Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sexualitats
Amor lliure i sexualisme subversiu
per Emili Armand	09 des 2012
El desnudisme. Afirmació, protesta, alliberament
LA VIDA PLENA El desnudisme Nosaltres hem considerat sempre el desnudisme disme com una reivindicació d'ordre revolucionari. Hem d'afegir que és únicament com a mitjà individual d'emancipació que ens interessa. El que no vol dir que no comprenguem es practiqui la nuesa amb una finalitat terapèutica o per aproximar-se a un estat de coses "naturista". Des del punt de vista individualista, la pràctica del desnudisme és més que un exercici higiènic que realça la cultura física. Considerem la pràctica de la nuesa com: Una afirmació. Una protesta. Un alliberament. Una afirmació. Reivindicar la facultat de viure nu, de despullar-se, de passejar nu, d'associar entre nudistes sense tenir altra preocupació en descobrir el cos que la resistència a la temperatura, és afirmar el dret a la disposició de la individualitat corporal. És proclamar la indiferència a les conveniències, les morals, els manaments religiosos i les lleis socials que neguen l'home o la dona, amb pretextos diversos, disposar de les diferents parts del cos. Contra les institucions societàries i religioses que asseveren que l'ús o desgast del cos humà està subordinat a la voluntat del legislador o del sacerdot, la reivindicació desnudista és una de les manifestacions més profundes de la llibertat individual. Una protesta. Reivindicar i practicar la llibertat de la nuesa és protestar, en efecte, contra tot dogma, llei o costum que estableixi una jerarquia de parts corporals, que consideri, per exemple, que l'exhibició de la cara, les mans, els braços, la gola , és més decent, més moral, més respectable que posar al descobert part de les natges, els pits o el ventre. És protestar contra la classificació de les parts del cos en nobles i innobles: el nas, per exemple, considerada noble, i el membre viril molt innoble. És pro-testar, en sentit més elevat, contra tota intervenció (legal o com sigui) que exigeix ​​que "no obliguem a ningú" a despullar "si no li agrada", i que nosaltres estiguem "obligats a vestir", ¡si convé als altres! Una alliberament. Alliberament de la vestimenta, de la subjecció de portar una roba que mai ha estat ni pot ser res més que una disfressa hipòcrita, ja que la importància es trasllada al que cobreix l'individu-per tant, a "l'accessori" - i no al seu cos, la cultura, però, constitueix l'essencial. Alliberament d'una de les principals nocions sobre les quals es basen les idees de "permís", "prohibició", "bé" i "malament". Alliberament de la coqueteria, de la passiva acceptació d'aquest daurat marc artificial que manté la diferència de classes. Rescatar, en fi, d'aquest prejudici de pudor que no deixa de ser més que "la vergonya del cos". Lliurar de l'obsessió de "obscenitat" que actualment conrea el tartufismo social. Sostenim que la pràctica de la nuesa és un factor de "millor companyonia", de "companyonia menys escàs". Un company, o una companya, ens és menys distant, més car, més íntim, només pel fet de donar-se a conèixer a nosaltres sense segona intenció intel · lectual o ètica, i més encara sense cap dissimulació corporal. Els detractors del desnudismo ens diuen que la vista del que nu, la freqüentació entre desnudistes dels dos sexes exalta el desig eròtic. En realitat, la "exaltació" eròtica engendrada per les realitzacions desnudistes és "pura, natural i instintiva" i no pot ser comparada a la "excitació" fictícia produïda pel mig despullat, la lleugeresa del vestit galant i tots els artificis del tocat i els afaits que se serveix la societat vestida, oa mig vestir, en què ens trobem. La reciprocitat Existeix un mètode l'aplicació absoluta repararia, a aquells que la adoptessin com a base de les seves relacions i acords, de qualsevol lesió, perjudici, engany o parany econòmica, de qualsevol disminució o ferida de la dignitat personal: el mètode de la reciprocitat. Predicat amb lleialtat, en qualsevol camp de l'activitat humana, el mètode de la reciprocitat implica equitat, tant en l'esfera econòmica com en la dels costums, al camp intel · lectual com en qüestions sentimentals. En efecte, no hi ha res que pugui escapar als efectes de la reciprocitat. Aquest és una manera de comportar-se amb els altres que té un potencial d'irradiació veritablement universal. És molt senzill d'exposar, perquè es resumeix i consisteix en rebre l'equivalent al que s'ha donat, tant pel que fa a l'individu aïllat com a associat. A canvi del producte del teu esforç, t'ofereixo el meu. El reps i quedem a mà. Si, al contrari, no et satisfà, no ho sostens equivalent al que des: en aquest cas conservem cadascun el seu i busquem una altra persona amb la qual puguem arribar a un millor acord. D'aquesta manera, cap de nosaltres serà deutor. S'objectarà que precisament un aspecte d'aquesta concessió de la reciprocitat és que acaba per col · locar a l'home en actitud de bèstia ferotge. Per exemple, tu em jutges, i amb raó, però jo també et jutge i amb les mateixes armes, no huirás. No em estalvies les crítiques, i no tindré cura en estalviar les meves; m'has causat un dany, m'has ofès, i jo et ofenderé, et faré igual mal, o pitjor; et vas mostrar cruel, despietat, inexorable, jo reaccionaré de la mateixa manera. Aquesta és justament la manera com no som ni serem parells. Encara practicat en tota la seva cruesa, el mètode de la reciprocitat aconsegueix automàticament realçar, restablir la dignitat, afirmar-i col · locar-sobre un pedestal indestructible. Sens dubte, recolzades en la reciprocitat, les relacions i els acords entre els homes exclouen l'engany. Sens dubte el mètode de la reciprocitat implica la llei del talió: però ella no opera més que a condició que, en qualsevol taxació, ens posem en un pla d'equivalència pel fa a la nostra dignitat personal. És cert que discutirem i ens tractarem tal com som. La meva determinisme no és el teu, les coses que em empenyen a reaccionar no són les mateixes que et indueixen a l'acció: molt sovint, allà on és el teu raonament el que et fa moure, el sentiment em suggereix a mi el camí a seguir . Però tal qual sóc jo, en el meu terreny, sostinc que valc, i no em vull teu igual: potser sóc menys musculós, les capacitats del teu cervell són potser superiors a les meves, potser siguis més sensible a certes emocions que a mi no em torben. Però tal com sóc no pots arrencar ni adueñarte del meu producte si crec que el que m'ofereixes no és el que et demano. Llavors quedem a mà, sigui que acordem o no, sigui que intercanviem el producte del nostre esforç o no. Jo segueixo sent jo i tu quedes com eres. L'amor proteïforme Perquè jo tenia l'aparença de vida, i vegetava. Perquè era una mena de mort-viu, no m'he preocupat de l'amor. He tancat els ulls i el sentit del meu enteniment. He impost silenci als batecs del meu cor. M'he dit que l'amor no floreix més que a la plenitud, en l'exuberància de la vida. Que és a la vida el que l'espina dorsal és al cos. Que és per a la vida el que l'energia és per a la matèria. I que durant aquests llargs mesos, mesos interminables de desterrament, rebutjaré tot pensament, tota preocupació relativa a l'amor. I no he fet excepció per cap dels aspectes en què l'amor es manifesta l'esperit o als sentits. Que sigui l'amor sota el seu aspecte essencial. Noble, elevat, místic. L'amor més fort que la mort. Acord de dues voluntats. O de dues amb-ciències. O de dues evolucions, donant la mateixa nota quan el xoc dels esdeveniments els fa vibrar, quan el súmmum dels imprevistos els fa ressonar, de gaudi o de dolor, de pena o d'alegria. En els abismes de la seva destinació, complert o per complir l'amor que es realitza per la trobada, o com una fusió de dues afinitats que es deien. Per sobre de les muntanyes i els mars, de les separacions i de les llunyanies. I que s'han precipitat un cap altre des que han pogut conèixer. I reconèixer. L'amor que no existeix ni es comprèn ell mateix. Sense una comprensió absoluta del que estima, una comprensió de totes les hores. Que no deixa lloc a cap secret, a cap misteri. No l'amor inquisitorial. O suspicaç. O gelós. O primmirat. O preguntón. Sinó l'amor que s'ha assimilat a qui estima tan completament que cap pensament, cap acte de part seva pot sorprendre, o trobar inadvertit, o desemparat. O bé que sigui l'amor sota el seu aspecte sentimental, pur, delicat, fidel, infinit, profund. L'amor que per créixer necessita un terreny, l'element primordial és l'afecte, la tendresa afectuosa, persistent, obsequiosa, que per desenvolupar necessària una atmosfera d'afecció recíproca. L'amor que fa commoure als accents de l'estimada, a la veu de l'estimat. Que una de les seves mirades fa estremir fins a la medul · la. Que no resisteix una paraula amable, un gest de dolçor veritable. Però que tremola com una fulla de l'àlber quan endevina el pas d'un estrany. L'amor que s'encoratja amb la seva pròpia flama. Que troba sempre alguna ofrena al plaer sobre l'altar; ofrena presa d'un fons de reserva inesgotable quan el foc que crema sobre l'altar amenaça disminuir la seva intensitat. Amor que no sabria subsistir sense el do continu del seu jo. L'amor que desitja agradar. Que no té llibre major, que no estableix el compte de les seves pèrdues i guanys. L'amor que pateix, es lamenta i plora amb la idea d'infligir sofriment i causar llàgrimes. L'amor que les ferides o els naufragis o les privacions no poden debilitar, abatre o descoratjar. L'amor que perdona, no set, sinó setanta vegades. L'amor que consola, que cura les plagues i acull els pròdigs celebrant la seva tornada. L'amor que la desgràcia fa més vigorós, que es lliga a una destinació com l'heura s'enrosca al roure, humil i perfumat com la violeta dels prats. L'amor cert que perdura, l'amor que l'amor fa néixer. Que es sustenta d'amor. Que mor d'amor. I que de vegades sucumbeix a l'excés d'amor. O que en fi sigui l'Amor en el seu aspecte mariposero, veleidoso, vagabund. Que no coneix més llei que la seva caprici, que segueix el seu caprici encara que hagués de finir-hi. L'amor que devora la flor sense esperar que maduri el fruit, l'amor apassionat, ferro roent, incoherent. Que no té sentits més que per la seva vivesa en inflamar i la seva promptitud a apagar-se. Que agrada de plaers vedats, de gaudis prohibits, de carícies reprovades, d'aventures proscriptas. L'amor murri, canalla, orgiàstic, indecent, sense fre, sense modèstia, sense pudor, terror dels cobdiciosos i de la gent de bon sentit. L'amor que no consulta els registres de l'estat civil, l'amor al que, en la seva recerca, li importen un rave totes les barreres, que s'amaga entre les pells fal · laces o es refugia en els racons dels carrerons foscos. L'amor per a qui són desconeguts els remordiments, tot, la fidelitat, la constància, que oblida ahir i ignora matí, que mai s'ha preocupat d'assecar les llàgrimes que va causar. L'amor lleuger, frívol, irònic, alegre, burleta, revoltoso; l'amor faune, sàtir, l'amor, fill de bohèmia, l'amor gitano. Vaja, doncs, no he fet excepció de cap dels aspectes sota els quals l'amor es manifesta al cervell, al cor i als sentits. I com m'havia imposat no consagrar un sol pensament a l'amor, l'amor se m'ha aparegut més fèrtil, més terrible, més potent. Quina deserta una existència on l'amor ha deixat de florir i fructificar! Quina debilitat una existència on l'amor ha deixat de desafiar les forces que es disputen l'orientació de la voluntat! Quina impotència una vida que ignora els recursos de creació, d'originalitat, de frescor que resplendeixen al voltant de l'Amor! Variacions sobre la voluptuositat * Sé que la voluptuositat és un tema del qual no agrada que es parli ni que s'escrigui. Parlar d'ella produeix estranyesa o provoca burles de mal gust. Hi ha llibres a qualsevol biblioteca que abracen gairebé tots els aspectes de l'activitat humana. Teniu diccionaris i enciclopèdies. Potser es compten cent volums sobre una sola especialitat de la producció manual. I no parlo dels llibres polítics o sociològics. Però no hi ha als prestatges ni una sola obra consagrada a la voluptuositat. Hi ha diaris que s'ocupen de numismàtica, de filatèlia, d'heràldica, de la pesca amb canya o del joc de botxes. La menor tendència poètica o artística té el seu òrgan. El més insignificant isme té el seu butlletí. Les novel · les d'amor abunden, i fins es troben llibres que parlen de l'amor lliure i de la higiene sexual. Però ni un sol diari es consagra a la voluptuositat, mirada amb franquesa, sense cap reserva, com una de les fonts de l'esforç de viure, com una felicitat, com un estimulant en lluita per l'existència. Llargs estudis circulen sobre el saber en pintura, en escultura, en el treball sobre fusta, sobre pedra o metalls. Cerco en va articles documentats que considerin la voluptuositat com un art, que exposin els refinaments vells i proposin altres inèdits. No és que la voluptuositat els sigui indiferent. Però només interessa a la clandestinitat, a l'ombra, a portes tancades. Només llavors es parla d'ella. Com si la naturalesa no fos sincerament voluptuosa! Com si la calor del sol i l'aroma dels prats no convidasen a la voluptuositat! No ignoro, certament, les raons d'aquesta actitud. Les conec en l'origen. El virus cristià infecta el cervell. El verí cristià corre per les vostres venes. El regne del vostre amo no és d'aquest món. I vostès són els súbdits d'aquest regne. Sí, vostès, socialistes, revolucionaris, anarquistes, que s'empassen sense pestañar cent columnes plàstiques de demolició o de construcció social, però que els "obsessionen" i s'escandalitzen dues-centes línies de crida a l'experiència voluptuosa. Oh esclaus!
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more