Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
Wu Ming: El Moviment 5 Estrelles ha defensat el sistema
per Le Nouvel Observateur	05 mar 2013
Ara que el “Moviment 5 estrelles” (M5S) de Beppe Grillo sembla que hagi guanyat les eleccions, pensem que podem diferir en la constatació d’una absència, sobre la manca que el moviment de Grillo i Casaleggio (emprenedor, editor i consultor informàtic, cofundador junt amb Grillo del M5S) representi i mantingui a la vegada. El M5S manté la falta de moviments radicals a Itàlia. Hi ha una bretxa, que ocupa el M5S… i manté el buit. Malgrat les aparences i les retòriques revolucionaries, creiem que aquests darrers anys, el M5S no ha estat més que un defensor del veritable estat de les coses. Una força que ha fet de “tap” i d’estabilització del sistema. Aquesta afirmació és sens dubte contra-intuïtiva, sembla absurda si ens limitem a observar Itàlia, i sobretot si només tenim en compte la primera impressió. Com pot ser això? Grillo, estabilitzador? El mateix que vol “enviar a casa la vella política”? El mateix que tracta com tots diuen, de fer el país ingovernable? Creiem que en els últims anys, Grillo, conscientment o no, ha garantit el bon funcionament del sistema. Durant els tres últims anys, mentre que en altres països euromediterranis, i més generalment a Occident creixien, moviments radicalitzats, sens dubte, contra l’austeritat i la lluita contra el liberalisme, res d’això ha passat a casa nostra. Per descomptat, hi ha hagut lluites importants, però s’han mantingut confinades a territoris ben definits, i han estat molt efímeres. Molts focs de palla, però sense cap espurna que incendiï el prat, com ha passat en altres llocs. Cap indignats, cap #Occupy, cap “primavera” de cap tipus, cap “lluita de classes” contra la reforma de les pensions. No hem tingut cap plaça Tahrir, no hem tingut cap Puerta del Sol, no hem tingut la plaça Syntagma. No hem lluitat com han lluitat -i com lluiten encara- en altres llocs. Per què? Les raons són moltes, però avui en voldria suggerir una de sola. Potser no sigui la principal, però creiem que té una certa importància. Per a nosaltres, una gran part de la “indignació” va ser interceptada i organitzada per Grillo i Casaleggio – dos rics sexagenaris de la indústria de l’entreteniment i la comercialització – en una franquícia politicoempresarial, amb tots els drets d’autor i de marca registrada, un “moviment” estrictament controlat i mobilitzat des d’un màxim que recupera i recicla les reivindicacions i consignes dels moviments socials, però barrejant-la amb una apologia del capitalisme “saludable” i els discursos superficials que celebren l’honestedat del polític elegit en un programa de coexistència de les propostes liberals i no liberals, centralistes i federalistes, llibertaris i reaccionaris. Un programa per tot, saquejant les seves idees d’aquí i d’allà, típic d’un moviment de diversió. Noteu bé: el M5S separa el món entre el “nosaltres” i el “ells” d’una manera molt diferent dels moviments socials abans esmentats. Quan #Occupy avança la idea d’una separació entre l’1 i el 99% de la societat, es refereix a la distribució de la riquesa, que apunta al cor de les desigualtats: l’1% són multimilionaris. Si l’haguessin conegut, #Occupy també hauria integrat Grillo dins d’aquest 1%. A Itàlia, Grillo és un dels de l’1%. Quan el moviment espanyol pren el crit de les cassolades argentines “Que se’n vagin tots”, no es refereix només a la “casta” (els polítics, els empresaris, i els altres privilegiats que governen Itàlia i que Grillo en va fer el seu primer objectiu), i no hi afegeix implícitament “…i prenem-los el seu lloc!” Reivindica el contrari a l’autoorganització i l’autogestió social: tracta de fer tot el possible sense que s’inventin noves formes, als barris, als llocs de treball, a les universitats. I per “noves formes” no ens referim a les ximpleries tecnòcrates dels “grillistes”, les muntanyes de la retòrica que donen lloc a petits rosegadors com els “diputats”: parlem de pràctiques radicals, d’unir-se per defensar les comunitats excloses, d’impedir físicament els desallotjaments, els embargaments, etc. Entre els que “se n’han d’anar”, els espanyols hi inclourien Grillo i Casaleggio (inconcebible moviment, liderat per un milionari i una agència de publicitat!), així ha estat Pizzarrotti, primer alcalde elegit del M5S en una gran ciutat, Parma, on ha establert l’austeritat durant mesos, empassant-se una per una les seves promeses de campanya. Ara que el “grillisme” entra al Parlament, triat com a últim recurs per milions de votants que estimen que les altres ofertes polítiques són en el millor dels casos, inadmissibles, i en el pitjor, repugnants, una seqüència s’acaba i en comença una altre. L’única manera d’aconseguir seguir la seqüència que comença, és entendre quin ha estat el paper de Grillo i Casaleggio en la seqüència final. Per molts, han jugat un paper de piròmans. Per nosaltres, són tot el contrari als bombers. Un moviment nascut com una desviació social potser es pot convertir en un moviment radical que planteja qüestions crucials i divideix el “nosaltres” i el “ells” al llarg d’unes línies de fractura rellevants? Perquè això passi, alguna cosa més ha de succeir abans. Un esdeveniment que introdueixi una discontinuïtat, una ruptura (o més) en el mateix moviment. En poques paraules: falta que el grillisme es desprengui de Grillo. Això no ha succeït fins ara, i és difícil que succeeixi. Però no és impossible. Nosaltres, com sempre, som “partidaris de la rebel·lió”. Dins del M5S també. Per a un major desenvolupament (en italià) de les posicions expressades per Wu Ming podeu consultar l’article al seu bloc Giap sota el títol: «Perché tifiamo rivolta nel Movimento 5 Stelle» (“Per què som partidaris de la rebel·lió al M5S”) Le Nouvel Observateur
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more