Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Set tesis per a un moviment llibertari en el centre de la tempesta
per José Luis Carretero Miramar	06 nov 2012
Una proposta d’acció i d’investigació per al moviment llibertari en aquests convulsos inicis del segle XXI ha d’incorporar necessàriament un diagnòstic breu de la situació. Un diagnòstic que es resumeix en una sola paraula: crisi. Crisi d’un sistema de dominació i d’una manera de produir sustentat sobre l’explotació i la violència. Crisi, també, dels paradigmes clàssics que se li enfrontaven, que l’empenyien a limitar-se i el feien vascular entre la repressió i la reforma. No oblidem aquest segon aspecte de la crisi. Els moviments socials (i més, els d’àmbit global) han mostrat en les últimes dècades les petjades d’una gran derrota, la de la primera onada revolucionària, que es va estendre des de 1871 fins a 1989. Les cicatrius deixades per aquesta batalla poden observar-se fins al dia d’avui. I, és més, els subproductes tòxics generats per l’intent de metabolitzar la resistència per part del sistema, al veure’s victoriós, gairebé formen part del ADN d’allò que ha sobreviscut i que, ara sí, encara la més que probable emergència d’un nou cicle de lluites, francament esperançador...
Set tesis per a un moviment llibertari en el centre de la tempesta Una proposta d’acció i d’investigació per al moviment llibertari en aquests convulsos inicis del segle XXI ha d’incorporar necessàriament un diagnòstic breu de la situació. Un diagnòstic que es resumeix en una sola paraula: crisi. Crisi d’un sistema de dominació i d’una manera de produir sustentat sobre l’explotació i la violència. Crisi, també, dels paradigmes clàssics que se li enfrontaven, que l’empenyien a limitar-se i el feien vascular entre la repressió i la reforma. No oblidem aquest segon aspecte de la crisi. Els moviments socials (i més, els d’àmbit global) han mostrat en les últimes dècades les petjades d’una gran derrota, la de la primera onada revolucionària, que es va estendre des de 1871 fins a 1989. Les cicatrius deixades per aquesta batalla poden observar-se fins al dia d’avui. I, és més, els subproductes tòxics generats per l’intent de metabolitzar la resistència per part del sistema, al veure’s victoriós, gairebé formen part del ADN d’allò que ha sobreviscut i que, ara sí, encara la més que probable emergència d’un nou cicle de lluites, francament esperançador. El moviment llibertari no és una excepció. Aquests anys de derrota i marginalitat li han carregat amb múltiples llastos i han incorporat a la seva figura nombrosos trets foscs que hem de buidar si volem es constitueixi en una eina sòlida i útil en les mans de qui volen enderrocar l’actual estat de les coses. Per això, i al fil de certs debats actuals, vaig a intentar deslligar alguns nusos que les dinàmiques presents tracten d’estrènyer sobre les nostres pràctiques i propostes. Aquí van algunes tesis per a la seva discussió pública i fraterna, en la recerca d’una recomposició de la insurrecció llibertària que comença ja a anunciar-se una mica pertot arreu: Primera tesi: El nostre és un moviment social. El moviment llibertari és un moviment que tracta de transformar la realitat. Així de simple. Canviar el món és modificar els usos i les estructures de conjunt que sustenten la forma de vida dominant, és a dir, el capitalisme. Això vol dir que la nostra no és una recerca espiritual més (una sort de nou cristianisme a la caça i captura de dejunis i penitències) sinó una temptativa revolucionària. I que, per estrany que resulti, el nostre model no és el del sant o el de la comunitat moralment pura, sinó el del militant lligat als moviments de masses i les grans lluites socials. Lluites, en tot cas, revolucionàries, és a dir, que intenten produir efectes abruptes d’avanç, i no solament una lenta evolució. A més, això implica també que el lligam amb les grans masses de la població, amb les seves necessitats i interessos, és absolutament irrenunciable. No anem a transformar res sols, i el més profund vanguardisme consisteix en imposar-los a les multituds que és el que deuria importar-los. Això vol dir que la defensa dels interessos materials immediats de qui estan sotmesos i explotats no pot ser abandonada i que, en el moment del Gran Saqueig i la major ofensiva de l’oligarquia financera, plantar cara a les dinàmiques desposeidores i generadores de misèria d’un poder fora de tot control, és absolutament imprescindible. Segona tesi: a més, el nostre és un moviment de la classe treballadora. Sempre, de tota la vida, el moviment llibertari s’ha identificat expressament amb els interessos de la majoria social explotada: amb el proletariat del camp i de la ciutat. Podem discutir com es constitueix, avui dia, aquesta classe, quins són les seves autèntiques línies de fractura. El que no podem, perquè és radicalment fals i perquè les dècades passades ens ensenyen que no ens duu en cap direcció, és negar la realitat de l’explotació laboral i de l’extracció del plusvalor. La classe obrera existeix, encara que estigui precaritzada i, potser, més sotmesa que mai. El miratge de l’existència d’una omnipresent classe mitja és el que està enfonsant-se avui dia. La il·lusòria tesi, molt relacionada amb l’extensió de consumisme, que el treball en el capitalisme és una cosa esporàdica i no necessari per a la supervivència. Ens han retornat, forçosament, a la pura realitat: l’alliberament “del treball” passa per la seva reapropiació i socialització, no per una fugida a la marginalitat que l’única cosa que fa és reforçar les mateixes cadenes que pretenen sotmetre’ns. Per descomptat, això ens duu a aventurar una altra afirmació: podem criticar els aspectes més involucionistes del món del treball organitzat, riure de la seva debilitat actual i de les temptatives d’engegar una Vaga General del sindicalisme combatiu; podem fer tota la fraseologia que ens doni la gana sobre les “noves figures socials” que, entretant, som incapaces d’organitzar…sense el món del treball no hi ha Revolució Social possible. Sense els treballadors organitzats el futurible procés constituent no serà més que l’expressió de l’ambició política de les restes radicalitzades de la classe mitja. Sense classe obrera no hi ha contingut social, només canvi polític (en el millor dels casos, doncs és també difícil que canviï gens sense pressió en l’activitat productiva) amanit, és possible, amb algunes assemblees cosmètiques. El futur procés constituent només té sentit, des d’una perspectiva llibertària, si incorpora clarament el component social, i per a això fa falta la pressió de la classe treballadora organitzada. No n’hi ha prou amb alguns elements de democràcia directa purament marginals en una Constitució futura, si al final ens anem a quedar, igual que ara, amb la reforma laboral, les ETTs i les contrates i subcontrates. Tercera tesi: El moviment llibertari aposta per la unitat. El nostre moviment, com dinàmica real i de classe, aposta per la unitat dels sectors sotmesos i explotats. Coneixedors de la realitat i de l’experiència de les lluites pretèrites, sabem que només la unitat del conjunt dels sectors de la població sotmesos al comandament oligàrquic de l’elit financera transnacional, pot constituir un bloc prou extens i fort per a empènyer els canvis en l’adreça d’una democratització (tant política com econòmica) del món. Aquesta Gran Aliança Social per a canviar seria l’expressió, sinó del 99 %, sí de la gran majoria de la població global. El nostre objectiu és incorporar a aquesta lluita els elements suficients d’aprofundiment assembleari i socialitzant per a convertir-la en l’inici d’un gran procés de transició a un altre model global radicalment diferent. Fer caminar les transformacions que engegui aquest gran bloc històric cap a l’autogestió productiva i la democràcia directa, superant els titubejos i dubtes d’altres sectors i fraccions de classe que pretendran detenir-se a mitjan camí, el que només pot dur a una involució. Però, per a construir aquesta Gran Aliança Social, és evident que hem de renunciar a tot dogmatisme i tot sectarisme, a la passió per desacreditar i jutjar sumariament als altres. Hàbits profundament arrelats en els nostres mitjans. Partint que la crítica fraterna i constructiva és, no només necessària, sinó profundament saludable, hem d’incorporar, també, al ADN del nostre moviment l’hàbit de la cooperació i l’aliança, de la complicitat i el contagi amb tots els quals lluiten. Per a escoltar, d’una vegada per sempre, i no només deixar anar filípiques, a aquestes gents dels carrers i els centres de treball de les quals tant parlem. Quarta tesi: organització? Sí, i només si. L’enemic està organitzat. Altres sectors, que volen dur-se l’aigua de les lluites socials al seu molí autoritari, estan organitzats. Renunciar a l’organització seria suïcida i irresponsable, tret que només vulguem ser eternament els simpàtics munyidors de conceptes que després els altres manipulen al seu gust per a convertir-los en les eines del seu poder. A més, l’organització no és res inherentment dolent ni alienant. Tenim els elements (l’assembleisme, el federalisme…) per a construir estructures amb sentit i legitimitat democràtica. I podem fer-lo en cada àmbit social (el laboral, el ciutadà, l’ideològic…). No tota organització és, necessàriament, avantguardista (en el mal sentit de la paraula). Si que ho és el que part del feminisme va anomenar la “tirania de la falta d’estructures”, on totes les decisions es prenen, en els passadissos i els bars, per una minoria de tipus que es coneixen i que no han de rendir comptes davant ningú. I en l’assemblea es troba tot fet, no pel partit aquest o aquell (al cap i a la fi això seria identificable) sinó per una “xarxa fluïda” de tipus que són sempre els mateixos i que no deixen que ningú més participi, però això sí, amb molta fraseologia comunitària. Alguns tenim suficient experiència amb els entorns difusos i informals per a saber del que parlem. Hi ha “organitzacions” democràtiques i “xarxes” profundament centralistes, i viceversa. Però l’organització (democràtica, seguim dient) permet fer coses cada vegada més complexes i a major escala i, a més, és l’únic salvavides davant els moments de reflux, les actuacions repressives, les infiltracions i les derives caòtiques. Cinquena tesi: hibridació? Per descomptat, però a veure com. Aquí em pronuncio una mica sobre les afirmacions, en un article recent, del company de la CGT Antonio J. Carretero. Hem d’intervenir, he dit clarament en altres llocs. I fer-lo molt més allà del món laboral, no em queda el menor dubte. Hem d’estar en els moviments socials, en l’ecologisme, en els CSA, en els grans corrents culturals, musicals, poètiques… a tot arreu. Formem part d’un món en ebullició, i només anem a viure aquesta vida. El vitalisme i la passió han d’empènyer-nos a fer tot el que puguem, a desenvolupar totes les nostres capacitats i a immiscuir-nos en totes les lluites. És, a més, una cosa necessària des del punt de vista estratègic i tàctic. El que no em queda tan clar és que això hagi de fer-lo necessàriament el sindicat, independentment de les seves forces o de la quantitat d’energies que pugui canalitzar en aquesta direcció. Si sobren capacitats, per què no?, però també pot bloquejar altres treballs necessaris. Crec que el que batega, en el fons, darrere d’aquesta proposta del “sindicat integral” és la radical absència d’una organització específica unitària i àmplia que pugui adoptar una perspectiva holística des d’una posició declaradament llibertària. Específiques existeixen, però les seves tendències de “síntesis” i el seu lligam exclusiu amb una o altra organització sindical han impossibilitat que puguin complir aquesta funció. Així que anem a les “Plataformes” comunes de temes diversos i, en ocasions (no sempre, perquè hi ha molta “plataforma” molt assembleària i sana) acabem amb el complex d’estar treballant per a uns altres. Volem solucionar-lo amb un “sindicat integral” que ocupi el lloc de l’específica unitària que no existeix, però clar, un sindicat té altres necessitats i altres urgències. Ha arribat ja el moment de plantejar-se la construcció d’una organització específica llibertària, que des de plantejaments unitaris i no dogmàtics afavoreixi l’extensió de la influència social de les nostres perspectives en el conjunt dels moviments populars, sota pena de seguir prevalent la fractura i tendències cada vegada més cainites en els nostres àmbits. Sisena tesi: construir i defensar. Cal estar en els moviments socials que enfronten la gran ofensiva dels poders financers. Cal defensar el salari social diferit en la forma d’educació pública i gratuïta o de sanitat d’accés universal. Cal enfrontar-se a les reformes laborals i de pensions. Cal evitar que les gents de carn i os quedin en la indigència i la misèria. També cal construir alternatives vivencials i viables a la forma que està estructurat el món. Estendre una xarxa autogestionaria àmplia i diversificada i experimentar amb formes de socialització i control obrer i ciutadà dels serveis públics. Cal fer les dues coses al mateix temps, per difícil que resulti. No són antitètiques ni contradictòries. Defensar el front és imprescindible perquè en la rereguarda es pugui experimentar gens. Convertir la rereguarda en un laboratori per a les noves formes de vida sense autoritat ni explotació és imprescindible perquè tingui sentit enfrontar els perills del front. És l’altra via de pressió de la classe treballadora: l’organització obrera en reivindicació constant i els experiments de construcció de la nova societat, tensionant l’estructura productiva. La confluència d’ambdós àmbits construeix la possibilitat de l’emergència d’una realitat transformada i, al temps, en conflicte amb el vell món. Aquest és el comunisme (llibertari, per descomptat) com moviment real que aboleix l’actual estat de les coses. Conflicte i construcció. Confrontació i creativitat social. La nostra “destrucció creativa”. Setena tesi: Audàcia, més audàcia. El món està en efervescència. En èpoques de crisis el vell encara no ha mort del tot però ja és massa feble per a irradiar el seu poder sobre el tot social, el nou encara no ha nascut, però ja apunta la seva naturalesa volcànica darrere dels bastidors. És el moment en el qual els moviments socials, que en altre temps no haguessin tingut cap opció de deixar la seva petjada en el conjunt social, poden produir bifurcacions decisives en sistemes sotmesos a una tempestat caòtica de fluxos i pressions. És el moment d’empènyer. Un moment tremendament perillós, per descomptat, però prenyat de totes les possibilitats. Un moviment llibertari que pugni per constituir-se en una eina útil en mans dels explotats i oprimits, en un instrument d’alliberament i transformació de la realitat, no pot mantenir-se al marge dels grans moviments de les plaques tectòniques del nostre món. La societat es transformarà radicalment en els pròxims decennis. En les nostres mans està intentar influir en la direcció d’aquestes transformacions. Ningú ha dit que fos fàcil. Però la passió i l’audàcia són imprescindibles. Aquestes són les nostres tesis. Necessitem sotmetre-les al tribunal de la crítica fraterna i a la prova exigent de la praxi. Necessitem trobar-nos. José Luis Carretero Miramar
Mira també: http://www.anarkismo.net/article/24164 http://www.anarkismo.net/
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more