|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme : globalització neoliberal : pobles i cultures vs poder i estats : especulació i okupació : dones |
|
Stéphane Hessel – Edgar Morin: Resistim la temptació reaccionària!
|
|
|
per http://www.lemonde.fr/idees/article/2013/02/28/ |
05 mar 2013
|
|
|
Stéphane Hessel i Edgar Morin: dos resistents, dos temperaments, dues grans figures del compromís. L’ex diplomàtic i el sociòleg es van reunir el 19 juliol de 2011, al Teatre de les idees, durant el cicle de trobades intel·lectuals del Festival d’Avinyó. Alertats, aguts, greus i juganers, van donar aquest dia algunes de les raons per a l’esperança, tot i la crisi global, algunes raons per creure en la política, malgrat totes les desil·lusions que ens han portat el regnat dels cínics. En tant que pioners del pensament, han analitzat tant a les noves forces dretanes reaccionaries com als impassos d’un progressisme de la negació.
A l'Estat francès, ha estat el crepuscle dels anys de Sarkozy, el moment o la voluntat del President de la República de recuperar la “política de civilització”, d’Edgar Morin incrustada llargament en el discurs de Dakar el juliol de 2007 sobre “l’home africà que no ha pas entrat en la història” o el de Grenoble el 2010 a Roma sobre la privació de la nacionalitat. A Europa, els extremistes populistes prosperen. En el món sencer, la crisi financera no s’ha estat de projectar la seva ombra. Per a aquests dos amics que es van conèixer a principis de la dècada de 1980, el temps de la reacció ha arribat. Regressió política, econòmica, però també ideològica. Encara que el bon pensament hagi canviat de bàndol, i l’abandonament dels immigrants o els “assistits” s’encartonen en els escrits i les pantalles.
“Indigneu-vos! “
L’èxit del llibret de Stéphane Hessel, Indigneu-vos! (Indigène 2010) ha estat rotund. Però l’antic deportat en coneixia bé les limitacions i les crítiques. Dins del seu propi camp s’eleven les reserves sobre les seves crides màgiques a la resistència i les seves referències històriques prestigioses però antiquades. Format en filosofia després de Maurice Merleau-Ponty, Stéphane Hessel sabia que la indignació, que és, segons Spinoza, “l’odi que sentim per aquells que fan mal a un ésser com nosaltres”, també pot ser una “passió trista”. La concep com un principi davant la resignació política i el fatalisme social. Veia en La Veu, l’obra d’Edgar Morin, que unia totes les reformes pràctiques i teòriques, el camí. D’aquí la importància d’avançar també pels efectes polítics, lluny dels grans discursos programàtics.
“Caminante no hay camino, se hace el camino al andar” va dir el poeta Antonio Machado que a Edgar Morin li agrada citar: “Tu que camines, no hi ha camí. El camí es fa en caminar”. Superar la tirania dels mercats i reformar el pensament, ha estat la urgència d’aquests dos mestres somiadors. Dibuixar una França solidària, forjada en una Europa política, esbossada en un món menys desigual, tots aquests càntics segueixen sent d’actualitat.
Stéphane Hessel acabarà la trobada amb una cançó anticolonialista escrita amb la seva dona Vitia sobre “No hi ha pas amor feliç”, el famós poema d’Aragó amb música de Georges Brassens. Stéphane Hessel i Edgar Morin, que van publicar conjuntament El Camí de l’esperança (Fayard, 2011), sabien molt bé que encara existeixen els amors feliços. Però aquest dia, és l’amistat qui en pren part. Joves i vells miren enlluernats a aquests avis que han fet i encara fan resistència. I els qui reactivaran el principi de l’esperança.
Com us expliqueu la baixa del moviment reaccionari d’avui en dia, especialment a Occident?
Edgar Morin: Aquesta tendència a la baixa es deu a la sensació de pèrdua de futur. Durant molt de temps hem viscut amb la idea que el progrés era una llei històrica. Fins al maig del 68, estàvem convençuts que la societat industrial desenvolupada resoldria els problemes humans i socials.
Si bé la Rússia soviètica i la Xina maoista prometien un futur brillant, es creia que el progrés s’emparava en els antics països colonitzats per tal de produir el desenvolupament econòmic i el socialisme àrab. El futur s’ha esfondrat, deixant espai per a la incertesa i l’ansietat: avui, ningú sap què farà l’endemà.
Quan el present és incert i ansiós, tendim a encongir-nos en el passat. En aquesta situació, els partits que representen la França republicana d’esquerres són progressivament buidats de la seva substància.
El comunisme, segueix sent el nan del Partit Comunista Francès, pel que fa a la social-democràcia, no ha aconseguit regenerar-se per afrontar els reptes de la globalització. D’aquí la sensació d’impotència i resignació davant l’especulació financera. D’altra banda, la dispersió del coneixement, compartimentada entre experts de diferents disciplines, ens impedeix adoptar una visió global.
Stéphane Hessel: Entre les ideologies comunista i neoliberal, és clar el pas cap a la veritable democràcia basada en les majories populars. En el meu llibre Indigneu-vos!, recordo el programa elaborat pel Consell Nacional de la Resistència a França, on alguns punts mereixen ser reactivats.
Davant la crisi econòmica que ens amenaça avui en dia, cal tornar als valors democràtics i enfrontar-se a la memòria de Vichy, del dreyfusisme, del versaillisme de la fi de la Guerra de 1870, cal tornar a la França reaccionària que ressorgia de les crisis.
La situació actual certament no és tan tràgica com en la dècada de 1930, però el pes que plana sobre França no és menys pesat. No es tracta només d’una ocupació exterior o fins i tot del capitalisme francès, sinó de l’economia global i del seu neoliberalisme desenfrenat.
És un pes contra el que lluiten els sindicats i els moviments de resistència, amb la finalitat de tornar als valors fonamentals de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Avui més que mai, hem de tornar a connectar amb els valors promoguts per la resistència: la seguretat social per a tots, la resistència contra les feudalitats econòmiques, l’escola per tothom, sense oblidar la premsa independent.
Edgar Morin: El programa del Consell Nacional de la Resistència pretenia reviure la República dels anys 1930, que havia fracassat sota el pes dels escàndols i la seva incapacitat per respondre a la crisi econòmica o per ajudar a Espanya.
Avui encara cal regenerar la democràcia, donant-li un caràcter social. Sempre hi ha hagut dues Frances, però sota la Tercera República, la gent guanyava. El reconeixement de la innocència de Dreyfus, la separació de l’Església i l’Estat, la introducció del laïcisme van ser victòries sobre la França de la reacció.
Va caldre un desastre sense precedents, el què Charles Maurras anomena “la divina sorpresa” perquè la segona França prengués el poder. Aquesta segona França, que es manifesta en el seu caràcter més xenòfob, va ser desacreditada amb la col·laboració i desintegrada amb l’alliberament. D’aquí la importància de regenerar el poble republicà cultivat per les institucions laiques, pels partits que promouen la solidaritat mundial…
Les seguretats elementals de l’estat del benestar es veuen amenaçades per la competitivitat de l’economia: les empreses s’estan reduint, imposen ritmes de treball que poden conduir al suïcidi… La regressió pot prendre moltes formes. Ara necessitem prendre consciència del perill i buscar nous camins.
Stéphane Hessel: Alguns diuen que Indigneu-vos!, està molt bé, però no ens diu què fer. Efectivament, aquest petit text de 30 pàgines és només el preludi d’una reflexió indispensable. Hem de començar per indignar-nos i no deixar-nos adormir. Tota una generació està en risc de dir que no es pot fer res: això és el que falta, hem de trobar una reacció. No és suficient saber que les coses van malament, falta saber com anar en la direcció correcta. Aquí és on la contribució d’Edgar Morin en La Veu, és preciosa.
Ens mostra que hi ha primers passos cap endavant reals en una sèrie d’àrees: economia social i solidària, per exemple, el que et permet anar més enllà de la tirania del guany. No podem de cap manera perdre la confiança en la capacitat d’anar endavant i renovar les aspiracions legítimes de resistència al règim de Vichy i l’ocupació alemanya.
D’on us ve aquest optimisme, a vosaltres que heu travessat un segle XX tràgic?
Stéphane Hessel: Edgar Morin i jo tenim una llarga vida darrere nostre, hem estat testimonis de situacions que semblaven insolubles com l’ocupació, la Xina de Mao, la Rússia de Stalin, la descolonització. Cal tenir confiança i paciència: els problemes no són més greus avui de com ho van ser en la nostra joventut i l’experiència ho ha demostrat, no són insuperables.
Això em recorda una conversa que vaig tenir amb el filòsof Walter Benjamin (1892-1940), un gran amic del meu pare, un gran traductor de Proust a l’alemany. Va ser a Marsella a l’agost de 1940, abans que busqués anar-se’n a Espanya i es suïcidés a la petita ciutat de Port-Bou, als Pirineus. Jo tenia 23 anys i ell, 48.
“Estem en el punt més baix de la democràcia”, vaig dir-li. “Amb la victòria de Hitler, estem en el punt més baix on hem pogut caure”. Recordo que va respondre’m: “No, creu-me, trobarem les formes de resistència. A més, he tractat d’unir-me al general De Gaulle a Londres”…
Edgar Morin: Hem estat capaços de mantenir les nostres aspiracions d’adolescents, encara que en el meu cas, he perdut algunes il·lusions. Ens impulsa una constant preocupació pel destí de la humanitat.
Durant la meva primera trobada amb Philippe Dechartre, un dels líders del moviment de resistència al qual pertanyia, em va preguntar: “Què et motiva?” Li vaig dir que era, és clar, l’alliberament de França, però també el meu desig de participar en la lluita de la humanitat per a la seva emancipació. Aquesta preocupació del destí humà resta en la meva ment.
Igual que hem lluitat contra el nazisme, tenim la intenció de resistir-nos a qualsevol forma de barbàrie, sobretot a aquesta barbàrie freda i gelada que els filòsofs alemanys Theodor Adorno (1903-1969) i Max Horkheimer (1895-1973) anomenaven la raó instrumental, és a dir, una racionalitat destructiva basada en el càlcul, on la raó és un mitjà i no un fi.
Ens sembla que el món s’encamina al desastre. Ens enfrontem a una sèrie de crisis econòmiques i ecològiques. Però neixen un miler d’iniciatives al món, com passava durant la Resistència. Això és el que ha mantingut el meu optimisme.
Stéphane Hessel: La metamorfosi que Edgar Morin proposa està a l’abast de qualsevol societat, sempre que desenvolupi una immunologia cap al que l’envolta: en lloc de posar-se a la porta de Roma, els ajuda a trobar el seu lloc en la societat.
En lloc de retirar la nacionalitat de qui hagi nascut a l’estranger, li donem la benvinguda per donar-li l’oportunitat de ser un francès molt més dinàmic que els seus companys. Aquí hi ha un canvi d’orientació en què la societat pot arribar a ser una altra! Mai hem de pensar que l’horitzó està bloquejat. Cap de les situacions que hem experimentat amb Edgar Morin està encallada.
Creieu que les institucions com l’ONU són palanques per inventar una altra via i lluitar contra aquests perills?
Stéphane Hessel: Tenim la sort de tenir una institució global que no només té com a objectiu posar fi al conflicte, sinó promoure els recursos de la humanitat i el respecte de les llibertats fonamentals.
En realitat, no es tracta de persones que s’asseguin, sinó d’estats sobirans. Fer treballar els estats junts resulta molt més difícil del que vaig pensar quan l’ONU va ser creada.
Estem en una fase on les oligarquies econòmiques i financeres dominen els estats que no poden sortir d’aquestes opressions individualment. Podrien aconseguir-ho junts? Sí, sens dubte, la Unió Europea ho podria fer.
En l’actualitat, és inútil confiar només en els governs per prendre mesures que permetin la recuperació de l’economia global. L’article 71 de la Carta de l’ONU esmenta la possibilitat que les ONG siguin consultades pels organismes internacionals.
Necessitem unes organitzacions no governamentals més nombroses i sòlides, capaces de fer pressió sobre els organismes internacionals per evitar que se sotmetin a la dictadura de l’oligarquia financera.
Edgar Morin: Al meu entendre, hem de mantenir la globalització en el sentit que estableixi la solidaritat dels pobles, i també que preservi els nivells local i regional contra el poder de les multinacionals.
En alguns països d’Àfrica, les multinacionals compren als governs immenses quantitats de terra d’on són desposseïts els camperols per establir-hi l’agricultura intensiva d’exportació, provocant així noves fams. Cada nació ha de tenir la seva autonomia alimentària. Cal que ho imposin els Estats, l’opinió i els ciutadans.
La crisi de la noció prometèica de progrés s’accentua amb els desastres ecològics com el de Fukushima. Es pot considerar que el món occidental ha pres un camí diferent al de la raó instrumental?
Edgar Morin: Quan un sistema no és capaç de resoldre els problemes que l’amenacen o es descompon o s’enfonsa en la barbàrie, o se les arregla per fer una metamorfosi.
Els desastres d’Hiroshima i Nagasaki van marcar el final de la història, no en el sentit pretès pel politòleg nord-americà Françis Fukuyama, per qui la democràcia liberal va marcar la culminació de la història, sinó en el sentit que tot està per reinventar.
Aquí és on el principi de la metamorfosi pren la seva rellevància. La globalització és alhora el pitjor i el millor de les coses. En què és el millor? Mostra un destí comú per una humanitat que s’enfronta als mateixos problemes fonamentals, ja siguin ambientals, socials, polítics o d’una altra índole.
Per tant, podem aconseguir els canvis desitjats per Stéphane Hessel en termes de governança global mitjançant el desenvolupament d’un sentiment de comunitat que anomeno la “terra pàtria”.
La paraula de pàtria és molt important, funda la comunitat de destins sobre una filiació compartida. La “terra pàtria” no vol dir que es dissolen les comunitats nacionals i ètniques: la humanitat necessita preservar la seva diversitat en produir-se la seva unitat.
És vital crear una instància capaç de decidir els problemes ambientals, de destruir les armes de destrucció massiva i regular l’economia per frenar l’especulació financera.
Quines són les mesures concretes que permetrien comprometre’s d’una nova manera?
Stéphane Hessel: Enumerar una sèrie de mesures clau no és una solució, donada la complexitat i la interdependència de tots aquests problemes. Abans de tot, cal una reforma del pensament, la reforma de la vida i l’educació.
Si es vol anar cap a una metamorfosi, cal treballar en tots els fronts.
Edgar Morin: Una altra política econòmica és possible. Això no només passa mitjançant el desenvolupament d’una economia verda, sinó per grans treballs de revitalització de les campanyes, de neteja i re-humanització de les ciutats…
A més, en els marges, ja podem veure com es posa en marxa una economia social i solidària, amb els bancs que permeten estalvis, amb les monedes locals, els microcrèdits. El comerç just i l’agricultura biològica suprimeixen els intermediaris depredadors i refusen l’agricultura industrial, contaminant i destructiva del sòl.
Cal tornar a crear una alimentació de proximitat que ens donaria autonomia alimentària, imprescindible en temps de crisi o de desastre. Totes les mesures que mostren que més enllà de les xifres de creixement, una altra política és possible.
Avui dia, els adolescents dels suburbis es lliuren a l’economia del narcotràfic i el crim, aquella que no volem respondre per una repressió que augmenta, mentre que sabem que les presons són incubadores del delicte.
A les faveles de Rio, un inversor ha obert una casa on els joves poden aprendre a llegir, escriure, practicar activitats esportives o artístiques quan aquests nens dels tuguris són reconeguts en la seva totalitat, com a delinqüència baixa. Són mils els exemples que mostren que podem trobar solucions.
El vostre programa seria una síntesi de tres esquerres, l’esquerra llibertària, l’esquerra socialista i l’esquerra comunista?
Edgar Morin: El llibertarisme es centra en l’individu, el socialisme en què la societat sigui millor i el comunisme insisteix en el comú. L’esquerra no pot regenerar-se sinó és a través de la connexió d’aquestes tres fonts. Espero que els partits es descomponguin i es recomponguin en una nova fórmula.
La pèrdua de confiança en les elits poden provocar un vot d’extrema dreta o d’abstenció, però també pot generar moviments llibertaris que expressin aspiracions profundes. Com hem vist recentment en les revolucions al món àrab, ens falta una força organitzadora amb un pensament polític capaç de donar sentit a l’acció.
Ens podem revoltar, aspirar a una altra vida democràtica, però una vegada que la inspiració es manifesta, aquests moviments es trenquen. El més important abans de desenvolupar un pensament polític és que es basi en un diagnòstic de la situació.
Encara creieu que els partits tradicionals poden portar les reformes que desitgeu?
Stéphane Hessel: Sí, i tant. Què tractem d’aconseguir? L’elecció d’un president d’esquerres amb el suport dels tres components esmentats. La constitució d’un Parlament Europeu veritablement d’esquerres és primordial. Per sobre de tot, no es pot dir “Jo no voto més perquè els partits són decebedors”: tots els partits són decebedors, però necessitem un govern.
Ens falta enginy polític. La gent vota pels partits, sense entendre exactament com funcionen. A França, el nombre d’afiliats és mínim en comparació amb altres països. En realitat no vivim en una democràcia. L’elecció d’un president de la República per sufragi universal és contrària al bon funcionament de la democràcia parlamentària.
Cal cercar una nova Constitució basada en la descentralització i una major participació de les forces intermèdies. Encara hi ha feina a fer, però no és insuperable: hi ha un desig latent d’abandonar per si sol el sistema dels vells partits polítics francesos.
Necessitem escoltar la voluntat popular que crida per un canvi radical en el funcionament de la democràcia.
Edgar Morin, vol compartir-nos algunes estrofes desconegudes de “La Marsellesa”. I, Stéphane Hessel, ens vol fer descobrir un poema escrit amb la seva dona i que porta el títol de “N’hi ha més de 14 de juliol.”
Edgar Morin: Sí, són les estrofes 11ª i 12ª de “La Marsellesa”, que són pràcticament desconegudes i que són les que tenen el millor, el gran missatge de 1789. En aquestes estrofes, el cant lliga el sentiment patriòtic a l’universalisme més grandiós, discernim‘ho:
“La França que Europa admira a reconquerit la llibertat/I cada ciutadà respira sota les lleis de l’igualtat/sota les lleis d’igualtat!/Un dia, la seva imatge estimada cobrirà tot l’univers/Pobles! Vosaltres trencareu les vostres cadenes i tindreu una pàtria. A les armes, ciutadans!”
Stéphane Hessel: Quan encara volíem que el general De Gaulle no acabés tan ràpidament la colonialització, vam escriure, la meva dona Vitia i jo, un petit text on em limitaré a dir les dues últimes estrofes que vam cantar de “No hi ha pas un amor feliç”:
“On han anat, París, les teves passions populars, el soroll dels teus paviments feien tremolar els reis i la història avançava al ritme dels teus passos i quan cantaves, sol contra tots “és això”, aquest ha estat el soroll més enllà de les fronteres, ha estat el 14 de juliol. Ara que has guardat aquestes paraules, aquestes paraules inflamades, que encara es troben en els teus monuments antics, però els qui moren a Bone i Oran, són els companys, són els musulmans. Les teves filles ballen amb els que les han pacificat, d’això se’n diu el 14 de juliol.”
Ha estat dur, però potser just.
Entrevista realitzada per Nicolas Truong per a Le Monde |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Stéphane Hessel – Edgar Morin: Resistim la temptació reaccionària!
|
|
per caca |
05 mar 2013
|
La veritable resistència francesa va acabar tota executada, m'agradaria veure a mí alguna prova real de quina mena de "resistència" va fer el tal Hessel aquest... És possible que, com tants altres "resistents", ens sorprenguessim veient que en realitat va ser un col·laborador més de l'ocupació nazi.
I sigui dit de pas, les seves idees socialdemòcrates d'omplir els forats assistencialistes (mitjançant el voluntariat i els moviments socials) que deixa el capitalisme, sense combatre aquest ni canviar res, són UNA PUTA MERDA que sembla nascuda de la ment neoliberal més retorçada. |
|
Re: Stéphane Hessel – Edgar Morin: Resistim la temptació reaccionària!
|
|
per un |
05 mar 2013
|
|
Necessitem menys "anticolonialistes" que voten al PSOE com Hessel, partidaris del reformisme i el "capitalisme bo, verd, just, humà, digne..." i meś revolucionàris/es que portin un món nou als seus cors i ments. |
|
Re: Stéphane Hessel – Edgar Morin: Resistim la temptació reaccionària!
|
|
per un |
05 mar 2013
|
|
D.E.P. Stéphan Hessel. |
|
|
