|
|
|
Notícies :: corrupció i poder |
|
Informe: Com de fiables són realment les enquestes?
|
|
|
per m e d i a |
20 des 2012
|
Cada cop que s’acosta una campanya electoral els mitjans comencen a publicar les diferents enquestes i recuperen els mites de les manipulacions, les “cuines” i l’ús interessat de la demoscòpia. Per això, en aquest informe Mèdia.cat ha volgut repassar les enquestes de les tres darreres eleccions al Parlament de Catalunya per tenir una fotografia del grau de credibilitat tenen els sondeigs, quines empreses han estat més encertades i quins són els punts més fluixos d’aquestes prediccions
Autor: Albert Balanzà |
Introducció
Les enquestes electorals aviat compliran dos segles, des que el diari Harrisburg Pennsylvanian va preguntar el 1824 sobre les preferències polítiques dels habitants de Wimiltown, als Estats Units. A Catalunya, des de la recuperació de la democràcia, aquesta pràctica molt més jove no ha estat exempta de polèmica, perquè ha intentat carregar-se d’autoritat sobre la base d’una ciència amb un cert marge d’error.
Més enllà de les interpretacions dels amants de les conspiracions demoscòpiques, les empreses públiques i privades que elaboren aquests sondejos no han incorregut en errors greus, si bé hi ha alguna excepció dolorosa. A la memòria dels afeccionats a les enquestes hi ha el lapsus que van tenir Eco-consulting i Metra Seis en un treball conjunt per a les eleccions municipals de 1991, quan van atorgar impossibles regidors a Herri Batasuna en ajuntaments de la Rioja, Astúries i Múrcia. Eco-Consulting també va convertir-se en protagonista un any després quan el sondeig de les eleccions al Parlament de 1992 va atorgar a CiU vuit escons menys dels que va obtenir i al PSC tres més del resultat final.
Però, quin és el mètode perfecte per a l’elaboració d’una enquesta? Quins són els mecanismes de correcció que obligatòriament s’han d’aplicar perquè la resposta d’un enquestat triat a l’atzar sigui representativa d’una demarcació i sigui fiable per extrapolar uns resultats a tot el país? Ociós és recordar que Catalunya no té una llei electoral pròpia, perquè fins ara no hi ha hagut consens entre els partits, i que la llei electoral espanyola que serveix de fórmula… utilitza el cens de 1976. Aquestes preguntes i premisses ens serviran per analitzar les prospeccions de les tres últimes eleccions al Parlament dels anys 2003, 2006 i 2010 sobre les quals s’apuntalaran les conclusions d’aquest informe.
Anàlisi
Des que ara fa vint anys les enquestes electorals van patir un cert descrèdit, els gabinets públics i privats d’estudis de mercat no han parat de créixer i de perfeccionar la seva metodologia. A la tradicional presència del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) s’hi ha afegit la creació per part de la Generalitat del Centre d’Estudis d’Opinió i una xarxa àmplia d’empreses privades. A les tres últimes eleccions al Parlament no hi ha hagut menys d’una desena de sondejos que tant en precampanya com en campanya hagin donat pistes –només pistes- dels resultats finals. Perquè, tal com diu l’exdirector del CEO, Gabriel Colomé, les enquestes no donen resultats sinó tendències i, atenció, les que es fan en precampanya “tenen més valor”. “En campanya l’electorat es contrau i no contesta”, apunta Colomé.
Les eleccions al Parlament de l’any 2003 són dignes d’estudi, en aquest sentit. Primer perquè eren hereves directes del primer desafiament clar entre CiU i PSC, que el 1999 havien anat a totes en el cara a cara entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Segon perquè ja alguns mitjans com El Periódico advertien quants vots de més haurien d’obtenir els socialistes –amb el seu electorat més concentrat a l’àrea metropolitana- per vèncer en escons. I tercer perquè la gran majoria de sondejos apuntaven que, sense Pujol i amb Artur Mas com a candidat de CiU, hi podia haver per primer cop un relleu al govern.
En aquelles eleccions, una gran majoria dels sondejos es van equivocar molt probablement empesos per les intuïcions de canvi que no van calcular que la partida, a Catalunya i amb el cens de 1976, que beneficia sobretot Lleida (+2) i després Tarragona (+1) i Girona (+1), comença a jugar-se amb 4 a 0 a favor de CiU. La victòria socialista o l’empat tècnic que auguraven moltes de les enquestes es van tombar amb els 46 diputats de CiU i els 42 del PSC. No és casual que les enquestes amb més mostra (Opina, INS i CIS entre 2.000 i 3.600 participants) s’inclinessin a augurar una victòria nacionalista. “El gran handicap d’aquestes consultes arriba quan les mostres són reduïdes, perquè es poden encertar les tendències majoritàries però perjudica els partits petits”, apunta Quim Ferrándiz, expert en estudis de mercat. El 2003 només els sondejos de les 8 del vespre del dia D van encertar els resultats d’ERC i ICV-EUiA.
Tres anys més tard, en aquelles eleccions que Pasqual Maragall va decidir que se celebrarien sorprenentment un dimecres 1 de novembre, justament el forat negre en els sondejos va venir per la banda dels partits petits i per l’eclosió d’una sisena força parlamentària que cap enquesta havia apuntat: Ciutadans. Aquest cop sí que totes les mostres, petites i grans, van endevinar la clara victòria de CiU i, per exemple, Feedback, tot i excedir-se en la ponderació cap als interessos de CiU, va encertar els escons obtinguts per PSC, ERC, PP i ICV-EUiA amb un mètode intensiu d’enquesta setmanal per a Rac1, el Racòmetre. El CIS, tot i reduir la seva mostra de 3.600 a 1.986 enquestats, també va estar inspirat. Ara bé, només Ipsos Eco-Consulting amb el seu sondeig per a TV3 i TV1 de la nit electoral, amb 30.000 entrevistes a peu d’urna, va atrevir-se a vaticinar dos seients per al partit d’Albert Rivera.
Hi ha un parell d’anècdotes derivades d’aquest fet que val la pena explicar perquè es vegin tots els moviments que comporta una enquesta electoral: l’últim dia de campanya El Mundo va dedicar la fotografia de portada a Ciutadans amb un petit text que deia: “según encuestas que se barajan en medios gubernamentales, Ciutadans de Catalunya está muy cerca de dar la sorpresa y alcanzar el 3% de los votos que le permitiría obtener representación en el Parlament”. Va ser el mateix José Luis Rodríguez Zapatero qui, 24 hores abans de venir a tancar campanya a Barcelona, va trucar Pedro J. Ramírez per donar-li les novetats d’un tracking electoral. “Els teus treuen dos diputats”, li va dir. Últim detall: aquella nit electoral de l’1-N TV3 va demanar acreditació per ser al quarter general de Ciutadans a l’Hotel Calderón de la Rambla Catalunya… a les sis de la tarda.
Les últimes eleccions al Parlament del 2010 van confirmar tendències en el perfeccionament que les grans empreses de demoscòpia han trobat en els últims temps. Tal com explica Quim Ferrándiz, la millor enquesta a Catalunya és la que parteix d’un mínim de 1.500 entrevistes, millora la proporcionalitat i sobremostra –és a dir, pregunta a més persones que la mitjana- a les demarcacions de Tarragona, Lleida i Girona. “Totes les empreses han arribat a tenir ara mateix un estatus de qualitat similar”, explica. És cert, a les eleccions al Parlament de 2010 no hi va haver ja gairebé cap sondeig que, un cop vistos els resultats electorals, grinyolés en les seves prediccions inicials. A banda de la mostra més o menys gran, segons Ferrándiz, les empreses “han afinat molt” darrerament en societats amb el vot molt polititzat com França o Itàlia on es fa una pregunta del tipus “si vostè prescindís del vot útil i tingués un segon vot, quina opció política triaria”. També han entrat en el joc de l’encert algunes preguntes de tipus sociodemogràfic com el lloc de residència o el record de vot en anteriors comicis recents.
Dit això, en aquelles eleccions que van acabar amb la carrera del president José Montilla i del tripartit i van eixamplar de manera insalvable la distància entre CiU i el PSC, Ipsos Eco-Consulting, de nou amb la seva àmplia mostra de les vuit del vespre, va ser qui va preveure més acuradament la configuració del primer Parlament amb set forces polítiques des de la recuperació de la democràcia. Escó amunt escó avall, els telespectadors que es van sorprendre amb el 63/66 i 24/27 del sondeig van veure que, a mesura que avançava la nit, no canviaria massa cosa. Bé, només hi va haver un moment de mobilització a les redaccions dels mitjans de comunicació: amb el 35% dels vots escrutats Plataforma per Catalunya entrava al Parlament i alguns periodistes van desenterrar els telèfons dels dirigents ultres que estaven concentrats a l’Hotel Plaza de la plaça Espanya de Barcelona. I una curiositat final: el periodista Vicent Sanchis va ser qui més es va acostar en els pronòstics de la porra que el diari El Punt Avui va fer entre 150 persones; es va equivocar d’un entre els dos grans (62 a 27) i va clavar el resultat dels dos petits (4 i 3).
Conclusions
Les enquestes electorals, malgrat que encara continuen tenint una ombra de desconfiança per part sobretot dels analistes dels partits que surten perjudicats en els pronòstics, estan afinant cada vegada més les tendències. La cuina, a través de l’estimació o la ponderació, sempre és arriscada, i més quan també hi entra en joc la limitació de mitjans a l’hora de desplegar una mostra més o menys extensa. Les grans multinacionals tenen ara mateix la clau més favorable en l’encert d’enquestes: ja ha passat en les dues últimes eleccions al Parlament de Catalunya i continuarà passant. Les empreses públiques o les privades petites sempre tindran més marge d’error i encara hi trobarem algunes ponderacions que no tenen a veure amb paràmetres sociològics.
Fes-ho córrer: |
Mira també:
http://www.media.cat
|
This work is in the public domain |
