Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: educació i societat
eleccions 25n, votar o abstencio?
per caracremada	19 oct 2012
un analisis desde el alt llobregat, sobra el nacionalisme, independesntisme i anarquisme.
Capolat-Berga, 11 de setembre de 2012 Berga està literalment coberta d’estelades. Van començar alguns habitatges i xalets i ara realment la presència d’aquest símbol és molt important, incloent- hi l’Ajuntament de Berga i el campanar de l’església de Sant Francesc. Aquest procés monocolor que ha passat a Berga ha estat similar a molts altres pobles i ciutats de Catalunya. Amb molta menys intensitat a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Aquesta embranzida, s’entén a partir de tres factors importants: 1.L’aposta decidida, des de ja fa uns anys, d’alguns sectors importants de la burgesia més liberal en favor de la creació d’un estat català. Fins llavors la burgesia mai no havia apostat per l’estat català. Això ha suposat tenir grans mitjans d’informació a favor, poders a favor, diners a favor i, finalment, la creació d’un estat d’opinió general favorable, esdevenint un discurs dominant. 2. El tipus de «militància»: cap ni una, només es demana un estat d’opinió o penjar una bandera o sortir al carrer un cop l’any a molt estirar. És busca només el vot. És un moviment que està d’acord amb la democràcia actual. Tot molt d’acord amb la «participació» que demanen les noves xarxes socials, la societat de l’espectacle, la democràcia delegativa i tramposa on ens fan viure. Ser «independentista » apostant per un nou estat català és com ser del Barça, només cal «ser-ho». 3.L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i tot aquest fenomen és totalment acrític amb el poder i la mostra més clara que es tracta d’un nacionalisme clàssic envernissat: no és només burgès sinó que és marcadament liberal i indiscutiblement interclassista. Pretenen aprofitar la crisi, que no afecta precisament als burgesos, per mirar de presentar-la en clau nacional i no de classe, per bèstia que sembli. De què va el nacionalisme? Arrel la industrialització de finals del segle XVII, les transformacions econòmiques van obrir les portes a un canvi de mentalitat en les persones, trencant amb les jerarquies político-socials de l’antic règim. La burgesia —nova classe socio-econòmica dominant— s’assegurava la gestió del territori i de la societat amb la consolidació i el control de l’estat modern i la política. Tot plegat va necessitar d’una justificació que arrelés fàcilment entre les classes populars: la nació. Aquest nou dogma convergia amb els sentiments comunitaris i tradicionals dels diferents pobles però combatia la nova esperança en l’individu retornant-lo al misticisme del bé suprem, heretant així la vella ètica heterònoma religiosa. La nació naixia de les llegendes, ja fossin de reis, herois patriarcals o altres directament impregnats de la filosofia de l’antic règim; o de mites revolucionaris portadors de valors més propers al nou món que semblava néixer. Va representar una idea on totes les persones havien d’integrarse, on s’hi havia de trobar el benestar, deixant de banda l’evident antagonisme i dominació entre classes socials. Però el més important és que es va imposar per tal de combatre les ideologies de solidaritat horitzontal, de suport mutu, d’internacionalisme i d’organització de la classe treballadora, la força de les quals sempre ha fet que aquells i aquelles que controlen la societat —políticament, econòmicament i moralment— tinguin por de perdre el seu estatus i els seus privilegis. Els nacionalismes —a l’igual que les guerres santes— només ha portat el menyspreu i l’odi entre els pobles i les persones, la dominació, els imperialismes, les colonitzacions, les guerres, els totalitarismes, els racismes i les xenofòbies. Són el triomf de les classes dominants sobre la resta. La campanya nacional actual n’és la millor prova: un bombardeig i una manipulació constant per tal que oblidem la difícil situació anomenada crisi i que només serveix per mantenir els privilegis dels polítics i dels grans empresaris, per augmentar la repressió policial, etc., mentre que la majoria de la població som cada vegada més precàries. Els beneficis de la crisi En cinc anys, des de l’anunci de la crisi, s’han perdut 500.000 llocs de treball a Catalunya (15 % de l’ocupació total); una de cada quatre persones són pobres. Reformes laborals esclavitzadores, retallades que només al 2011 van ser de 5.000 milions d’euros en despesa social. Això sí, hi ha hagut un augment constant del número d’efectius policials, el famós rescat als bancs i cap retallada ni pels polítics, ni pels grans empresaris. Les mobilitzacions, les vagues i les protestes per lluitar contra aquesta situació han estat poca cosa, especialment al Berguedà. Els mitjans de comunicació han col·laborat en tot plegat. Les dades sobre com les condicions de vida de la població s’han endurit, han estat llençades sense més, en missatges plans i insensibles, estadístiques que semblen reflectir una realitat freda i llunyana. Es parla prioritàriament de les dades econòmiques del país, de l’estat, de la nació, deixant de banda les dades econòmiques ben limitades de la majoria de la societat, perquè per la nació les persones són secundàries. És potser que tot aquest circ nacional-independentista és perquè volen desviar les nostres prioritats? El senyor Mas i la resta volen passar de ser el motiu de la nostra desgràcia a ser les elits glorioses de la conquesta nacional. Una farsa! Es que potser tot aquest circ nacionalindependentista és perquè volen desviar les nostres prioritats? La precarietat i la inestabilitat de les persones, la incertesa per sobreviure i pel futur, aquestes inseguretats i aquestes pors són el terreny idoni per revifar sentiments com la solidaritat. Però quina solidaritat? El descontent social ha crescut, la incipient radicalització de la gent i la joventut i les ganes de lluitar contra la imposició de la crisi, és evident en les últimes lluites i vagues (15M, vagues generals, etc.). Davant del possible creixement de la solidaritat de classe, els sectors conservadors i dominants necessiten una «alternativa» per assegurar el seu domini: la solidaritat nacional està sent imposada com a tema de primer ordre. L’ANC i les seves estelades dominen l’espai públic i fan i animen a l’agermanament de polítics, d’ajuntaments, de societat civil i d’empreses. Els mitjans de comunicació prioritzen el tema i manipulen fent propaganda de mobilitzacions com la manifestació de l’11 de setembre. Siguem catalanes i catalans i així, acabem creient-nos missatges com que sortir de la crisi ho farem entre totes, com si totes fóssim iguals de culpables o la nostra situació fos la mateixa. Per què qüestionem que sigui independentisme? La majoria parla d’independentisme quan es refereix a nacionalisme. Bàsicament perquè només fan una exaltació de la nació catalana tot demanant un estat propi. Un estat és l’eina de coerció per excel·lència de la qual penja la policia, els militars, les presons i que garanteix la injustícia i el privilegi. D’altra banda, tampoc qüestionen el capitalisme ni tota l’explotació i les dependències que genera. Volen el que ja tenen però amb diferent color i amb un major accés al pastis per part d’una nova burgesia Molts models antiautoritaris sí que volen la independència. D’arrel. Des de l’individu fins al grup lliurament constituït. De baix cap a d’alt. Del poble o ciutat a les estructures temporals que calgui muntar per a cada funció. El sistema és totalment diferent. Per això qüestionem que el discurs que ens envolta sigui independentista, és nacionalista, simplement. Volen ser com espanyols o francesos. Volen el que ja tenen però amb diferent color i amb un major accés al pastis per part d’una nova burgesia. Què passarà? I nosaltres les anarquistes? No ho sabem. Però l’estat no renunciarà al control de la Generalitat. No cedirà poder. I la via democràtica és via morta per aconseguir qualsevol canvi. Per tant, no passarà res. Bé sí, els de sempre jugaran a negociar més poder i diners de l’estat, en clau de classe, al més vell estil regionalista. I en cas d’aconseguir un estat —cosa complicada— per la classe treballadora canviaria ben poca cosa ja que manaran els que ens manen, els que en retallen. Sigui com sigui, això d’anar de la mà del patró no és la nostra lluita. Com a anarquistes, considerem prioritari recuperar una cultura realment popular, que no veneri cap jerarquia i que permeti barrejar la tradició amb el debat, el posar en dubte segons quines pràctiques així com continuar amb d’altres de tradicionals i reinventar de noves. Com a anarquistes, no podem veure les fronteres i limitacions de les nacions, només podem desitjar dinamisme, lliure circulació de persones i d’idees i, en definitiva, intercanvis lliures entre cultures lliures. No creiem per tant que ens hàgim d’afegir al carro ni oposar-nos-hi, però sí que cal fer un anàlisi crític per saber què passa. Nosaltres estarem on estem: en lluita per la justícia social i en contra de l’autoritat i l’explotació, vingui d’on vingui.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more