Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

Accions per a Avui
Tot el dia
19:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per mail aquest* Notícia
Notícies :: corrupció i poder
La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
24 nov 2012
Modificat: 25 nov 2012
(article de l'últim pèsol negre nº59) : http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/458217/index.php

La via morta del parlamentarisme


novembre de 2012
Clica la imatge per una versió més gran

picture.png
L’aposta pel parlamentarisme que avui en dia es duu a terme des d’amplis sectors de l’esquerra independentista necessita una critica crucial. Una aposta que ens permet titllar d‘innocents o maquiavèl·lics aquells que defensaven que el què pretenien les CUP era merament una lluita institucional municipalista.

Si simplement consideréssim aquesta deriva com a execrable èticament, tal vegada la realitzaríem per altres mitjans. El principal motiu que ens em- peny a escriure aquestes línees (que sentim no poder desenvolupar més extensament) és que no nomès és una via morta ineficaç políticament, sinó que a més a més, és contraproduent per les lluites socials i contestatàries.

No fa falta anar massa lluny per trobar referents palpables de com importants experiències contestatàries han estat absorbides per la lògica democràtica i partidista. La tan cacarejada transició, fou un exemple de pacificació. En les nostres terres, el paper d’apagafocs va venir donat sobretot pel PSUC i els seus intents (finalment aconseguits) d’infiltració po- lítica en unes CCOO que a hores d’ara representen la màxima expressió de la traïció sindical.

El principal perill de l’institucionalisme és doncs, la seva capacitat d‘absorció. És trist veure com la multiplicitat d‘expressions dintre les lluites socials, tota la seva riquesa i heterogeneïtat es poden convertir amb el pas del temps amb les demandes i els interessos de l’aparell partidista. Quan el «ho volem tot», passa a ser un «vota aquest partit», per molta participació que després es demani. Quan les manifestacions no s‘omplen de lemes i crits d‘enuig, sinó de sigles i interessos. On hi ha parlamentarisme, no hi pot haver un moviment social, perquè totes les seves pràctiques, tota la seva diversitat, queda supeditada als interessos del partit.

Quan els partits creixen, perden el seu component classista, i passen dels discursos més radicalitzats que permet l’oposició, al pragmatisme del mal menor. Els ritmes que imposa la política institucional, no permeten una participació real de les bases que es limiten a fer propostes a les cúpules que sempre són les que acaben decidint (per revocables que siguin els càrrecs). Les lluites cauen
en les demandes parcials, en les reformes absurdes (que en cas de ser aprovades poden ser rebutjades en qualsevol moment), en l’exigència de dimissions. Els esforços i les lluites que es volen mantenir autònomes, són aprofitades sense consentiment per treure un rèdit polític. Deixa d’haver-hi cabuda per a les propostes més combatives, que la democràcia exigeix criminalitzar. Amb les victòries parcials a les urnes, s’obra la via per a què els casals i ateneus autogestionaris o projectes similars, passin a ser finançats per unes institucions que reclamaran a canvi una determinada forma de fer.

En definitiva, l’aposta pel parlamentarisme és una aposta pel delegacionisme, l’homogeneïtzació, el reformisme, la verticalitat i la manipulació. I va en contra de tot el que desitgem: l’autogestió, l’assemblearisme, la lliure informació, l’horitzontalitat, l’acció directa, l’heterogeneïtat i la llibertat.

De reprimits a repressors
Aquells partits que en un primer moment (i potser amb tota la bona intenció del món) es van autoerigir en defensors institucionals de les lluites socials, han acabat, un cop al poder o fins i tot abans, convertint-se en partícips de la repressió d’aquelles lluites.

Alguns exemples concrets
• El Parit Verd d’Alemanya sorgí de les lluites anti-nuclears i pacifistes dels anys setanta de la denominada «Oposició Fora del Parlament», un grup que durant un cert temps es man- tingué combatiu. L’any 2002, però,
ja donava (i com a simple exemple), suport a la guerra d’Afganistan.

• El socialisme del segle XXI no ha dubtat en reprimir, per exemple, les lluites indígenes en contra l’explotació de recursos naturals (a Bolívia, Equador o Veneçuela) o la lluita solidaria que companyes anarquistes han deci- dit tirar endavant (a Uruguai, Bolívia, Veneçuela o Cuba). Moltes de les lluites que han volgut conservar la seva autonomia han estat titllades fastigosament de fer el joc a l‘imperialisme o d’estar impulsades per la CIA.

• Durant la dècada dels vuitanta, des de l’esquerra abertzale, s’optá pel brut joc de la política. Tot reivindicant o criminalitzant algunes de les accions de les lluites autònomes segons els convenia. Demostraren una gran dosis d’estalinisme per aïllar les lluites autònomes i monopolitzar les lluites socials.

Avui en dia, podríem parlar de la condemna explícita de la violència per part de l’esquerra abertzale arrossegats per la participació a les institucions, tot negant la possibilitat a les lluitadores d’altres tendències o a les noves generacions a expressar-se
com els vingui de gust. De la desarticulació de les lluites contra el TAV a canvi d’interessos polítics. O de l’acceptació de la construcció d‘una macropresó pels seus presos, sense tenir en compte les àmplies conseqüències que això pot tenir per a la resta de població penitenciària.

I nosaltres què?
Però també es tracta d’entonar el «mea culpa». Si bona part de l’independentisme (antany combatiu) aposta ara per l’institucionalisme i altres sectors de les lluites socials pel ciutadanisme, és perquè no hem estat capaces de dotar de vigència moltes de les pràctiques que, no ens enganyem, defensarem a crits com a l’única forma d‘alliberament personal i col·lectiva.
L’organització i la coordinació es fa més necessària que mai. És igual si és formal o informal (que cadascú triï la manera que consideri millor o que les combini al seu gust), però ens hem d’organitzar. No podem negar que durant massa anys hem arrossegat el llast d’una informalitat mal entesa, de debats poc respectuosos, de projectes efímers i sense projectualitat, que poc tenien a veure amb el compromís i molt amb l’estètica. De fet, és una de les principals aportacions que ha tingut des de sempre l’anarquisme i que ara més que mai és necessari impulsar: la possibilitat de funcionar sense dirigents.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
25 nov 2012
Molt aclaridor. Encara que hi ha companys que votaran a les CUP.
Re: La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
25 nov 2012
Els verds van recolzar la gran retallada laboral i social al 1998(Alemanya). Van obrir les portes amb el SPD al que tenim ara.
Re: La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
25 nov 2012
Exacte, el camí és a les places, opinant sobre el món i l'existència i plorant quan ens pegui la pasma.
Re: La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
25 nov 2012
... en canvi la pràctica anarquista en els nostres dies ens ha portat cap a un horitzó d'alliberament brutal, una mena de paradís a la terra que ara es veu amenaçat per maquiavèlics independentistes que ens volen fer passar a totes pel gulag stalinista...
Quina llàstima que el discurs antiautoritari, paradoxalment, resulti tan terriblement dogmàtic i rìgid i malbarati els esforços en guerres intestines sense sentit... aneu amb compte no us creixin els nans (en forma de comissariat polític)dintre les vostres organitzacions.

Després us pregunteu perquè us quedeu sols en els vostres ateneus mentres defora la vida continua...
Re: La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
25 nov 2012
... en canvi la pràctica anarquista en els nostres dies ens ha portat cap a un horitzó d'alliberament brutal, una mena de paradís a la terra que ara es veu amenaçat per maquiavèlics independentistes que ens volen fer passar a totes pel gulag stalinista...
Quina llàstima que el discurs antiautoritari, paradoxalment, resulti tan terriblement dogmàtic i rìgid i malbarati els esforços en guerres intestines sense sentit... aneu amb compte no us creixin els nans (en forma de comissariat polític)dintre les vostres organitzacions.

Després us pregunteu perquè us quedeu sols en els vostres ateneus mentres defora la vida continua...
Re: La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
25 nov 2012
Yo había pensado en votar a la CUP, pero al final no voy a votar y voy a formar parte de la abstención como buen anarquista, principalmente porque me da pereza vestirme para ir a depositar un papel en una urna y participar en la falsa fiesta de la democracia.
Re: La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
25 nov 2012
"De la desarticulació de les lluites contra el TAV a canvi d’interessos polítics" hablar por hablar, pero ademas ninguno de ellos paso jamas por la audiencia nacional, ni por monterroso, ni por salto del negro, ni alcala meco...
Re: La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
25 nov 2012
Soc molt proper al moviment llibertari, soc actiu del moviment per el decreixement, antimilitarista, ecolo, etc. Em dona per sac els nacionalismes sobre tot com a prioritat avans de la justicia social i el veig ple de por, rancunies, odis, condicionaments, prejudicis, es molt facil de manipular vers un sentiment que cerca enemics, sor k conec a penya forca llibertaria i mig indepes k son tolerants amb la penya.
Total he anat a votar despres de mes de 20 lanys sense fer-ho, el mes proper pot ser piratas.cat, escons en blanc, hartos, pero he confiat amb gent que conec de moviments socials antagonics i he votat les cups, cagun deu, encara k estic trankil per k es evident kno guanyaran, els dono un vot d confianza. Ara tinc el fotut compromis de vigilar-los d'aprop per a k no e podreixin, faguin coalicionismes, baixades de pantalons, k no rebaixin els limits, etc i si cal ajudare a esfoncar-los si traicionen a la gent... Veia important votar algo per rebaixar la possible majoria absoluta de ciu.
Per mi esta clar el tema antiparlamentisme, pero ostia no veig sortides en lloc, per altra vanda jo seguire la meva feina.
M'agradaria k es respectes les idees de cadascun, tots ens equvoquem, pero la mala llet separa a la penya.
Salut i autogestio amb amorrrrrrrrrr cabrons
Re: La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
25 nov 2012
Soc molt proper al moviment llibertari, soc actiu del moviment per el decreixement, antimilitarista, ecolo, etc. Em dona per sac els nacionalismes sobre tot com a prioritat avans de la justicia social i el veig ple de por, rancunies, odis, condicionaments, prejudicis, es molt facil de manipular vers un sentiment que cerca enemics, sor k conec a penya forca llibertaria i mig indepes k son tolerants amb la penya.
Total he anat a votar despres de mes de 20 lanys sense fer-ho, el mes proper pot ser piratas.cat, escons en blanc, hartos, pero he confiat amb gent que conec de moviments socials antagonics i he votat les cups, cagun deu, encara k estic trankil per k es evident kno guanyaran, els dono un vot d confianza. Ara tinc el fotut compromis de vigilar-los d'aprop per a k no e podreixin, faguin coalicionismes, baixades de pantalons, k no rebaixin els limits, etc i si cal ajudare a esfoncar-los si traicionen a la gent... Veia important votar algo per rebaixar la possible majoria absoluta de ciu.
Per mi esta clar el tema antiparlamentisme, pero ostia no veig sortides en lloc, per altra vanda jo seguire la meva feina.
M'agradaria k es respectes les idees de cadascun, tots ens equvoquem, pero la mala llet separa a la penya.
Salut i autogestio amb amorrrrrrrrrr cabrons
Re: La via morta del parlamentarisme (Pèsol Negre 59)
25 nov 2012
Si, si, la crida a l'abstenció està sent tot un èxit. Ànims companys, fins a l'irrellevància final

O es replanteja el sentit de l'abstencionisme o no pararem de fer el ridícul amb aquestes crides al no-res

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more