|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
ja cal que, des de l’esquerra, ens comencem a espavilar
|
|
|
per Xavi Oca |
04 oct 2012
|
|
|
És l'hegemonia, estúpid!
Tot sistema econòmic, polític, social, etc genera uns suposats consensos que permeten la seva reproducció, la seva perllongació malgrat la constatació objectiva de les seves mancances. Aquests suposats consensos pràctics, així com les seves bases ideològiques i les seves expressions culturals constitueixen allò que Antonio Gramsci anomenà hegemonia.
L’autonomisme (i la seva variant pseudofederalista) ha estat la cultura política hegemònica que va permetre a l’Estat franquista espanyol reinventar-se i trobar una vàlvula d’escapament als conflictes nacionals latents en el seu si. Tret del que despectivament la cultura hegemònica qualifica com a quatre il·luminats, és a dir, tret d’una petita avantguarda, l’inconscient col·lectiu del nostre poble ha estat dominat els darrers 30 anys pel paradigma autonomista o federalista, per l’assimilació conscient o inconscient del paper subordinat, subaltern, del poble català respecte l’omnipresent i indestructible Estat espanyol. Conseqüentment, l’acció política ha tendit durant decennis a mirar de resoldre el conflicte a través de la reforma de l’Estat ocupant, a través del que anomenaven “l’encaix” entre la Nació catalana i l’Estat espanyol.
La realitat, però, és tossuda i aquell suposat sistema ideal d’estructuració de l’Estat, no només no ha resolt els conflictes nacionals, sinó que els ha agreujat; condició necessària per a la pèrdua de la seva hegemonia. La crisi econòmica o, més exactament, el procés de reestructuració capitalista i les seves conseqüències sobre la majoria de la població (les classes populars) han acabat de servir en safata al corrent fins fa ben poc minoritari, irrellevant, la possibilitat de trencar l’hegemonia autonomista i instaurar en el conscient i el subconscient col·lectius un nou paradigma: l’independentisme.
El canvi, però, no ha estat mecànic (mai no ho és). Al llarg dels darrers anys l’independentisme ha sabut organitzar el poble des de la base i mobilitzar-lo: primer amb les demostracions de la PDD, després amb les consultes sobiranistes i, finalment, amb la construcció de l’ANC i la dinamització de les marxes per la independència que han tingut el seu punt culminant el passat 11 de setembre. I, també amb una tasca sorda i constant de consciènciació i organització de diferents sectors socials, culturals, professionals, etc, que ha permès, en el moment adequat fer un salt definitiu.
Així, en una conjuntura de crisi sistèmica i amb eines d’intervenció i penetració social, hores d’ara l’independentisme ha esdevingut hegemònic pel que fa a la cultura política catalana (si més no, principatina). Val a dir que hegemònic no és sinònim de majoritari, i encara menys en termes electorals. Quan diem que l’independentisme ha esdevingut hegemònic indiquem que la independència, la ruptura i no la reforma, ha esdevingut el model polític de referència, allò que marca la centralitat i sobre el que cal posicionar-se, ja sigui per afavorir, combatre, matisar, complementar, enriquir, etc.
La meva preocupació com a independentista i com a persona d’esquerres és que, mentre l’independentisme esdevé hegemònic a nivell general, l’esquerra sigui incapaç de fer-ho, dins, precisament, d’aquest nou independentisme... I no serà pas per manca de condicions objectives:
a) Els diferents baròmetres d’opinió indiquen que el desplaçament a l’esquerra en l’eix social ha estat en els darrers quatre anys tant o més significatiu que el desplaçament vers l’independentisme en l’eix nacional. És a dir, la crisi i les polítiques liberals sí que han desvetllat consciències, i moltes.
b) Hi ha una important resposta popular a les polítiques de precarització laboral i desballestament del ja de per sí minse estat del benestar perpetrades pel govern de CiU, que ha tancat la porta de manera rotunda a qualsevol via alternativa d’entomar la situació econòmica i plantejar-ne una sortida que garantís uns mínims de justícia social, fiscal i econòmica.
c) L’independentisme ha estat defensat des dels anys 60 del segle XX fins fa literalment quatre dies, tan sols per organitzacions d’esquerres.
I no és una preocupació sectària o menor, ben al contrari: la independència tan sols serà possible si representa un projecte polític al servei dels interessos i necessitats de la majoria del nostre poble, si aconsegueix l’adhesió de bona part de les classes populars que vegin en ella la via per a la construcció d’una societat més justa, més lliure i més democràtica.
En aquest nou context, fins i tot alguns sectors de la fins ara esquerra sucursalista comencen a defensar la necessitat d’abraçar desacomplexadament el projecte d’independència per a omplir-lo, precisament, de contingut social. Aquesta és la bona notícia. L’altra cara de la moneda, però, són les mancances de part de l’esquerra independentista a l’hora d’entendre i afrontar la nova situació, precisament en un moment propici per al desplegament del projecte polític d’Unitat Popular.
Jo no combrego amb el paradigma que sembla obrir-se pas en els mèdia i que més o menys subtilment propugna una societat “on ens llevem ben d’hora, ben d’hora...” per a ser explotats laboralment a canvi de sous de misèria, o per fer cues a les oficines d’ocupació, o a les llistes d’espera dels serveis sanitaris, o a les portes d’una mútua privada, o per entrar en unes aules saturades que no puguin garantir la igualtat i la qualitat en l’accés a la cultura i la formació.
Seria un grau error i una irresponsabilitat històrica deixar el protagonisme del procés de ruptura en mans de la dreta; entre altres coses, perquè la història ens demostra com de fàcilment aquesta “oblida” o aparca, en nom del seny i la butxaca, les reivindicacions de llibertat.
Si volem una República Catalana (no pas una mena de Puerto Rico sota dominació borbònica) basada en els principis de radicalitat democràtica i justícia social, ja cal que, des de l’esquerra, ens comencem a espavilar. Cal que desterrem per sempre les actituds autocomplaents, que observem, escoltem, organitzem i mobilitzem el nostre poble, i ens adonem, per exemple, que les marxes per la independència de l’ANC, junt amb el “NO a la guerra”, han estat les dues màximes expressions d’autoorganització popular a Catalunya.
Cal que articulem sense més dilació un projecte polític inequívocament independentista, lligat a les diferents lluites i reivindicacions populars, un projecte amb voluntat representativa, i amb un programa diàfanament transformador.
Tan sols així podrem disputar l’hegemonia al corrent liberal que, de moment, pot semblar que ens duu un cert avantatge. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: ja cal que, des de l’esquerra, ens comencem a espavilar
|
|
per anc?? |
04 oct 2012
|
|
home, per començar anomenat moviment popular a uns que convoquen un panegíric a la plaça sant jaume de Mas "el batallador a madrit", el president de les retallades, invalida quasi la resta. L'ANC és, desgraciadament, un instrument de ciu per aconseguir l'hegemonia política, en siguin o no conscients els que hi participen... |
|
Re: ja cal que, des de l’esquerra, ens comencem a espavilar
|
|
per Perfidia i Retorica = Falsetat |
04 oct 2012
|
Xavi Oca, ius literalment: "L’autonomisme (i la seva variant pseudofederalista) ha estat la cultura política hegemònica que va permetre a l’Estat franquista espanyol reinventar-se i trobar una vàlvula d’escapament als conflictes nacionals latents en el seu si. "
AIXO ES MENTIDA
Et recordo que l'autonomisme hegemonic de 'Llibertat, Amnistia i Estatu d'AUTONOMIA' fou el mantra sagrat que aplegava convergents, sociates i suqueros a uns moments (1976) en que es podia trencar la pseudodemocracia neofranquista i assolir una democracia mes o menys europea: judicis pels criminals del regim, reparacio economica a les victimes, regeneracio social... pero amb l'amnistia i la autonomia el catalanistes 'ja en tenien prou', arreconaren als radicals revolucionaris, enfonçaren l'anarcosindicalisme, pactaren amb el bunker feixista maquillant-lo de democracia.
Avui passa quelcom semblant: el 'problema nazional' torna a ser la cortina de fum interclasista que ens allunya i ens divideix a l'hora de plantar cara al regim, un regim bastit gracies a 'la casa gran del la catalanitat'.
Alliberament Nazional? molt bé... i 'llibertat religiosa' també!
Pero no oblidem que aquest alliberament i aquesta 'llibertat' son l'antitesi de l'alliberament i de la llibertat.
Perque aquest alliberament nacional vol dir 'canviar d'amos' perque tot segueixi igual (el capitalisme no te patries) i la 'llibertat religiosa' és la capacitat d'enverinar les mens dels joves amb merdes i supersticions. |
|
Re: ja cal que, des de l’esquerra, ens comencem a espavilar
|
|
per tengui |
04 oct 2012
|
Aquest text dels aspirants a poltrona del MDT ja va ser penjat fa ben poc:
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/454437/index.php
A mi m'agrada força més aquest altre, també des de Sabadell, d'Oriol Sorolla, militant de la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i la Crisi. També fa servir la noció d'hegemonia en sentit gramscià per arribar a tota una altra conclusió:
Ens passa sovint, i suposo que forma part de la realitat viva i convulsa de la societat on vivim, però l’esquerra independentista i revolucionària, que des de fa molts anys representa l’avantguarda política del moviment d’emancipació nacional i social del nostre país, es veu de nou desbordada per uns esdeveniments, que no per esperats, no deixen d’aflorar d’una forma molt més accelerada i dràstica de la que havíem previst.
Tal i com va passar amb l’esclat i la multiplicació del moviment 15M, ens trobem davant d’un escenari en el que tenim una certa sensació de desbordament, de precipitació dels esdeveniments i d’haver de córrer darrera d’un enèsim últim tren. Ara, el de la independència. I és innegable que no podem restar impassibles davant d’aquesta acceleració, crec que històricament, i més en els darrers anys, hem sabut adaptar-nos amb habilitat i coherència als constants canvis polítics i socials, de la mateixa manera que crec, que en major o menor mesura nosaltres, amb la nostra acció i discurs, hem estat actrius principals de bona part dels avenços en l’aprofundiment de les contradiccions del sistema, tan en l’àmbit nacional com en el terreny social. I això per mi, ja és una victòria tenint en compte, no ja les nostres potencialitats, que són amplíssimes, sinó la nostra, encara, massa reduïda capacitat d’incidència tant mediàtica com política. La qüestió doncs, no és tant, repeteixo, que un esclat social ens desbordi momentàniament, sinó com articulem una estratègia capaç de tornar-nos a situar en l’eix central d’aquest esclat. I per fer-ho, tenim les organitzacions, les persones, el discurs i la lluita diària i tenaç que hem anat construint amb humilitat però amb fermesa al llarg d’aquests darrers anys. I si acceptem un cert consens en aquest sentit, quina ha de l’estratègia de l’esquerra independentista i anticapitalista davant d’un clam social per la independència que al Principat sembla cada cop més majoritari?
Crec que no ha de ser altra que la d’incidir en l’abismal contradicció que suposa l’aposta de l’Assemblea Nacional Catalana d’articular un moviment “transversal” i interclassista per aconseguir aquesta suposada independència principatina dins del marc de la Unió Europea, en un moment en que la necessitat d’aprofundiment en la dinàmica de la lluita de classes és més necessària que mai. En un moment en que l’ofensiva capitalista contra les classes populars i contra els mateixos països del sud d’Europa condemnats a una nova forma de vassallatge per la nova dictadura dels mercats, demostra, tal com s’han encarregat de recordar-nos Endavant i el Seminari Taifa, que sense sobirania ni democràcia econòmica no hi ha independència, i, que per tant, tenir un estat propi, si no va acompanyat de la superació del capitalisme mitjançant la transformació social no és ni la nostra solució ni el nostre objectiu.
Però cal també anar més enllà i denunciar la perversitat de la cúpula de l’ANC en utilitzar una mobilització social massiva en pro de la independència per retornar la legitimitat perduda als partits del sistema i a la classe burgesa, i en especial a CiU, atorgant-los i encomanant-los explícitament el lideratge d’aquest suposat procés d’emancipació nacional. Davant d’aquesta traïció a la mobilització popular, ens cal senzillament continuar evidenciant la coherència de la nostra aposta per a que sigui l’autoorganització popular la que segueixi exercint el lideratge de la lluita per l’emancipació social i nacional, fer d’aquesta obvietat, de nou, un exemple.
Segurament, però, el repte més important que se’ns presenta en aquest escenari és trencar amb l’hegemonia discursiva d’un fals independentisme que la dreta ha disfressat de “transversal” i que innegablement guanya cada cop més adeptes a través del bombardeig continu d’una apologia de la confrontació entre pobles des d’una perversa argumentació econòmica i identitària que es palesa amb l’ “Espanya ens roba”. I és aquí on ens cal ser molt fermes i sortir dels nostres espais a combatre la batalla de les idees per dir que Espanya no ens roba. Que les treballadores de Vallecas no ens roben, que els camperols andalusos sense terra no ens roben, que els miners asturians no ens roben i que els centenars de famílies d’arreu de l’estat espanyol condemnades a la precarietat, l’atur i la misèria no ens roben. Ens roba el Capital a través de totes les seves fórmules d’explotació i exclusió, ens roba la classe burgesa espanyola, ens roba la dictadura financera europea i mundial, i, sobretot, ens roba la burgesia catalana, aquí i ara. Davant dels nostres nassos, eliminant els drets socials, privatitzant la sanitat, precaritzant l’educació, desposseïnt-nos del nostre treball i negant-nos el nostre dret a l’habitatge mentre ens condemnen a la misèria amb deutes milionaris de per vida.
Ens cal seguir esgrimint amb fermesa i vehemència la nostra certesa que defensar un poble és, per damunt de tot, defensar la justícia social i els drets col·lectius de la seva gent, i per tant, un canvi de model que garanteixi que la producció i distribució de la riquesa creada pel nostre treball estigui també al servei de les nostres necessitats. I ens cal fer-ho a cada debat, discussió i trinxera, per incorporar a aquestes noves companyes de viatge d’emancipació nacional a una emancipació social i integral que inexorablement passa per aguditzar la lluita de classes que estem lliurant. Com a esquerra independentista i anticapitalista tenim el repte de tornar a situar l’eix revolucionari a l’eix central de l’independentisme, aprofundint més que mai en la qüestió de classe per bastir una hegemonia amb les que encara no n’han adquirit la consciència. I tenim els espais, les organitzacions i les eines per fer-ho. Per subsanar definitivament l’odi de Gramsci a les indiferents, fent-les prendre partit. Convertint-les en ciutadanes i partisanes. Aquest, i cap altre, serà el nostre últim tren.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4041632/20120920/nostre-ultim-tren.html |
|
|
