|
|
|
|
|
Anàlisi :: @rtivisme |
|
Fronteras y límites mentales:Nación, Estado o comunidad humana
|
|
|
per blaah |
27 set 2012
|
|
|
El Estado, es decir, la organización de la división de los hombres entre gobernantes y súbditos, se ha apoyado siempre en la noción de territorio, que responde para los diferentes explotadores a la necesidad, a la vez, de fijar sus esclavos, sometidos, en un territorio determinado, y de marcar la distancia con los eventuales enemigos, haciéndoles saber que en tal zona, hombres, animales y plantas les pertenecen.
La idea nacional se apoya en los mitos engendrados por la sedentarización: mitos del país natal, del extranjero… mitos que limitan la visión del mundo, que la mutilan. El desarrollo de las relaciones mercantiles, determinando y además disolviendo las relaciones jerárquicas o comunitarias por las cuales se expresaban directamente la dependencia y/o cooperación entre los hombres, no ha cuestionado esta dependencia del territorio ya que la formación de los Estados nacionales, el mito de la patria, es el fruto directo del advenimiento del capitalismo. Recuperando a la vez los límites y las aspiraciones de las antiguas comunidades, el capitalismo valora no una comunidad real, sino la imagen de una comunidad que se manifiesta en el débil fetichismo de bandera y héroe nacional. El aumento de las relaciones impersonales entre los hombres se acompaña de la invención de una comunidad de destino enmascarando la división entre clases socialmente antagónicas, permitiendo una racionalización de la dominación del capitalismo, imponiendo a sus gestores, divididos por la competencia, una unidad correspondiente a los intereses superiores del Estado, guardián y gerente de la relación social general, protegiéndolo contra las influencias disolventes del mercado.
Si bien esta dominación capitalista se resguarda detrás de las fronteras, se apoya en un movimiento de mundialización de las relaciones mercantiles, sobre la tendencia imperialista de conquistar, unificar y, tan necesaria, de constituir mercados. La colonización, las guerras mundiales, el desarrollo de nuevos polos de acumulación, la constitución de nuevos estados nacionales, han sido etapas de este movimiento. En la época contemporánea, el intercambio uniformiza la vida a través del mundo y es el mismo tipo de alimentación, de urbanismo, enseñanza e información, lo que se encuentra por todos lados. El colorido local salvaguardado es un gancho comercial que participa en la generalización del intercambio. El nacionalismo, la xenofobia, por el contrario, se han desarrollado a medida que se degrada el conocimiento y enraizamiento del hombre en su entorno.
El comunismo es la ruptura con las viejas nociones de territorio, de patria, de nación, de Estado. Los problemas que deberá resolver serán mundiales y sólo podrán ser resueltos por una comunidad humana mundial que destruya totalmente las trabas nacionales e internacionales.
En ruptura con la “lógica del progreso”, la revolución comunista deberá asumir, sobre la base más amplia posible, la protección de la naturaleza y de aquellos que en ella viven. El comunismo no se instalará como el capitalismo por la imposición de una estructura social disgregando las comunidades tradicionales. Es seguro que las poblaciones implicadas y sus relaciones con el resto de la humanidad se transformarán, pero esta transformación no habrá de ser una destrucción de los hombres ni una negación de los valores comunitarios.
El comunismo introducirá una libertad desconocida hasta ahora: la de viajar por toda la superficie del planeta sin tenerse que justificar o presentar documentos, la de ir donde se quiera cuando se quiera y permanecer tanto tiempo como se quiera. Los hombres no estarán prisioneros detrás de las fronteras estatales, y de este modo se desvanecerán también las fronteras culturales y étnicas. La única colectividad en el comunismo será la comunidad humana, organizada sobre las bases igualitarias y comunitarias que tomarán, evidentemente, la forma de colectividades particulares, pero donde el hombre no tendrá la limitada visión actual dado que sabrá, de una parte, que las diferencias que puedan existir entre comunidades, no constituyen obstáculo a su contacto con el exterior dados los aspectos vitales de una misma humanidad, y, de otra, que puede a merced de sus necesidades y deseos incorporarse y participar con tal o cual comunidad sin que el origen de su nacimiento sea un obstáculo en su integración.
Escrito por La Insecurité Sociale. 1985. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Fronteras y límites mentales:Nación, Estado o comunidad humana
|
|
per Guillotine |
27 set 2012
|
|
Je, que l'internacionalisme es basi una relació individual entre persones-"ciudadanos de un lugar lamadoooo mundooooooo" i punt, només ho comparteixen els neoliberals, els anuncis comercials, "Ciudadanos-UPyD" varis i anarquistes-marxistes de nacions dominants (espanya, frança, etc.) |
|
Re: Fronteras y límites mentales:Nación, Estado o comunidad humana
|
|
per Guifré |
27 set 2012
|
No crec que s'hagi d'entrar a debatre aquestes coses. A la vegada, els indepes que fa anys que estem treballant per això també ens hem de situar en el nou marc social: la independència la portaran a terme els burgesos amb la societat civil catalana al darrere.
Per tant a nosaltres ens pertoca deixar de banda aquest punt i enfortir d'altres: la nació és el territori de cultura i parla catalana i, sobretot, el model social que volem.
La feina feta per assolir la independència han fet el seu fruit i si és un altre qui s'emporta el rèdit, a mi m'és bastant igual. A nosaltres ens toca treballar, i ara l'objectiu ha de ser la transformació social per mitjà d'un model social alternatiu propi de la nostra cultura i de la ideologia d'alliberament social, tant sigui llibertària o socialista, és a dir, de descendencia marxista. |
|
Re: Fronteras y límites mentales:Nación, Estado o comunidad humana
|
|
per karate kid |
27 set 2012
|
Com es nota que l'IMC BCN es al punt de mira de tot tipus de depredadors (per mirar de dominar-ho i posar-ho al servei d'una colla de suqueros-criptoconvergents com els dels comentaris de dalt, sobre tot 'guillotine').
Potser que s'haurien de llegir els estatuts globals de la xarxa Indymedia, que es poden resumir amb la frase 'Think global, act local'... i no al in-revés!! |
|
Re: Fronteras y límites mentales:Nación, Estado o comunidad humana
|
|
per xipo |
28 set 2012
|
ostres Gifré, si no debatim aquestes coses, quines vol que debatim, l'ultim Barça-Madrid, pot ser?
dius que l'independència la portarà a terme la burgesia i vosaltres l'anireu al darrere... fent el que us diguin que heu de fer...
i després dius que enfortirieu altres aspectes, i dius: la nació és el territori de cultura i parla catalana i, sobretot, el model social que volem. Es ha dir, exactament el que diu la burgesia. (De fet la nació és el marc i model social de la burgesia per excelència).
Per cert, es diu d'ascendència... |
|
Ídols i tribus
|
|
per mira |
30 set 2012
|
Ho va dir Francis Bacon ja fa uns quatre-cents anys, i és encara descaradament cert: «Els ídols de la Tribu tenen el seu fonament en la mateixa naturalesa humana, i en la tribu o raça dels homes...». En aquest final de segle i de mil·lenni, corre l’hàbit presumptuós d’ignorar els clàssics, de fer com si no haguessen existit tots aquells que des d’Homer fins a Karl Marx-Darwin s’han molestat a escriure raonablement i a pensar amb una certa coherència. I llavors passa que coses més velles que anar a peu semblen novetat escandalosa, moderníssima per a uns, inacceptable per a uns altres. Com, per exemple, que la major part dels judicis són prejudicis. Sobretot quan hom no ho sap.
Resulta, doncs, encara que no era això el que es proposava de mostrar Sir Francis, que tota la «raça dels homes» s’agrupa naturalment en alguna mena de tribus. I que d’aquest agrupament deriva un ús de la raó que no és ni de bon tros tan naturalment «racionalista» com volia i predicava el bon baró de Verulam: un ús fet de prejudicis, de manipulació de símbols, governat pels ídols. Per exemple —i això ja no entrava tampoc en les preocupacions de Bacon—, l’ús de prejudicis, símbols, ídols sobre la tribu mateixa, ídols com a expressió i definició de la tribu. I dels membres que la formen, per tant.
Dit això com a preàmbul potser innecessari, comence amb una primera afirmació genèrica a propòsit de tribus i de «naturalesa humana»: la necessitat de pertànyer a un grup bàsic d’identitat és universal. O dit amb expressió que no semble tan categòrica: que la gent, en aquest món (en l’altre potser serà diferent, qui sap), no en té prou de poder respondre a la pregunta: «¿vostè qui és?». Necessita poder contestar també a l’ altra pregunta: «¿vostè què és?». I això no en aquesta o aquella forma de societat o de cultura, sinó en totes.
Per començar, la posició de l’individu com a tal individu es fa ja en termes de grup. La idea del jo és atributiva, i l’única manera de dir «jo sóc», és dir «jo sóc alguna cosa». Allò d’afirmar «jo sóc el que sóc», només ho podia fer Jahvè tronant al Sinaí, i no sembla fàcil de generalitzar. La resta del personal han de dir «jo sóc x» o «un x»: sóc japonès, musulmà, sioux, militar o tortosí. És a dir, tinc algunes característiques que els altres no tenen. Compartides amb un grup del qual els altres no formen part. «Ser», en aquest sentit, és definir-se, marcar límits a la pertinença. Això és, quedar inclòs i quedar distingit.
Ara bé, tot això és un principi indispensable d’explicació, però no és prou. Perquè en aquella primera afirmació genèrica no volia ni elevar-me a algun principi etern de psicologia social, ni tampoc fer-hi referència a qualsevol grup, identitat o definició. Sinó a aquell grup bàsic d’identitat privilegiada, que marca amb més intensitat que els altres els límits de la pertinença, el camp de la fidelitat i les línies de la diferència i de l’enfrontament. Aquells límits davant dels quals els altres són percebuts com a secundaris.
Afirmar que existeix una necessitat de pertinença no equival a afirmar que —tal com passa amb tantes altres necessitats igualment «universals»— es trobe sempre satisfeta de manera pacífica, clara, permanent i plena. Ara bé, són justament els efectes de la carència d’una cosa els que mostren que la possessió d’aquesta cosa era necessària. I la història, l’etnologia descriptiva i la premsa periòdica en van plenes, d’aquests símptomes de «carència d’identitat». Una síndrome sovint repetida, feta de misèria moral, d’impotència, humiliació, alternança de ràbia cega i de muda passivitat, dissolució. Feta, com a mínim, de les diverses manifestacions de la tensió, l’angoixa i el conflicte. Cosa que, simplificant, pot passar en tres tipus de situacions:
a) Quan un marc bàsic de pertinença és destruït, i no és eficaçment substituït per un altre. Per exemple, quan ser aimarà, sirionó, fang o shongai deixa de ser prou —deixa de ser-ho tot, o de ser la cosa a tots els efectes més important i inclusiva—, però ser bolivià, brasiler, camerunès o alt-voltà és encara una cosa vaga i remota. En aquest cas, els individus ja assimilats a la nova identitat entren en un conflicte de fidelitats, ben conegut en tota l’Àfrica: ¿Què és més, què passa davant, la lleialtat als fang o la lleialtat al Camerun? Administració pública, exèrcit, organitzacions polítiques, són el camp permanent d’aquesta mena de fractures sense resoldre. L’altra gent, els encara no assimilats, es queden en l’aire, flotant com és el cas de bona part dels indis sud-americans, passivament absents de tota «peruanitat» o «bolivianitat».
b) Quan en un mateix marc els termes i factors de la definició són d’ordre o de nivell diferent: quan casta, color de la pell, condició social o credo religiós són més importants, com a criteri identificador, que pàtria de naixement, ciutadania o grup lingüístic, posem per cas. Fa poc més d’un segle, l’esclau negre a l’Amèrica del Nord només podia dir: «Jo sóc un esclau negre» (o només «un negre» o «un esclau», que eren una i la mateixa cosa, en general). Ara pot dir: «Jo sóc un ciutadà americà», simplement i amb una mica d’esforç encara. Però també pot dir «Jo sóc un americà negre». O dir doblement: «Jo sóc negre. I americà». Supose que s’entén, la diferència, els graus d’èmfasi, la possibilitat sempre existent i sovint durament experimentada, d’angoixa i de tensió. I per a un jueu nord-americà, ¿que és més, ser americà o ser jueu? Per als seus avis polonesos o russos, segur que era més important ser jueu —de fet, només eren jueus—. Per a ell, ara, probablement és més important ser americà. Però curiosament, a ningú no se li acudeix que puga haver-hi conflicte entre ser blanc i americà, o protestant i americà, segurament perquè els blancs protestants van «definir» el ser americà. La qüestió és, o més ben dit, el conflicte és possible, quan com en aquest cas color o religió poden marcar àmbits d’identitat-fidelitat diferents del que se suposa bàsic, tant si són potencialment divergents («nacionalisme negre», fidelitat a Israel) com si no ho són.
c) Quan hi ha superposició d’àmbits de pertinença del mateix ordre efectiu o potencial, que poden definir identitats inclusives o excloents mútuament. Nacionals, per exemple, i els exemples abunden: ¿hom és més canadenc que quebequès, més espanyol que basc, més belga que flamenc..., o viceversa? Viceversa o no, el conflicte és possible. És real, vaja.
¿Però la gent pot viure així, en estat d’incertesa, d’exigències de lleialtats oposades o mal encaixades, de des-integració o de simple buidor? Pot, efectivament. La gent pot viure així i de moltes maneres encara pitjors. Però no sembla que l’angoixa, l’esquinçament interior, la humiliació o la ignorància passiva siguen aspiracions positives dels individus o dels grups. Només en alguns casos, i només a força de racionalització permanent —i no sense possible o real incomoditat— pot funcionar una doble adscripció a «grups bàsics d’identitat»: els jueus que volen a consciència ser plenament jueus i plenament francesos o americans o alemanys, per exemple. De vegades, poden. De vegades, no. Ja ho diu l’Evangeli, un altre clàssic, que «hom no pot servir dos senyors», i té raó. Sobretot si els dos senyors són del mateix nivell i jerarquia, si poden exigir el mateix grau de lleialtat i devoció: la fidelitat i solidaritat nacionals només poden dirigir-se a una nació. Perquè si un senyor és més alt que un altre, acceptat i reconegut com a tal, no hi ha cas ni conflicte: tot regionalisme és per definició subordinat, i feliç de ser-ho.
Quan el conflicte està únicament entre ser «més» una cosa que una altra d’equivalent, només és això, un conflicte, que ja és molt. Amb resultats de tensió amb un mateix i amb els altres, d’incertesa davant l’eventual necessitat d’optar, de xocs possibles, d’una certa amenaça d’esquizofrènia (visible, per exemple, en moltes novel·les d’autors jueus americans). Però quan ser «més» va acompanyat de més ser, és a dir, d’una relació superior/inferior, afegiu-hi regularment degradació i misèria. Perquè necessitat de pertinença vol dir sempre necessitat de dignitat, i aquesta és la segona afirmació genèrica que faig. No és prou, doncs, ser negre, esclau o pària, ser indio a Lima o ser turc a Berlín. Només és prou ser quan indis, negres o turcs arriben a autodefinir-se positivament i amb orgull corn a tals: «La identitat ètnica fa referència bàsicament a l’orgull, en direcció afirmativa, o a la vergonya i a la degradació, en direcció negativa. Tot grup mira de crear-se un sentit d’humanitat, de dignitat, d’autorespecte i d’estatus adequat. Tot ésser humà odia la possibilitat de ser negligit, ignorat, menyspreat..., o, pitjor encara, activament degradat, ofès, rebaixat, infravalorat» (Vos-Romanucci, 387).
La pertinença, i per tant la dignitat, no són cap problema, quan es posseeixen de manera suficient, clara i segura. Passa com amb els diners i amb la salut: un excés pot dur a la descurança, o a la prepotència i a l’avassallament; un defecte, a l’angoixa obsessiva, o a ser arraconat i avassallat. La gent d’aquesta espècie som així, i no s’hi valen optimismes sobre la bondat natural: el pobre és menyspreat pel qui no ho és, el coix i el sord són objecte de burla brutal o dissimulada... , i més encara quan el pobre vol «ser tant» com el ric, o quan el coix intenta córrer com els qui tenen bones cames. I tal passa amb els pobles d’identitat prepotent, respecte als altres. Cosa que no és cap novetat, ni en general ni en algun cas concret que ens afecta. Ja escrivia Cristòfol Despuig al segle XVI que els castellans «volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpies en tant i les estrangeres en tan poc, que sembla que són ells sols vinguts del cel i que la resta dels hòmens és lo que ha eixit de la terra» (Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa). No sé si han canviat massa les coses. |
|
Breu memòria d’Espanya (epíleg prescindible)
|
|
per mira |
30 set 2012
|
ESPAÑA UNA
Al col·legi, quan jo tenia pocs anys —i era a València, no us penseu que era a Burgos—, em van fer aprendre de memòria uns versos a la bandera espanyola que encara recorde vivament:
Salve a ti, pabellón de Castilla,
pincelada de sangre y de sol.
Quien no doble ante ti la rodilla,
no merece llamarse español.
¡Amb quina feliç innocència els recitàvem, i amb quina segura tranquil·litat venia imprès als llibres! Era normal. Era natural. És normal i natural encara, i ho ha estat sempre. Per a la doctrina oficial, ferma i perenne, l’aparent dilema (o t’agenolles davant del símbol de Castilla, o no et correspon ser espanyol) no és tal dilema. No hi ha disjuntiva real, perquè Espanya és propietat històrica i intel·lectual de Castella. De Castella en sentit estricte, i més encara de Castella en sentit ampli. Però, curiosament, aquests darrers anys sembla que no està de moda parlar de Castella i dels castellans. Com si hom volgués oblidar la santa doctrina, encara que no els seus efectes i aplicacions. Perquè la doctrina és diàfana: a) Quant a la formació de la identitat nacional: «España es una cosa hecha por Castilla»; axioma, en efecte, del tot coherent amb la història: l’Estat Espanyol es va formar al segle XVIII com una pura expansió de l’Estat Castellà. Una «unió», mai no ha existit. b) Quant al caràcter o personalitat cultural de tal nació: «Ser español es estar acastellanado.» Ortega i Laín, amb aquestes famoses, rodones, perfectes, definicions, expressen en realitat una vella i extensa tradició.
No es tracta d’una dèria del pensament feixista, de la dreta regular ni del franquisme. Es tracta, torne a insistir, d’una tradició vella i extensa. Consolidada pels segles. Arrelada profundament en el «macizo de la raza», que és una altra definició clàssica de Castella. La cosa ja ve des de l’Edat Mitjana, quan els reis de Castella-Lleó es consideren continuadors de la legitimitat visigoda, i únics amb dret a dir-se reis d’Espanya (mai no se li podia acudir tal cosa a un rei català o portuguès: es consideraven com un rei d’Espanya, ¡no com el rei d’Espanya!). I ve des del segle XVI quan Nebrija afirmava que, així com els portuguesos són lusitani i els navarresos vascones, als castellans els correspon pròpiament el nom d’hispani (ho cita J. Beneyto en España. Meseta y litoral, un llibre de ben aprofitable lectura). Pocs anys més tard, el valencià Gaspar Escolano observa ja que el «vulga castellano» cau generalment en tal pràctica «llamando a sola Castilla España y sólo los castellanos españoles». Ja veieu si ve de lluny. La tradició és antiga i sòlida, la pretensió permanent, l’èxit notable. I no seré jo qui els el discutirà, l’èxit. Quant a la pretensió, ni vull entrar en detalls ni carregar de textos. Simplement constatar el fet de la identificació constant. Que és ja un fet, no una ideologia.
Espanya és el resultat d’una expansió-subordinació, no el resultat de cap suma. Mai no hi ha hagut un pacte entre nacions iguals, ni veig com puga haver-n’hi en el futur. Perquè la igualtat entre les parts components no pot ser reconeguda, mentre un dels àmbits d’identitat, una de les nacions, siga alhora una part i el tot. És molt simple: Espanya-Castella (l’Espanya acastellanada) no es reconeix a si mateixa com a nació diferent i igual a la nació basca o catalana: es reconeix només com a nació espanyola coincident amb l’Estat. És la nació sense nom propi de part, amb el mateix nom de la «suma». ¿Quina síntesi, pluralitat o acord pot haver-hi quan una de les parts defineix el tot, i es defineix com a tot?
O siga, que l’única Espanya que hi ha és aquesta «cosa hecha por Castilla». No n’hi ha d’altra. Que els valencians (o els catalans en general, o els bascos...) ens trobem bé dins d’aquesta cosa o que ens hi trobem malament, que la considerem pròpia o estranya, que ens hi acomodem de la millor manera possible, o que pensem a escapar-nos-en si podem..., tot això ja és una altra qüestió. Però España és aquesta «cosa hecha por Castilla», i no cap altra cosa. España ja està inventada. No es pot tornar a inventar. I aquell que s’hi sent identificat, ha de saber amb quina cosa s’identifica. O bé seguir caminant cap al miratge d’una Espanya-síntesi, una Espanya plural, una Espanya dels pobles, una nació de nacions i altres visions en el desert.
La disjuntiva no està entre ser espanyol a la manera castellana o ser espanyol «d’una altra manera». El dilema està entre ser espanyol de l’única manera definida i real —«estar acastellanado»— o acceptar modestament que un hom «no merece llamarse» tal cosa. I adoptar, amb digna modèstia, les actituds mentals i cíviques que de tal reconeixement es deriven. Aquesta és la qüestió, i no seguir cercant equilibris impossibles. La llengua espanyola, per cert, és molt expressiva per a les disjuntives hamletianes: que cada palo aguante su vela.
ESPAÑA GRANDE
A penes un país disposa d’una organització escolar, d’impremta i d’altres mitjans de difusió visual, el govern corresponent es llança a imprimir mapes en el cervell de les criatures i dels adults. El mapa, la figura i el contorn de les fronteres, és un element insubstituïble, preciós, en l’«educció nacional»: la figura de la nació és la forma de la seua substància, el perfil sagrat, eventualment ampliable, mai no reduïble. Per a l’individu adoctrinat —que amb els mitjans actuals són potencialment tots els individus—, la nació no és en primer lloc una societat, una col·lectivitat de persones: la nació és abans que cap altra cosa una superfície amb una forma. Una figura. Per a la qual cap retall no és imaginable, cap reducció de superfície, perquè no és acceptable una disminució de la pròpia substància nacional. Més d’un espanyol de doctrina es quedaria molt descansat si desaparegueren els bascos de la circulació (poden imaginar-se perfectament una Espanya sense bascos), però saltaria com un llamp a la menor insinuació de separació territorial, de «pèrdua» del territori basc: no poden imaginar-se una Espanya amb cinc o deu mil quilòmetres menys.
La por dels espanyols de doctrina a la reducció del mapa no ve solament d’haver estat educats en la grandeza. Aquesta por, més que por simple és terror a trobar-se disminuïts en el propi «ser» nacional: l’espanyol s’identifica, fa coincidir la propia identitat nacional, amb tot el mapa d’Espanya. Per tant, si una part d’aquest mapa se’n desprèn, si el mapa es redueix i canvia de forma, ¿què seria Espanya? Seria, en primer lloc, menor, i ser espanyol seria menys ser (ara, evidentment, ser espanyol és ser més i més ser que català o basc, i és un argument de fons ben usual contra els nacionalismes «perifèrics»); seria una identitat restringida, seria «perdre» una part del propi ser, etc. L’amputació intolerable, metàfora orgànica o corporal, apareix ben sovint en aquest context.
Però és que la reducció del mapa no seria, per a l’espanyol, únicament una qüestió de volum, de «quantitat nacional», d’identitat empetitida. És, més encara, una qüestió d’identitat incerta, potser inexistent, encara no imaginada. Vejam: un basc o un català, per poc adoctrinat que estiga, té clara en el cap la imatge, el mapa, de Catalunya o d’Euskadi... sense Espanya, és clar. Fins i tot hom pot tenir present el mapa de l’Euskadi complet, amb Navarra, Lapurdi i Sola; o el mapa dels Països Catalans, que fa un temps en circulaven molts. Però cap espanyol no té al cap, ni pensa tenir-lo ni voldria tenir-lo mai, el mapa d’Espanya sense Euskadi i Catalunya..., ¡menys encara sense Navarra, el País Valencià i Galícia!
I, tanmateix, els qui parlen de l’Espanya multinacional, de la nació de nacions, etc., haurien de tenir clara almenys i en primer lloc quina és aquella nació —¿la nació espanyola, o una nació espanyola?— que no és basca ni catalana (...ni gallega ni valenciana, si volem ser més rigorosos). Perquè, el mapa de l’España Grande, ja el sabem tots i ens inclou a tots de grat o per força. El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande...
Penseu una miqueta: ¿per què els polítics i els intel·lectuals espanyols ens acusen als altres de voler «alçar barreres», de pretendre «aïllar-nos», «tancar-nos» en el nostre àmbit menor, i altres pecats semblants? Perquè la frontera de l’estat marca per a ells l’àmbit d’identitat suprema, perquè consideren el nostre territori part del seu territori, la nostra identitat part de la seua identitat, perquè no poden entendre que puguem ser una altra cosa no inclosa ni subordinada, per coses així. Als portuguesos, no els fan aquestes acusacions: tenen dret a ser només portuguesos. Estan a l’altre costat de la ratlla. Els miren com un altre tot, no com a part. I jo només voldria que em mirassen com si fos portuguès. Entranyable germà ibèric, no cal dir-ho. Obertament disposat a tots els intercanvis i cooperacions. Però portuguès. |
|
|
