|
Comenta notícia |
Veure comentaris |
Envia per mail aquest* Notícia
|
|
Notícies :: sense clasificar |
|
Del partit-antipartit al partit-partit. |
|
|
per ingovernables.noblogs.org |
02 feb 2013
|
|
Breu història del partit verd alemany. Traducció d’algunes parts del llibre “The subversion of politics” de Georgy Katsiaficas. |
Clica la imatge per una versió més gran  |
La decisió de traduir aquest text la vam prendre en el context de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre del 2013. En aquell moment l’entrada de les Candidatures d’Unitat Popular al parlament autonòmic va suscitar un important debat al carrer que, tot i haver minvat molt, considerem necessari continuar desenvolupant . A nosaltres no ens incumbeix parlar de les CUP en sí mateixes -enteses com el projecte polític de l’Esquerra Independentista- però sí reflexionar i debatre sobre la tendència (en l’ampli àmbit de les lluites socials) a utilitzar la via parlamentària.
En aquest sentit, si som contraris a seguir aquest camí no és perquè la nostra religió bakuninista ens ho prohibeixi, sinó perquè la Història és la que és i les experiències que s’han donat fins ara omplen de raons i fets la nostra aversió a les institucions. Aquelles formacions que des de l’anomenada esquerra revolucionària han fet seva la màxima de participar “amb un peu al carrer i un altre a les institucions” han acabat, poc a poc, aixecant el peu que deixa de ser “pragmàtic” o “realista” i caminant exclusivament en el terreny de la política institucional, al ritme dels interessos que aquesta representa.
Les institucions de l’Estat no són simplement un front més, no són “una eina entre moltes altres”, no són un aparell que puguem subordinar a la nostra voluntat. Són un sistema, una estructura complexa de relacions, dependències mútues, i poder. Un no pot entrar en aquest sistema i modificar les seves dinàmiques, sense que alhora el sistema el canvii i en modifiqui les sevespròpies. Difícilment els moviments poden entrar a les institucions sense que alhora, en sentit invers, les institucions entrin als moviments.
La història dels Verds alemanys és una de les experiències històriques que mostren aquest procés. Fundat l’any 1980 auto-denominant-se com “el partit antipartit”, Els Verds (Die Grünen) neixen com l’eina institucional dels nous moviments socials alemanys, amb un discurs enfocat en la transformació radical de la societat alemanya i dotant-se de mecanismes de control que el prevenien d’integrar-se al sistema com un partit més. Unes dècades després els Verds ja són un partit més de l’establishment, plenament jeràrquic, purgat de discurs revolucionari, orientat a gestionar les desigualtats socials amb petites reformes, i que no només ha deslegitimat les bases polítiques dels moviments que el van ajudar a pujar el poder, sinó que també els ha perseguit i els ha colpejat policialment quan la raó d’Estat ho ha exigit.
El text de Katsiaficas és interessant perquè deixa veure com aquesta evolució no es va donar per la maquiavèl·lica traició d’unes poques persones amb poder a les mans, sinó per efecte d’un procés més sutil i complex, un procés en el que la participació del partit a les institucions va anar alimentant les contradiccions internes dels Verds fins que aquestes es van resoldre amb l’assimilació total de la formació…
Per altra banda, si publiquem aquest text no és perquè algú el pugui agafar i simplement llençar-lo contra tot aquella persona que defensi la via institucional. No és perquè algú pugui dir: “Ho veieu, capullos/es, això ja ha passat, esteu repetint la història i fracassareu”, i quedar-se tant ample. El repte no és criticar amb la teoria la via parlamentària, el repte es construir amb la pràctica el projecte revolucionari. El repte és traçar un camí de lluita al marge i en contra de l’Estat, un camí viable i real, que ens serveixi per avançar en la destrucció d’aquesta maquinària social putrefacte i en la construcció d’una societat de persones lliures. Al marcar-nos aquesta fita se’ns dirà que som utòpics, que demanem l’impossible, que som idealistes i hem de ser “pragmàtics”… Bé, a aixó nosaltres podem respondre que, com aquells, nosaltres també ho volem tot. Però quan diem tot, volem dir exactament això, TOT. I res menys.
Llegir text a http://ingovernables.noblogs.org/files/2013/01/grunen.pdf |
Mira també:
http://ingovernables.noblogs.org
|
This work is in the public domain |
Comentaris
que vagi més enllà dels: insults ,vómits de bilis o
crítiques destructives.
Però, voleu dir que dins les CUP pot existir aquest debat? Creieu que hi ha algun "fundi" de debó? Jo diria que no li fan cap fàstic a governar i pactar amb qui calgui, deixant-se portar més pel pragmatisme pur i dur que per altra cosa.
El sorgiment de Die Grüne neix enmig d´un panorama de radicalització de les lluites antinuclears a finals dels setanta i primera meitat dels vuitantafruit de l´acció militant des del 1969. Així doncs, el caracter pacifista i pro institucional del nou partit, és considerat per un
ample contingent dels colectius antinuclears i anti OTAN com una maniobra de l´estat alemavy de dinamitar la lluita militant.
Fer comparacions amb les CUP és una bajanada i d´una amnèsia historica total ignorant olimpicament el llarg camí recorregut per l´EI els ultims 30 anys plegats d´escisions, presons, tortures. morts, i un llarg etzètera. Crec que tota aquesta CUPitis que ultimament s´ha escampat com una epidemia l´entenc més com una excusa d´algun sector del moviment llibertari que s´està trovant totalment descolocat devant de la crescuda ( innegable ) de l´EI.
Autocrítica és el que manca i menys rabaqueries!!! Salut
Personalment cec que conec prou bé la història de l'EI (jo diria dels ultims 44 anys, no 30, si prenem com a referència la creació del PSAN), i no crec que en el debat polític sobre la via parlamentaria vinguin a col·lació ni els morts ni els represaliats. Davant una crítica un no pot respondre ensenyant el patiment com una medalla, a part de que el que està en qüestió -ja ho diu el text- no es el que la EI faci o deixi de fer, sinó com es relaciona la "lluita institucional" am els moviments socials.
Si penses que perquè hi hagut repressió contra la EI les CUP estan al marge dels processos històrics i son immunes davant el poder d'assimilació del sistema, vas apanyat...
Recordem un fet: que la CUP sigui al Parlament no és una aposta exclusiva de l'EI (de fet una part no s'ho mirava inicialment amb entusiasme excessiu, ja que l'aposta pel municipalisme està arrelada), sinó d'una sèrie d'entorns (llibertaris, indignats, troskos, comunistes històrics, i un llarg etc.) que entenien que en l'actual context l'intentar INTERVENIR políticament era la millor opció.
La clau de volta de tot plegat, doncs, està en que una sèrie de persones es noten INCAPACES de vehicular una alternativa en clau llibertària.
Ningú els hi "compra" aquesta oferta, ni tan sols ells mateixos (no aglutinen a l'entramat llibertari), i per tant, a falta de poder oferir res, intenten, ALMENYS, desprestigiar a l'altre, perque no continui consolidant posicions. És un intent desesperat de guanyar temps, perquè, diguem-ho clar: que passa si el dia de demà l'EI són 10.000 militants?
Que passa si la correlació de forces de moviment de l'EI vs. món llibertari acaba sent similar a la del País Basc? com aquests, que % cada cop representen menys en l'anticapitalisme, poden aspirar a parlar "de tu a tu" amb una EI que sí que té alternativa política i la desplega en tots els camps?
És doncs aquí on situo aquest text, aquest intent, de "desprestigiem l'altre a falta de poder construir RES MILLOR PER OFERIR a la gent. D'aquí allò de El perro del hortelano.
PS: És curiós perquè intueixo que qui ha escrit això prové d'aquells sectors que quan es compara l'EI catalana amb la basca et diuen "on vas a parar, és un context totalment diferent", i ara es treuen de la màniga l'exemple alemany dels anys 90 i en la conjuntura de la reunificació. En fi, el que fa la desesperació... XD
I us deixo també alguns comentaris que han deixat públicament a facebook de la CUP alguns assistents a l'assemblea (perquè a que alguns us adoneu de fins on està arribant realment la CUP, pq això reflexa un procés que s'està donant i que molts no sou conscients fins ON està arribant, en serio):
Montse Ortiz Ruiz
Me gustó ayer participar en la primera asamblea popular en mi barrio, espero que no sea la última. Una abraçada
Agus Vidal
mejor unidos mas fuerza
Jaime Nou Barris
yo tambe participe en mi primera sali muy satisfecho y me di cuenta lo sencillo del acto y hablamos como cup todos nos sentimos identificados eramos 45 aprox con la presencia del david contad conmigo soy uno mas
Certament, la mateixa comparació amb els Verds es podria fer amb el context basc en molts sentits (nomes cal mirar, desde el respecte, l'actual deriva de l'esquerra abertzale, amb el pes que ha agafat el "front institucional" o la manera en que s'estan forman sortu o la nova organitzacio juvenil), però no crec que nosaltres poguem parlar d'una realitat que no és la nostra, en tot cas si apareix un text escrit per algu que visqui aquell context, benvolgut sigui.
Desviar el debat polític a l'etern "anarcos vs indepes" i a veure qui la te mes llarga no et cansa?. A molts anarquistes no ens fa cap vergonya acceptar els avenços de l'EI, si en un context de creixent sentiment independentista i malestar degut a la crisi, el vostre discurs cala, no ens descol·loca en absolut, és lògic. Sort amb lo vostre, que nosaltres prou feina tenim.
I ara que hem aclarat aixo,podem deixar de banda els piques adolescents per veure qui mola més i és mes fort, i parlar d'una vegada del perill històricament demostrat que representa la lluita institucional per a tots els moviments, ja que com tu mateix dius no és un tema que afecti unicament a l'EI, sinó a tots els entorns que estem implicats en les lluites actuals? O això no interessa? Gràcies.
Li diu el mort al degollat...
No te n'adones que precisament que el text original és això? anarcos vs apostes de l'EI?
En condicions normals, els anarcos dirien "nosaltres proposem això, això i allò" perquè lo de l'EI és tal i pasqual. En el moment però en que no hi ha la primera part i només hi ha el "tal i pasqual", perdona que t'ho digui però la sensació de ràbia o enveja de qui ha escrit el text és més que constatable.
No destaco que es critiqui a l'EI, sinó de que no sigueu capaços de dir "critico a l'EI perquè JO HO PUC FER MILLOR, AQUESTA ÉS LA MEVA ALTERNATIVA". La realitat és que no hi ha contradiccions visibles perquè no oferiu cap alternativa, per tant, més enllà de les reflexions destinades a l'autoconsum, no crec que convenceu a ningú més enllà dels que ja compartiu aquest posicionament. QUÈ els oferiu al vostre entorn? a aquest subjecte més o menys llibertari que s'organitza en la CUP? PER QUÈ vosaltres ho podeu fer millor? aquestes són les qüestions clau que heu d'abordar, perquè sinó no sumareu a ningú.
I per cert, em sembla que no entens que no ja la lluita institucional, sinó tota lluita, té el seu perill. En el front que sigui.
O quan es recorre a la participació per exemple en els processos judicials (pensem per exemple en els encausats de la vaga general), als seus judicis, no és una manera de "legitimar el sistema"¿??¿?¿?¿? els revolucionaris armats a Europa històricament deien que no participaven de judicis farsa, o fins i tot els de l'IRA, tots deien que eren responsables de TOTS els actes de l'organització, rebent així penes elevadíssimes, però NO PARTICIPAVEN en la farsa.
En el moment que tothom diu que ell no va fer res, que "passava per allà", senyor jutge m'ha de creure, senyor fiscal mai he trencat un plat jo, etc. i confia en la benevolència d'aquests, està legitimant un espectacle que li diuen "justícia". I podríem parlar de mil i un àmbits més on qualsevol que es mogui cau en contradiccions (que les vegi o no ja és una altra història).
La qüestió és tenir sempre les contradiccions presents i intentar resoldre-les en la mesura del possible. La inacció per no caure en la contradicció provoca immobilisme.
Jo personalment prefereixo còrrer el risc de poder-me equivocar ABANS que no moure'm per contemplar aquest risc. La segona la trobo una posició profundament conservadora i antirevolucionària.
salut.
Et pregunto: no és això el que preten l'anarquisme? no es cert que no ho aconsegueix (ni s'hi acosta)? i llavors, concloc: com diu a aquell que sembla encaminat si més no que "s'equivoca" o que "s'equivocarà" i no entona principalment un "potser sóc jo el que m'equivoco"?
A veure a l'ateneu on estic també fem assemblees obertes on tothom pot dir la seva, fer propostes i portar-les a terme, això és anarquisme. No els discursos bonics agafant tal autor del Fernandez, les seves encaixades de mans amb el Mas i els vostres liderets.
També hi han altres ateneus, CSO'S o sindicats que fan assemblees obertes i no van fent fotos, ni demanen cap vot a ningú. Però bé, ja sabem que l'EI és la hòstia i els llibertaris (els que no voten la CUP) estem acabats.
De nou insisteixes en contraposar anarquistes i indepes i ami això no m'interessa (qui ha escrit el text penso que tampoc ho fa).
De totes maneres les apostes que els col·lectius llibertaris estàn fent crec que estan força clares i les pots constatar per la feina diaria que es fa en àmbits molt diversos: auto-organització social HORITZONTAL, mobilització i accio directa per vehicular les reivindicacions/lluites (desonanments, conflictes laborals, etc.) i difusió d'una critica social que apunti a prendre consciència sobre les causes dels problemes que ens afecten, més enllà de la defensa de l'Estat del Benestar davant les retallades, etc., etc. Amb més força o amb menys, amb més ressò o menys, amb més detinguts o menys, amb el teu beneplacit o no, aquesta és la nostra aposta. Penso que no cal que la gent vagi amb la xapa d'(A) a tot arreu o fer públics el percentatge de detinguts anarquistes entre tots els repressaliats per les darreres vagues, desnonaments, mobilitzacions, etc. Crec que la feina que fem es prou visible, ara que si tu vols fer veure que no existeix, bé...
Al menys, al final, darrera de tota aquesta mala llet que et suposa haver de posar-te a la defensiva i que et molestin en la teva enorme complaença amb el teu immillorable projecte polític, has assumit que hem d'estar alerta i ser conscients de com evolucionen les contradiccions per poder afrontar-les. Bé, aquest és el punt.
Salut
La cosa es que como yo sì sé quién es este resentido bipolar del 3gos del l'hortela3, porque le conozco el tono de estrella del rock version ultranarka... El profeta que guarda nuestra revolucion... Tu nos puntuas, tu nos apruebas...
Como diria un gran escritor chileno contemporaneo (no lo cito, no lo has leìdo), es de aquellos que solo le gusta lo que él propone. Estas relagado a tercera linea y te pica? Te rascas en tu rincon, pero no estorbes.
Arriba la cup, esa unidad popular que no se achique.