Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: mitjans i manipulació
Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
22N-COLORinternet.jpg
Companys i companyes de lluites,

Us comuniquem una manifestació pel proper dijous 22 de novembre a les 19h a la Plaça Catalunya de Barcelona i us animem a implicar-vos-hi. Aquesta manifestació surt d'un grup heterogeni, de diferents lluites sectorials i moviments socials que troben necessària una contestació al carrer contra CiU i companyia. No es poden oblidar o camuflar aquelles reivindicacions o alternatives - de tot el procés gestat des del 15M (18 mesos sortint al carrer i creant noves institucions) - sota una cortina de fum.

Després de 18 mesos de lluita compartida contra una autèntica catàstrofe social - milers de desnonaments i famílies sense llar, suicidis que són genocidis financers, retallades sagnants a la sanitat i a l'educació, acomiadaments i retallades en drets laborals, repressió descarada que recorda els temps de la dictadura i un llarg i trist etc.- no podem permetre que CiU surti beneficiat després de les eleccions. És per això que ens animem a sortir el carrer contra la resignació. No ens podem permetre no lluitar contra una majoria absoluta de CiU.

Dijous, 22 de novembre - 19h - Plaça Catalunya (Barcelona)

“Esvaïm la cortina de fum!

Davant CiU i companyia estem #Nosaltres.

Construïm la nostra autodeterminació”

This work is in the public domain

Comentaris

¿Porqué se ha censurado el artículo de Lidia Falcó?
12 nov 2012

http://www.kaosenlared.net/component/k2/item/37161-%C2%BFd%C3%B3nde-est%



Resulta lamentable que la izquierda catalana –si es que existe–y los representantes de quienes se llamaron comunistas alientan en los trabajadores catalanes, cada día más pobres la insolidaridad y la tacañería con los trabajadores de los demás países de España, cada día más miserables.

Cuando en 1963 el responsable de la célula del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) en que yo militaba nos ordenó manifestarnos en la Plaza de Catalunya de Barcelona el 11 de septiembre, en homenaje al Conseller Casanovas, a pesar de mi corta edad supe que aquella era una estrategia equivocada. ¿Por qué teníamos los comunistas que arriesgarnos a la detención, la tortura y la prisión –como nos sucedió a tantos– por homenajear a un representante de la más rancia aristocracia que únicamente pretendía mantener su viejo poder en el nuevo Estado moderno que se advenía? ¿Qué significado tenía defender los privilegios y los bienes de un boyardo como el Casanovas, que ni siquiera había muerto en la supuesta heroica defensa de la ciudad? ¿Qué interés tenía para los ideales de socialismo e igualdad de los trabajadores los planes económicos y sociales de la aristocracia catalana de 1714 que se aliaba con el más reaccionario de los pretendientes de la corona española?

Tales preguntas no merecieron respuesta por parte de mis responsables partidarios y sí la fulminante admonición de que las directrices del partido no se discutían. De aquellos polvos vienen estos lodos. Preso el PSUC de la presión de los nacionalistas, que entonces eran un puñado de burgueses que conspiraban en Bruselas para que las condiciones de entrada en el Mercado Común les fueran favorables y a los que Carrillo y López Raimundo adulaban en la forma más servil, los militantes de base comunistas fuimos apaleados, detenidos, juzgados y encarcelados cada año por participar en aquella minúscula manifestación de la Diada de Catalunya, que tenía más policías que manifestantes y en la que jamás vi ni a Jordi Pujol ni a Heribert Barrera ni a ninguno de los que se muestran ahora tan agresivamente separatistas.

Cuando los siglos pasen y los historiadores investiguen y recopilen los desdichados acontecimientos de más de medio siglo de historia española se asombrarán de cómo la izquierda se ha suicidado en España y especialmente en Catalunya. Aquel PSUC que recogió, él solo, 500.000 votos en 1977, hoy no existe y en su lugar veo cómo balbucea patéticamente en televisión un representante de Iniciativa per Catalunya –no puede haber nombre más ambiguo– pidiendo el derecho a decidir.

¿A decidir quién? ¿La burguesía catalana que desde 1939 –cuando acudió precipitadamente a Burgos para obtener alguna de las ventajas económicas que se estaban llevando los latifundistas andaluces y los industriales vascos que habían llegado primero– ha sido una aliada del capital español y europeo? ¿Los arribistas de toda laya que en contubernio con las antiguas familias de la oligarquía española y con el apoyo de los jerarcas franquistas se hicieron con los principales negocios del textil, de la construcción, de la pequeña metalurgia, de la química, de la farmacéutica, al terminar la Guerra Civil? Ya sabemos que Cambó, cuando después de su aparente firmeza defendiendo la independencia de Catalunya comenzó a echar cuentas de la pérdida de exportaciones al resto de España –cuestión esta que también debería explicarse– publicó un cobarde panfleto titulado Per la Concordia, y así enseguida que ganó la guerra Franco, la burguesía catalana se echó en sus brazos.

El engaño con que Artur Mas y compañía, los Pujol, los Millet, los Montull, los Maragall, los Serra, los Roca, –aquí también tenemos apellidos ligados al PSC– están arrastrando a los trabajadores en Catalunya a manifestarse en reclamación de una independencia que únicamente a ellos puede reportarles beneficios –y eso está todavía por ver– es tan patético que, en mi desánimo rayano en la desesperación, me pregunto: ¿Dónde está la izquierda en Catalunya? Sigue, cincuenta años más tarde, manifestándose el 11 de septiembre ante la estatua del boyardo Casanovas, héroe de la patria, y marcando el paso que le ordena la burguesía catalana.

Porque nadie –excepto, en estas páginas, Vincenç Navarro– ha explicado lo que supone la reclamación de la independencia para los trabajadores y las clases que no son poseedoras de los medios de producción, y por ello no voy a repetir las cifras de la explotación de los obreros y de los beneficios de los burgueses; pero sí añadiré un dato. No solamente en este momento Catalunya tiene una deuda pública de casi 50.000 millones de euros, la más alta de todas las autonomías, producto de los despilfarros, estafas, apropiaciones indebidas y necedades que han cometido todos los políticos que han gobernado el país desde hace 36 años –véase, para empezar, Banca Catalana, Casinos de Catalunya, Escuelas de Formación Profesional, Juegos Olímpicos, Fórum de las Culturas, Palau de la Música– y que han llenado los bolsillos de los implicados y nutrido al principal partido CIU, sino que en caso de independizarse debería hacerse cargo de su parte proporcional de la del Estado español, que dada la riqueza del país es del 18%. Cuestión esta que muy cuidadosamente ocultan los Mas, Pujol y compañía, y que en este momento asciende a la astronómica cifra de 150.000 millones de euros.

De tal modo, si hoy Catalunya se hiciera secesión de España, tendría sobre sí la losa de 200.000 millones de euros de deuda pública que debería devolver esquilmando los bolsillos de sus trabajadores. (No pensará nadie que el Sr. Mas, que lo primero que ha hecho ha sido eliminar el impuesto de sucesiones y que antes que subir las cargas tributarias a los ricos ha eliminado ambulatorios y escuelas, iba a pagar de su bolsillo y de los de sus socios semejante deuda)

Pero como dice tan cínica e ingeniosamente Jonathan Swift, dada la natural tendencia de los pueblos a dejarse engañar por sus gobernantes, muchos obreros, estudiantes, mujeres, jubilados, funcionarios, sin bienes y sin trabajo, están uniéndose a las proclamas populistas de los dirigentes de CiU y de ERC, que les aseguran que la independencia de Catalunya les otorgará un futuro preñado de bienestar y de riqueza. Porque ya se sabe que cuando Madrid devuelva todo lo que le roba a Catalunya –y lo tendrá que hacer con los impuestos de los murcianos, los castellanos manchegos, los andaluces, los extremeños, cuya renta per cápita no llega al 75% de la de los catalanes, porque nadie imaginará ni a Mariano Rajoy ni a Emilio Botín pagando de su bolsillo la deuda catalana– lo repartirá entre los trabajadores, que ya se sabe que ésta es la conducta histórica de los burgueses: repartir su dinero entre los pobres.

Vicenç Navarro ya nos ha ilustrado en este periódico sobre las cifras de inversión pública en Catalunya, que son más bajas que la media española, enseñándonos con ellas la mezquindad, tacañería y habitual extracción de plusvalía de las clases burguesas en esa comunidad. Es por tanto lamentable que la izquierda en Catalunya no solo no lea la información de Navarro, sino que, un poco instruida en las relaciones del capital y el trabajo que ya hace más de siglo y medio descubrió Carlos Marx, no denuncie rotundamente esta maniobra de los oligarcas, burgueses, boyardos, corruptos y aliados de los políticos españoles, que únicamente quieren seguir acumulando capital, ya sin detraer de sus beneficios ni la mísera cuota que va a parar a los campesinos manchegos y andaluces.

Resulta lamentable que la izquierda catalana –si es que existe– ignore estos datos, y aún más triste es comprobar los argumentos mezquinos con que los representantes de quienes se llamaron comunistas alientan en los trabajadores catalanes, cada día más pobres –tres millones y medio de ellos no han nacido ni ellos ni sus padres en Catalunya y no tienen el catalán como lengua materna, y para más de medio millón ni siquiera lo es el castellano– la insolidaridad y la tacañería con los trabajadores de los demás países de España, cada día más miserables. “Todo para nosotros”, gritan, “si no pagamos las cuotas que nos exige el Estado español tendremos más para quedarnos en casa nostra”. Y con qué habilidad han hecho desaparecer de la información los escandalosos beneficios y sueldos y bonos y jubilaciones de los directivos de Caixa Catalunya –dirigida muchos años por los Narcís Serra de rancia estirpe– de los de la Caixa, del Banco de Sabadell, de Autopistas, y el robo descarado del Palau de la Música, cuyo principal responsable, Lluís Millet sigue paseándose por Barcelona en compañía de Montull y de sus cómplices, que obtuvo la impunidad pagando las cuotas previstas a CiU, partido que le amparaba.

¿Y qué se hizo de la petición de responsabilidades acerca de la gravísima acusación que lanzó nada menos que Pascual Maragall, secretario general del PSC, y entonces nada menos que president de la Generalitat, a Artur Mas, jefe de la oposición, secretario general de CiU, nada menos que en sesión plenaria del Parlament de Catalunya, retransmitida en directo por la televisión y la prensa de todos los países, de que el gobierno de CiU había cobrado el 3% de comisiones de todas las obras, eventos y concesiones que permitió en Catalunya; acusación a la que Mas se limitó a replicar que a partir de aquel momento ya no era amigo de Maragall? ¿Dónde está la responsabilidad de la izquierda catalana que se ha resignado pacíficamente a dejar enterrar en el olvido la corrupción de los más destacados líderes de la derecha que están esquilmando el país, mientras todas sus reclamaciones se dirigen contra los políticos del resto de España para que éstos estrangulen un poco más a sus ciudadanos a fin de pagarle a la burguesía catalana la deuda fiscal?

Ya no se trata de luchar contra la explotación de clase, de razas y de sexo, por parte de las clases poseedoras. Obreros, emigrantes, mujeres maltratadas, madres sin pensión alimenticia, trabajadoras subempleadas, estudiantes, funcionarios sin trabajo, sin vivienda, sin opciones de futuro, mientras las cincuenta familias burguesas siguen embolsándose los beneficios de la explotación de su pueblo, están llamados a manifestar ardientemente su patriotismo, que como decía sabiamente Samuel Johnson, es el último refugio de los canallas.

En 1994 publiqué Trabajadores del mundo, ¡rendíos! (Ed. Akal, Madrid) donde premonitoriamente exponía la estrategia del capital para desunir y derrotar a la clase obrera que amenazaba su poderío. Pues bien, ya lo ha conseguido. En vez de la Federación de Trabajadores, en vez de la Unión del Movimiento Feminista, en toda la Península Ibérica, contra el capital, vamos a apoyar a los Mas y Pujol y Maragall, enarbolando la estelada. Como hicieron en 1914 los trabajadores franceses y alemanes acudiendo como zombis al llamamiento de las burguesías europeas para que se mataran entre ellos en beneficio de aquellas. Hoy no se armarán las metralletas, pero sí se están enconando los odios y las iras, las miserias y las ignorancias de los ciudadanos catalanes y del resto de España para ocultar la depredación cada vez mayor a que las oligarquías del país nos están sometiendo. Y esta repetición, siglo tras siglo, de las mismas estrategias para engañar, dominar y esclavizar a los trabajadores, es muy triste.

No olvidemos que para el Sr. Artur Mas, Catalunya puede ser un Estado con la misma monarquía borbónica que nos invadió en 1714 y que mantuvo Franco a su vera. Y desde la izquierda no se oye reclamación alguna de la República, aunque el PSC, siguiendo su ambigua y atemorizada trayectoria centenaria, al igual hoy que ICV, se pronuncia por la federación sin que nadie explique cómo se puede arbitrar una monarquía federal.

Y ni siquiera le han explicado a los millones de trabajadores que quieren engañar que si Catalunya se declara independiente por su cuenta no entraría en la Unión Europea y, en consecuencia, no solamente no obtendría beneficio alguno de la separación sino que se encontraría en más precaria situación que la actual.

Lidia Falcón
Abogada y escritora. Presidenta del Partido Feminista de España

http://blogs.publico.es/dominiopublico/category/lidia-falcon/
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
Contra la cortina de fum de CiU vota la CUP. Portem la veu anticapitalista al parlament!
#somunitatpopular
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
Lo que Lidia Falcón no entiende es que lo que cuenta no son las intenciones de la burguesía catalana, sino lo que nos pueda aportar o dejar de aportar a los trabajadores una hipótetica independencia. Que la burguesía catalana ha sido españolista durante sus momentos más reaccionarios? Vale, de acuerdo.
Que Mas tapa con soberanismo de última hora sus desmanes y corrupciones? Es cierto.
Que catalunya saldria de la UE si fuera...? Un momento! ¿quién coño ha escrito exsto? ¿La cara caballo del PP?
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
No intentéis dividir a los trabajadores con cuestiones sexistas. La lucha es entre clases , no entre géneros. Con el feminismo confluyen los intereses de las pijas y las chachas sudacas, es interclasismo!
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
Aquest discurs de la insolidaritat de catalunya és una puta merda progre en la línia almodóvar. A més, no som indepes per pastra, simnplement volem que el poble català incrementi el seu poder de decisió. Serà insuficient, cert, però ja et dic jo que millor un sol parlament que tres i un tribunal constitucional.
A més, què diu aquesta gilipolles de que no parlem de república? Jo sóc republicà, i el 99% deñls indpes també. Què s'empatolla?
Causas del retraso social de Catalunya
12 nov 2012

http://www.vnavarro.org/?p=8032&lang=CA


El Estado del Bienestar (que incluye transferencias públicas como las pensiones, y servicios públicos tales como sanidad, educación, servicios sociales, escuelas de infancia, servicios domiciliarios, entre otros) en Catalunya está financiado por debajo de lo que le correspondería por el nivel de riqueza que tiene. Mientras que el PIB por cápita catalán representa el 110% del promedio de la UE-15 (los países de la Unión Europea de mayor desarrollo económico) su gasto público social por habitante es sólo el 73% del gasto público social promedio de tal grupo de países. Si en lugar del 73%, fuera el 110%, Catalunya se gastaría en su Estado de Bienestar 19.600 millones de euros más de los que se gasta ahora. En realidad, Catalunya es una de las partes de la UE-15 que se gasta menos en su Estado del Bienestar. Mírese como se mire, Catalunya se gasta poco en las transferencias y servicios públicos de carácter social lo cual explica su escaso desarrollo. Menos de una persona adulta de cada diez trabaja en los servicios públicos del Estado del Bienestar, comparado, por ejemplo, con una de cada cuatro en Suecia.

La explicación más común que se da en los círculos políticos más hegemónicos de Catalunya a tal retraso social es el déficit fiscal, es decir, a la diferencia de fondos que existe entre la aportación de los ciudadanos en Catalunya al Estado central a través de sus impuestos, y los fondos que reciben de él, una cantidad que la Generalitat de Catalunya calcula que es un 8% del PIB catalán, porcentaje referido en el lenguaje belicista de algunas formaciones políticas catalanas como “expolio”. Tal déficit fiscal existe y la resistencia por parte del Gobierno central a admitir que existe y/o a resolverlo está creando una enorme frustración y enfado popular, que junto con las decisiones del Tribunal Constitucional, eliminando elementos emotivamente muy importantes del Estatuto de Catalunya (tras haber sido éste refrendado por la población catalana) ha desembocado en un movimiento de claras raíces populares que protesta por la insensibilidad del establishment político español, basado en Madrid, hacia la excesiva centralización en la gestión de los impuestos y la oposición de tal establishment a reconocer el carácter plurinacional del Estado español.

Ahora bien, los datos muestran que el enorme retraso social de Catalunya no se debe primordialmente a su déficit fiscal. Catalunya debería destinar a gasto social, por el nivel de riqueza que tiene, 8.210 unidades de poder de compra (unidad monetaria que se utiliza para homologar la capacidad de compra en países con distinto nivel de riqueza) por habitante. Ahora bien, se gasta mucho menos, sólo 5.475 upc. Si el 8% del PIB (tamaño del calculado déficit fiscal) se retuviera en Catalunya y se distribuyera de la misma manera que se distribuye hoy el presupuesto de la Generalitat de Catalunya, Catalunya pasaría a gastarse 6.236 upc por habitante, lo cual es una corrección importante, pero muy insuficiente para gastarse lo que le corresponde por su nivel de riqueza.

¿Cuál es, pues, la causa del enorme retraso social de Catalunya? La respuesta es que tal retraso se debe a las mismas causas que originan el retraso social de España, es decir, la gran influencia que las fuerzas conservadoras han tenido históricamente sobre el Estado español, tanto central como –desde el inicio de la democracia- en la Generalitat de Catalunya, influencia que ha determinado su pobreza de recursos públicos. El porcentaje de ingresos al Estado (tanto central como autonómico) ha sido y continúa siendo de los más bajos de la UE-15, siendo esta pobreza, por cierto, una de las mayores causas de su actual crisis financiera. No es por casualidad que los países que tienen mayores déficits públicos en la UE-15 (Grecia, Irlanda, Portugal y España) hayan sido gobernados por dictaduras (España, Grecia y Portugal) o Gobiernos autoritarios (Irlanda), profundamente conservadores, durante largos periodos de tiempo, que configuraron Estados pobres, con escasa sensibilidad social, y poco redistributivos. Y aun cuando cambios importantes han ocurrido en su periodo democrático, la gran influencia de las fuerzas conservadoras en las instituciones del Estado (incluidos en España el Estado central y la Generalitat de Catalunya) ha limitado su desarrollo social. Y así lo muestran los datos.

Los ingresos al Estado representan sólo el 34% del PIB en España (el 34% en Irlanda, el 39% en Portugal, el 37% en Grecia), un porcentaje más bajo que el promedio de la UE-15 (44%) y mucho más bajo que Suecia (54%). El retraso social aparece reflejado en el bajo porcentaje de la población que trabaja en el Estado del Bienestar en España, un 10% (el 11% en Grecia, el 7% en Portugal y el 12% en Irlanda). En Catalunya es un 9%, que podría alcanzar casi el promedio de España (10%) si se corrigiera el déficit fiscal y los recursos obtenidos se distribuyeran según las actuales prioridades del presupuesto de la Generalitat. Nótese que incluso con la corrección del déficit fiscal, Catalunya continuaría con uno de los Estados del Bienestar con menos recursos humanos de la UE-15.

Es cierto que el establecimiento de la democracia permitió reducir el retraso social. Pero el incremento de gasto público social (que cubre las transferencias y los servicios del Estado del Bienestar) por habitante se ralentizó a partir de la integración de España en la UE y en la Eurozona, pues los fondos del Estado que iban a corregir el déficit social de España (medido por la diferencia de gasto público social entre España y el promedio de la UE-15) fueron destinados, a partir de 1993, a reducir el déficit público del Estado en lugar de a disminuir aquel déficit social, con lo cual este último aumentó. Éste pasó de ser 1.793 upc en 1995 a 2.237 upc en 2004, bajando a 1.845 upc en 2007, año que comenzó la crisis. Es importante subrayar que en este último año, el déficit social era todavía mayor que al principio del proceso de integración de España en el euro. Una de las realidades más desapercibidas en los medios de información es que el euro se estableció en España a base de ralentizar la corrección del enorme déficit social español.

Un tanto similar ha estado ocurriendo ahora, cuando la respuesta para salir de la crisis y salvar el euro ha sido también recortar el gasto público social, bajo el argumento de que no hay alternativas, aún cuando los datos muestran que sí las hay. Así, en lugar de la congelación de las pensiones que hizo el Gobierno Zapatero (para conseguir 1.200 millones de euros) se podrían haber mantenido el impuesto de patrimonio (consiguiendo 2.100 millones de euros) o cancelando la reducción del impuesto de sucesiones (obteniendo 2.552 millones de euros). Y en lugar de recortar, como decidió el Gobierno Rajoy, 6.000 millones de euros para la sanidad se podrían haber revertido los recortes del impuesto de sociedades a las empresas que facturan más de 150 millones de euros al año (y que representan menos de 0.12% de todas las empresas) obteniendo 5.300 millones de euros.

En realidad, los recortes de impuestos que tomaron lugar con la reforma tributaria del 2006, en la fase expansiva de la economía, significaron, según los datos del Ministerio de Hacienda, un agujero en las arcas del Estado de casi 20.000 millones de euros. Es más, la manera como se hizo tal reforma, aprobada por los dos partidos mayoritarios y CiU, aumentó la gran regresividad de las políticas fiscales, una de las mayores causas de la pobreza del Estado y de la Generalitat de Catalunya, siendo la otra causa (además del siempre presente y nunca resuelto fraude fiscal, uno de los mayores de la UE-15) el bajo porcentaje de pagadores de impuestos por vía directa, resultado del bajo porcentaje de la población que trabaja, consecuencia de la poca participación de la mujer en el mercado de trabajo, causado, en parte, por el escaso desarrollo de los servicios del Estado del Bienestar (como escuelas de infancia y servicios domiciliarios) que permiten compaginar el trabajo con las responsabilidades familiares, otra de las consecuencias de la influencia conservadora en la vida política del país.

A la luz de estos datos, parecería más acertado canalizar el enfado popular hacia las opciones políticas que, a través de sus políticas y alianzas a los dos lados del Ebro, han desarrollado políticas fiscales y sociales responsables del subdesarrollo social de Catalunya y de España. Y entre ellas están en lugar prominente los partidos gobernantes de Catalunya y de España los cuales han coincidido en sus políticas de recortes y regresividad fiscal, realidad que intenta ser ocultada tras la agitación de las banderas.
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
"18 mesos sortint al carrer i creant noves institucions"

Mande?
¿Cuál sería la política económica de la Catalunya independiente?
12 nov 2012
Un argumento que los independentistas catalanes utilizan para conseguir el apoyo de las izquierdas catalanas al proyecto independentista es subrayar que las clases populares –es decir, la clase trabajadora y grandes sectores de las clases medias de renta mediana y baja- se beneficiarían de que Catalunya fuera independiente, pues Catalunya controlaría sus propios recursos y podría establecer un Estado del Bienestar mejor que el existente hoy en día, donde el ”expolio” de Catalunya por parte de España está restando recursos para tal Estado del Bienestar. Ahora bien, los proponentes de estos argumentos no parecen darse cuenta de varios hechos. Uno es que la Catalunya independiente, su composición, recursos y distribución –en caso de que se estableciera-, dependería en gran manera de la fuerza política que liderara el proceso de transición a la independencia y que probablemente gobernara la nueva Catalunya.

De ahí que para ver la bondad de tal proceso, uno debe preguntarse cuál sería la fuerza política que tendría más posibilidades de dirigir esta nueva Catalunya. De nuevo, hay varias alternativas, pero una de ellas es que el futuro gobierno de esta Catalunya independiente fuera dirigido por la coalición conservadora liberal que ya gobierna hoy la Generalitat de Catalunya, es decir, CiU, la cual continuaría instrumentalizando los medios de información públicos de la Generalitat, tales como Catalunya Ràdio y TV3, para conseguir sus objetivos políticos. En realidad, es más que probable que fuera CiU la que gobernara esta nueva Catalunya independiente. La futura Catalunya, pues, sería conservadora-liberal (siguiendo políticas económicas semejantes a las neoliberales que tal gobierno ha realizado en Catalunya y ha apoyado en las Cortes Españolas).

A los lectores que crean que exagero, me permito remitirles a la versión económica más promovida hoy por TV3, el canal público televisivo. El economista más promovido por TV3 (en realidad referido por una voz prominente de tal cadena como el “economista de la casa”), es el independentista Sala i Martín, el cual da una hora semanal de “lecciones” de economía en dicho canal. Su sensibilidad ultraliberal es plenamente conocida, siendo un defensor de la plena privatización de la Seguridad Social y de los servicios públicos del Estado del Bienestar. En realidad, en más de una ocasión ha hablado muy favorablemente de la total privatización de las pensiones impuesta al pueblo chileno por el General Pinochet.

Su oposición al intervencionismo del Estado llega a cuotas extremas, apoyando medidas que considera avaladas por una evidencia empírica en realidad inexistente. Así, en su programa diario sobre economía (patrocinado por La Caixa, la cual, sin lugar a dudas, tendría una enorme influencia en la nueva Catalunya) en la televisión online de La Vanguardia (el diario más conservador de Catalunya), el día 17 de septiembre de 2012, habló en contra de la intervención de las autoridades públicas para servir a la ciudadanía pues afirmaba que, a pesar de las buenas intenciones que tales autoridades puedan tener, el resultado final de dichas intervenciones ha sido opuesto al deseado. Y puso como ejemplo la normativa gubernamental de que las personas deben abrocharse los cinturones en los coches. Según Sala i Martín, esta medida que intentaba proteger a la ciudadanía consiguió lo contrario, pues –según él- conllevó que la mortalidad en los accidentes aumentara en lugar de disminuir, debido a que la gente se creía más segura llevando el cinturón y conducía más confiada e irresponsablemente. Tengo que admitir que incluso yo, que he leído escritos de Sala i Martín y sé de sus exageraciones (en una ocasión indicó que el gobierno más parecido al tripartito catalán era el gobierno de Corea del Norte -tengo la evidencia para mostrar tal exageración- y escaso rigor en sus presentaciones -ver mi artículo “La manipulación neoliberal de la imagen de España”, Fundación Sistema, 08.10.10-) me sorprendió que llegara a este nivel de falsedad. Toda, repito, toda la evidencia científica publicada por los salubristas expertos en accidentes ha mostrado que el hecho de que los conductores y pasajeros tengan que llevar cinturón, ha salvado millones de vidas debido, no sólo a un descenso de mortalidad en accidentes, sino también a un descenso del número de accidentes. La evidencia científica de ello es abrumadora, lo cual no es freno para que tal economista continúe diciendo lo contrario.

La misma falta de rigor era utilizada en la segunda parte de su argumentación, pues esta falsedad era una introducción para otra, en la que afirmaba que “cuando las autoridades públicas ponen un impuesto sobre la renta reducen los incentivos para trabajar”. En tal supuesto se hace la sorprendente conjetura de que el nivel de renta de una persona depende del tiempo y dedicación al trabajo de esta persona, afirmación carente de evidencia que la apoye. En realidad, entre las personas mejor pagadas en España están los dirigentes de la banca que, además, pagan menos impuestos que el ciudadano normal y corriente que trabaja mucho, mucho más que el banquero. En realidad, de ser ciertos los supuestos de Xavier Sala i Martín, sería aconsejable que se gravara al máximo a los banqueros para que dejaran de trabajar, pues su trabajo nos ha llevado a un desastre.

En otra presentación reciente afirmaba que la bajada de la media de salarios se debía a que había aumentado el número de trabajadores, y muchos de los nuevos entrantes en el mercado de trabajo tenían salarios más bajos. Los datos muestran que, aún cuando esta situación explicaría estos datos en periodos anteriores, éste no es el caso durante la crisis (desde 2007), donde los salarios, medidos por su capacidad adquisitiva, han bajado, cosa que Sala i Martín predeciblemente no cita. Por otra parte, su idealización de la banca y de sus instrumentos alcanza también niveles hiperbólicos. Así, niega que haya ninguna “malicia” (término que utiliza) por parte de las agencias de valoración de bonos (financiadas por la banca) en sus evaluaciones. El hecho de que tales agencias valoraran siempre muy bien a la gran banca (cuyo comportamiento llevó al desastre financiero) que les pagaba se debe, según él, a la incompetencia. Y así un largo etcétera.

Ni que decir tiene que el caso del ”economista de la casa, en TV3” es un caso extremo, pero el hecho es que los economistas del equipo gubernamental de la Generalitat de Catalunya, aunque mucho menos frívolos y más rigurosos, son conocidos por su sensibilidad neoliberal, habiendo aplicado una enorme cantidad de recortes de gasto público, enfatizando la necesidad de privatizar los servicios públicos del Estado del Bienestar, favoreciendo los servicios privados (la sanidad y educación privada, por ejemplo) sobre los públicos (aduciendo erróneamente que son más eficientes que los públicos). Tales privatizaciones, sin embargo, empobrecen a los servicios públicos, utilizados primordialmente por las clases populares. No creo, por lo tanto, que las clases populares se beneficiaran de tal Independencia de Catalunya si la fuerza hegemónica en tal proceso fuera la derecha catalana.

Ni que decir tiene que uno no puede ni debe intentar desacreditar el independentismo (con cuyas bases populares tengo considerable simpatía, como señalo en mi artículo “Sí al referéndum en Catalunya”, El Plural, 01.10.12, colgado en mi blog www.vnavarro.org) mostrando el carácter claramente reaccionario de bastantes de sus economistas. Hay economistas progresistas en tal movimiento independentista. Pero éstos deberían protestar (y no lo están haciendo) de que los medios públicos pagados por todos los catalanes, tanto los independentistas como los no independentistas, esté promocionando los puntos de vista de un economista ultraliberal (negando un espacio equivalente a puntos de vista distintos), cuyas propuestas se han demostrado repetidamente que perjudicarían al bienestar y calidad de vida de la mayoría de la población catalana, que son las clases populares.

En esta línea, es también muy preocupante que el instrumento de mayor difusión del independentismo, TV3, está mostrando su nula vocación y sensibilidad democrática, pues un medio público financiado por todos los ciudadanos debería estar abierto a todos los puntos de vista presentes entre la población catalana, lo cual no ocurre. No me opondría si en el mismo programa, al lado de Sala i Martín hubiera un extremista del otro polo, un trotskista que quisiera nacionalizarlo todo, incluida la bodega de la esquina, tal como Sala i Martín quisiera privatizarlo todo. Pero no se invita a ningún trotskista ni a ningún keynesiano de izquierdas que tenga el mismo espacio mediático. Invitar a uno de vez en cuando no es pluralidad de los medios. ¿Es éste un indicador de la Catalunya que desean? Son una copia de los medios instrumentalizados por el PP en Madrid, sólo que en lugar de hablar castellano lo hacen en catalán. Esta es, por lo visto, la Catalunya que desean. Si yo fuera independentista, me preocuparía mucho de la imagen que está dando TV3. No lo soy, pero soy demócrata, y lo que está haciendo TV3 no es democrático. Todo demócrata, incluyendo los independentistas, deberían denunciarlo.

http://www.vnavarro.org/?p=7917&lang=CA
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
I com se suposa que hem de controlar la burgesia, si vivim en un estat on dos partits grans van alhora per declarar inconstitucional tot allò que els catalans proposen?
Qui indulta els càrrecs d'Unió condemnats per corrupció? L'audiència nacional catalana, potser? No existeix, creiure-me. Quin sistema legal i judicial ens desnona de les nostres cases? El català, potser?
CiU vol fer una fugida endavant, d'acord. Però el que no sap és que a la propera cantonada trobarà un carreró sense sortida. Quan no pugui donar més la culpa al govern central, seran nostres.
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
El títol de l'anterior article ha estat ocultat de forma intencionada, doncs és una mostra del xominisme demagògic inherent a l'esquerra progre espanyolista. No és altre que "que sistema económico tendría una catalunya independendiente?". Aquest títol connota vàries coses:
a) que l'autor tem que hi pot haver res pitjor que el sistema econòmic espanyol
b) que l'autor veu catalunya independent com un sistema polític tancat sense possibilitat de canvi polític
c) que l'autor és un RACISTA que, en la línia del colonialisme paternalista del XIX, ens veu als catalans incapaços de governar-nos nosaltres
d) El sentimentalisme castís de l'autor està en la línia del ciutadanisme més ranci
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
La Diada Nacional que se celebrarà el proper 11 de setembre al Principat ve molt marcada, segons la majoria d'organitzacions i entitats que hi participaran, per la crítica situació de crisi econòmica, social i cultural que pateix el país i emmarcada per les repetides agressions que pateix el poble, per aquest motiu, han destacat, es preveu que sigui més contundent i multitudinària que mai. Durant aquesta setmana arreu del Principat es duran a terme diferents actes relacionats amb la Diada entre els quals hi haurà xerrades, música, poesia, sopars o mostres de cultura popular entre d'altres.

L'esquerra independentista, com cada any, serà present en les manifestacions a Barcelona, Girona, Lleida, Reus i enguany, per primer cop també es manifestarà a la ciutat de Mataró. L'objectiu, han explicat, és el de mobilitzar el màxim de gent en defensa de la independència, la construcció nacional dels Països Catalans i la lluita per la justícia social. La manifestació està convocada per la CUP del Maresme i compta amb el suport d'Arran, el sindicat COS i el sindicat d'estudiants SEPC. Xavier Safont-Tria, regidor de la CUP a Mataró, ha explicat que la manifestació serà a 1/4 de dues del migdia, per tal que es pugui compaginar amb la manifestació de la tarda a Barcelona i els actes oficials que es realitzen al matí a les diferents poblacions de la comarca.

Aquest any, la diada de l'11 de setembre també comptarà amb la manifestació organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana sota el lema “Catalunya, nou estat d'Europa”, on culminarà la marxa per la independència que es va iniciar el passat 30 de juny a Lleida i que ha recorregut el país durant aquest estiu. L'acte, que tindrà lloc a les 6 de la tarda a Barcelona, ha canviat el recorregut per les creixents expectatives d'afluència de gent vinguda d'arreu del país. Finalment la manifestació sortirà de l'encreuament entre Gran Via i Passeig de Gràcia i finalitzarà davant del Parlament.

Un any més, entre els actes previs a la Diada, es comptarà amb les ja tradicionals Marxes de Torxes a la vigília de l'onze, organitzades per Òmnium Cultural, sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, juntament amb la Festa per la Llibertat que l'entitat organitza durant tot el festiu al Passeig Lluís Companys de Barcelona.

El pacte fiscal: Un camí destinat al fracàs

“Ni pacte fiscal, ni pacte social: independència i socialisme als Països Catalans” serà el lema que acompanyarà enguany els diferents actes organitzats per l'Esquerra Independentista i que pretén, segons ha explicat la Candidatura d'Unitat Popular, fer palès davant la conjuntura actual de crisi econòmica, social i institucional, “la necessitat de tenir uns posicionaments clars no només en relació a l'eix nacional, sinó també a l'eix social”. La formació ha considerat també imprescindible “construir un marc que aposti sense ambigüitats per la plena independència sense recórrer camins destinats al fracàs com el del pacte fiscal, sinó per camins que entenguin la construcció nacional dels Països Catalans com un element imprescindible del procés independentista”.

Arran, la nova organització juvenil de l'Esquerra Independentista, nascuda de la confluència entre Maulets i CAJEI, també ha anunciat que sortirà al carrer a celebrar la Diada Nacional del Principat de Catalunya sota el lema “Tenca amb tot el que t'asfixia! El jovent construïm el somni!”. L'organització ha explicat a través d'un comunicat i un vídeo que l'acompanya que “tot i que enguany el sistema ha mostrat el seu rostre més salvatge amb una ofensiva espanyolista, ultraconservadora i capitalista que pretén arruïnar-nos el futur com a joves, com a classe i com a poble, també és l'any en que el jovent hem pres la ferma decisió de no només no retrocedir davant els seus atacs sinó d'organitzar la nostra pròpia ofensiva per construir un futur digne per al jovent dels Països Catalans”. “És l'any on hem constatat que juntes guanyarem” han afegit.

El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) també ha fet públics els seus actes a través d'un manifest en què han volgut subratllar la importància de les respostes populars que segons l'organització, fan visible la voluntat d'existència col·lectiva en la defensa política dels Països Catalans ens uns moments en que cap força política parlamentària és capaç de defensar el país de “les agressions espanyolistes i dels atacs als drets socials i democràtics perpetrats tant des de Madrid i Berlín com des dels despatxos dels botiflers de CiU”. L'organització també ha volgut denunciar la voluntat del Govern de pretendre “perpetrar l’enèsima traïció a la voluntat sobirana del poble català a través d’una nova renúncia, d’un nou pacte (ara anomenat fiscal) amb els ocupants, amb els quals mantenen un Estat retrògrad, repressor i hostil al nostre poble.”

El manifest valora molt positivament les marxes per la independència d'aquest estiu, la resposta popular a les polítiques anticatalanes i antisocials del PP i CiU, l’extensió de la consciència política i social arreu del territori, considerant la necessitat de continuar pel camí de “la lluita constant per la ruptura amb els estats ocupants i la construcció d’uns Països Catalans lliures i governats des del poble i al servei del poble. És el moment, doncs, de la Independència i el Socialisme” També han manifestat que per assolir la meta és imprescindible sumar forces per a la ruptura: “cal aglutinar les diferents experiències de lluita en defensa de la terra, dels drets socials, de la llengua i la identitat col·lectives, que no renunciï a res, ni es vengui a ningú... Cal acabar de construir la Unitat Popular i fer de la CUP l’eina d’enquadrament, de mobilització i d’intervenció política que el poble català necessita per conquerir el seu futur. ”
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
Si se quiere llevar un proyecto anticapitalista a buen lugar se tiene que abandonar el apoliticismo de esta convocatoria y se tiene que dejar de concebir los marcos nacionales establecidos como algo sagrado. Para muestra, un botón:
Més d’un centenar de persones van participar ahir a l’acte de la CUP–Alternativa d’Esquerres (CUP-AE) al cor de Barcelona. Al costat de la seu del districte, el nucli de campanya de Ciutat Vella va convidar a parlar a persones vinculades a lluites socials i polítiques, a més de dues de les persones que formen part de la llista electoral: la número 6 per Barcelona, Roser Veciana i el cap de llista David Fernàndez.

L’acte va començar amb la música d’en Marcel Marimon, la qual va donar pas als primers parlaments del vespre. Va obrir el torn de intervencions l’ex-regidora de drets civils de l’Ajuntament de Barcelona,Roser Veciana, demanant un minut de silenci pels fets de Barakaldo. Veciana va denunciar la hipocresia dels partits polítics que ara corren a solidaritzar-se amb la víctima i amb la seva família, però que a la pràctica han treballat per crear les condicions jurídiques i econòmiques que faciliten que el cas de la dona de Barakaldo no sigui un cas aïllat.

Assemblea d’Aturats de Badalona

Andrés, de l’Assemblea d’Aturats de Badalona, va parlar en segon lloc per explicar la difícil lluita que duen a terme per tal de fer respectar els drets de les persones sense feina, que cada vegada són més, fent una crida a la solidaritat i a la unió d’esforços per superar aquesta xacra que condemna a la fam i la impotència a quasi 2 milions de persones arreu dels Països Catalans i aconseguir una millor distribució del treball i la riquesa.

El col·lectiu de dones feministes, Gatamaula

En nom de Gatamaula, un col·lectiu de dones feministes, Maria Rodó va fer un resum de les principals lluites que des del moviment feminista s’han impulsat des del darrer any, instant la CUP – Alternativa d’Esquerres a defensar el reconeixement del treball domèstic i de cura i el seu repartiment, així com reivindicant el dret al propi perquè siguin les persones i la vida, i no els mercats, el centre del sistema.

Tamara Homel, del Partit Comunista de Xilé

La quarta intervenció va anar a càrrec de Tamara Homel, del Partit Comunista de Xile, que en representació d’una delegació de regidores del ajuntament de Pudahuel, comuna de Santiago de Xile, varen voler intervenir per donar el seu suport a la CUP – Alternativa d’Esquerres en la construcció de la unitat popular, que avui entenen com una agrupació de forces per construir una alternativa al capitalisme. Homel va destacar el seu suport a la lluita del poble català per decidir el seu futur lliurement contra les imposicions de l’estat espanyol, i va recordar que l’enemic comú és l’imperialisme, el qual s’encarna en multinacionals com l’espanyola Endesa, l’objectiu del qual és l’espoli i no el desenvolupament humà. Homel va acabar la seva emotiva intervenció fent una crida a la lluita per la memòria i contra l’oblit, recordant que igual que el poble català, el poble xilè també va patir una transició de la dictadura a una suposada democràcia que permeté seguir manant als mateixos de sempre.

David Fernàndez, cap de llista per la CUP-AE per Barcelona

El cap de llista per Barcelona de la CUP–AE, David Fernàndez, va centrar la seva intervenció en presentar la Candidatura d’Unitat Popular i el seu projecte polític i social així com en explicar els elements principals del programa electoral. Va destacar el projecte municipalista de la CUP com un projecte que sota els principis de la democràcia col·laborativa aposta per l’articulació d’alternatives al status quo des de la base, colze a colze amb els moviments i les lluites populars. Va explicar que davant el moment excepcional que viu el nostre país i la nostra gent, la CUP va decidir presentar-se a aquestes eleccions autonòmiques després d’un procés d’assemblees obertes a tothom.

I va deixar clar que el compromís de la CUP–AE és a favor de la plena independència dels Països Catalans, és a dir, perquè sigui la seva gent, i no els mercats, els estats o la Unió Europea, qui decideixi sobre la política, l’economia o la cultura. Que l’objectiu és construir una democràcia real, participativa i inclusiva, perquè ja res no torni a ser igual. En David Fernàndez va acabar la seva intervenció fent una crida a participar als veritables actes centrals de la campanya electoral referint-se a les mobilitzacions corresponents a la Vaga General del 14 de novembre, per tal de convertir-les en un crit contra el model polític i econòmic que ens ha portat a la crisi i que ara posa segresta la sobirania dels pobles en favor de bancs i multinacionals.

Un membre de Papers i drets per a tothom, Tambir, va ser l’encarregat de cloure l’acte. Va fer una intervenció molt dura centrada en denunciar que cap partit polític no ha treballat per resoldre favorablement als drets de bona part de la població catalana que veu negats els seus drets polítics i socials fonamentals.

Després dels parlaments, el jove grup de rap de la Barceloneta Poker d’asos va sorprendre als assistents amb un rap amb rimes originals i combatives, abans de donar pas a en Marcel Marimon, el qual es va encarregar de tancar l’acte amb la seva veu i la seva guitarra.
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
Tú si que eres xorra, neng.
Sólo tienes que hacer link en el enlace para verificar que el título es el que encabeza el comentario.
A) El autor destaca las similitudes entre el sistema económico español y el catalán (aprende a leer)
B) El autor (y cualquiera después de las elecciones) tiene dos dedos de frente para saber las políticas económicas que nos vienen encima.
C) El autor, o por lo menos yo, no es tan ingenuo como tú. Después de la previsible mayoria de CiU tus capacidades de autogobierno pasan por la delegación en una de las derechas más rancias de europa.
D) Sentimentalismo? Esa sí que es buena, una campaña plagada de senyeras y el sentimentalista , y además "racista" es el Navarro. Dí que sí!
La gran estafa a Catalunya, o "¿porqué somos como somos?
12 nov 2012
Faltaba la guinda del pastel:



Catalunya és un dels poquíssims països de l’Eurozona en el que el Govern, tot i ser un dels governs que han portat a terme amb més intensitat la política de retallades de despesa pública, incloent la despesa pública social, i haver donat suport a reformes laborals orientades a facilitar l’acomiadament dels treballadors i empleats, no ha perdut substancialment el suport popular que va determinar la seva victòria electoral -fa gairebé dos anys-, victòria basada en part en un programa electoral que excloïa el desenvolupament d’aquestes polítiques, tal com també, per cert, va fer el Partit Popular que governa actualment a Espanya (que sí que ha patit una pèrdua de suport electoral). Com és que la política de retallades ha tingut un cost electoral al partit governant a Espanya i a la gran majoria dels partits governants a la UE, i no l’ha tingut a Catalunya?

Les causes d’aquesta situació, clarament excepcional, és que tal Govern de la Generalitat de Catalunya, que té ple control dels majors mitjans públics d’informació públics, com ara Catalunya Ràdio i la Televisió de Catalunya (TV3, C33, 3/24, etc.), i que rep el suport de la majoria de mitjans d’informació privats, ha estat reeixit alhora de promoure el missatge que “no hi ha alternatives” a aquestes polítiques, a causa del gran dèficit públic que havia deixat el Govern tripartit anterior (i que es va trobar “inesperadament” quan va arribar al Govern) i també al “espoli de Catalunya per part d’Espanya” que havia creat un enorme forat en les arques de la Generalitat de Catalunya. El terme una mica bel•licista de “espoli” es refereix al dèficit fiscal de Catalunya versus l’Estat espanyol, és a dir, la diferència entre el que els ciutadans que viuen a Catalunya contribueixen amb els seus impostos i el que reben d’aquest Estat a través de la despesa pública.

D’aquesta lectura de les causes del problema financer de tal Govern, la coalició governant CiU (una coalició d’un partit liberal, Convergència Democràtica de Catalunya, pertanyent a la Internacional Liberal, i un partit cristianodemòcrata, Unió Democràtica de Catalunya, pertanyent al grup del Partit Popular Europeu, el mateix, per cert, al qual pertany el Partit Popular) ha proposat (a més de retallar la despesa pública per reduir el dèficit i així corregir els suposats excessos de despesa incorreguts per la coalició de partits d’esquerres que van constituir el Govern anterior) una redefinició de la relació financera entre l’Estat central espanyol i la Generalitat de Catalunya, proposant un pacte fiscal encaminat a desenvolupar un concert econòmic semblant a l’existent al País Basc i a Navarra. Aquesta petició, a partir de la manifestació del 11-S (que exigia un Estat propi per a Catalunya) que va reunir un milió i mig de persones als carrers de Barcelona, es va convertir, en mans del Govern Mas, en un simple pas en el camí cap a la independència de Catalunya, objectiu que no estava al programa electoral de CiU ni tampoc era un objectiu desitjat pel Govern de la Generalitat per tal manifestació del 11-S que, segons CiU, s’hauria d’haver centrat en la demanda per un pacte fiscal entre Catalunya i l’Estat espanyol. És obvi que el Govern Mas va quedar desbordat per la pròpia manifestació i que intenta ara canalitzar aquesta protesta (que en altres països hagués anat en contra del propi Govern) cap a l’Estat espanyol. L’enorme enuig popular cap a les retallades, entre molts altres greuges, s’intenta canalitzar, no en contra de la Generalitat i el seu partit, CiU, sinó cap al Govern d’Espanya governat pel major aliat que CiU ha tingut en el desenvolupament de les seves polítiques .



Les contradiccions de l’argumentari de CiU

En la línia argumentativa de CiU hi ha diversos fets que s’ignoren i/o oculten. Vegem les dades. El deute de la Generalitat va passar de ser el 7% del PIB català el 2003 (quan va iniciar el seu mandat el primer tripartit) al 17% el 2010 (quan va acabar el mandat del 2 º Govern tripartit). Durant aquest període, la despesa pública social en els serveis públics de l’Estat del benestar van pujar com mai abans havien pujat: en aquests quatre anys es va augmentar la despesa en protecció social a 1.025 euros per habitant, passant de 3.781 euros a 4.806 euros, mentre que en els quatre anys anteriors l’augment havia estat de 768 euros, és a dir 257 euros per habitant menys.

El 2010, el Govern Mas va començar el seu govern amb l’intent de baixar aquest deute públic. Però tot i les enormes retallades, la intensitat de les quals no tenia precedents ni a Catalunya ni a Espanya, el deute públic es va disparar passant del 17% del PIB a Catalunya al 22% el 2012, un dels majors increments del deute públic ocorreguts en els països de l’Eurozona. Les causes d’això eren previsibles, tal com vam indicar unes poques veus, marginades quan no insultades en aquests mitjans públics de la Generalitat (veure “Comentari del professor Navarro als fets vergonyosos que van passar en l’entrevista que li va fer Manel Fuentes a Catalunya Ràdio” a www.vnavarro.org).

Les retallades del Govern Mas, juntament amb les del Govern del PP (aprovades a les Corts Espanyoles amb el suport del partit governant a la Generalitat de Catalunya, CiU), van accentuar d’una manera molt marcada la recessió econòmica, amb la conseqüent baixada d’activitat econòmica i disminució dels ingressos a l’Estat. S’ha mostrat un cop més que les polítiques d’austeritat han estat un suïcidi econòmic, tal com fins i tot el Fons Monetari Internacional (que ha estat una de les institucions que més ha pressionat els governs perquè es facin aquestes retallades de despesa pública, incloent la social) ha hagut de reconèixer en un recent informe (veure el meu article “Los neoliberales deberían pedir perdón al pueblo español, incluido el catalán “, El Plural, 22.10.12).

Però l’altra causa del descens dels ingressos a l’Estat era la baixada d’impostos que el Govern espanyol, amb el suport de CiU havia dut a terme durant el període d’expansió econòmica. Tal baixada d’impostos va crear un creixement del dèficit públic estructural de l’Estat (i de la Generalitat), dada silenciada a la majoria de mitjans de la Generalitat de Catalunya. En realitat, segons les dades del Ministeri d’Hisenda, l’aplicació de la reforma fiscal del 2006 (aprovada amb el suport de CiU) a nivell de l’estat espanyol (i que naturalment va afectar els ingressos de la Generalitat) va significar una baixada d’ingressos (equivalent a 19.540 milions d’euros) el 2007, baixada d’impostos que va ser molt accentuada a l’impost de societats i a les rendes superiors. L’impacte d’aquesta baixada d’impostos en els ingressos a l’Estat, que també afectava la Generalitat, ha estat una de les notícies menys visibles als mitjans de major difusió a Catalunya. Tal baixada d’impostos va causar, com he indicat, un augment del dèficit públic estructural, tant de l’Estat com de la Generalitat de Catalunya, dèficit que va aparèixer amb tota claredat quan el creixement econòmic es va frenar i finalment es va col•lapsar, resultat de l’esclat de la bombolla immobiliària.



Com va respondre CiU a la crisi

Quan el dèficit públic es va incrementar, la resposta de CiU va ser donar suport a les mesures de retallades de despesa pública dutes a terme pels governs espanyols i més tard, quan va governar la Generalitat de Catalunya, realitzar-les amb gran intensitat amb la intenció -segons declaracions dels portaveus del Govern CiU- d’impressionar a Brussel•les de la “serietat i compromís del Govern de la Generalitat”, homologant serietat amb la voluntat de prendre mesures impopulars (tal com també ha dit i fet el portaveu del Govern del PP a Espanya). Aquestes retallades es van fer amb l’argument que “no hi havia una altra alternativa”, missatge promogut activament pels mitjans d’informació, tant públics com privats, ocultant que sí que havia alternatives. Vegem-les.

CiU va aprovar a les Corts Espanyoles la proposta del Govern Zapatero de congelar les pensions, incloent, naturalment, les pensions catalanes (per tal d’estalviar 1.200 milions d’euros, dedicats a reduir el dèficit públic). Podria haver pres, però, altres mesures que haurien aconseguit fins i tot més fons. Així, CiU podria haver donat suport al manteniment de l’impost de patrimoni (amb la qual cosa s’haurien aconseguit 2.100 milions d’euros) en lloc de eliminar-lo, com va fer. O podria haver recolzat l’eliminació de les rebaixes (que va recolzar) en l’impost de successions (per valor de 2.552 milions d’euros), o podria haver donat suport a revertir la baixada d’impostos (que havia aprovat) de les persones que ingressaven més de 120.000 euros a l’any, aconseguint 2.500 milions.

Quelcom semblant podria haver fet amb les retallades, fins i tot més intenses, realitzades pel Govern del PP, presidit pel Sr Rajoy. Així, en lloc de donar suport les retallades del Govern Rajoy (que han imposat una reducció de 6.000 milions d’euros a la sanitat pública, que tindrà com a conseqüència el desmantellament d’aquest servei públic), CiU podria haver donat suport a l’anul•lació de la baixada d’impostos de societats (que CiU havia aprovat) de les grans empreses que facturen més de 150 milions d’euros a l’any (que representen un 0,12% de totes les empreses d’Espanya), aconseguint amb això 5.300 milions d’euros per a l’erari públic (incloent a la Generalitat de Catalunya).

O CiU podria haver donat suport a les Corts Espanyoles a la reducció del subsidi que l’Estat dóna a l’Església Catòlica per impartir docència de religió catòlica a les escoles públiques (incloses les catalanes) per tal d’estalviar 600 milions d’euros, permetent evitar les retallades als serveis domiciliaris per a les persones amb discapacitats i dependents. I aquí, a Catalunya, el Govern CiU podria haver reduït el seu dèficit a base d’augmentar els ingressos a la Generalitat de Catalunya en lloc de centrar-se tant en les retallades. Fins i tot el Govern Cameron de Gran Bretanya, amb afinitats polítiques a les del Govern Mas, va intentar reduir el dèficit públic, no només retallant la despesa pública, sinó també augmentant els impostos. El Govern Obama dels Estats Units va intentar una reducció del dèficit a base d’un equilibri 50%/50%. I el Govern socialista francès acaba d’aprovar un pressupost en què el 80% de la reducció del dèficit públic s’ha fet a costa d’augmentar els impostos del capital i de les grans fortunes, i només un 20% a base de més retallades del despesa pública. No així el Govern Mas. El 98% de la reducció del dèficit s’ha fet a base de retallades.



El major problema del endarreriment social de Catalunya i d’Espanya és l’escassetat de recursos de l’Estat, incloent de la Generalitat de Catalunya

El Govern Mas podria haver evitat moltes de les seves retallades si hagués recollit fons ja existents a Catalunya. Catalunya no és pobre. El seu PIB per càpita és el 110% de la mitjana de la UE-15. La seva despesa pública social, però, és només el 73% de la mitjana de la UE-15. Si fos el 110%, Catalunya es gastaria gairebé 20.000 milions més que no es gasten, perquè la Generalitat no els recull. La Generalitat podria haver recollit, per exemple, 2.788 millons d’euros mitjançant les següents mesures: 1.000 milions d’euros a través d’un impost finalista progressista que anés a la sanitat pública, tal com ha fet el Govern canadenc, 600 milions d’euros a força de gravar els beneficis exuberants del capital financer (tal com ha suggerit, paradoxalment, el Fons Monetari Internacional), 400 milions d’euros mantenint l’impost de successions, 538 milions d’euros a base de recuperar l’impost de patrimoni, modificant-lo per centrar-se en les grans fortunes; 150 milions modificant les multes i sancions per fer-les progressives (és a dir, que una multa sancionadora sigui major en la mesura que els ingressos de la persona o institució sancionada siguin majors, tal com passa als països nòrdics); 150 millons d’euros en impostos verds, fent pagar 5 euros per cada vol que s’enlairi d’aeroports catalans, i així un llarg etcètera.

Cap d’aquestes mesures, per cert, hauria afectat la majoria de la ciutadania a la qual sí, en canvi, l’afecten les retallades en la sanitat, l’educació i altres serveis públics de la Generalitat. I, naturalment, podria també reduir, camí d’eliminar, l’enorme frau fiscal, molt accentuat entre les rendes superiors de Catalunya i en les grans empreses. Aplicant a Catalunya la metodologia utilitzada pels tècnics d’Hisenda per calcular la mida del frau, aquest és a Catalunya de 18.000 milions d’euros (xifra que els propis tècnics consideren molt conservadora). CiU no s’ha distingit, ni en les Corts Espanyoles ni al Parlament de Catalunya, per haver iniciat o recolzat mesures correctores de tal frau.

Altres fonts d’ingrés per a la Generalitat de Catalunya, que haurien evitat les retallades, haguessin estat donar suport l’augment d’impostos al tabac i l’alcohol que haguessin pogut recollir 200 milions, fons que haurien repercutit en majors ingressos per a Catalunya, o exigir a les mútues patronals d’accidents i malalties laborals que paguin al sistema sanitari públic català les despeses d’atendre els pacients accidentats o malalts per causes laborals, i que avui no paguen (representant un dèficit de la sanitat pública de 230 milions d’euros).

Totes aquestes són mesures que CiU i el seu Govern podria haver recolzat a les Corts espanyoles, i aprovat i/o dut a terme al seu govern, i que no van fer. I que no ho fessin respon a causes polítiques. És a dir, haurien afectat els grups socials o interessos financers i econòmics als que CiU representa o als que no s’atreveix a enfrontar-se. Com va dir recentment un dirigent de Càritas a Catalunya, com els polítics poden donar tants diners a la banca (CiU ha estat el partit que més ha donat suport al PP en el rescat bancari), i tan pocs diners a les poblacions vulnerables que avui estan patint enormement? La resposta del Govern CiU a l’increment de la pobresa va ser fer la Marató Antipobresa de la televisió pública TV3, que va recollir 4 milions d’euros. Si CiU i el seu aliat en les Corts i al Parlament (el PP) haguessin aprovat un impost sobre les transaccions bancàries de curt termini (la majoria de clara orientació especulativa) la Generalitat hauria obtingut 300 milions d’euros. Totes aquestes són mesures que CiU podria haver dut a terme en el seu Govern que hagués pogut fer com alternatives a les retallades. Ara bé, com és que, amb l’evidència existent, i que presento en aquest article, el Govern CiU no només no està perdent popularitat, sinó que pot guanyar per majoria? La resposta és l’argument de “l’espoli”.



El dèficit fiscal és un problema, però no és el major problema de Catalunya

Pel que fa a “l’espoli”, cal indicar que, darrere de tal terme bel•licista existeix una realitat que li costa molt a l’Estat espanyol reconèixer. I és que la contribució dels impostos derivats de Catalunya és excessiva (segons els paràmetres comparatius de transferències interregionals a la majoria de països de l’Eurozona), en relació als fons que rep de l’Estat. Aquesta és una realitat, la manca de reconeixement de la qual per part de l’Estat central és un indicador més d’un problema major, que és el gran desequilibri que existeix en la relació Estat central versus Catalunya a favor del primer i a costa del segon (veure el meu article “El nacionalisme espanyolista”. www.vnavarro.org, 09.10.12). La constant oposició de l’establishment espanyol, centrat a Madrid, al reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya, ha estat la major font de frustració en grans sectors de la població catalana, una manca de reconeixement que apareix també en la decisió del Tribunal Constitucional de vetar punts clau de l’Estatut de Catalunya aprovat per referèndum per la població catalana.

Complementant aquesta decepció hi va haver la manca de resposta i protesta per part de l’establishment espanyol (les Corts Espanyoles havien aprovat prèviament tal Estatut), després del “cepillazo” -terme ofensiu que fins i tot va causar gràcia en l’establishment madrileny- a la proposta aprovada pel Parlament Català. La manca de protesta del Govern Zapatero a aquest fet per part d’aquell establishment va ser un factor contribuent a la generalització de l’enuig a Catalunya cap al Govern central.

Però el punt final que ha desbordat el got ha estat la victòria del PP, que va ser el partit que havia portat l’Estatut al Tribunal Constitucional, i la postura hostil cap a les reivindicacions a Catalunya s’ha traduït en les seves declaracions i comportaments. El Govern espanyol no ha pres cap mesura sancionadora, per exemple, contra el militar que va amenaçar amb una intervenció militar ocupant Catalunya, de nou un cas que demostra no només l’enorme insensibilitat democràtica del Govern PP sinó també la seva hostilitat cap a Catalunya.

Ara bé, dit tot el que he dit, diverses realitats necessiten afegir-se. Una d’elles és que la major força política que ha donat suport a les polítiques neoliberals que ha estat aprovant el PP i que estan causant uns enormes danys a les classes populars catalanes ha estat precisament CiU. I l’altra vessant és que, en reciprocitat, la força política que ha donat suport constantment les polítiques neoliberals i regressives a Catalunya ha estat el PP. Aquestes polítiques estan desmantellant l’Estat del benestar a Catalunya convertint un Estat universal (amb drets universals que s’apliquen a tota la ciutadania) en un Estat assistencial (per les persones sense recursos o especialment vulnerables) amb un gran debilitament de la força del treball i una disminució dels drets laborals, tot això acompanyat amb una disminució dels drets civils i augment de la repressió.

Això ha estat ocultat en els mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya que han jugat un paper clau amb el seu silenci ensordidor sobre la naturalesa d’aquests fets. TV3 ha assolit uns nivells d’instrumentalització desconeguts des de l’era pujolista, emfatitzant la inevitabilitat d’aquesta reforma i “’espoli” de Catalunya per part d’Espanya. Tal espoli, però, no pot explicar l’enorme dèficit social de Catalunya. Explica part però no tot. De fet, les dades de despesa en protecció social de 2007 per a Catalunya, l’any en que començà la crisi, mostren que si es destinessin els recursos que configuren el dèficit fiscal (que s’ha considerat que és el 8% del PIB català) a despesa social segons l’assignació actual del pressupost de la Generalitat, la despesa social per habitant a Catalunya encara estaria lluny d’assolir la xifra que li correspondria pel nivell de riquesa que té. En realitat, passaria de 5.475 unitats de poder de compra (upc, unitats monetàries que tenen idèntica capacitat de compra, estandarditzant el poder adquisitiu de països amb diferent nivell de riquesa) a 6.236 upc, una quantitat encara molt lluny dels 8.210 upc que s’hauria de gastar pel nivell de riquesa que té. La major causa de l’endarreriment social de Catalunya és la mateixa causa del subdesenvolupament social d’Espanya (com vaig documentar en el meu llibre El subdesarrollo social de España), és a dir, l’enorme domini de les forces conservadores sobre l’Estat espanyol (inclòs el català) al llarg de la seva història, i que s’ha cristal•litzat durant aquests dos anys a l’aliança PP-CiU a les Corts Espanyoles, i CiU-PP al Parlament. I ara les dues formacions polítiques estan agitant les banderes amb fins electorals.

Aquesta és la gran estafa i el frau existent avui a Catalunya i a Espanya. La coalició governant de Catalunya, que té gran responsabilitat en l’endarreriment social de les classes populars de Catalunya, és actualment la gran defensora del poble català, convertint al seu màxim aliat, el PP, en el seu màxim adversari, enarborant la bandera catalana per mantenir-se al poder i continuar aplicant les polítiques neoliberals que han fet tant de mal.

Ara bé, els enfadats que van manifestar-se als carrers de Barcelona el 11-S demanant autogovern i el dret a decidir (la qual cosa comparteixo), han de ser conscients que en la mesura que votin a aquest partit i amb aquesta Govern, el motiu del seu enuig no es resoldrà, ja que una futura Catalunya sota el Govern CiU serà molt semblant a la Catalunya d’avui, amb les mateixes retallades, les mateixes polítiques fiscals regressives, la mateixa instrumentalització dels mitjans públics, el mateix endarreriment social de Catalunya i la mateixa immunitat enfront de la corrupció que ha esquitxat tan extensament a aquest partit i a aquest Govern. És aquesta la Catalunya que volen? No és la Catalunya per la qual la generació dels meus pares, la meva generació i generacions posteriors vam lluitar durant la dictadura perquè els nostres fills i néts puguin viure lliurement en una Catalunya amb democràcia, pluralitat i justícia social. Aquesta Catalunya no existeix i tampoc existirà si les forces conservadores dominen la transició d’aquesta Catalunya a l’altra Catalunya.


http://www.vnavarro.org/?p=8009&lang=CA
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
12 nov 2012
sembla que han censurat l'article de lidia falcón perque algx ha cregut que el partit feminista es presenta a les eleccions (no vull creure que hagi sigut perque els ha semblat massa fort el que diu)
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
13 nov 2012
a) No hi ha un sistema econòmic català.
b)L'autor està tant abduït pel sistema polític espanyol, en el que tot està atado y bien atado, que es incapaç de veure que amb un sol parlament i una classe política reduïda, el poble català pot tenir les mans molt més lliures per a fer polítiques d'esquerres.
c)La burgesia reaccionària de CiU és liberal. La classe política ultrareaccionària espanyola és de naturalesa aristocràtica. Valorem la rancietat en la seva justa mesura.
d)Sí, sentimentalisme espanyol és el que us impulsa a alinear-vos, encara que sigui passivament, amb la carcúndia reaccionària centralista, tot per no coincidir puntualment a la foto amb la burgesia local.

Les banderes independentistes insten a la gent a deixar de banda sentiments d'arrelament passats i pors atàviques. Són apostar pel futur. Els qui esteu tot el dia en plan "no ens feu triar entre el papa i la mama" sou vosaltres, els del cor amb l'estanquera.
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
13 nov 2012
Que en Mas vulgui ara la independència per pressió popular, no desvirtua la lluita independentista. Aquest tal Navarro, si tant sabut és, hauria d'estar al lloro del que ha anat passant aquests darrers anys, un procés impulsat x la societat civil catalana i de la qual CiU ha estat al marge.


Comunicat d'Endavant (OSAN) davant la convocatòria d'eleccions anticipades a la CAC










dilluns, 08 octubre de 2012



Davant la convocatòria d’eleccions anticipades el 25N Endavant vol exposar els que pensem que són els vertaders motius de CiU en aquesta precipitada maniobra. En efecte, Convergència i Unió convoca a corre-cuita aquestes eleccions i ens les presenta com un plebiscit a la “independència”. D’aquesta manera Artur Mas capitalitza els esforços i l’èxit de la societat catalana a la manifestació de l’11 de setembre. Ho fa sense haver-se compromès personalment amb la manifestació, sense haver-hi participat, i sense ni tan sols haver pronunciat la paraula “independència”. Però el gran èxit d’aquesta maniobra és el d’haver tret de l’agenda política les retallades en serveis socials, la seva privatització, el progressiu empobriment i precarització de la societat catalana, i la corrupció estructural que pateix el seu partit i el conjunt de la “classe política” d’aquest país. Converteix així unes eleccions en les que hauria hagut de retre comptes per les retallades, en unes en les que fins i tot podria ser premiada amb una majoria absoluta. Esmentar la possibilitat d’un futur referèndum ha estat suficient per presentar-nos la dreta regionalista i corrupta de CiU com una opció de llibertat, i fins i tot d’independència, a les properes eleccions de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC).
Però la realitat és que la burgesia catalana, representada en els seus interessos per Convergència i Unió, és totalment incapaç de portar la societat catalana a la independència. Per això cal atendre tan sols als fets i no oblidar la nostra història recent. Ho ha demostrat amb trenta anys de gestió de l’autonomia al Principat, de bracet de la principal força política espanyolista, el Partit Popular. Va ser el propi Artur Mas qui va trair el Parlament el gener de 2006, pactant d’amagat amb Zapatero la retallada de la reforma de l’estatut autonomia, aprovada per aquella cambra. I ho ha demostrat per enèsima vegada en la incapacitat d’aconseguir el tan enarborat “pacte fiscal” per a la CAC.

És així perquè els llaços existents entre la burgesia catalana, la burgesia espanyola i la internacional són massa forts. La història ens demostra que aquesta aparent confrontació entre CiU i el govern central, no passa mai d’un estira i arronsa buscant una unitat d’interessos de les burgesies catalana i espanyola menys contradictòria. Una fricció pel poder que també apunta a congraciar-se simultàniament, però cadascú pel seu cantó, amb el poder real europeu, la famosa “troika” (CE-BCE-FMI). Aquí és important assenyalar que la visió d’aquest catalanisme, segons el qual la Unió Europea és el camí de salvació de les llibertats catalanes, és una trampa que l’independentisme ha d’evitar de totes totes. Si alguna cosa representa la UE és la pèrdua de sobirania dels estats, i la dominació fèrria que Alemanya i França exerceixen sobre el sud d’Europa i també Irlanda, imposant les seves directrius polítiques sota penyora dels anomenats “rescats”.

Per altra banda, l’aparent full de ruta independentista de CiU, oblida més de la meitat de la nació catalana, del conjunt dels Països Catalans, destapant-se com el que realment és: la cara més viva de l’autonomisme i el regionalisme d’avui. Tampoc ERC ni SI han fet ni una sola proposta per a l’articulació dels Països Catalans. Però el poble ha sentenciat l’autonomisme sortint massivament al carrer el passat 11 de setembre. Així, l’autonomisme ha mort definitivament com a projecte polític viable per a l’emancipació del Poble Català. Per això entenem que seria un greu error confiar que sigui la casta política corrupta que ha gestionat aquests 30 anys d’autonomia, els qui liderin un eventual procés d’independència.

Per tots aquests motius considerem impossible que la burgesia catalana pugui liderar un procés com aquest. Si hi confiem només aconseguirem ser traïdes novament. La independència només pot sorgir de les classes populars. Un autèntic procés d’independència només pot sortir d’un moviment socialista; que en faci partícipa tota la població, el país sencer, i que mantingui sempre de forma indestriable la lluita d’alliberament nacional, la lluita en defensa del territori i la lluita pels drets socials i polítics del nostre poble.

La realitat és que l’Esquerra Independentista ha estat l’únic agent polític que, des de l’inici del cicle de reformes estatutàries i crisi econòmica fins avui, ha criticat el fals camí que representa el pacte amb l’Estat espanyol, i que ha denunciat el model econòmic que ha conduït a la crisi que vivim. Endavant només donarà suport a una candidatura de l'Esquerra Independentista en aquestes eleccions: la que pugui impulsar la Candidatura d'Unitat Popular colze a colze amb el moviment popular, i confia que això ens acostarà un pas més cap al futur que anhelem, el d’uns Països Catalans independents i socialistes.


Endavant (OSAN)
8 d'octubre de 2012 - Països Catalans
Re: Manifestació "Esvaïm la cortina de fum!" [22N, 19h, Plaça Catalunya]
13 nov 2012
A c9db2,
Es una pena que perdieras el tiempo en primaria aprendiendo a leer si luego no lo practicas. Tienes un puñado de buenos textos, puedes comenzar cuando quieras...nadie lo va a hacer por ti.

Como decían los electroduendes:

SI NO QUIERES SER COMO ELLOS, LEE!
Sindicato Sindicat