|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí : ecologia : sense clasificar |
|
Perquè ens oposem políticament a les ciutats?
|
|
|
per palante, no? |
22 feb 2013
|
|
|
Els dos milions que viuen aquí no poden gestionar les seves necessitats de subsistència assembleàriament degut a que una bona part de la població preferiria veure un entrenament del Barça a assistir a una assemblea i per algunes raons més que expliquem més avall.
Sé que moltes de nosaltres volem abandonar les ciutats perquè simplement no les suportem (ja sigui pel seu estressant ritme de vida, la contaminació acústica i ambiental, l’hiper-individualisme imperant…) o perquè el que realment desitgem és viure a plena natura en suposada harmonia amb tots els elements. Però, ei! aquestes raons i moltes altres de caire personal i vivencial no són les úniques, també volem abandonar les ciutats per convicció política! Una de les raons més òbvies és que les actuals ciutats són completament insostenibles i molt destructives a nivell medi-ambiental, però inclòs acceptant la possibilitat que una ciutat podria arribar a ser sostenible i respectuosa amb el medi-ambient, ens hi seguiríem oposant (per la qual cosa ara no aprofundiré en aquestes raons de caràcter ecològic). La principal raó que vull exposar aquí es pot resumir en què: el nostre ideal és assolir una societat sense relacions de dominació, basada en relacions horitzontals on no hagem de sotmetre’ns ni sotmetre a ningú i aquest ideal no és compatible amb l’organització social d’una “ciutat”[1] ja que aquesta és intrínsecament jeràrquica i centralitzada. Així doncs, no alberguem cap esperança vers la possibilitat de reformar o transformar la ciutat i fer-la igualitària i justa, per tant, el nostre únic objectiu polític a les ciutats és contribuir a desurbanitzar-les.
A continuació passo a explicar sintetitzadament perquè “la ciutat” sols pot ser organitzada de forma jeràrquica i centralitzada per tal que perduri mínimament en el temps[2]:
1. Una raó és el problema del conflicte entre estranys no emparentats. Aquest problema creix astronòmicament a mesura que augmenta el nombre de la població que forma la societat. Les relacions en un poble de 20 persones suposen tan sols 190 interaccions bipersonals (20 persones per 19 vegades dividit per 2). Però en un poble de 2000 persones el nombre d’interaccions es dispara fins a 1.999.000. Cadascuna d’aquestes interaccions té el potencial d’explotar en un discussió amb violència. Cada agressió violenta (ja sigui psíquica o física) sol conduir a un contraatac violent, iniciant un cicle de violència que pot acabar amb conseqüències a voltes tràgiques i que desestabilitzen la societat.
En un poble on tothom està estretament emparentat amb tothom, persones emparentades simultàniament amb les dues parts contingents s’interposen en les disputes. En una població on moltes persones segueixen sent familiars propers i tothom almenys coneix a tothom pel seu nom, els familiars i amics que es tenen en comú intervenen en les disputes. Però tan bon punt es traspassa el llindar de “varis centenars”, per sota del qual es pot conèixer a tothom, el creixent nombre d’interrelacions es dóna entre estranys no emparentats. Quan dos estranys es barallen, poques persones presents seran amigues o familiars d’ambdós adversaris, amb interès personal en aturar la baralla. En canvi, molts espectadors podrien ser amics o familiars d’un sol adversari i es posarien de part d’aquesta persona, fent que la baralla entre dues persones passi a ser una batalla campal. Una societat gran que continuï deixant la resolució dels conflictes en mans de tots els seus membres té garantida l’explosió. Aquest factor, per si sol, explicaria per què les societats integrades per milers de membres sols poden existir si desenvolupen una autoritat centralitzada que monopolitzi la violència i resolgui els conflictes.
1. Una segona raó és la creixent impossibilitat de prendre decisions de forma comunitària i horitzontal a mesura que augmenta la mida de la població. La presa de decisions per tota la població adulta és possible en comunitats prou reduïdes com per què les notícies i la informació arribin ràpidament a tothom, perquè tothom pugui escoltar a tothom en una reunió general i per què tothom que desitgi parlar a l’assemblea tingui l’oportunitat de fer-ho. Tots aquests requisits previs per la presa de decisions comunitària no són possibles en comunitats molt més grans. Com més persones participen en una assemblea, menys participativa es torna o més s’allarga la presa de qualsevol decisió; com a prova d’això tenim les multitudinàries “assemblees” del 15-M. Per això una societat gran ha de ser estructurada jeràrquicament i centralitzada per tal que arribi a prendre decisions de forma eficaç[3].
1. Una tercera raó té a veure amb l’organització econòmica. Les petites i austeres comunitats rurals s’autoabasteixen localment de la major part de les seves necessitats i per allò que els hi manca, estableixen intercanvis directes amb altres comunitats el màxim de properes. A mesura que creix una població, creix el seu consum de recursos, els quals ja no pot produir només localment, amb la qual cosa els individus o comunitats que la conformen ja no poden gestionar les seves necessitats econòmiques directament. Requereixen d’una organització econòmica més gran, complexe i eficient, i per això és necessari una organització més centralitzada i jeràrquica. Com més gran es fa una població, més complexe serà l’organització de la gestió dels seus recursos i residus, que s’haurà de dur a terme per experts i especialistes que la dirigeixin, promovent encara més la jerarquització.
Les consideracions relatives a la resolució de conflictes, la presa de decisions, l’economia i l’espai convergeixen, doncs, en exigir que les grans poblacions siguin centralitzades i jeràrquiques. La centralització i jerarquització del poder obre inevitablement la porta—per a qui exerceix el poder, està en possessió d’informació, pren decisions i redistribueix els recursos—per aprofitar les oportunitats resultants amb el propòsit de recompensar-se a si mateix i al seu entorn social o familiar més proper. A mesura que les poblacions han crescut, les persones que han adquirit més poder s’estableixen gradualment com a elit, institucionalitzant l’acaparament—per no dir robatori— de recursos i riqueses a les seves mans, constituint una cleptocràcia.
Partint de la idea que anhelem viure en una societat sostenible, igualitària i justa, sols podem apostar per una societat basada en petites comunitats el màxim d’autònomes i autosuficients possible mitjançant la desurbanització, la desindustrialització i la redistribució poblacional pel territori.
Na Pai, membre de la Comissió de Difusió i Propaganda de Repoblament Rural
[1] Per abreviar, empro el terme “ciutat” per referir-me a qualsevol aglomeració poblacional que no permeti als individus conèixer a tothom amb qui comparteix el mateix territori on viuen i cobrir la major part de les seves necessitats a nivell local.
[2] Les raons exposades aquí estan basades principalment amb un fragment del capítol “De l’igualitarisme a la cleptocràcia” del llibre “Armes, gèrmens i acer” de Jared Diamond.
[3] Hi ha qui defensa que seria possible una presa de decisions descentralitzada a través de noves tecnologies virtuals. Posat que aquestes tecnologies no són sostenibles ni respectuoses amb totes aquelles persones que pateixen els seus costos de producció, no passarem a considerar-les en ser contràries als nostres principis. |
This work is in the public domain |
|
Re: Perquè ens oposem políticament a les ciutats?
|
|
per +18 |
22 feb 2013
|
|
La primera frase és un gerro d'aigua freda -quasi gelada- que no hauria de dir-se en presència d'anarquistes. Provoca malsons. Si us plau, una mica de tacte. |
|
Re: Perquè ens oposem políticament a les ciutats?
|
|
per Alternatives |
22 feb 2013
|
|
Perquè la ciutat és una estructura caduca, destructiva i que porta al desastre, cap alternativa serà gestada en el seu si. En canvi, la major part de les lluites en donaran dintre d'ella: la lluita de la desesperació. Altres lluites, segurament més focalitzades i certeres, sorgiran de les alternatives. |
|
Re: Perquè ens oposem políticament a les ciutats?
|
|
per Pol Pot |
22 feb 2013
|
|
Jo també estava en contra de les ciutats |
|
Re: Perquè ens oposem políticament a les ciutats?
|
|
per Mariano Rajoy |
22 feb 2013
|
|
Yo también estoy a favor de las ciudades |
|
Re: Perquè ens oposem políticament a les ciutats?
|
|
per Mas & company S.L. |
22 feb 2013
|
|
Aquesta gent és perillosa, mira que si ara ens fan ingressar enciams als compte de Suïssa ! |
|
Re: Perquè ens oposem políticament a les ciutats?
|
|
per akest |
22 feb 2013
|
Doncs jo crec que més raó no pot tenir el text. Acostumem a parlar de viure sense estat, autogestionadament, sense parlar sobre les condicions que s’han de tenir perquè això sigui possible
Un discurs que parli de com pot ser una altre societat pot ser, a més de constructiu, molt més destructiu respecte el sistema actual que un “vamos a rebentarlo todo” (que per altra banda ho veig perfecte). Ja que al proposar idees concretes per a una altre societat i al dur-les a terme, es deixa de perpetuar l’actual societat, |
|
Re: Perquè ens oposem políticament a les ciutats?
|
|
per xD |
22 feb 2013
|
Em sembla encertada la crítica a la ciutat (encara que hi ha alguns punts que no hi estic d'acord). Però sembla que la solució siguin els pobles. I no crec que sigui exactament així.
Ara no tinc temps per reflexionar i desenvolupar, però ho intentaré més endavant. |
|
Re: Perquè ens oposem políticament a les ciutats?
|
|
per Joan |
23 feb 2013
|
|
Coincideixo amb una part important del text, penso que a curt plaç la solució més viable per autoorganitzar la població és a petita escala i això entra en contradicció amb les grans aglomeracions. Per tant mentre no haguem millorat molt els proessos horitzontals de presa de decisions penso que el millor és fer-ho amb petites poblacions lliurement federades. |
