Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per mail aquest* Notícia
Notícies :: altres temes
Postmodernitat, capitalisme i joventut
23 gen 2013
http://pensarhispanico.blogspot.com.es/2012/10/postmodernitat-capitalisme-i-jovent.html
El jovent. Fa temps, el motor del canvi, l’alè revolucionari de l’època, la veu contestataria enfront la realitat i els seus majors. Avui, la generació perduda, el suspir de rebel·lia ofegat en bars i discoteques, la negació i el rebuig de la cultura i el pensament com inspiració per a una nova poesia. El jovent, abans sumament poètic, quixotesc; avui, extremadament prosaic, un Sancho Panza sense un enginyós hidalgo de referència.

Com ha pogut succeir un canvi tan dràstic en el jovent espanyol? Com ha arribat el bar, la discoteca, les drogues, les jaquetes, els cotxes, els telèfons mòbils, la incultura, és a dir, el més pur materialisme i el més egoista individualisme hegemonitzar l’esperit dels joves?

Aquest interrogant exigeix posar sobre la taula dos fenòmens. Un molt conegut i antic, i un altre més recent però estretament lligat al primer. Em refereixo al capitalisme i a la postmodernitat. Jorge Garrido va encertar a l’exposar que una de les claus de la subsistència del capitalisme és donar pa i circ mitjançant “un salario que permita una mínima capacidad de consumo y distracciones como las fiestas de fin de semana para los jóvenes, los espectáculos deportivos o la televisión”, de manera que consegueix “evitar el descontento y mantener incluso una mentalidad pequeño-burguesa tendente al conformismo” [1]. En efecte, el capitalisme necessita estabilitat social per a mantenir unes injustícies idiosincràtiques al propi sistema que, de fet, li són tan inherents com necessàries. Tradicionalment, el jovent ha estat el focus principal que ha il·luminat els moviments anticapitalistes, fossin aquests del signe que fossin. Però el sistema ha aconseguit neutralitzar aquest focus, transformant-lo precisament en un dels focus socials del manteniment del propi sistema, doncs ha convertit al jovent en els perfectes ciutadans per al manteniment del capitalisme postmodern. I per què diem capitalisme postmodern? Què té a veure tot això amb la postmodernitat? És fàcil adonar-se que el capitalisme és la llavor de la postmodernitat. “Lo posmoderno se asocia con una sociedad donde las formas de vida consumistas y el consumo de masas dominan la existencia de sus miembros”[2]. El capitalisme necessita no només de la producció (mitjançant l’explotador del treball i l’interès), sino també del consum. El capitalista necessita tant explotar al treballador com crear necessitats materials al consumidor (i fixem-nos que si les ha de crear, és precisament perquè no les té), la qual cosa és el mateix que esclavitzar-lo espiritualment. D’aquesta manera, el capitalisme es serveix de la postmodernitat. Aquesta, surgida del nihilisme al que ens portà la modernitat (com ja constatà Nietzsche) ha comportat el fin dels grens relats (cristianisme, Il·lustració, comunisme, anarquisme…). L’home postmodern ja no té la consciència de tenir una missió individual i comunitària, ja no creu en futures utopies que han de realitzar-se. Ans al contrari, la postmodernitat es caracteritza per l’atomització de la societat, quelcom que comporta un individualisme extrem. Aquesta espècie de “mort de l’esperit” ens precipita al materialisme més absolut. I si l’idealisme exigeix l’excel·lència espiritual i moral, el materialisme, que nega la validesa intrínseca dels valors i les idees, el materialisme, dèiem, ens precipita, al mateix temps, a l’hedonisme desenfrenat. I aquest hedonisme, pel fet de ser idiosincràticament materialista, necessita de matèria per a alimentar-se. I aquesta matèria l’obté amb el consum. Així, el ciutadà postmodern necessita el consum, satisfent la voracitat capitalista que precisa, justament, d’aquest mateix consum en el qual i pel qual es recrea. Capitalisme i postmodernidad es retroalimenten.



I és aquí on entren els joves. El sistema els ha convertit en conformistes i en consumidors compulsius. Consumidors d’oci i matèria. És tristíssim veure com els joves passan amb indiferència pel costat d’una biblioteca i com, contràriament, es desviuen per obtenir un cotxe nou. Necessiten comprar roba (de marca) habitualment, tenir mòvils nous, sortir de festa cada cap de setmana, ver el seu equip de futbol…Tot això que necessiten els ho ofereix el sistema a canvi de submissió, com un persa que es preenta davant dels grecs exigint terra i aigua a canvi de no ser aniquilats. Però és mentida. Ningú necessita mòvils, ni cotxes cars, ni estar de farra cada cap de setmana, sense pensar en la realitat, sense importar-li la política, sense preocupar-se dels altres. Tot això és una ficció que ha creat el capitalisme postmodern per apagar la flama contestataria que anteriorment emergia del jovent. Els joves, amb les autèntiques necessitats satisfetes, i vivint en un món luxós, han perdut la consciència social. L’Estat del benestar, quelcom tan desitjable, tan magnífic, sens dubte un dels majors triomfs d’Occident, està sent utilitzat pel propi sistema per a mantenir les injustícies socials, la gana al món (excepte en Occident, o almenys fins ara, doncs ja veurem com acaba aquesta crisi…) i l’aniquilació de l’esperit. Ja Ortega va saber veure-ho en dates ja llunyanes: “un mundo sobrado de posibilidades produce, automáticamente, graves deformaciones y viciosos tipos de existencia humanos”[3]. La qüestió, emperò, no és eliminar l’Estat del benestar, sino ampliar aquest benestar material a un benestar espiritual. I per això és necessari desmonttar aquest sistema capitalista postmodern que, necessàriament, precipita l’ésser humà al pou de la incultura, la ignorància i el materialisme extrem, ja que són les condicions per a mantenir l’altíssim grau de consumisme que el sistema precisa, sent un forat negre social que com més engoleix, més creix i, pel que es veu, més necessita engolir.

I és que hi ha quelcom més que el sistema ha fet amb els joves: negar llur individualitat, llur personalitat. Els ha convertit en ciutadans extremadament individualistes però que necessiten, al mateix temps, reunir-se en comunitat. Però és una comunitat sense aspiracions ni interessos propis (no diguem ja socials), sino que els seus interessos i aspiracions són els que el mateix sistema els ofereix, imposant moltes alternatives (però imposant, al cap i a la fi). El cas més obvi, ja anomenat, és la festa del cap de setmana. Pocs joves saben què fer un cap de setmana si no surten de festa. Pero no porque ell, aquest jove individual, realment ho necessiti, sino porque la comunitat de joves en si (que actúen com un sol individu) ho imposa. Avui dia, si tens menys de 35 anys i no surts de festa els caps de setmana, ets un “vell”. No d’edat, sino d’esperit. Tant ha canviat l’esperit poètic del jovent de llavors! El filòsof Martin Heidegger va saber veure molt bé aquest fenòmen durant el primer terç del segle XX: “en cuanto cotidiano ser uno con otro está el ser-ahí [el hombre] bajo el señorío de los otros (…) [que es] desde un principio aceptado. Los otros, a los que uno llama así para encubrir la peculiar y esencial pertenencia a ellos (…) son-ahí inmediata y regularmente (…). El quien es cualquiera, es uno”[4].

Això és el que fa fet el capitalisme postmodern amb els joves: ofegar el seu esperit, precipitar-los al materialisme, empentant-los a l’hedonisme i, així, crear-lis les necessitats que no són necessitats seves, sino del propi sistema: el consumisme compulsiu basat en la matèria i l’hedonisme.

[1]Jorge Garrido (2007) Manifiesto Sindicalista, Ed. eMa, pp 111-112
[2]David Lyon (2000) Postmodernidad, Ed. Alianza, P 110
[3]Ortega y Gasset (2006) La rebelión de las masas, Ed Alianza, P 120
[4]Heidegger (2001) Ser y Tiempo, Fondo de cultura económico, P 143

This work is in the public domain

Comentaris

En la mili de paracas los metia yo a tós!!
23 gen 2013
Clica la imatge per una versió més gran

Josep-Tous-coordinador-general_54277156740_51351706917_600_226.jpg
Si no reaccionan con una foto del Tous (presidente de la Diputacion) es pq no tienen arreglo. Como diria la hija de otro presidente de Diputacion;
que se jodaaan!!
Re: Postmodernitat, capitalisme i joventut
23 gen 2013
Sembla que tu no ets gaire jove i el teu tó, malgrat que puc compartir algunes de les emocions del escrit, em sembla molt moraliste.
Potser a tu t'ha tocat viure el temps del "benestar", peró per tenir "malestar" abans deviem coneixer el "benestar" o sigui, que els que heu viscut el "benestar", ha sigut per imperatiu legal i no per la vostra lluita.
Han jogat amb nosaltres com ninots i titelles.
Primer ens han fet creure que tot es podia aconseguir i una vegada l'hem tingut, ara ens deixent sense res.
La qüestió és per què no fem res per a canviar-lo.
Sembla extrany peró és ben sencill. Es diu reflexe condicionat i portan molts anys experimentant a tot arreu.
Cada vegada que sona la campaneta, fem el treball de prémer el botó i ens donen de menjar, un premi que produeix plaer i que ens tranquilitza.
Quan ja ens han acostumat, la campaneta sona, apareix el plaer i ens tranquilitzem, fem el treball i premem el botó peró no hi ha menjar.
El següent pas és fa introduint una variable de reforzament. Quand sona la campaneta, fem el nostre treball i tenim menjar si paguem. Quan ja estem acostumats, sona la campaneta, fem el treball, paguem, peró no apareix el menjar i si la sensació agradable i tranquilitzadora i no ens revoltem perque sentim plaer encara pensant en el que podem aconseguir la següent vegada, perque surtirá un nou reforzament. A vegades l'anomenant resignació, d'altres crisis, "raons d'estat" o "encara pots estar pitjor".
Si el jovent no es revolta, també es perque la gent gran s'ha fet molt conservadora i conformista i no ha creat conciència de resistencia.
Re: Postmodernitat, capitalisme i joventut
23 gen 2013
Vaya tontada de text... Ni s'adiu a la realitat juvenil, ni té en compte la realitat en el seu conjunt, percentatges de participació i associacionisme...

pensar hispánico??? vaya basura feixista! Aquesta penya és la del MSR, Harto.org,... enllaços amb Falange etc..

Sort que els seus anàlisis són tan simplons com aquests... i que els seus "quodros" escriuen aquestes reflexions xD

MODERADORS d'INDYMEDIA BORREU AQUEST POST DE FEIXISTES
Re: Postmodernitat, capitalisme i joventut
24 gen 2013
No estic d'accord amb que els Indys esborrin TOTS els posts filofeixistes. Massa sovint 'van a por uvas y salen trasquilaos'. I aqui no tenim por dels fatxes; ni al carrer ni al ciberespai. I també cal que la gent jove aprengui a discernir qui és qui & perqué diu aixo o lo altre (amb quines intencions).
A banda de que fora mes facil canviar l'estructura mental d'un jove fatxos esbojarrat que s'amaga sota la mascara feixiste per protegir-se que l'estructura mental d'una pija lelé catalana de pedralbes...
Re: Postmodernitat, capitalisme i joventut
24 gen 2013
Pos yo lo veo bien el texto

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more