Dues de Guàrdia Civil

El poder i els seus mitjans van parlar molt d’Uribetxeberria durant l’estiu, que si no estava prou malalt per eixir de la presó, que com és d’ETA havia de romandre a la presó malgrat patir una malaltia incurable, etc. Tant de soroll en alguns casos i en altres només silenci i invitació a l’oblit: el segrestador, torturador i assassí Rodríguez Galindo, General de la Guàrdia Civil, va ser condemnat a més de 75 anys de presó de la qual va eixir, per motius de salut, el 2004 després de 5 anys engarjolat i 8 anys després continua ben viu.

A final de febrer de 2002, Ainara Gorostiaga reconegué ser membre d’ETA i haver mort José Javier Múgica. Després de patir durant quatre dies, incomunicada, les tortures de la Guàrdia Civil, haguera reconegut qualsevol cosa. Ainara i tres persones més van ser condemnades per l’Audiència Nacional amb l’única prova de l’autoinculpació a comissaria. El març del 2004 els quatre van ser alliberats sense càrrecs ja que un membre d’ETA va declarar ser l’autor de l’atemptat. A Ainara mai ningú no li ha demanat perdó i cap Guàrdia Civil ha estat condemnat per les tortures. La Inquisició espanyola també admetia, com a única prova per condemnar, l’autoinculpació.

Una de Policia Nacional

Ángel Andrés Ferreiro (o Angel Grandes Herreros) formava part de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional a Catalunya i del 1994 al 1997 va estar infiltrat en diferents col·lectius rebels fins que va ser descobert. Els infiltrats són peces fonamentals del clavegueram policíac i estatal: creen fitxers il·legals sobre militants, llur informació és essencial a l’hora de posar en marxa muntatges policíals i allò que no han aconseguit infiltrats ho aconsegueixen a cop de tortura quan l’Estat els demana resultats. Fins aquí res de nou, però no per això menys greu: sabem, parafrasejant Javier Ortiz, que l’Estat és defensat sobretot des del clavegueram. De ben segur Ángel va fer bé la seua feina perquè al final dels anys 90 és situat a la Brigada Antiterrorista de Guipúscoa.

La imatge del repressor que en arribar a casa tracta bé els seus sol ser una quimera i el cas d’Ángel no n’és una excepció: la seua companya Mayka Pérez Márquez havia intentat deixar la relació en diverses ocasions però ell sempre havia reaccionat amb violència. Mayka va morir d’un tret al cap el 19 de maig del 2000. El tret provenia de la pistola reglamentària d’Angel qui va confessar per telèfon al pare de Mayka que ell l’havia matat. Però Ángel s’havia fet les mans netes, la qual cosa va impedir comprovar si hi havia residus d’arma de foc. A la roba d’Ángel hi trobaren taques de sang perquè segons ell li havia fet el boca a boca, quan Mayka el que tenia era un tret al cap. Ángel va manipular tant la pistola com el projectil que va acabar amb la vida de Mayka, quan en teoria no es pot tocar res de l’escena d’un crim. A més, Mayka tenia arreplegades totes les seues coses en maletes i borses.

Un cop més la violència masclista que acaba en assassinat. Però si et dius Ángel Andrés Ferreiro, ets Policia Nacional i coneixes les clavegueres de l’Estat espanyol doncs les coses canvien: Ángel, en prestar declaració al jutjat va dir que Mayka s’havia suïcidat i que sabia moltes coses comprometedores de la lluita antiterrorista. I aquí, en teoria, acaba la història: cas arxivat i de l’Ángel no se’n va saber res més. Però Cultura Obrera ha sabut que es troba treballant a Vélez-Málaga, almenys durant l’any 2010, ja que apareix inscrit al Registre Municipal com a parella de fet i apareix també com Delegat de Participació Ciutadana de la comissaria de Vélez-Málaga en una xerrada a una escola. També el 27 de juliol del 2012 apareix com a membre de la Federació Andalusa de Tir Olímpic. Sabem, doncs, que continua pegant trets.

Una de Guàrdia Urbana

El 4 de febrer del 2006 Patrícia Heras se’n va anar de festa per Barcelona i de matinada torna cap a casa amb un amic en la mateixa bicicleta. En el trajecte tenen un accident i ambdós comencen a sagnar pel cap per la qual cosa decideixen telefonar a una ambulància que els durà a l’hospital. Mentre Patrícia és a la sala d’espera entra la Guàrdia Urbana amb tres al·lots emmanillats i sagnant i així comença el malson. Un agent escorcolla Patrícia, li demana agressivament com s’ha fet les ferides, on ha passat la nit, li demana que li ensenyi el telèfon a la qual cosa Patrícia no s’hi nega. L’emmanillen, ella demana de què és acusada i li contesten que d’homicidi.

Durant la mateixa nit en un altre punt de la ciutat un grup de joves va ocupar una casa per fer-hi una festa, la Guàrdia Urbana procedeix a desallotjar-los i comencen uns aldarulls que van deixar un Guàrdia Urbà tetraplègic. A partir d’això la cacera i les detencions aleatòries són contínues. A la festa hi havia gent d’estètica punk i encara que Patricia anava amb estètica sinistra, aquesta diferència no existeix per a la policia curta de gambals. Una festa de punks, un company tetraplègic i una punk sagnant a l’hospital: equació perfecta i detenció assegurada en aquesta democràcia.

Des del primer moment Patrícia va negar la seua participació i la seua presència al lloc dels fets. Des del primer moment la Guàrdia Urbana la va tractar com una merda, com a molts detinguts cada dia en aquest estat policíac: crits, empentes, amenaces, insults mentre ella no s’atura de repetir que tot és una errada. La jutgessa, Carmen García Martínez, no la tracta gaire millor i l’acusa de desarrelada, de ser als llocs dels fets i d’agredir la policia, i per molt que Patrícia ho negue ningú l’escolta ni es pren la molèstia de comprovar la veracitat dels seus arguments. El policia no ha mort i l’acusació passa d’homicidi a atemptat contra l’autoritat, la jutgessa la deixa en llibertat amb càrrecs.

En gener del 2008 té lloc el judici i Patrícia Heras és condemnada, per l’Audiència Provincial de Barcelona (els jutges Jesús Barrientos Pacho, Carlos Mir Puig i Jesús Navarro Morales), a 3 anys de presó per atemptat contra un agent de l’autoritat. El Tribunal Suprem de Madrid tampoc no fa cas a Patrícia i ratifica la sentència. Patrícia entrà a la presó i, després de complir dos mesos tancada, accedeix al tercer grau. 4 mesos després d’això, el 26 d’abril del 2011, Patrícia Heras es va suïcidar.

Patrícia forma part del muntatge policíac conegut com el cas 4F arran del qual també van ser imputades sis persones més, de les quals tres van denunciar haver estat torturades, i una, Rodrigo Lanza, continua a la presó per uns fets que, com Patricia ha fet sempre, ha negat haver comès. L’única prova, per condemnar els joves del 4F van ser els testimonis dels dos agents de la Guàrdia Urbana Víctor Bayona Viedma i Bakari Samyang Dávila, ambdós condemnats per tortures, denúncia falsa i simulació de delicte el 17 d’octubre de 2011.

Dediquem aquest article a totes les víctimes del terrorisme d’Estat policíac i en especial a la immigrant dominicana Lucrecia Pérez que aquest 13 de novembre farà 20 anys des que va ser assassinada, víctima del racisme i la xenofòbia, pel neonazi Guàrdia Civil Luis Merino Pérez i pels neonazis Felipe Carlos Martín Bravo, Victor Julián Flores Reviejo i Javier Quílez Martínez.

Article extret del periòdic Cultura Obrera, número 50, novembre/desembre 2012.