|
|
|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
2012, o el desastre econòmic desigual
|
|
|
per submitted |
01 gen 2013
|
|
by admin on Mon, 31/12/2012 - 20:02. Per Isaac Salinas |
2012, O EL DESASTRE ECONÒMIC DESIGUAL
Aquest 2012 que tot just acaba ha enfonsat fins a profunditats insospitades tots els estàndards econòmics en el marc de l'eurozona. Protagonistes són el Fons Europeu d'Estabilitat Financera, el Mecanisme Europeu d'Estabilitat, el Pacte Fiscal, els paquets d'austeritat i la conseqüent demolició de drets civils i democràtics. I els seus responsables polítics, a tots els nivells. A l'Estat espanyol, el PP ha batut en el seu primer any de govern el rècord d'incompliment de promeses electorals: ha pujat l'IVA, ha retallat pensions i serveis públics (algú recorda Rajoy prometent que no introduiria el copagament en sanitat?), ha aplicat una infame amnistia en lloc de penalitzar el frau fiscal, etc. Això sí, Rajoy s’emporta el trist mèrit de posar l'Estat espanyol al número 1 en nivell de desigualtat en l'eurozona, amb unes rendes del capital que per primera vegada se situen per sobre de les rendes del treball. I mentre ens segueixen baixant els salaris, l'atur supera ja el 25% i 500 famílies es queden cada dia sense casa.
Reestructuració financera
Que la classe dirigent (aquest 1% que ens governa i manté oprimides) aprofita el context de crisi econòmica com a pretext per reestructurar tota l'economia en busca d'una major competitivitat i augmentar els seus beneficis és quelcom que ha quedat molt clar aquest 2012. El millor exemple el tenim en el sector financer. En paraules de l'economista Juan Torres (1): "Han seguit afirmant que eren només les caixes d'estalvis les que tenien problemes per així enfonsar-les definitivament i poder lliurar en safata d’or als bancs el mercat que havien ocupat en els últims anys; han projectat reformes financeres dient sempre que les feien perquè tornés a fluir el crèdit, quan era evident que així no s’havia d’aconseguir perquè només s'estava tractant de protegir encara més les grans entitats. Han creat l’anomenat 'banc dolent' però no per regenerar el sector immobiliari i poder impulsar una altra política d'habitatge, sinó també perquè els contribuents paguem la irresponsable política creditícia dels bancs. I, per descomptat, han fet tot això sense mostrar clarament a la ciutadania la factura tremenda que han suposat totes aquestes ajudes als privilegiats".
Amb la creació del 'banc dolent', explica el professor Carlos Sánchez Mato (2) que el govern evita posar avui diners per sanejar un sistema bancari en fallida, dotant-lo de 'només' 800 milions d'euros en comparació als 90 mil milions d'euros en actius tòxics que hauria de comprar (que, tot i així, representen la meitat del volum d'actius tòxics en possessió de bancs, 180 mil milions). Com es compren 90 mil milions de euros amb 800 milions? Emetent deute, que estarà avalat en la seva totalitat per l'Estat, encara que aquest tingui la minoria (48%) de propietat del banc dolent. Sánchez Mato coincideix amb Torres: "Qui posa diners per adquirir els actius són els ciutadans espanyols". I afegeix, en perspectiva: "Aquesta quantitat d'actius tòxics que adquiriran amb finançament públic [90 mil milions d'euros] suposen quatre vegades les retallades que s'han produït des de l'inici de la crisi en sanitat i educació".
El banc dolent no és més que un nou indicador, entre tants d’altres, de la inoperativitat de les polítiques econòmiques que ens imposen i del desvergonyiment amb què ens roben. No hi ha perspectives que el govern rectifiqui la seva orientació econòmica en el sentit d'augmentar els minsos ingressos públics (32,9% del PIB, en comparació a la mitjana de 39,6% a la UE, el 2010) per mitjà d’impostos progressius (el sistema tributari de l'Estat espanyol és dels més regressius) en lloc de retallar la ja de per si baixa despesa social (45,6% del PIB davant el 50,6% de mitjana a la UE, el 2010). Així, les polítiques d'austeritat per al 99% seguiran escalant aquest 2013 i no serviran ni tan sols per reduir el deute i el dèficit, donades les necessitats de la banca de l'1%, en estat terminal.
En resum: la perspectiva per a l'any entrant és que, lluny d'acabar, la crisi ha d'assolir encara la seva fase més crítica. Davant aquest panorama de recessió sense sortida, no aconseguirà Rajoy seguir demorant per molt de temps una intervenció completa de l'economia espanyola, segons es consumeix la "paciència" de Merkel i creix el "nerviosisme dels mercats". L'imminent "rescat" ens situa davant un escenari d'acceleració de les retallades i un tutelatge més directe de la planificació econòmica per part de la troica –és a dir, més pèrdua de sobirania.
Tensions en l'1%
El parany del deute és ja una estafa a gran escala. Però parlar d'estafa implica premeditació i traïdoria, i unitat de criteri entre els estafadors. És així com opera l'1%? L'escenari polític obert a Catalunya mostra clarament que no, almenys en el segon aspecte. Veurà el 2013 una crisi del règim? Només el nivell de contestació social als carrers i d'organització a diferents nivells pot catapultar la creixent bretxa entre l'1% fins a aconseguir dinamitar-lo. Per això, el lema de no pagar el deute ha de ser un eix transversal en les nostres reivindicacions. La política és qüestió de prioritats, donat que, com bé assenyala el David Fernández de la CUP-AE: "Es pot desobeir al dèficit si el que diem és que l'important són les condicions de vida i de feina de la gent i que no volem empitjorar-les".
Isaac Salinas és membre d'En lluita
-----
Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució http://www.enlluita.org/site/?q=node/97
Pots llegir també el diari d'aquest mes En lluita
http://www.enlluita.org/site/?q=periodic |
Mira també:
http://www.enlluita.org
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Margaret Thatcher
|
|
per Àngels M Castells |
01 gen 2013
|
Podíem llegir a The Guardian ahir que Margaret Thatcher i el seu canceller Sir Geoffrey Howe estaven darrere d’un pla políticament tòxic el 1982 per desmantellar l’estat del benestar. La “transparència”, la qual obliga que 30 anys després es publiquin els documents oficials revela en primera pàgina les arrels ideològiques i la matriu neoliberal dels atacs a la dependència, als serveis públics, a la ciutadania i als drets humans. El tema és tan important que The Guardian li va dedicar ahir un editorial jugant amb la història. Diu: “els temps són difícils. El creixement econòmic està estancat. La factura de serveis públics s’ha disparat i només es preveu que seguirà creixent mentre disminueixen els ingressos de la nació. (…) La conclusió: el país ja no pot permetre l’estat de benestar”. Només que aquestes frases que ens semblen tan actuals (i tan exportables al discurs pepero a Espanya) es van formular el 1982. No obstant això, expliquen perfectament (perquè segueixen el guió al peu de la lletra) les rapinyes d’Ignacio González, Mariano Rajoy o Artur Mas, i les seves repetides justificacions (no per això menys falsiosos ni rèptils). Per exemple, el document base del Gabinet de Thatcher assegurava que l’assistència social s’havia d’emmarcar en un context d’“eficiència i economia, i sempre en una qüestió de preu i mai de valor”. Els sona, oi?
Aquest document fundacional de l’estafa es va preparar el 1982, i en les seves conclusions es contempla la destrucció de l’Estat de benestar, i en especial del Servei Nacional de Salut. Fa 30 anys, per sort, o per falta d’habilitat de la Thatcher que tenia massa fronts oberts i molt poca subtilesa, el seu Gabinet de coalició es va desencadenar en un autèntic motí. No obstant això, un material polític d’aquest estil es consumeix a foc molt lent, en un procés orgànic que es va alimentant de substrats anteriors… Fins que torna a brollar la flama privatitzadora. La qual cosa no vol dir que la destrucció de les conquestes socials sigui inevitable, ni inexorable… com sempre, de nosaltres depèn.
Alguns protagonistes actuals del costat fosc, del desmantellament del sistema, podrien argumentar, segons el diari anglès, que el debat es va iniciar abans d’hora, i que si ara triomfa es deu en part, també, a que la socialdemocràcia “va comprar” el nou model disfressant de “reformes” i assumint-lo com una qüestió d’eficiència per no haver de declarar la vessant ideològica de les “retallades”. No obstant això, si es presenta la idea (o les polítiques) de benestar com una qüestió que pertany essencialment a l’activitat econòmica, es mutila greument la seva ambició moral… i la dignitat que ens confereix com a ciutadania.
The Guardian ens recorda que en les seves memòries, Thatcher afirmava que les propostes contra l’Estat del Benestar mai van ser considerades seriosament ni per ella ni pel seu Gabinet, però la veritat sembla ser que tant Thatcher com Howe havien encoratjat els treballs del ja extint thinktank CPRS per elaborar l’informe i arribar a opcions radicalment traumàtiques a llarg termini… i van seguir defensant-les fins i tot després que el Gabinet es rebel·lés. L’escàndol va ser tan gran que el que es va filtrar a la premsa poc després només va ser una versió ja suavitzada del document original, i tot i així va provocar tal enrenou que Thatcher va haver de desmentir reiteradament que tingués un pla secret per desmantellar el NHS amb l’Estat del Benestar creat a la postguerra. Un mantra que repeteixen, en les versions oficials de cada país, tots els dirigents polítics que es carreguen les conquestes socials, mentre sempre tenen un CPRS (o una FAES) que els subministra més munició destructora pagant a alt preu la força neuronal (a vegades bastant deficient) dels intel·lectuals (sota paraula d’honor) del sistema.
No obstant això, la versió filtrada tampoc era tan innòcua: proposava la introducció de bons d’educació (posant fi al finançament estatal de l’educació superior) congelar les ajudes al benestar i que el servei de salut passés a dependre d’un sistema d’assegurances. (Oi que els segueix sonant una cosa semblant en versió molt espanyola o catalana?)
Explica The Guardian que la versió original era bastant més violenta amb la proposta de privatització del servei públic de salut -el que significa, de fet, posar fi a que la majoria de la població pugui accedir a un servei digne i de qualitat de salut. Per als del CPRS, la majoria dels serveis mèdics havien de ser de propietat privada, i qui necessités atenció hauria de pagar per obtenir-la. Per a la resta, l’Estat podria assumir el tractament, buscant sempre la manera de ser reemborsat, amb l’única excepció de les persones amb “discapacitat mental o la gent gran”, que “clarament no poden permetre’s el luxe de pagar”.
Com no hi ha casualitats, un dels “experts” que va treballar en l’estudi CPRS és Gordon Wasserman, actualment assessor de David Cameron sobre delinqüència i policia. Doncs bé, aquest subjecte, quan estava al centre d’estudis de personal en el període 1981-83, va proposar retallar en un 25% el nombre de personal docent en les escoles estatals. I és que, com diria l’escorpí, ho porten a la natura. I s’aferren a la seva ideologia amb tanta força com qui els patrocinen s’aferren a les prebendes que els representen les privatitzacions: com bulldogs enfurismats, només deixen anar la seva presa per mossegar la mà (i retallar els drets) dels que paguem impostos, és a dir, dels que de veritat els alimenten.
Fins quan? |
|
|
