|
|
|
|
|
Notícies :: sanitat |
|
les passes del govern de CiU cap a la privatització de l’Hospital Clínic. Artur Mas ja té redactat el decret
|
|
|
per ((Alerta)) |
30 oct 2012
|
|
|
Ja està redactat el decret que transformarà l’Hospital Clínic de Barcelona (HCB) en un ens de gestió privada, així com un llarg informe operatiu i de viabilitat, segons m’ha informat una nova i alta font de la Generalitat.
Ha afegit: “Fins que vosaltres (eldebat.cat) i Diario Médico vau revelar el tema, estava previst que el text del decret seria aprovat en el Consell Executiu del proper 20 de novembre. Degut a aquella revelació i a que CDC encara no té clar si pot assolir una majoria absoluta, en el futur Parlament, hi ha algunes incerteses. A més, no està clar que ara el PP l’aprovés, en l’actual Diputació Permanent. Sense això no hi hauria la preceptiva majoria. Però la voluntat de Mas és clara: per a ell és un tema prioritari. Hi està molt compromès. El decret és un pur desastre, però tot va molt de veres.”
Reproducció d’una maniobra del 2003
La font ha recordat una maniobra extremadament criticable que es va produir en el darrer consell executiu del darrer govern Pujol, el 2003. Afectava al delicat tema del “run off” (la liquidació definitiva) de l’anterior pòlissa d’assegurança de responsabilitat civil dels metges, on hi jugaven papers clau el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i el seu president de fet, Jaume Aubia, així com Higini Raventós Negra. Ambdós personatges són determinants en la privatització de la gestió de l’HCB.
La font ha revelat el nom de l’autor del decret i del corresponent informe jurídic, és a dir de tota l’arquitectura jurídica de l’insòlit procés. Es tracta d’Albert Raventós Soler, soci del bufet Cuatrecasas-Gonçalves Pereira i antic director del gabinet jurídic de la Generalitat de Catalunya, des del maig del 2001 fins els darrers mesos del darrer govern Pujol (2003). Ja en aquell període havia mantingut una situació d’excedència respecte al bufet citat, del que era i és soci. És un bufet que en determinats períodes va ser el que més procediments contenciosos administratius va portar contra la Generalitat. Cap problema.
A finals del 2011, el bufet Cuatrecasas va rebre un important sotrac, que va afectar al seu nivell de feina. La Fiscalia de Barcelona va presentar una querella contra el seu president, Emili Cuatrecasas, pel presumpte frau de 3,7 milions d’euros (614, 2 milions de pessetes) a Hisenda respecte als impostos de societats, patrimoni, IRPF i IVA, mitjançant un entramat de societats sense activitat real, segons va informar el diari econòmic Expansión.
Car i inútil assessorament de McKinsey
Abans d’aquest assessorament extern n’hi va haver un altre, molt genèric i més moderat, efectuat per l’advocat Josep Lluís Lafarga, antic director de l’àrea jurídica del Servei Català de Salut, membre de la Corporació Sanitària Parc Taulí i amic personal de Xavier Trias, des dels temps en que aquest era conseller de Sanitat.
Després hi hagué un informe molt car de la consultora en gestió més important del món, McKinsey and Company, Inc. No va ser de cap utilitat, si bé cal dir que la petició era i ha continuat estant rocambolesca. El juny del 2011, McKinsey havia efectuat un també car treball sobre l’efecte de la legislació sanitària sobre les petites empreses nord-americanes que va ser àmpliament criticat. En tot cas, respecte al Clínic, va ser un pur desastre, segons m’informen fonts directes.
Albert Raventós, pare de la criatura
Finalment es va arribar a Albert Raventós, advocat col·legiat des del 1981, però considerat, per temperament, més com un polític que no pas un jurista. Les seves connexions polítiques amb CiU són velles, intenses i ell mateix les exposa constantment, cosa que alguns juristes consultats consideren més aviat impròpia.
El que Raventós ha articulat és jurídicament agosarat. L’HCB passaria a ser de la Generalitat per un període molt breu, potser només de dies, per així assumir i assolir que les possibles responsabilitats futures de l’actual Clínic quedin més allunyades en relació als futurs gestors privats. Vaja, que si surt un problema, aquest pot recaure, de totes totes, sobre la Generalitat, no pas sobre els futurs amos.
Es podria invocar un frau de llei o una ficció jurídica. Podria ser possible reclamar la doctrina de “l’alçament del vel” en contra de la Generalitat. Sembla força evident que es pot haver tingut més en compte els drets (o privilegis) dels futurs gestors privats que no pas la protecció del diner públic i de la Generalitat. No és res de nou en la Generalitat d’Artur Mas i en la destrossa de la sanitat efectuada per Boi Ruiz. L’extrema duresa privatista que expressaren fa mesos, en un article conjunt al ben seu diari ‘La Vanguardia’ l’exconseller Xavier Pomés i l’exsecretari del Govern Josep M. Via, va de veres.
Xavier Pomés i l’Església Catòlica
De Pomés cal recordar que fa compatibles, per la via de fet, la presidència de la junta del patronat del Clínic i també President de la Fundació de Gestió de l’Hospital de Sant Pau, així com, i ves a saber si sobretot, “delegat de la Cúria general de l’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Déu per centres d’Amèrica Llatina”. Amb molt fonament, és considerat l’home més important de l’Església Catòlica, a Catalunya, en relació als interessos sanitaris.
El tema és particularment significatiu si es té en compte que, amb un alt grau de probabilitat, l’assessorament d’Albert Raventós hauria estat triat, o en tot cas consensuat, per la pròpia Generalitat. Alts funcionaris de la conselleria de Salut han col·laborat amb Raventós. No és el Clínic o Aubia, o de l’altre Raventós (Higini) imposant-se a la Generalitat, sinó que es parteix d’una coincidència de criteris. Hi ha una entesa operativa entre els privatitzadors del Clínic, Mas i la Conselleria. Tot l’entramat jurídic evita el concurs públic o res de semblant.
Mas assumint el deute i afavorint la privatització
Segons l’informe, la Generalitat es subrogaria l’immens deute de l’HCB, desapareixeria la intervenció pública (gran passió del privatitzadors i encara més dels possibles corruptes), el Clínic quedaria fora de les facultats controladores de la Sindicatura de Comptes i òbviament tot el personal sortiria del marc de l’Estatut de la Funció Pública.
Durant un parell d’anys, la Generalitat podria argumentar que ja no perdrà més diners, oblidant que haurà assumit un deute monumental i que lògicament desapareixerien les grans aportacions econòmiques de l’Estat. Però després es pot començar a oficiar un gran Rosari de l’Aurora.
En efecte, avui sembla impossible que, en aquesta inefable operació res pugui bé per la Generalitat. Pel que fa a l’interès públic, tot plegat té aire de pel·lícula de por. Però és que algú es pensava que la gestió econòmica de Mas pot donar algun bon resultat per a la Generalitat? No ha estat així durant els dos darrers anys i res no indica que, si es reelegit, pugui ser millor, ans tot el contrari.
Feudalisme i “el sistema de despulles”
La cosa va d’una barreja de capitalisme salvatge del segle XIX i de feudalisme encara més salvatge. Si bé cal tenir present el mot italià “consociativismo”, traduïble per conxorxa i encara més el concepte anglosaxó de ‘spoils system’, sistema de despulles, en el qual qui té el poder polític s’ho cruspeix tot. Partint de Genguis Khan es pot intentar cercar algunes comparacions històriques.
Si l’opinió pública no en diu res, ni tampoc, ni tan sols, aixequen el dit les forces –polítiques o no– que tinguin un mil·ligram de sentit de la modernitat, de la juridicitat i de l’interès públic, serà per exiliar-se. A més, és de bojos que tot això no generi un llarg debat parlamentari, mentre que s’obliden tots un informes de la Sindicatura de Comptes ja exposat aquí. Tot sembla surrealista.
Ara s’entén la frase principal d’una recent entrevista d’Artur Mas. “El món econòmic –digué– ha d’adaptar-se al canvi de mentalitat del país”. Si, parafrasejant a Lluís XIV, s’afegeix que ell es creu ser el país i que el seu full de ruta és anar enrere, com els crancs, tot resulta ser d’una claredat meridiana. Argumentar-ho amb l’informe d’Albert Raventós, sencer, damunt de la taula, seria un joc de criatures.
Trobar antecedents a aquesta manera d’obrar és ben fàcil: el Mèxic de l’antic PRI o el Perú de l’APRA de Raúl Haya de la Torre.
Paral·lelisme amb el Sant Pau
Per un altre costat, una font de la Sindicatura de Comptes va informar-me de que ja està acabat de redactar i pendent de ser difós un informe d’aquesta institució respecte a l’Hospital de Sant Pau, però que hi ha pressions per a que no sigui distribuït abans del 25 de novembre.
Sant Pau i l’HCB són dos temes molt relacionats. Sembla evident que Albert Raventós s’hauria inspirat en el model del Sant Pau, ara sotmès justificadament a consideració judicial. Allí estan separats el patrimoni i la gestió, com ara es vol fer al Clínic. En el Sant Pau el patrimoni és d’origen eclesial i en l’HCB és cent per cent públic, transferit per l’Estat a la Generalitat. En un moment en què el model del Sant Pau està justament qüestionat, la Generalitat el vol reproduir en l’HCB. La sopa era dolenta i estava resclosida? Doncs, dos plats.
Més respecte els Emirats del Golf Pèrsic
Una font de la Generalitat em diu: “Per entendre les claus de la immensa immoralitat que s’està cometent en el Clínic falten elements que només tenen Artur Mas, Jaume Aubia (personatge que marginat judicialment Josep Prat és l’home més potent i preocupant de tota la sanitat catalana), el director general de l’HCB, Josep Maria Piqué (que és un executor interessat, incapaç de concebre jugades a mil bandes, com Aubia), Higini Raventós i Albert Raventós (que no consta que siguin familiars) així com els consellers Mas-Collell i Ruiz.”
En efecte, es privatitza un centre públic molt deficitari i amb importants funcions socials, d’investigació i docents –que justifiquen multimilionaris ajuts públics– per privatitzar-lo i treure’n beneficis. Dit en altres termes, el Clínic passaria de ser una Vall d’Hebron per esdevenir una Quirón o una Corachan.
És clar, que en aplicació del concepte econòmic dels bens (o serveis) suplementaris, que la destrucció evident de la sanitat pública efectuada per Mas, amb més brutalitat i profunditat que enlloc de l’Estat, crea una demanda privada, que pot generar una més gran oferta també privada. Ara bé, en estar en plena crisi, aquesta demanda tampoc és tan gran com per capgirar-ho tot, ni són tan grans les possibilitats de creació d’oferta autòctona. Moltes persones senzillament es moriran o perdran qualitat de vida.
Mirant vers l’Emirat de Qatar
Durant una setmana he estat exposant aquesta evidència a fonts financeres (sobretot executius) d’aquí i de fora. Una d’elles estava al corrent d’un nou aspecte del tema. Consisteix en trobar no solament pacients entre potentats dels Emirats del Golf Pèrsic, tan visitats, i no pas com turista, per Jaume Aubia, sinó també aconseguir-hi capital.
En efecte, algú es pot imaginar, sense morir-se de riure, que Aubia, als seus seixanta anys, antic director general en un govern Aznar, i l’home més important de la “CDC dels negocis”, es pot posar a estudiar àrab per raons culturals, religioses o turístiques? Fugi, home, fugi.
La font em senyala, exactament i amb dades, l’emirat de Qatar, citant contactes i operacions sanitàries, fins i tot insòlites, ja efectuades per aquest ric Emirat a altres llocs d’Europa. Aquí tothom té en el cap l’expansionisme britànic del segle XIX o el nord-americà del XX. Però, proporcionalment, Qatar no queda darrera de ningú. Té una política multiforme i a llarg termini, amb molts aspectes inquietants.
La Catalunya desvalguda de Mas
Està clar que si un país sobrat de diners en vol controlar un altre de desconcertat, políticament dèbil, socialment fet pols i en mans d’una classe política corrupta i venal, no pot trobar una millor presa que la Catalunya de Mas. Ni potser un millor col·laborador necessari. Això de que una Catalunya independent seria el far del món és només un deliri. La realitat resultaria ser força més prosaica. Com exposà el millor escriptor albanès, Ismael Kadaré, els països petits sovint només poden escollir qui els envairà. I si tenen algú com Mas al davant, segurament ni això.
Mas parla de diguem-ne defensar-nos d’Espanya. Però qui ens defensarà d’ell? O de la seva falta de límits morals? O de la seva palesa ignorància de les infinites complexitats d’un món globalitzat, amb protagonistes canviants i més alerta que ell? Mas va començar la destrucció de la sanitat pública catalana posant-se descaradament al servei dels clans sanitaris de CDC. Però ara hi ha bocins molt grossos, com l’HCB, el segon hospital de Catalunya, després de la Vall d’Hebron.
Mas ha retallat tant que els seus clans autòctons beneficiaris no s’ho poden empassar sols. Josep Prat ho havia de tenir clar, per això era membre del consell d’administració de la gran multinacional sanitària USP. I què no dir del viatge de Mas i Mas-Collell als Estats Units, amb la finalitat primera i principal d’entrevistar-se amb la grandiosa Kayser Permanente, com va revelar aquest diari, però tapar la Generalitat?
Clans de poder sanitari
He citat els clans autòctons mil vegades i cada dia en trobo més: la família Sumarroca, Feliu Sucarrats, Ramón Bagó, Higini Raventós, amb les actuacions especials cabdals de Jaume Aubia. Però també les baixes, cal desitjar que definitives, de Josep Prat i de Carles Manté, per imperatiu judicial, sigui dit amb un polsim d’“animus iocandi”, en vernacle argòtic conyeta. Per tant, finalment, es veu una administració de justícia estatal, mentre que l’oficina administrativa de la Generalitat dita emfàticament “Antifrau” s’ho està pensant.
Per cert, que quan vaig destapar, del tot en solitari, l’encara incommensurable escàndol Innova, Artur Mas digué, en seu parlamentària, que la citada oficina de la seva Generalitat començaria a investigar-ho. Ai, President Mas, President Mas, això de tirar pilotes fora no queda bé. Ell ho sabia i si no ho hagués sabut seria encara pitjor. Cal recordar a un President incomparablement millor que Mas, Abraham Lincoln: “Tu pots enganyar a tothom durant algun temps, o bé a alguna gent tot el temps, però no pots enganyar a tothom tot el temps”. Amén.
El passat d’Albert Raventós
Finalment, els tradicionals afegitons personals. S’escauen respecte a CDC que fa uns anys va fer un congrés amb el lema “Per CDC el que és important són les persones”. Admetem-ho respecte a Albert Raventós, pare jurídic, sempre segons fonts de la Generalitat de la reevolució copernicana i aparentment clànica que està al caure damunt de l’HCB.
El diari El País de l’u de maig del 2003 informava que el llavors president del PSC i cap de l’oposició Pasqual Maragall afirmava: “Alguna cosa pot sortir en el terreny l’assessoria jurídica de la Generalitat”, que llavors dirigia Albert Raventós.
El futur President Maragall parlava de que el Govern “s’ha dedicat a manipular enquestes i a fer una interpretació molt curiosa de les regulacions en matèria de llicències i freqüències de ràdio i televisió”. Ai caram, el de les llicències és un gran tema que del que crec, fonamentadament, si gratéssim trobarien a Jordi Pujol Ferrusola i a un despatx a l’inici del carrer barceloní de Ganduxer.
Mas defensant Raventós ja el 2003
La mateixa informació d’El País afirmava que “el gabinet jurídic (de la Generalitat) s’ha convertit en un polvorí, tant pel procés d’ampliació de places, com per la reorganització interna que prepara el seu director, Albert Raventós, amb el suport de l’executiu”.
El 24 de juny del 2003, el mateix diari informava de que la gestió d’Albert Raventós “s’ha enfrontat simultàniament al Parlament –tots els grups, excepte CiU, reclamaven la seva dimissió– a amplis sectors professionals del propi gabinet jurídic i a alts càrrecs de diversos departaments de l’Executiu català”. En el mateix diari, el llavors conseller en cap Artur Mas elogiava a Albert Raventós dient: “El que podia fer ja ho ha i ho ha fet molt bé”. Segur que ara pensa el mateix, coincidint amb Aubia, l’altre Raventós (Higini), Pomés i “tutti quanti”.
A més, Mas i tots els seus es poden sentir emparats per les CCOO del Clínic. Un dels seus dirigents, Sergio Hurtado Abad, em va dedicar fa pocs dies l’atac més vil que he patit en la meva llarga vida professional. Em va acusar d’haver-me inventat una entrevista, afirmació grollerament, palesament i ja demostradament falsa. Objectivament, no podia ser gens fortuït. Pobre Clínic, víctima de pretesos sindicalistes, que acompanyen la seva confusa o maligna actitud amb clams ideològics retòrics. Poden amagar altres tipus de pràctiques. Mas fa el mateix amb la immanent invocació de l’estatisme, mentre fa el que fa.
El Clínic està massa prop, o massa dins, de clans de poder, on hi costa trobar-hi escrúpols. Tanmateix, està bé que tothom es retrati, inclòs un sindicat (CCOO) que, en callar, assumeix una repugnant injúria efectuada públicament per un seu dirigent. Quina tropa i quants beneficiaris d’uns esquemes sanitaris de conxorxa generalitzada. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: les passes del govern de CiU cap a la privatització de l’Hospital Clínic. Artur Mas ja té redactat el decret
|
|
per Aturem-ho! |
30 oct 2012
|
Això s'ha d'aturar des del carrer com es pugui, però ens fa falta també donar veu a les lluites socials a les institucions!
Nosa no faran! Voteu CUP! |
|
Re: les passes del govern de CiU cap a la privatització de l’Hospital Clínic. Artur Mas ja té redactat el decret
|
|
per no voteu!!! |
30 oct 2012
|
|
estem fartes de com les cup utilitzen indymedia per a fer propaganda electoral, indymedia no es vostra llestos, prou propaganda electoral a indymedia. |
|
un xistet
|
|
per Jean Paul Gabilondo |
30 oct 2012
|
Un xistet sobre el tema que va sortir a La Directa l'altre dia:
http://blogs.aravalles.cat/roger-pelaez-i-vinyes/blog/1414/metode-segur- |
|
|
