Cofrents està en el límit, el seu disseny és de 1972, es va començar a construir i al 1975,va generar electricitat el 1984. Després de Fukushima ni es va qüestionar la relíquia de Garoña iniciada el 1966 -coincidia amb la primera vaga de la mineria del carbó-. Polònia va ser “solidària” donant carbó al règim. La pròpia central de Garoña al novembre va tancar podent operar fins a juliol de 2013 -ni amb pressions del govern ha sol·licitat operar fins al 2019. Qui defensa l’energia nuclear?
Què fa el govern per celebrar Fukushima? Dotze governs de la Unió Europea -Lituània, Polònia, Romania, Hongria, Holanda, Finlàndia, Txèquia, Regne Units, França i Espanya- de forma sarcàstica, signen una declaració: “…els estats volen construir noves centrals nuclears com una inversió en medi ambient”. El parlament búlgar, la setmana passada, votava deixar sense acabar dues centrals. Quina és la veritat de l’energia nuclear realment existent? Areva reconeix que els costos de la central en construcció de Flamanville seran de 93 a 106 euros MWh (l’eòlica està sota de 60 euros MW), la resposta, a les critiques, és que és la primera d’una “sèrie”. Serà la primera i última d’una “sèrie” de centrals sense acabar -com les dues búlgares? |
This work is in the public domain |
|
|
