|
|
|
|
|
Un patriota Vs. Un apàtrida (i 2)
|
|
per anat de l'olla perillós
Correu-e: jconc ARROBA tinet.cat (verificat) |
05 oct 2012
|
|
Rescato aquest "toma - i -daca" epistolar entre un indepe,Miquel Folquer i un llibertari, Ignasi de Llorens, aparegut (ambdós escrits) en el número 135 de la revista "Estel Negre" de l'Ateneu amllorquí del mateix nom, ja fa uns anys. |
Rescato aquest "toma - i -daca" epistolar entre un indepe,Miquel Folquer i un llibertari, Ignasi de Llorens, aparegut (ambdós escrits) en el número 135 de la revista "Estel Negre" de l'Ateneu amllorquí del mateix nom, ja fa uns anys. En la cojuntura actual i, més concretament, en el context d'aquesta web en què els independentistes acostumen a recórrer gairebé sempre als mateixos arguments, crec què pot ser enriquidor per a uns i altres. Cadascú què tregui les seves conclusions, no és amb afany de persuadir a ningú què penjo això, però, en el meu cas, m'identifico plenament amb els arguments apàtrides de de Llorens qui expressa amb d'altres paraules, amb més claredat, contundència i bon verb moltes de les coses què jo he exposat ací reiteradament de manera més enrevesada, éssent titllat, sí o sí d'"espanyolista" (vés quins pebrots!)...
NACIONALISTES? NO, GRÀCIES!
Benvolgut Subcomandante Flaquer,
Li agraeixo que eviti, maldament a vegades amb poca fortuna, els atacs ad
hominem, de la mateixa manera que li quedo reconegut, i ho dic sense ironies, que s’hagi pres tantes molèsties a cercar punts de debats per intentar precisar la seva postura i per criticar la meva. Per acabar amb els affaires personals, li faig l’observació que sóc cap «filòsof», ni amb cometes ni sense, com tampoc no sóc cambrer. Em limito, amb poca traça i gràcia, a fer classes de filosofia i a servir copes, tot plegat coses molt diferents. Tal vegada un futur nacionalista ofès per mi citi alguna altra
dedicació meva, com la que més em complau: ser pianista en un bordell; però de moment estic sense plaça, és clar que com a «bufó en la cort dels porcs» qualsevol dia d’aquests m’accepten. Els en tindré informats. En tot cas espero que ningú no m’acusi d’ociós. Estic d’acord amb vostè només en una
cosa: m’he d’explicar. Intentaré de fer-ho, el que passa és que així com vostè es pensava que el nacionalisme era compartit per tothom més o menys llibertari, jo suposava que la crítica des de l’anarquisme al nacionalisme basc o català ja s’entenia que comportava una crítica a tota forma de nacionalisme i/o patriotisme. Ja ho veu, els dos ens equivocàvem.
Algunes precisions cenetistes Sobre el pretès caràcter nacionalista espanyolista que vostè, i tants d’altres nacionalistes, atribueix a la CNT, voldria fer algunes observacions. Sembla ser que quan en 1910 es va voler legalitzar el nou sindicat creat a Barcelona amb la participació de molts i diversos sindicats i agrupacions obreres d’arreu l’Estat espanyol, la primera intenció era donar-li el nom de Confederació General del Treball, doncs s’assumia el sindicalisme revolucionari de la CGT francesa, però a causa de l’existència d’unes lleis que aleshores exigien per a la legalització la referència a la nació, es va optar per dir-li Nacional al nou sindicat. De totes maneres el moviment llibertari mai no va estar content amb aquesta denominació, que no s’adeia amb el seu caràcter internacionalista, i amb certa conya es deia que, de fet, les sigles volien dir: «Company No Treballis», la millor denominació possible d’un sindicat, no li sembla? Perquè, què em diu de la «T» de Treball? Consagra la maledicció bíblica del treball, que ja per etimologia indica l’instrument per infligir martiri als esclaus. I fins i tot la «C» de Confederació sobra, perquè en rigor confederació no és un conjunt de federacions, com volem entendre-la, sinó una mena d’ens que implica una unió jerarquitzada i vertical que no lliga amb el fet llibertari. Si fins i tot les caixes d’estalvi estan confederades! Ja ho veu, no n’hi ha cap, de sigla, que no emprenyi en aquesta CNT a la qual, no obstant, no volem renunciar per qüestions ja èpiques. Poc després de la mort de Franco, en tornar a legalitzar-se el sindicat llibertari es va obrir de bell nou el debat de les sigles, i recordo que es va arribar a proposar que la «N» signifiqués Natural, així, com si fos un iogurt, però és que llavors la cosa tampoc
no millorava. Natural del Treball, quin disbarat! El treball quedava legitimat com quelcom innat, natural, determinat per ordre biològic, ocultant doncs la veritat del seu origen, la invenció sinistra que és i que té com a finalitat sotmetre els éssers humans i prendre’ls la vida; just al contrari del que busca l’anarcosindicalisme, que, en paraules de Salvador Seguí, el noi del sucre, és no lluitar «per una pesseta de més
o per una hora de menys, sinó ensenyar com és pot defensar la vida».
Fixi’s que la FAI ja va evitar fer referència nacional amb aquesta «I» que indicava Ibèrica i alhora permetia incloure les terres lusitanes. Aquesta «I» es va mantenir també en la posterior organització, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). És clar que, per algun possible i no desitjable celta corto, o per algun reivindicador del fet diferencial
d’Atapuerca, la «I» resulti ibericista... De fet el comitè de representació de la FAI es deia Comitè Peninsular, però, valga’m Déu!,sense amb això voler menystenir els pobles insulars... A vostè també li molesta que la CNT
estigui organitzada en regionals, i veu en això un tret espanyolista. Doncs és just al contrari. No es tracta d’aquell regionalisme polític de les forces conservadores, sinó d’aquell que fa referència al caire internacionalista del moviment llibertari, que no admet nacions ni pàtries per a dividir els humans i fer-los masses fanatitzades pels lligams sentimentals d’adscripció a la terra, com volen tots els estatistes que en aquest món són; un regionalisme que apel·la a la voluntat d’internacionalisme originària del socialisme entès en termes genèrics com el moviment anticapitalista que es va engegar al segle XIX. Ben palesa va quedar aquesta característica antinacionalista del moviment obrer i socialista en la creació de la Primera Internacional. Justament aquest fet era dels pocs compartits per totes les forces socialistes. El mateix Marx va sempre desconsiderar el nacionalisme per entendre que era una construcció artificiosa creada i impulsada per la
burgesia a fi i efecte de sotmetre els treballadors a unes arrels que els lliguessin, per això serveixen les arrels, i impedir-los de reconèixerse per damunt d’elles en valors universals com el de la igualtat. I vés per on, valga’m Déu!, amb la creació de la Segona Internacional,tot això va començar a fer figa, i els partits socialistes es feren nacionals i van acabar apuntant-se a la defensa de les nacions dels seus patrons en la Primera Guerra Mundial. Ser alemany era més important que ser socialista, obrer o simplement ésser humà. Aquella guerra nacionalista i capitalista va acabar d’enfonsar l’internacionalisme. Els anarquistes d’aleshores i les restes del naufragi socialista internacionalista van anar a les presons o els van enviar forçats a combatre a primera línia de batalla a fi i efecte que els obrers francesos matessin obrers alemanys. La Primera Internacional estava organitzada en regions, no en nacions, i la CNT manté encara aquesta denominació amb molta honra i coherència
Els «botxins de la revolució» S’entreté vostè a citar casos de col·laboració entre els nacionalistes i els llibertaris. Cita Francesc Layret, i podria citar també al mateix Lluís Companys, que va fer d’advocat de cenetistes durant els anys del pistolerisme patronal i que va ser reclòs a La Mola de Maó en companyia dels llibertaris més destacats de l’època. Van ser molts els cenetistes que es van apuntar també a Esquerra Republicana de Catalunya; jo vaig tenir la sort de conèixer-ne alguns, però ara no em puc entretenir a comentar-ho. Voldria anar directe al gra i fer esment d’un error que comet vostè i que també va cometre el senyor Alcaraz en la seva carta. Assenyalen vostès que nacionalistes i llibertaris van
lluitar plegats contra l’Alzamiento Nacional de Franco i la seva bandera: «la bandera dels botxins de la República, la bandera dels botxins de la revolució llibertària, la bandera dels botxins de Catalunya». Doncs miri, quan Franco va guanyar la guerra, la revolució llibertària ja havia estat gairebé aniquilada, i no per ell, sinó per la contrarevolució interna que es va produir dins del cantó antifeixista, encapçalada pel Partit comunista i seguida per totes les forces nacionalistes i socialistes. El general comunista Lister va entrar a sac a les col·lectivitats d’Aragó per desfer les col·lectivitzacions i durant els fets de maig del 37 els nacionalistes catalans, el patriota Lluís Companys inclòs, es van posar del
costat de les barricades on es defensava la contrarevolució. No sembla que li importés gaire obrir una guerra dins de la guerra, cosa que només podia beneficiar Franco. Tots contra la revolució llibertària que majoritàriament estava fent el poble català. Només el POUM es va unir als revolucionaris, tots els altres preferiren tornar les fàbriques als seus veritables amos, elsburgesos, els veritables amos de la nació, és clar. I Franco fregant-se
les mans de goig. Perquè els estatistes s’entenen tots per raons d’Estat. Ni els comunistes ni els socialistes ni els nacionalistes catalans d’ERC van respectar la revolució popular llibertària, i tot posant en perill la guerra, van iniciar el cop contrarevolucionari. Malmesa va quedar la revolució, però els llibertaris van tenir el seny de no trencar el front comú antifranquista, tot i que sembla ser que «els botxins de la revolució» s’estimaven més arriscar la victòria en la guerra engegant les hostilitats armades contra la revolució, i posant en marxa les repressions brutals i
sinistres portades a terme pel Partit comunista amb el vistiplau de les forces institucionals de la Generalitat, que els deixava cometre, entre altres vileses, l’assassinat d’Andreu Nin, vés per on... Així que abans que Franco posés la bandera rojigualda a Barcelona, els nacionalistes catalans van fer onejar la senyera, les quatre tabarres, al costat de les barricades
on estaven els «botxins de la revolució llibertària», i a les presons on es va tornar a torturar. Aquella Catalunya a la qual va retre homenatge Orwell, va ser assassinada pels que enarboraven la senyera, i pels comunistes, molt respectuosos amb el fet nacional, sempre que els vagi bé i els convingui. Molts dels companys d’Orwell moriren sota les tortures a les presons de la Generalitat, on flamejava la quadribarrada.
Bakunin, passió revolucionària i contradicció: "Fins el present tota la història humana no haestat més que una immolació perpètua i sanguinària de milions de pobres éssers humans a una abstracció despietada qualsevol: Déu, Pàtria, Poder de l’Estat, Honor Nacional, Drets Històrics, Drets Jurídics, Llibertat Política, Bé Públic". M. A. Bakunin
Vostè fa molt bé a citar els textos on Bakunin defensa els conceptes de nació i d’autodeterminació, i podria fins i tot citar-ne els que fan referència a les pàtries. Seria més difícil trobar textos semblants en altres pensadors importants de l’anarquisme. Els llibertaris no som seguidors de persones. Jo no conec bakuninistes ni malatestians ni
kropotkinians, sinó anarquistes. I per tant les aportacions que es van fent al corpus teòric llibertari són per a ser discutides, no per a ser seguides acríticament. Certament Bakunin és una figura cabdal de l’anarquisme, però les seves contradiccions no tenen perquè ser les de l’anarquisme. Precisament es contradiria l’anarquisme si volgués dedicar-se a alliberar nacions, «una abstracció sanguinària en nom de la qual s’han
immolat els pobres éssers humans». Es tracta d’alliberar éssers humans de les abstraccions i categories que impedeixen el lliure desenvolupament i no de lligar-los o relligar-los amb les seves suposades pròpies arrels, condemnar-los a identitats deterministes. La «gràcia» de Bakunin és que va ser un home amb virtuts i amb defectes polítics colossals, guiat per la passió revolucionària. Per tal de fer la revolució era capaç d’aliarse amb qualsevol. De fet, abans de fomentar la proposta política llibertària, cosa que farà els seus darrers deu anys de vida, va impulsar revoltes contra el tsarisme i l’Imperi austrohongarès, es va apuntar al panslavisme, a la maçoneria i on convingués. Però les cites que vostè fa són oportunes. Per a Bakunin, influït per nacionalistes com Mazzini i Garibaldi, la nació i la pàtria eren un sentiment natural que els Estats volien apropiar-se per al seu profit i utilitzar-lo per sotmetre els pobles. Es podia, doncs, segons Bakunin, alliberar les nacions dels Estats. Però al mateix temps Bakunin també va fonamentar les possibilitats de transcendir l’ordre nacional per arribar a un àmbit superior i més important. S’ha de tenir en compte que va ser sempre un hegelià d’esquerres, i, per tant, la humanitat era tota ella un mateix subjecte. Sense humanitat universal no hi havia allò que els ideòlegs del romanticisme de primers del segle XIX deien esperit del poble. Va ser Bakunin qui, corregint Rousseau, va dir que la llibertat no s’acaba
on comença la de l’altre, sinó que la d’altre n’és la condició de possibilitat de la meva. La humanitat és un tot universal que es reconeix en cada una de les parts. Aquelllema de l’anarquisme vuitcentista: «La
família, la humanitat; la pàtria, el món sencer», expressa també l’ideal bakuninista, tot i que Bakunin es troba en la contradicció de creure que la nació és un sentiment natural, és a dir, pur, innat en la vida dels humans. I aquest és un error com un cove, sobretot en un hegelià com ell. És natural tenir sentiments, però l’objecte on projectar aquests sentiments és un fet cultural, això és, una creació que depèn de la societat, de l’època, etc. La fabricació dels objectes on projectar els sentiments és una de les
tasques fonamentals dels discursos de dominació política, que volen arribar a fernos automatitzar i passar com a naturals i innats els seus propòsits. Precisament perquè les nacions no són naturals n’hi ha qui s’entossudeix tant a afirmar-ho. L’existència dels nacionalistes i patriotes demostra la no naturalitat de la nació i la pàtria. Si fossin naturals, ells ja no haurien d’existir. No vulgui saber quantes vegades ens fan sentir els himnes, de quants de llocs ens pengen les banderes, quant d’interès a fer-nos una identitat... Què poc natural ha de ser! El Bakunin que pel que fa a aquest tema m’interessa és aquell que, contra el nacionalisme que ell mateix defensava, sabia veure la necessitat de deixar-lo de banda i ens deia: «Hem de col·locar la justícia humana i universal per sobre de tots els interessos nacionals».
Un got, un tassó. Catalans i lacandons. Reprodueix vostè un argument que d’un temps ençà he vist esgrimir davant la meva perplexitat. Ara resulta que els catalans i els bascos són com els maputxes o els indis de la selva Lacandona, i vostè mateix fa la humorada —suposo— de dir-se subcomandante. Però home, no se m’enfadi si li dic que això és deliri, deliri i burla. Quan des del moviment llibertari fem costat i intentem de donar suport a la lluita d’aquests indis, o com se’ls vulgui dir, no és en defensa de la seva maputxitat, sinó per ajudar-los que gaudeixin de pous d’aigua potable, de medicaments bàsics..., per intentar evitar que siguin exterminats, perquè puguin viure, com a indis maputxes o com els doni la santa gana. Quan intentem d’ajudar un magribí que pugui guanyarse la vida entre nosaltres, no és perquè sigui magribí i musulmà, sinó perquè és un ésser humà i fins i tot tal vegada pot deixar de ser seguidor d’Al·là, fer-se ateu i enviar a fer punyetes la identitat magribina. Miri, només hi ha races pels que fan del color de la pell un fet diferencial i una identitat, sinó, no n’hi ha, de races, perquè la pell no ha de ser una frontera. De la
mateixa manera que només n’hi ha, de nacions, per a aquells que van a la recerca de les identitats pures furgant en la història tot buscant allò que aquesta no pot donar, identitats. Si alguna cosa ensenya la història és el comú. La història és el camp del que és contingent i aleatori, no pas el de la immaculada concepció de les ètnies. El projecte llibertari és aquell que vol viure lliurement entre iguals en un món sense fronteres, on no hi hagi estrangers. I, perquè és lliure, ha de ser òbviament plural. La pluralitat sempre és bona i s’ha d’afavorir com a expressió de vida. Els éssers humans
ens hem de reconèixer pels valors que defensem, per damunt dels determinismes racials, biològics o ètnics. Enfront de l’uniformisme de la globalització mercantil i autoritària no es pot posar un món d’identitats fixades per tradicions, gastronomies o biologismes, perquè és justament el contrari de la llibertat el fet de voler lligar els humans sota aquestes
làpides d’identitats fixes i fixades en la nit dels temps. La llibertat és un projecte obert protagonitzat per éssers no sotmesos ni llastrats, sinó que tenen la voluntat de construir-se ells mateixos partint del que han trobat, però no per sotmetre’s a allò que la natura i els temps han fet d’ells. La identitat és una làpida, i el nacionalisme és la religió dels Estats. Intentar de fer la comparació entre catalans i bascos, i els pobles condemnats a la mort, és un deliri anorèxic. Ja sap, com el d’aquelles noietes que pesen trenta quilos i es veuen grasses, però vostès a l’inrevés, tenen el gruix occidental del primer món i es veuen magres com esquelets. Ja poden anar amb compte, perquè l’anorèxia és un
ofuscament mental que duu a una pèrdua de sentit de la realitat i que sol
tenir un final d’autoimmolació.
El reduccionisme nacionalista. Vostè em diu espanyolista. Doncs, s’equivoca, jo sóc del Barça, i això sí que és una creu! Ara, si vostè es referia que sóc partidari de la nació espanyola, doncs, s’equivoca també, i s’equivoca perquè no té cap manera de saber-ho, ja que jo no recordo haver dit mai que sóc d’alguna nació; per tant, per què em diu espanyolista i no camerunista o emiratoarabista? Perquè si les nacions es poguessin escollir, jo podria ser surinamista. El que deu passar és que això no es deu poder escollir. I com que la llibertat serveix per escollir, resulta que pel que fa al nacionalisme no hi cap llibertat d’elecció. Si has nascut a Barcelona, com és el meu cas, doncs ets català, i si no ho vols ser, és que ets espanyol. Aquest és l’argument reduccionista. I si jo digués que tampoc vull ser espanyol, aleshores m’aplicarien aquell reduccionisme marxista
depurat per J. P. Sartre, el papa de les esquerres d’abans, segons el qual jo seria un espècimen objectivament espanyolista, ja que el no voler ser català impossibilita a un nascut a Barcelona a ser no espanyol. Sartre ho aplicava a les dretes i a les esquerres. Si criticaves el totalitarisme
soviètic, com va gosar de fer Albert Camus, volia dir que feies el joc a les dretes, al capitalisme, tot i que et declaressis llibertari, com feia Camus,objectivament eres partidari del Gran Capital. És clar, jo ja puc dir
que no vull ser espanyol, com puc dir missa, em faran el mateix cas: objectivament faig el joc a la nació enemiga. Per això vostè ha dit que jo era espanyolista! Entre els centenars de possibles nacions, jo era espanyolista, i ho ha dit sense consultar les meves preferències nacionalistes, que podrien abraçar aquests centenars de nacions.
Però no, vostè afirma que jo sóc espanyolista perquè no creu que jo tingui la potestat d’elegir nació, perquè la nació no es tria, és ella la que t’elegeix. Quina sort tenir coses que ens determinen tant i que no podem triar ni que cal pensar-hi! Ja tenim el sexe, la raça
i ara la nació. Maldament neguis i reneguis de les races objectivament ets negre quan has nascut amb pell fosca, i si no vol ser-ho, fas objectivament el joc als blancs. Els que han nascut a Viella i no volen ser aranesos, són
objectivament catalanistes, és clar. Per tant no serveix de res que jo li digui que no sóc espanyolista i que les nacions amb les seves senyeres, himnes, danses, atletes, i mapes pintats de coloraines em produeixen fàstic, no té cap importància, perquè jo, per a un nacionalista català o basc, sóc espanyolista. Doncs bé, vostès, els subcomandantes catalanistes, segueixin posant-se els passamuntanyes o les plomes, si tant els complau, que jo seré sempre per a vostès el rostre pàl·lid que des de la barra del bar on faig feina els servirà l’aigua de foc.
Ignasi de Llorens |
This work is in the public domain |
|
|
