|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
Panorama i caràcter de la lluita. La irreductibilitat anarquista i l'activitat crítica
|
|
|
per Emili Armand |
13 des 2012
|
|
|
Els anarquistes individualistes són una ínfima minoria entre els homes i s'exposen a la lluita pel que fa volen realitzar en el possible les seves idees. El millor és mirar de front la situació i separar-se de l'oratòria carrinclona i mel · líflua i de tota temptativa interessada dels agents provocadors. Lluny de tota obra de superficialitat i de castració, que moltes vegades emergeix dels fons secrets de la societat, ja que no és possible la consolidació entre els anarquistes i els mantenidors socials. El fet real és que l'anarquisme no pot presentar-se de una manera discreta o convencional, i els que ho accepten no poden pretendre ser els conductors de la feliç Arcàdia. El camí de l'anarquia no està traçat matemàticament ni sembrat de flors. És un sender abrupte que requereix esforços sostinguts.
L'anarquista comença a ser combatut per la seva pròpia família, no sempre és comprès pels seus camarades, està en desacord amb el seu patró, mal vist dels seus veïns i desconsiderat generalment. La presó l'amenaça contínuament; està sota la vigilància policíaca i els xivatos contribueixen de vegades a que sigui acomiadat del seu treball. Vol fer una mica de propaganda agressiva? Persecucions i anys de presó l'esperen.
En la rebel·lió contra els prejudicis morals, també ha d'armar-se de valor. Començant per iniciar una jove en les primeres carícies, la qual se li lliura en plena voluntat, acte natural entre tots, l'anarquista s'exposa a ridícules denúncies per corrupció de menors; continuant per l'amenaça constant de ser acorralat si afecta o es contenta de fer silenciosament una vida que xoca més o menys violentament amb les idees rebudes en matèria de respectabilitat, si es permet usar vestits que no estiguin d'acord amb la moda, o freqüenta gent que desagradin al seu portera, acabant, en fi, per ser renegat de tots, considerat com un oprobi del món i una despulla social.
No hi ha acord possible entre l'anarquista i tot mitjà reglamentat per les decisions d'una majoria o pels vots d'una elecció. Contra ell s'aixeca la societat tota. Lluita per la llibertat d'exposar la idea, per la de viure, lluita pel pa, per la veritat, lluita incessant que donarà gaudis profunds i en la qual es tindrà, potser, la inapreciable satisfacció de veure caure alguna pedra angular i vacil · lar el edifici social, però lluita al cap ia la fi.
La irreductibilitat anarquista
L'anarquista no admet treves. La seva activitat es concreta en lluita contínua i el seu interès rau en prolongar tot el possible. Es mostra intractable, intransigent, sense pietat amb els que tenen el poder administratiu, intel · lectual i econòmic. No accepta concessions socials a canvi d'una relativa tranquil · litat, fent-se el còmplice de la gent interessades en el manteniment de l'actual societat, sinó que porta a la major intensitat i constància la seva tasca de crítica profunda i seriosa.
Rebutgem, doncs, les fórmules fixes, perquè o hem de tenir en compte més que les circumstàncies relatives del present que vivim. Si ahir ens va ser útil posar a contribució nostres necessitats, avui pot ser-nos més agradable trobar compensació als nostres esforços i guiar-nos per aquests i no per aquelles, el que significa únicament que hem evolucionat, sense deixar per això el pla de llibertat espiritual en què tractem d'assentar nostre coneixement. Si aquesta regla de conducta moral ens convenia quan érem més ignorants, havent adquirit ja gran experiència, ens és perjudicial seguir ara. De manera que acceptem un concepte mentre ens fa feliços, però el rebutgem si ens sentim cohibits. És per a la nostra alegria, per al nostre plaer i la nostra utilitat que edifiquem teories i amb la mateixa facilitat les destruïm quan comprenem que es volen apoderar de la nostra individualitat. Tota regla que no proporciona un mínimum d'aquesta tangible, és menyspreable, és una opressió en el que no ajuda a viure més lliure i feliçment, amb més intensitat.
La experienca ens demostra que no hi ha una panacea que pugui convenir a tots els temperaments i totes les circumstàncies i com l'anarquisme és una filosofia de la vida essencialment relativa, d'aquí que qui l'accepta no pot ser alhora doctrinari i anarquista, sinó que abans que res li convé lliurar en el major grau possible de la subordinació al medi per seguir les seves finalitats individuals de reacció contra tot convencionalisme de tendència absolutista. Tampoc cal perseguir exclusivament l'interès econòmic, perquè no n'hi ha prou haver deslligat de déu, de la moral i del què diran, sinó que cal, per ser lògics, trencar tota coyunda. Per sobre de l'interès econòmic, col · loquem la satisfacció moral, el gaudi interior i fins el plaer dels sentits. I no hi ha millor satisfacció que aquesta que experimentem en sentir-nos independents. La qüestió per a nosaltres no consisteix a saber si l'ús del mecanisme més perfeccionat, el treball en comú o la solidaritat ens poden proporcionar més avantatges materials, l'essencial és determinar si totes les novetats i avenços ens permetran afirmar millor la insubordinació i la indiciplina en que es basa l'autonomia personal. Quantes vegades hem hagut de trencar fins amb els nostres amics en detriment del nostre interès material, en comprendre que, en continuar fent certes concessions, disminuíamos nostra personalitat! ... Un anarquista no és un calculador i un raonador sempitern, ja que basant-se en el fet individual, es comprenen alhora, barrejats, en lluita, unes vegades triomfants i altres derrotats, l'instint, la raó, la sensibilitat, el coratge, la reflexió i tants altres aspectes de l'ésser actiu que els experimenta successivament. Al nostre voltant veiem que tots fan de l'interès econòmic el mòbil de les seves accions i, encara que ho persegueixen caòticament, no podem pretendre imitar amb el pretext d'ordenar la seva desgavell que acabaria per enredar també. Siguem expeditius i no embrollemos, ja que no és insensat el afirmar que tendim cap a una selecció que es pot fer, és a dir, que d'una banda es classificaran els formulistas, els doctrinaris, els mesquins, els detallistes utilitaris, els que no han sabut o volgut comprendre que l'anarquisme és una concepció d'actualitat, una negació present, un combat quotidià contra tot el que fa ombra al desenvolupament de la personalitat, d'altra banda s'uniran els que no volen sacrificar al medi, conformar-se a l'opinió predominant quan els és adversa. Aquesta separació és necessària per evitar tortes interpretacions.
Per tot arreu la uniformitat ens envolta, tots els vestits obeeixen a un model, tots segueixen el ridícul de la moda i menyspreen la comoditat, tots els habitatges s'alineen monòtonament i presenten les mateixes façanes, totes les faccions presenten la mateixa màscara de insinceritat. Realitzar els mateixos gestos, a la mateixa hora, de la mateixa manera, tal sembla ser la fi d'una societat ben organitzada, però com no som teòrics de la societat futura, preferim resoldre la nostra qüestió individual com millor puguem, dia per dia, segons les circumstàncies. Ens repugna seguir el mateix camí que la societat, gris i brut com l'atmosfera de les grans ciutats envaïdes pel fum de les seves fàbriques tristos i enervadoras, on és asfixiant l'ambient per l'aglomeració d'escoles rutinàries, casernes, presons i edificis oficials, amb el contrast misèrrim que ofereix l'habitació dels que formen la classe baixa, al costat de les sumptuositats i refinaments sibarítics dels benestants i privilegiats.
Però no cal insistir. Deixem als que viuen en la monotonia de l'existència, estenguem nostre menyspreu fins als que es encasellen en un neci absolutisme, encara que s'emparin en un doctrinarisme anàrquic (?) I conreem nostre jo (que només és menyspreable per als tartufs i mandrosos) en el ple ambient de l'originalitat.
L'activitat crítica
Etern descontentament, l'anarquista criticarà sempre els fets del sofriment, del dolor, de la por, els motius, en definitiva, que donen lloc al drama humà, criticarà a tot arreu, amb entusiasme, amb valor, amb sinceritat, com si depengués d'ell que tots els que l'envolten es facin anarquistes, sense inquietar-se de les malapteses, dels errors i de les derrotes dels que l'han precedit, amb l'esperança, amb la convicció que el resultat obtingut demà sigui millor que el d'avui, i apreciant en el seu just valor els esforços realitzats en aquest sentit, criticarà per tots els mitjans, per la paraula, pels escrits i pels fets, per la seva vida de refractari, pel seu exemple en els mitjans anarquistes individualistes sincers, per la multiplicació de la seva activitat, per la pràctica del veritable companyonia, per la creació de nombroses escoles anarquistes o focus d'ensenyament, on s'intenti preparar els cervells i els cors per accionar, pensar i vibrar per i per a si mateixos; criticarà les institucions i els homes actuals: capitalisme, patriotisme, militarisme i parasitisme, l'ensenyament públic i privat, l'educació familiar, l'elemental i la superior, els fets adquirits i les coses jutjades, els textos invariables, els principis immutables, les declaracions dels drets de l'home i les proclames d'independència, les idees de frontera, de superioritat o inferioritat socials, no basades en l'observació científica, les concepcions en què la societat basa la família: afectació paternal, maternal, fraternal, filial, fidelitat sexual, amor, matrimoni, el culte al passat, la inevitable evolució, el determinisme fatal, el lliure albir inconscient, la predestinació, el moralisme, el pietisme, la fe indemostrable, l'autoritarisme, el parlamentarisme, la centralització administrativa, bé sigui ministerial o simplement sindicalista, les idees errònies i vulgars sobre la caritat, la solidaritat i l'amor universal, el burgès de brusa o de levita, els homes indispensables, els messies, els redemptors, el pontífex catòlic i el dómine anarquista, les supersticions, les llegendes, les mogigaterias, els magistrats , els jutges, tot l'engranatge autoritari, les idees d'explotació i del treball dignificador, la inactivitat i la folgança com a conseqüència de les idees anarquistes, la urbanitat, la cortesia, l'honradesa, el pudor, com elements arranjats al gust burgès i convencional , les solucions a priori, les necessitats de la causa, el fictici desinterès, els sacrificis per la idea quan no oculten més que hipocresia o mentida grocera.
Tan aviat l'anarquista es recolzarà en les dades científiques com invocar la raó o el sentiment. Ridiculitzarà i serà irònic o bé posarà en joc la reflexió profunda i la comparació imparcial. Obrirà, tallarà, amputarà, introduirà el escalpel a la nafra social tantes vegades com calgui.
La propaganda anarquista no criticarà per monomania o vocació, no per fer nombre, deixebles, adeptes, obedients, sinó per fer taula rasa.
Un cop el cervell desembarassat, lliure, en marxa, la raó i el sentiment vibrant harmònicament, correspon a cada un edificar la seva pròpia concepció de la vida, complir el seu personal revolució, aixecar la seva ciutat futura individual. Que cadascú dirigeixi la seva vida segons les seves tendències, el seu temperament, el seu caràcter, les seves aspiracions, i que l'exerceixi aïllat o unit a altres, àmplia, intensa, feliç.
L'anarquista criticarà primer per lliurar a si mateix i després per als altres. És destructor i educador, crític i innovador. Traça el seu camí, un camí nou, i sempre a la defensiva, combat tots prejudicis s'aixequen adversos contra ell. Assaboreix els plaers de la intel · ligent despreocupació, però beu també la seva copa d'amargor. Coneix els embuts que condueixen al punt de partida, les emboscades, les traïcions. Sap de la fam que tenalla les entranyes i de l'hostilitat que glaça el cor. Té experiència de l'afecte interessat, de la protecció fingida, de la hipocresia ambient i dels somriures que emmascaren la insídia. Malgrat tot segueix la seva ruta, treballant per pur plaer, recollint en passar les satisfaccions que li procura la seva manera de ser, sense obligació ni sanció legal. Desconegut les més de les vegades, no comprès pels que li són més estimats, continua entusiasta, i encara que caigui un dia o altre, és evident que els mateixos que van ridiculitzar el seu esforç es veuen obligats a penetrar per la bretxa que ell va obrir.
De tal manera, proclamant ben alt la voluntat de viure per a si mateix, el seu esforç l'ha conduït a treballar per un altre, a reproduir-se, a complir el seu destí, la seva raó de ser un home sa, vigorós, enèrgic, audaç, enamorat de la vida veritable fora de l'autoritat, un anarquista, en fi. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Panorama i caràcter de la lluita. La irreductibilitat anarquista i l'activitat crítica
|
|
per sempre el mateix |
13 des 2012
|
palles, palles i més palles mentals...
I qui dia passa any empeny... |
|
|
