Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per mail aquest* Notícia
Notícies :: @rtivisme
La cosmètica de l'enemic
05 feb 2013
“Jo sóc la teva part diabòlica. El diable en té respostes per tot.” Un home pretén distreure el retard del seu avió amb la lectura; però irromp la inoportuna veu d’un altre, que l’obliga a escoltar el relat d’una vida estranya.


Un home pretén distreure el retard del seu avió amb la lectura; però irromp la inoportuna veu d'un altre, que l'obliga a escoltar el relat d'una vida estranya, angoixant i, finalment, criminal. L'un és víctima d'una confessió que no vol escoltar. L'altre és víctima d'un sentiment de culpabilitat que es consola en la confessió i que busca la venjança. L'un descobreix els seus pecats en els pecats de l'altre. L'altre aconsegueix el seu particular consol traspassant la seva culpabilitat.[[Dues víctimies, dos enemics]]. Un monstre romàntic. Pura atracció a l’abisme, parafrasejant Rafael Argullol. Els primers romàntics coincideixen a donar-li forma als dimonis interiors. La bogeria adquireix identitat pròpia. El llenguatge directe i brutal que usa Amélie Nothomb a 'La Cosmètica de l’enemic' és només forma. Una servitud contemporània. El fons està ancorat en les mateixes pors que assotaven fa 200 anys poetes i literats: l’insuportable pes de la culpa i l’angoixa de perdre la raó. Ningú no està fora de perill, ni l’executiu que en un aeroport parisenc espera el vol a Barcelona i és assaltat per algú amb massa dades sobre la seva intimitat. Magda Puyo i Pablo Ley controlen l’evolució de la història des de la intranscendència d’una trobada tan fortuïta com invasiva a l’atmosfera irreal d’un relat de terror situat en un entorn asèptic. En canvi, la personalitat escènica dels dos personatges no és tan equilibrada. El tractament de la figura de l’assaltant és impecable, com la interpretació de Lluís Soler. Amb el punt just d’enigma. La seva presència s’imposa pel control que exerceix sobre la situació. Xavier Ripoll, l’assaltat, tendeix a mostrar les cartes des del primer minut i es veu obligat a visualitzar la seva lluita interior en una crispada coreografia. Com si Puyo hagués volgut fer un pas més –i innecessari– en l’exhibició del monstre. –

Sala Muntaner

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more