Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Comenta notícia | Veure comentaris | Envia per mail aquest* Notícia
Notícies :: corrupció i poder
Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
Modificat: 08:32:05
A la comunitat nacional els treballadors només poden oposar la comunitat de lluita mundial de tots els proletaris contra la barbàrie i la misèria capitalistes

Què és el nacionalisme? Classe o nació?

En les Facultats de Ciències Polítiques s'estudiarà com modèlica la deriva independentista de CiU, el 2012. Artur Mas, president de la Generalitat, ha traspassat totes les línies vermelles de la prudència, la manipulació i el "bon govern", si és que això existeix.

Un govern autonòmic, caracteritzat per les seves ferotges retallades a la sanitat pública, a l'educació pública i als serveis socials, que es vanagloriava de fer aquests ajustaments amb anterioritat i major profunditat que el govern de Madrid, i que convertia els atacs contra els treballadors i el poble català en una política orientada a la privatització de l'ensenyament i de la sanitat, amb l'objectiu precís de convertir en negoci privat el que fins llavors havien estat serveis públics fonamentals, estava destinat a obtenir un profund rebuig popular i una gran patacada electoral .

Un govern autonòmic, marcat per diversos processos judicials, sempiternament pendents, tothom sospita per què, com el del quatre per cent, repartit per Millet en un un i mig per a la seva butxaca i un dos i mig per als seus protectors, el de la corrupció i atracament sistemàtic als hospitals de Lloret i altres de Girona, que ha acabat amb el processament dels redactors de la revista que va denunciar aquests excessos, o l'escàndol de les concessions de les llicències d'ITV al millor postor, fora de concurs públic , pel qual està encausat Oriol Pujol, i un llarg etcètera que ha tingut la virtut de posar sota sospita de corruptela sistemàtica d'aquest govern autonòmic, llevat de decisió a favor de les autoritats judicials, que cal suposar alienes a qualsevol pressió dels poders executiu i legislatiu, estava destinat a obtenir un multitudinari rebuig popular i un gran desastre electoral.

Un govern autonòmic, incapaç d'afrontar els problemes reals de l'economia i la societat i amb una pronunciada deriva feixista a la brutal repressió del malestar ciutadà al carrer, amb la posada en joc de grups policials de provocadors entre els manifestants pacífics, estava destinat a ser derrotat a les urnes, per la seva manifesta incompetència.

Milió i mig de persones, sàviament dirigides i canalitzades, es van manifestar el passat 11 de setembre a Barcelona, a favor que Catalunya "tingui un Estat propi dins d'Europa". Aquest esdeveniment ha estat enfocat des de molt diferents lectures, totes elles falses: és viable la independència de Catalunya? Per què Catalunya pretén "divorciar-se" d'Espanya? Viuran millor els catalans amb la independència? És cert que Catalunya aporta més a Espanya del que rep d'aquesta? Hauria de passar a un Estat federal?

El dia 11 vam veure a Felip Puig, conseller d'Interior de la Generalitat, impulsor d'una violenta repressió contra les manifestacions massives de l'any passat, ordidor de tèrboles provocacions policials contra els manifestants, desfilar envoltat amistosament de les seves víctimes, joves aturats o precaris. Vam veure a 9 dels 11 consellers d'un govern, que ha estat pioner en aplicar cruels retallades en sanitat i educació, caminar braç a braç amb les seves víctimes: els menyspreats i maltractats mestres i estudiants, les infermeres o metges que han perdut més del trenta per cent dels seus salaris, o els usuaris que han de pagar un euro cada vegada que van a la farmàcia (taxa que no s'aplica a la resta de l'Estat espanyol).

Vam veure a patrons, policies, capellans, polítics, líders sindicals, i altres vampirs, compartir carrer amb les seves víctimes: aturats, treballadors, jubilats, emigrants ... Una atmosfera de UNIÓ NACIONAL va presidir la concentració. El capital es va fer acompanyar per les seves víctimes, convertint-les en tontos útils dels seus objectius egoistes, elitistes i nacionalistes.

¡El capital!: Aquest si que no té pàtria, i és internacional i internacionalista.

Crisi, retallades i atac a les condicions de vida dels treballadors desapareixen del panorama polític i electoral català, engolits per buides i estúpides discussions entre el novíssim independentisme català i el ranci centralisme mesetari, impregnat fins al moll de l'obsolet ideari de l'assignatura franquista de la FEN (Formación del Espíritu Nacional), que produeix urticària a la perifèria de les Espanyes.

És possible que una part important dels assistents a la manifestació de l'11 de setembre no compartís l'objectiu de la independència; potser hi fos perquè estan farts de retallades, d'atur, de no tenir cap futur. Però, per art d'encantament, màgia tramposa de triler i, manipulació mitjançant, aquest malestar contra l'actual govern de la Generalitat ha estat canalitzat a favor. Els ha bastat amb embolicar-se en la senyera i donar consignes en defensa de la Pàtria catalana. La ràbia dels treballadors contra les retallades, contra la corrupció, contra la privatització de l'escola i sanitat públiques, contra les pràctiques feixistes de la repressió policial, han desaparegut com fa un mag amb els asos de la baralla. Ja se sap que per no caure de la bicicleta l'únic que pot fer-se és seguir pedalejant, cada vegada més ràpid. I si a més, davant, els catalanistes es troben amb un govern centralista i centralitzador, més ranci, inútil i autoritari que la desapareguda Falange, plou sobre mullat. El nacionalisme català multiplica la seva audiència gràcies al nacionalisme espanyolista, i tots dos guanyen en aquest enfrontament ideològic, que desvia el proletariat (aturat, precari, jubilat o aterrit treballador) dels seus problemes reals.

La manera d´aturar les comissions parlamentàries d´investigació sobre les caixes catalanes i sobre la corrupció sanitària no podia ser altre que la conovocatória de eleccions.

El govern de CiU s'ha tret el conill independentista del barret de copa i, amb això, ha aconseguit transformar les retallades pressupostàries, la corrupció generalitzada, L'ATAC GENERALITZAT CONTRA LES CONDICIONS DE VIDA DE LA CLASSE OBRERA, els acomiadaments massius, l'atur amb la seva desesperació (que condueix a molts al suïcidi), o l'assalt privatitzador contra la sanitat i ensenyament públiques, en la defensa de la NACIÓ catalana.

Futurs herois i criminals de guerra de totes les pàtries s'alcen ja en un horitzó en el qual es dibuixen massacres com la del setge de Sarajevo, el bombardeig de Belgrad o els cent mil morts de la guerra serbocroata. I, com en l'extinta Iugoslàvia, tot comença en els mitjans de comunicació i en les televisions d'uns i altres.

L'autèntica pregunta, l'única qüestió real és: Classe o nació?

Si el proletariat lluita sota banderes que no són seves, ja sigui la coreana, la xinesa, la francesa, la japonesa o la d'El Corte Inglés, serà derrotat, perquè el nacionalisme, ja sigui serbi, croat, escocès, flamenc, quebequès, europeu, o de "la Caixa," és aliè a les seves necessitats i interessos, perquè REFORÇA al Capital i a totes i cadascuna de les seves fraccions. És possible que revifi les contradiccions entre ells, però aquestes contradiccions es canalitzen dins de les seves crisis, les seves guerres, els seus conflictes mafiosos, les seves baralles de família, banda o secta, és a dir, passen a formar part de l'engranatge de barbàrie i destrucció amb el que el sistema capitalista atrapa la humanitat.

La nació no és la comunitat de tots els nascuts a la mateixa terra, sinó la finca privada del conjunt de capitalistes a través de la qual organitzen l'explotació i l'opressió dels seus "estimats conciutadans". No és cap casualitat que el lema de la manifestació hagi estat que "Catalunya tingui un Estat propi". La nació, aquesta paraula "entranyable", és inseparable d'aquest monstre, res entranyable, fred i impersonal, que és l'Estat, amb les seves presons, els seus tribunals, els seus exèrcits, els seus policies, la seva burocràcia. Artur li està dient a Mariano: "en la meva finca només robo jo".

Que se'n vagin tots! Si ningú ens representa, només nosaltres podem decidir.

El senyor Mas ha promès un referèndum, no sabem què preguntarà, però el que si sabem és el que pretenen, tant ell com els seus col·legues espanyolistes: fer-nos triar entre tres opcions, a qual pitjor: Vol que els ajustos i retallades se'ls apliqui l'Estat espanyol? Vol que els siguin imposats en el marc de la "construcció nacional de Catalunya"? o Vol que els propinen conjuntament l'Estat espanyol i l'aspirant català?

El Capital a Espanya té diverses pàtries per imposar la mateixa misèria.


Què és l'Estat nacional?

El nacionalisme no és el patrimoni exclusiu de la Dreta i l'extrema dreta, és el terreny comú que comparteix l'arc polític que va des de l'extrema dreta a l'extrema esquerra i que inclou a més a les anomenades "organitzacions socials" (Patronal i Sindicats) .

El nacionalisme de dretes, lligat al símbol rancis i a una repel·lent agressivitat enfront del estranger (xenofòbia), resulta poc convincent per a la majoria de treballadors (excepte sectors molt endarrerits). El nacionalisme d'Esquerra i Sindicats té més ganxo, ja que apareix com més "obert" i més proper als assumptes quotidians. Així, el discurs nacionalista de l'esquerra ens proposa una "sortida nacional" a la crisi, per al que demanen una "distribució justa" dels sacrificis. Això, a part que justifica els sacrificis amb l'esquer de "fer pagar als rics", ens inocula la visió nacionalista, doncs ens presenta una "comunitat nacional" de treballadors i patrons, d'explotadors i explotats, tots units per la "marca Espanya ".

A aquesta comunitat nacional els treballadors només poden oposar la comunitat de lluita mundial de tots els proletaris contra la barbàrie i la misèria capitalistes.

Un altre dels discursos preferits d'Esquerra i Sindicats és que "Rajoy imposa les retallades perquè no defensa Espanya i és un criat de Merkel". El missatge que es desprèn és que la lluita contra les retallades seria un moviment nacional contra l'opressió alemanya, i no com el que és: un moviment per les nostres necessitats humanes contra l'explotació capitalista. A més, Rajoy és tan espanyolista com ho va ser Zapatero, o com ho seria un hipotètic govern de Cayo Lara. Ells defensen Espanya imposant sang, suor i llàgrimes als treballadors i a la gran majoria de la població.

Les mobilitzacions sindicals del 15 de setembre han estat convocades perquè "volen enfonsar el país", el que significa que els treballadors hem de lluitar no pels nostres interessos, sinó per "salvar el país". Això ens col·loca en el terreny del Capital, el mateix que Rajoy, que pretén salvar Espanya a costa del sagnant sacrifici dels treballadors a l'altar de l'austeritat.

Els grups que s'han quedat amb "la marca 15 M" defensen coses "més radicals", però no menys nacionalistes. Diuen que hem de lluitar per la "sobirania alimentària", el que vol dir que hem de produir espanyol i consumir espanyol. De la mateixa manera, parlen de fer "auditories al deute", per rebutjar aquells deutes que "s'haurien imposat il·legítimament a Espanya". Un cop més, educació nacionalista pura i dura. Esquerra, Sindicats/Estat UGT/ CCOO, i les restes pútrides del 15 M realitzen una metòdica tasca de "formació de l'esperit nacional". En temps de Franco l'assignatura de Formació de l'Esperit Nacional era obligatòria, avui des de totes les tribunes ens la imparteixen democràticament, fent-nos-la empassar ho vulguem o no.

La matraca nacionalista té com a finalitat enfrontar uns treballadors contra uns altres. Als treballadors alemanys, que estan patint sous de 400 € i pensions de 800, se'ls diu que els sacrificis són culpa dels treballadors d'Europa del Sud: "uns ganduls que han viscut per sobre de les seves possibilitats". Però als treballadors de Grècia se'ls diu que la seva misèria és causada "pel manteniment dels privilegis i luxes dels treballadors alemanys". A París els diuen que és millor que hi hagi acomiadaments en les sucursals de Madrid, per no imposar a França.

Com es veu, ens lliguen amb un nus gordià de mentides que cal trencar, comprenent que la crisi és mundial, la desocupació és mundial, les retallades es donen en tots els països. Però el plantejament nacional amb el qual ens piquen fa que només veiem els set-cents mil aturats de Catalunya, o com a màxim els cinc milions a Espanya, en lloc de veure els més de 200 milions al món. Que només vegem les retallades a Catalunya i a Espanya i no veiem els dos enormes paquets de retallades que s'ha imposat, per exemple, als treballadors "privilegiats" d'Holanda. Que només veiem "la nostra misèria" i no la misèria mundial. Quan tot es veu segons l'estreta, mesquina i excloent òptica nacional, es té la ment preparada per creure en contes de la lletera com el que propaga el president Mas de "si paguessin els 10.000 milions que es deuen a Catalunya no caldria fer retallades ", versió regional del" si Espanya no estigués tan cargolada per Alemanya hauria diners per sanitat i educació ".

Tots menteixen, perquè ningú té solució a l'actual crisi d'un capitalisme que avui ha entrat en la seva fase terminal, que és obsolet, i que només pot oferir misèria i barbàrie.


L'actual obsolescència del capitalisme.

El model keynesià-fordista dels Trenta anys Gloriosos, de 1945 a 1975, es basaven en un creixement constant del pastís, entre patronal, assalariats i impostos governamentals, fonamentats en un creixement continu de la productivitat.

Aquest model va fer aigües, i va donar pas al model neolliberal, de 1976 a 2008, que va fomentar el crèdit, l'endeutament d'estats i particulars i la desregulació bancària, com a motor de l'economia capitalista. El pastís es mantenia igual o fins i tot disminuïa, de manera que els salaris xocaven directament amb el benefici empresarial i els impostos. Van ser els anys de la derrota internacional del moviment sindical i la seva integració com un aparell d'Estat (exercint les funcions pròpies de la CNS en l'època franquista).

Amb la crisi iniciada el 2008, el capitalisme ha entrat en una altra fase, que no té res a veure amb el model keynesià-fordista, ni amb el neolliberal. Ens trobem davant d'un model obsolet. No és que el pastís augmenti poc o que disminueixi, resulta que és una crosta enorme, però buida al seu interior.

El fet que ja no només es evoquin les fallides probables d'empreses, sinó directament la dels Estats, és molt significatiu d'aquesta naturalesa de degradació, pròpia d'un capitalisme obsolet.

La història de la successió dels models productius en el capitalisme ens ensenya que són necessàries quatre condicions perquè una nova fase succeeixi a l'anterior, ja esgotada:

1) Una desvalorització massiva del capital, ja sigui mitjançant una crisi econòmica com la de 1929, o amb una guerra (com la Segona Guerra Mundial).

2) L'emergència d'un nou règim d'acumulació, portador d'uns augments de productivitat importants.

3) Una regulació, fonamentalment financera, que asseguri una producció rendible, alhora que les condicions de la seva realització.

4) Unes relacions de força entre les classes (tant entre les fraccions de la classe dominant, com entre aquestes i el proletariat) que permetin la instauració i l'expansió d'un nou model productiu.

Cadascuna d'aquestes condicions és necessària, però no suficient. Així, les desvaloritzacions massives mitjançant la destrucció del capital fix durant la Primera Guerra Mundial no van ser suficients per produir una fase de prosperitat, comparable a la que va existir després de la segona guerra mundial, ja que faltaven les altres condicions.

Després de la guerra de 1914-18, i malgrat la presència d'elements del model de regulació keynesià-fordista, la classe dominant tenia la il·lusió de poder tornar al que havia provocat l'èxit de la Belle Époque: el liberalisme colonialista. I encara que els moviments socials, després del crac de 1929, van donar origen a un New-Deal que va instaurar el keynesià-fordisme, l'impacte més limitat de la crisi econòmica a Europa, i les importants divisions entre les capes dominants al continent, van impedir l'acceptació i la instauració d'una nova fase productiva com en els Estats Units. Van fer falta els horrors de la segona guerra mundial per convèncer tots els actors socials que adoptessin el nou model de regulació.

És doncs la conjunció de les quatre condicions, en un conjunt coherent, el que possibilita el desenvolupament d'un nou model productiu durant un temps determinat.

Res, absolutament res, en la situació present, indica que estiguem en vigílies de que alguna cosa semblant sigui possible. El capital excedent encara no ha estat "sanejat" a través d'un procés de desvalorització massiva, és més, s'ha incrementat a conseqüència de les polítiques anticícliques dels poders públics. No ha aparegut règim algun acumulació que aporti uns augments substancials de la productivitat, ni tampoc un nou model de regulació. En fi, fins i tot si hi ha aquestes condicions, la configuració actual de les relacions de força entre les classes no permetria la seva adopció, donada la debilitat i inoperància actuals del proletariat.

Tot indica que, més enllà de les fluctuacions conjunturals que es presentin davant nostre, s'obre la perspectiva d'un descens inexorable als inferns. Aquesta perspectiva és la més probable en la situació actual, tant més que no està present cap de les condicions gràcies a les quals el capitalisme podria passar a una nova fase o model de prosperitat econòmica i social. Faran la seva aparició totes les ideologies burgeses, capaços de desviar el proletariat del seu únic i autèntic objectiu realista, que no és altre que la fi del capitalisme. I aquestes ideologies han estat en el passat: el nacionalisme, les guerres comercials fins a desembocar en guerres militars, el feixisme, el racisme, messianismes i mil · lenarismes de tota mena, i un llarg etcètera de degradació i barbàrie.

Les democràcies parlamentàries, més o menys efectives, tenen els dies comptats: aquestes polítiques d'austeritat, aquestes brutals retallades, aquestes privatitzacions del sector públic ... estan demanant a crits règims autoritaris i un feixisme que imposi obertament sacrificis inaudits a l'altar de les pàtries i de la guerra contra els incontrolats de sempre.

Res augura, en aquestes condicions econòmiques i en l'estat actual de les relacions entre les forces socials, la recuperació de la prosperitat d'abans. Les resistències, els moviments socials i les alternatives revolucionàries al sistema capitalista sorgiran de la intensificació de les contradiccions del capitalisme.

Les contradiccions capitalistes provocaran explosions socials, cataclismes i crisi, que no asseguren la fi catastròfic del capitalisme per si mateix. Sense una intervenció revolucionària del proletariat, massiva, anònima i decidida, que ho destrueixi, el capitalisme romandrà i incrementarà la possibilitat de la fi definitiva de la Humanitat.

L'única alternativa actual, en tot el món, inclosa Catalunya i Espanya, és la de revolució o barbàrie.

Balance.

This work is in the public domain
veure comentaris / afegir comentari ...
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
  • Aportar més informació sobre la notícia (enriquir-la)
  • Contrastar la seva veracitat
  • Traduir l'article

Comentaris

Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
¿otra vez?, no hara ni un mes y volveis a colgar el mismo texto, ¿ke es esto, la cara b de la campaña de "el mundo" contra la corrupcion? jaa!
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
El nacionalisme pot ser nociu, no ho és de sortida, de la mateixa manera que sentir-se identificat per mitjà d'un sentiment no ho és, de sortida, de nociu.
Ens podreu atacar dient que som nacionalistes quan, un cop aconseguim la independència dels Països Catalans, seguim enarbolant i exaltant la nostra identitat per sobre de les altres, creient que som millors que la resta dels pobles que conviuen amb nosaltres en aquest món.
Mentre això no passi, l'Esquerra Independentista, és, com diu el nom, independentista.

Felicitats a l'esquerra anticapitalista per haver aconseguit fer un projecte conjunt que il·lusiona de debò, fins i tot als escèptics com jo. Felicitats al David i totes les persones que s'han arriscat i s'han posat al costat d'unes companyes de lluita com nosaltres. Us necessitem de la mateixa manera que vosaltres ens necessiteu a nosaltres.
#somunitatpopular
#hovolemtot
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
No. Es el de les CUP difressades.
Cara B del teoric"sindicalista" de Reus i el Priorat(coses del vi)
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
Govern i control el punt mig. Unes vegades liberalisme i capitalisme, quan l'argument s'esgota, comunisme i classes. Quanta diferència no ha estat erradicada en nom de les classes?, quanta opressió?, quan control, esclavitut no ha vehiculat? Dexeu-nos estar ja de doctines homogeneitzadores.
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
Una cosa curiosa és que els comentaris només augmenten si el tema per a parlar és sobre els independentistes, sembla ser que no hi ha d'altres coses de les que parlar.

I si si, el que volgueu. Però estem al segle XXI i encara sembla que no hem entès que ni el comunisme dogmàtic serveix ni l'anarquisme dogmàtic tampoc. El que serveix és fer ponts entre les que lluitem per a canviar el sistema econòmic i, potser, només potser, en un marc territorial reduït i en unes circumstàncies de declivi de la ideologia capitalista, podrem iniciar el camí del canvi social i cultural.
Podeu no està d'acord amb la independència per mitjà d'un estat, però és una mica lleig està en contra de l'alliberament d'un conjunt de persones que han estat i són oprimides per un estat, no només econòmicament, sinó també cultural i socialment.

Busqueu fórmules innovadores i no patiu, que segurament us ajudarem. Però estaria bé que l'ajuda fos compartida. No volem ser un país més, volem ser una alternativa al sistema capitalista.
Però per això, primer necessitem poder decidir nosaltres mateixes sobre el nostre futur.

Opressió, control i esclavitud? Sí, de moment la majoria d'ideologies provinents dels últims segles ho ha utilitzat, no només les que no t'agraden, sinó també les que t'agraden. I per això estem, per a que aquelles ideologies que lluiten per l'alliberament social no acabin fent el mateix que les que lluiten pel control i l'opressió.

Torno a repetir, fins que no entenguem que som companyes de lluita i no enemigues, serà difícil avançar. Nosaltres tenim coses positives i d'altres negatives. Però vosaltres també. Potser si anem a una, les parts negatives d'unes i altres podran reduir-se.

Ens veiem al carrer.

PD: No us cansa estar tota l'estona desqualificant?
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
El capital esinternacionalista. Els llibertaris em de ser mes "nacionalistes" es a dir mes patriotes.
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
L'entrada procedeix d'uns "socialistes internacionalistes" sense ni el més mínim coneixement del procés històric del context català ni dels vessants diversos de les lluites per l'emacipació d eles clases populars catalanes (fa 600 anys, 300 anys i actualment), i ara traduït del castellà. Ni anticolonialisme ni re de re: lerrouxisme modern.
D'aquestes qüestions'hem parlat, reflexionat, discutit i escrit tants cops que és absurd pedre-hi el temps.

Som en plena campanya antiindependentista, i això anirà a més. Salut i revolució,
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
estic força d'acord amb el que diu "guifre" tres comentaris a dalt, tot i que en fa por els nacionalismes (visto lo visto al llarg i llarg de l'historia...; es més que raonable de dubtar sobre els nacionalismes, això si, no cal faltar el respecte) i més els que prioritzen NOMÈS aquest tema i deixant fora del discurs (i sobre tot el treball del dia a dia) la justicia social, els derets sanitaris, educatius, laborals, sobre el moviment del decreixement i rural, anti-militarista, anti-nuclear,...
No se si dins els estatuts i les bases de les CUPS es parla de mecanismes de control per a que no hi haguin en el futur; baixades de pantalons, xaquetisme, coalicinisme amb grups politics anti socials, etc i per altra vanda garantir el funcionament assambleari i participatiu.
Es tan facil manipular el sentiment patriota, amb una rancunia historica vers els ferotges espanyols...
jo malgrat no ser indepe, estic molt d'acord amb que podem treballar junts, complementar-nos i cercar sinergies.
Dirigim el odi i la rabia (que recordo que ja EL TENIEM AVANS A ADINS DE NOSALTRES) als podrits, enemics reals...
I si, pot ser catalunya independent pero no a qualsevol preu...

Un abraç als que s'ho curran el dia a dia i lluiten per treballar-se un-a mateix-a... com a prioritat per poguer deixar els ofoscaments, egos, odis... per treballar amb altra gent diferent.
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
El nacionalismo catalán no es una ideología, es una respuesta interclasista a una opresión concreta, como el feminismo, el antirracismo o el antifascismo. El independentismo no hace convergir los intereses de patrones y trabajadores, simplemente coinciden en el espacio y el tiempo para demandar una nueva arena polítca donde darse de hostias sin la influencia de la burguesía estranjera. Y sí, que todas las burguesías son amigas y tal y cual. Lo han sido hasta ahora, pero cuando necesitan joderse entre ellas lo hacen también.
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
"Sense una intervenció revolucionària del proletariat, massiva, anònima i decidida, que ho destrueixi, el capitalisme romandrà i incrementarà la possibilitat de la fi definitiva de la Humanitat"

Estic d'acord, però dit així, sense tenir en compte que el proletariat ha desaparescut com a comunitat de lluita amb consciència de sí mateix, em sembla un brindis al sol. Amb aquesta manca de programa realista l'únic que queda del text és la crítica al nacionalisme, que si bé en termes teòrics és correcta, només ho és si es presenta alternativa pràctica. Com no és així la cosa acaba fent ferum a neolerrouxisme, és a dir, populisme espanyolista. I és llàstima, perquè el nacionalisme com a ideologia és criticable però no és el mateix el nacionalisme ranci dels partits clàssics que el de bona part de l'EI (una altra part sí que és igual de rància).
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
20 nov 2012
La CUP no nos representa, por eso algunos no "indepes" vamos a votarla.

Las Candidaturas de Unitat Popular (CUP) han decidido presentarse por primera vez a las elecciones autonómicas catalanas. Se trata de un proyecto de municipalismo asambleario en el que conviven sensibilidades y trayectorias que van desde el independentismo de izquierda a corrientes libertarias, pasando por infinidad de matices y posiciones que, a menudo, tienen que ver más con el contexto local en el que hacen política que con identidades ideológicas cerradas. La decisión de concurrir a las elecciones al Parlament se ha tomado tras un proceso de debate que ha durado meses, no exento de conflictos y controversias internas.

Dicho esto, la CUP no es perfecta. No comparto todas sus posiciones ni estoy de acuerdo con muchas opiniones de alguna gente de la CUP. Pero estas son las razones por las que yo, que no soy independentista, que me puedo llegar a definir como antinacionalista –evidentemente, no es lo mismo ser nacionalista que defender políticamente la independencia–, voy a votar a la CUP.

No pienses en un elefante independiente

La habilidad de CiU para rentabilizar la manifestación y el trabajo de la Assemblea Nacional Catalana y el anhelo independentista ha sorprendido más de uno. Ha sido una maniobra ciertamente hábil, desde luego, pero no tan difícil de entender. La sensación de hartazgo es generalizada. En Catalunya y en todo el sur de Europa. El independentismo transversalista, el de “primero la independencia y luego ya veremos qué tipo de país queremos”, ha crecido paradójicamente no tanto como consecuencia de un debate ideológico sino de gente que está cansada, que quiere “un cambio”. El éxito de CiU radica en su capacidad de haber sido permeable al discurso del “tenim pressa” (tenemos prisa); en su habilidad para contraponer un discurso articulado, generador de sentido para sus audiencias, en un momento en el que, a causa de la crisis, cualquier propuesta que aparentemente signifique una ruptura con lo actual puede generar adhesiones.

En el libro No pienses en un elefante Georges Lakoff explica la importancia del discurso en la política. No es nada nuevo y las consecuencias son evidentes: mientras debatimos sobre la independencia, no hablamos de los recortes sociales. En esta campaña electoral hay tantas banderas y tan grandes que están consiguiendo tapar a las tijeras. Pero mientras los no independentistas digan “no pienses en la independencia”, el debate seguirá siendo ese y sólo ese.

Por decirlo de manera aun más clara: a las CUP se les presupone el independentismo, por lo que puede permitirse no hablar de él y centrar su campaña en la deuda, los recortes, la ausencia de democracia: “¿Independencia? Sí, claro. Fin del debate. Ahora hablemos de lo importante”.

El eje “democracia radical”

La izquierda independentista catalana ha defendido desde 1968 la existencia de dos ejes de lucha: la liberación nacional y la liberación social. No es posible, según su discurso, pensar en el uno sin el otro. No es posible pensar en la independencia si ésta no va acompañada de la superación de la forma de producción capitalista y las desigualdades que provoca.

Pero la CUP aporta un tercer eje que sitúa en el mismo plano de relevancia que los dos anteriores y que para mí es el más importante: la radicalidad democrática. Su propuesta se basa en la concepción asamblearia de la política partiendo desde abajo, desde el municipio y los barrios. Antes de decidir si presentarse a las elecciones, se convocaron más de 100 asambleas abiertas en todo el territorio, en las que la militancia de la CUP escuchó mucho más de lo que habló. Si consiguen entrar al Parlament convocarán una asamblea en enero para decidir colectivamente los sueldos de sus diputados, en qué comisiones parlamentarias estar y de qué manera, qué mecanismos de control democráticos establecer para sus diputados y asesores, qué hacer con el dinero que reciban del Parlament, etc.

La dimensión europea del conflicto

La noche en la que comenzaba oficialmente la campaña electoral, la CUP resignificó el ritual en el que los candidatos enganchan el cartel de la campaña. David Fernàndez, cabeza de lista por Barcelona e Isabel Vallet, cuarta, taparon completamente una oficina de La Caixa en Gracia con enormes carteles, mientras se repetía el gesto por los demás pueblos y barrios de todo Catalunya. En ellos destacaba la crítica a las ayudas recibidas por la banca y los desahucios, y recordaba que la CUP es la única candidatura que no ha pedido un préstamo bancario para concurrir a las elecciones.

La izquierda independentista catalana, al igual que la extrema izquierda de casi toda Europa, ha sido tradicionalmente euroescéptica. Una parte de las CUP también lo es; es uno de los aspectos que yo no comparto. Coincidimos en entender la deuda como mecanismo de control autoritario de la Troika, la necesidad de declarar un impago democrático. Pero la posición defendida por Syriza en Grecia, impago democrático dentro del euro, es defendida dentro de la CUP por menos gente de la que a mí me gustaría. Es, creo, uno de sus debates pendientes.

No están detrás o delante del movimiento, están al lado

La CUP va a seguir siendo una propuesta municipalista. La labor de los diputados no va a ser liderar nada. La CUP hace política de base y la entrada al Parlament no va a cambiar ni eso ni sus prioridades. Como recordó Quim Arrufat, tercero por Barcelona, van a seguir siendo esa fuerza que ha conseguido la única dimisión por corrupción de CiU (gracias a su único concejal de Reus), que someten a referendum la recalificación de terrenos (Viladamat), que consiguen frenar planes urbanísticos como las Áreas Residenciales Estratégicas (Berga), que municipalizan la gestión del agua en donde gobiernan obedeciendo, que ponen como condición para los pactos de gobierno que los alcaldes y concejales no cobren más que la media del municipio.

La CUP no nos representa, porque nadie nos representa. No es la vanguardia, ni la correa de transmisión de los movimientos. Simplemente es parte de los movimientos. Sus militantes participan cotidianamente en las luchas por la vivienda, los servicios públicos, el cooperativismo, el feminismo, la ecología, el movimiento vecinal. Los movimientos le exigirán, como hasta ahora, que no sea una participación interesada y electoralista; por lo que conozco de la CUP, el principal riesgo no es ese sino que, de tener éxito, las energías de mucha gente se centren en el trabajo parlamentario en vez de en seguir participando en otros espacios. La entrada en el Parlament la han planteado como un experimento del que aprender. Quieren ser una caja de resonancia que se relacione de tú a tú con los movimientos desde el respeto por la autonomía de éstos.

Serán el único grupo parlamentario que no firmará un comunicado conjunto agradeciendo la labor de los Mossos y criminalizando al movimiento la próxima vez que rodeemos el Parlament, porque lo estarán rodeando con nosotras sin siglas y sin tratar de rentabilizarlo, como ya hicieron el 15 de junio de 2011.

Independentismo sin fronteras

David Fernàndez, tras ser presentado como cabeza de lista de la CUP por Barcelona, escribía en su twitter (@higiniaroig) “El 1r tuit va, obertament, pels 170.000 invisibles del règim: els "sense papers". Països Catalans lliures de Guantànamos #CIESNO #hovolemtot”. Es el único candidato que durante la campaña se ha referido al régimen de fronteras y los CIE, con una posición radicalmente contraria. Es también el único que ha mencionado como referente a Ecuador, único estado en el mundo que reconoce y blinda constitucionalmente el principio de ciudadanía universal. Ningún otro estado reconoce en su constitución el derecho a emigrar e inmigrar.

Porque, ¿qué significa independencia? ¿Crear más fronteras, un nuevo estado con su aparato represivo que discrimine en función de criterios etno-raciales y reproduzca lo mismo que tenemos pero con barretina y banda sonora de Manel? Para mí, la única independencia deseable es aquella que, desde el principio de ciudadanía universal, invente formas de autoorganización que nos permitan ’independizarnos’ del 1%, del régimen de fronteras, de la Troika, de la deuda, del chantaje del trabajo asalariado... Es decir, una independencia sin fronteras, contra las fronteras. Como dicen las Iaioflautas, “volem la república catalana del 99%”.

La CUP no lo va a hacer. Hoy la democracia no se construye dentro de los parlamentos sino entre la gente que los rodea. Pero que haya un trocito de esa calle en el Parlament que haga de caja de resonancia, que alguien le lleve a Puig las pelotas disparadas en las manifestaciones, que CiU tenga que escuchar cada día a uno de los periodistas que más casos de corrupción ha destapado, que se impulse también desde dentro del Parlament el debate sobre el necesario proceso constituyente, es un experimento que merece ser probado.
Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
21 nov 2012
No entiendo eso de que la clase obrera no existe, o que ha desaparecido.Me palpo el cuerpo pa ver si es verdad que he desaparecido. Pero no, porque me agarro los copones y siguen en el mismo sitio y bien puestos.

Esos casi seis millones de parados que hay en este país ¿son clase media, multimillonarios? y los quince millones de asalariados aterrorizados por caer en el paro ¿son clase media, son multimillonarios?

¿Que no tienen conciencia? La crisis, el paro masivo, la corrupción SERÁN MEJOR DESPERTADOR que fantasmas como Moisés-Mas o los Robin Hood-CUP.

Pero votar, eso siempre ha sido una adormidera. Y algo indigno, que demuestra escasa conciencia de clase.

Y el nacionalismo siempre ha sido un movimiento de la burguesía para someter al proletariado en momentos de crisis.

Mis problemas como trabajador son los mismos que los de un trabajador de Madrid o de Bilbao. Ni Rajoy ni Mas van a solucionarme nada.
o genere o opcio sexual
21 nov 2012
be com a mínim entre tanta fressa antinacionalista que feu -fa uns mesos aquest servidor estava mig mort- heu apres a escriure en català, tot té una part bona, una prova més que la lluita i la mobilitzacio SOCIAL (de la societat, no de grupusculs que es consideren La Societat en aquesta aberrant versió pseudoprogre de la neollengua orwelliana) té els seus fruits, la lluita és l'unic camí, blablabla etcetera. Gràcies des de l'indigenisme autocton -quina pudor el del costat de casa, que xulo el de l'altra punta de món, que bones persones que ens fa ser ajudar ala chacha-.

Algun dia aquest obreristes entossudits us adonareu que els tan sacralitzats treballadors a més de ser prolongacions de l'activitat productiva material i tropa per portar pancartes a la revolucio unica i autentica hereva de l'estalinisme més tronat (la dictadura del proletariat pero sense o contra el proletariat) us adonareu que els tan sacralitzats treballadors tenen desitjos sexoafectius o tendencies sexuals trencadores, són dones que pateixen l'opressió patriarcal per part de pares, germans i marits també de classe obrera, parlen llengues, tenen cultures diferents, llegeixen llibres, saben de cuina o com arreglar un diposit d'aigua, els agrada divertir-se, anar al cine, veure futbol, jugar, tenen sentiments, decepcions, frustracions, somnis personals, van a la platja o a la muntanya o a la discoteca, s'emprenyen, la caguen, es barallen, cometen injusticies, van de festa major, llegeixen el diari, erupten i alguns fan poesia i aprengueren a tocar la guitarra amb les cançons d'en Llach o en Nino Bravo, canten mentre es dutxen i els fan pudor els peus. I alguns menjen mentre estan sentats meditant a la tassa del water.

Aquesta és la historia o una part d'ella.
Re: Nació o classe? Reflexions sobre el nacionalisme com a ideologia nociva
22 nov 2012
Y qué tiene que ver la gimnasia con la magnesia.
Cuando el maestro señala la luna, el alumno más torpe mira el dedo.
Si estas son tus PERSPECTIVAS es que vienes del planeta Marte, donde es evidente que no existe la lucha de clases. Pero en este planeta sí que existe y lo impregna todo, y todos los aspectos de la vida cotidiana,y muy especialmnete el de arreglar un depósito de agua.
Afegeix comentari ràpid Supervisar la moderació
Títol (no cridis, fes un ús moderat de les majúscules)
Nom email

Comentari

Format de Text
Anti-spam Introdueix el següent text a la casella:
Per afegir comentaris més detallats, o per pujar fitxers, mira a formulari complert de comentaris.