Un poble empoderat cap al trencament del règim

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/


Notícies :: altres temes
Un poble empoderat cap al trencament del règim
per llibertat.cat	25 set 2012
Per Jose Téllez, Artur Galve i Robert González, militants i simpatitzants de Revolta Global- Esquerra Anticapitalista. Publicat a revoltaglobal.cat el 16 de setembre de 2012.
Pocs dies després, i a falta de deixar refredar més l’ambient per fer una lectura més acurada, la manifestació viscuda el passat dimarts a Barcelona marca un abans i un després en la història del poble català. No només vam estar davant de la manifestació més gran de la història de Catalunya i d’Europa (estudis rigorosos com el del setmanari La Directa així ho demostren), sinó que es va recuperar la Diada Nacional de l’11 de setembre com a jornada de lluita i reivindicació nacional per a la majoria de la població i les entitats i organitzacions socials, deixant enrere la voluntat de governs i administracions de rebaixar-la a una pobre jornada folklòrica. Aquest 11S vam viure quelcom més important i va ser l’empoderament del poble català per damunt dels partits polítics, institucions i altres estaments. Sí, aquest cop el poble va marcar l’agenda i, va ser l’establishment qui va anar a remolc dels i les catalanes. Els pactes fiscals es van acovardir i els pactes de la transició van ser superats per un poble en moviment. Les claus de l’èxit L’explicació de l’èxit sense precedents d’aquesta nova fórmula del moviment independentista rau segurament en diversos factors, entre ells molts canvis polítics i socials que s’estan produint en els últims anys: – La manca de democràcia a l’Estat espanyol, on un Tribunal Constitucional il•legítim pretén dir al poble català que no és una nació i la crisi terminal del procés autonòmic i estatutari, en són la principal. Això, sumat a la corrupció política i judicial, els escàndols de la família borbònica, etc; estan produint una crisi de règim que fa trontollar les bases per les quals es va assentar la transició espanyola. – L’actual crisi econòmica marca també aquesta nova majoria independentista. Per una banda, la classe treballadora catalana està patint les seves pitjors conseqüències (tenim milers de catalans i catalanes condemnats a l’atur i la pobresa), fustigats per les polítiques de la Unió Europa, vehiculades pel govern espanyol i, sobretot, pel govern neoliberal català, que aprofita el context de crisi per desmantellar l’estat del benestar del qual té competències. Això està provocant una desafecció per la classe política que s’expressa mitjançant nous moviments socials com el 15M o contra les retallades. Les mobilitzacions socials dels últims anys han provocat un canvi de mentalitat a les classes populars del país, que han trencat les barreres del “allò possible” i imaginen ara un trencament del règim establert. Aquesta possibilitat ja no els provoca por sinó esperança. – Molts sectors de la burgesia catalana també estan virant a posicions més rupturistes cap al règim monàrquic espanyol. És el naixement de l’anomenat “independentisme econòmic”. Amb la crisi del deute i la voluntat recentralitzadora del govern espanyol, petits i grans empresaris catalans veuen que amb l’actual estat autonòmic no els hi surten els comptes. Això està arrossegant al principal partit de la burgesia catalana, CDC, a fer equilibris entre mantenir l’actual ‘status quo’ i arrencar un pedaç de sobirania fiscal al govern espanyol. La proposta del govern de CiU per desestancar la crisi oberta i expressada l’11S amb contundència és l’anomenat “pacte fiscal”. Objectiu, val a dir, més utòpic que aconseguir onejar una bandera catalana a la ONU. Tampoc s’explica l’èxit de la manifestació sense entendre l’ascens meteòric del moviment independentista durant els últims anys, ençà que comencés el fracassat procés estaturari. Els convocants de la marxa, l’Assemblea Nacional Catalana, tenen el seus antecedents en la Plataforma pel Dret de Decidir, que convocà les multitudinàries manifestacions de febrer de 2006 (contra el pacte estatutari entre Mas i Zapatero, saltant-se la sobirania del parlament, cal recordar) i del 10J de 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional (que passava de nou el ribot per un Estatut ja retallat), i en el procés de les més de 500 consultes sobiranistes que es van celebrar el 2010 i 2011, amb una participació de més d’un milió de catalanes i catalans. Es tracta d’un moviment unitari i transversal que presenta una pluralitat d’actors polítics, però on predomina l’anomenada societat civil, amb tota l’ambigüitat política que pot incloure aquest terme. No és un terreny estrany per l’esquerra anticapitalista, que ja ha demostrat en altres moviments com l’anti-guerra que pot defensar el seu propi missatge i la seva alternativa, treballant de forma honesta per la unitat dins, en aquest cas, d’un mínim comú denominador independentista. També cal apreciar que el moviment independentista que ara representa l’ANC ha sabut evolucionar i aprendre dels errors del passat. La seva diversitat social i política no ha estat un impediment perquè donés suport a reivindicacions socials i populars com el moviment #novullpagar (l’ANC va fer d’intermediari entre la campanya i les treballadores d’Abertis) o la passada vaga general contra la reforma laboral del 29S. És un moviment amb una àmplia implantació territorial i que no accepta donacions anònimes (cosa que impedeix que cap partit o poder fàctic es faci amb el control polític). Evidentment, com a moviment transversal que és, amaga moltes contradiccions que fan arrufar el nas a part de l’esquerra radical, tant l’anticapitalista com la independentista. Per exemple, l’ANC comparteix estratègia amb l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), de la qual molts ajuntaments de CiU hi formen part, i tenen com a president Vila d’Abadal, l’alcalde de Vic, militant d’Unió Democràtica de Catalunya i filo-racista. D’altra banda, la insistència d’alguns sectors de l’ANC en formar part de la UE obeeix a una estratègia ingènua de cercar reconeixement internacional a un futur procés de secessió, sense qüestionar-se l’actual crisi de sobirania que tenen els països del sud d’Europa (que li preguntin a Grècia, Itàlia, Portugal o al mateix estat espanyol!). Però el lema de la manifestació de l’ 11S –“Catalunya, nou estat d’Europa”– feia referència a una realitat geogràfica i no política i econòmica, fruit de l’equilibri i el consens entre les diferents sensibilitats que hi ha a l’interior de l’ANC, que compta amb històrics de l’independentisme revolucionari com Carles Castellanos o les germanes Blanca i Eva Serra. Aquestes contradiccions es compensen amb una realitat organitzativa prou àmplia i democràtica (amb multitud de comissions territorials i sectorials) i una potència mobilitzadora sense precedents en la història dels moviments socials catalans. A més, l’estratègia seguida fins ara per l’ANC (ampliació de la majoria social i mobilització popular) fuig dels fulls de ruta institucionalistes i essencialistes d’altres moviments independentistes del passat, convertint-lo en un moviment que reclama un dret democràtic fonamental. El conjunt de l’esquerra independentista ja té un profund debat sobre la participació o no a la ANC per tal de disputar l’hegemonia als sectors empresarials i als ajuntaments lligats a la dreta catalana. És hora que l’esquerra anticapitalista (i l’esquerra social i sindical) afronti també aquest debat. El component social de la manifestació Aquest 11S el pols entre els poderosos i el poble va ser guanyat per un poble que va dos passes per davant. Alguns poden considerar que va ser una manifestació interclassista, però quan s’han manifestat pel cap baix 1.5 milions de persones, el més probable és que la majoria siguin de classe treballadora. D’altra banda, en una enquesta feta uns dies abans, el 71% dels partidaris de la independència es declaraven d’esquerres. En tot cas, el passat 11S estaven als carrers de Barcelona bona part de la base social de Catalunya, i de base social només n´hi ha una, i qualsevol projecte polític que es vulgui construir arreu del mon i més un de caire revolucionari, haurà d´estar al costat de la gent i dels seus anhels. En el cas contrari, si nosaltres els revolucionaris no som presents a espais de mobilització, com l’impulsat per l’ANC, per disputar les hegemonies, difícilment la truita anirà per la banda que desitgem, i demostrarem una miopia revolucionària preocupant. Cap revolucionari pot estimar la Humanitat, però despreciar a la gent.  L’acusació de que només es tracta d’un “nacionalisme econòmic” o de la butxaca ens sembla també agossarada. Quan l’ANC parla d’espoli fiscal per part de l´Estat, sempre ho acompanya de la reclamació de millors serveis públics, educació, sanitat, etc. En el model fiscal actual, la recaptació corre de part de la nació opressora amb la connivència de la classe dominant autòctona, i els/les perjudicades son les capes treballadores. Cal observar els passos que ara donarà el govern de CiU. Com era de preveure, Artur Mas està utilitzant el clam independentista per negociar el concert econòmic amb el govern de Rajoy. Dit en altres paraules, per la burgesia catalana el lema de la manifestació era alguna cosa així com “la bossa o la vida”. El poble vol la “vida”, la burgesia es contenta amb la “bossa”. No podem acceptar que s’utilitzi una mobilització històrica per fer xantatge a Madrid. Evidentment, si s’aconseguís quelcom semblant al concert econòmic basc s’injectaria un bon balsàmic al nou moviment independentista. Això la burgesia catalana ho sap perfectament. Cal, que des de l’esquerra, ens posem a treballar profundament per tal de que aquest procés de secessió obert durant la darrera Diada s’aprofundeixi i arribi fins les últimes conseqüències, que són convocar un referèndum d’autodeterminació. Mai hem tingut tant a prop trencar amb el règim monàrquic heretat de la transició. La independència no serà la solució a tot, això està clar. Però si ens posem d’esquena als moviments populars majoritaris, difícilment és podrà influir en un país on una majoria social ja és independentista. Cal per tant reforçar aquest procés de secessió participant de forma desacomplexada i acompanyant totes les iniciatives de mobilització popular en aquesta direcció. No s’hi val apuntar-se a última hora a una manifestació i acudir-hi sense convicció. La lluita per l’emancipació dels pobles i la defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació ha estat sempre un objectiu prioritari del marxisme revolucionari. I ara, a Catalunya, ho tenim a tocar de les mans, no hem de fer ni un pas enrere. Cal participar del procés obert per l’ANC, plantejar el contingut social que haurà de tenir la nova República Catalana, polititzar des de l’esquerra anticapitalista l’àmplia majoria d’independents que conformen aquest espai i disputar l’hegemonia als sectors dretans que volen treure partit d’aquesta mobilització sense haver-la organitzat. Cal també que treballem per confluir els diferents moviments socials nascuts els darrers anys als Països Catalans, com el 15M, perquè es sumin a aquest procés, que no demana una altra cosa que radicalitat democràtica. Oportunitats i amenaces per l’esquerra Per una altra banda, i des d’una perspectiva més política, caldrà veure quin full de ruta plantegem pels propers mesos l’esquerra anticapitalista. Davant el previsible fracàs de les negociacions del pacte fiscal, el govern català plantejarà un inevitable avançament electoral, on CiU intentarà traduir en majoria absoluta el protagonisme polític rebut aquests dies. Això només es pot pal•liar si tota l’esquerra independentista i anticapitalista catalana sap plantejar una alternativa unitària. Com fer-ho serà motiu de debat més endavant, però sembla evident i urgent que cal sumar esforços per tal d’evitar que alguns aprofitin el clam de llibertat d’un poble per destrossar el territori i vendre un país sencer. En definitiva, som davant d’un procés apassionant, on podem comptar oportunitats i amenaces per igual. Però qualsevol militant anticapitalista només podria estar content de l’empoderament popular expressat el passat 11S a Barcelona, i posar-se des de ja mateix a treballar al servei dels drets socials i nacionals del nostre poble. Visca la revolta del poble, visca la terra!
Mira també: http://www.llibertat.cat/2012/09/un-poble-empoderat-cap-al-trencament-del-regim-19290
This work is in the public domain

Comentaris

Re: Un poble empoderat cap al trencament del règim
per ..	26 set 2012
amb les eleccions l'esquerra anticapitalista i la CUP haurien de fer un esforç de trobada i plantejar una candidatura unitaria independentista i anticapitalista, per una Republica catalana lliure i socialment justa, per l'autodeterminació contra les retallades i en defensa dels drets nacionals i socials del poble treballador català empenyer el discurs centrat en la autodeterminació cap una autodeterminació socialment justa, en una candidatura diversa que puguin fer seus sectors de l'independentisme d'esquerres, de l'anticapitalisme, del 15m i els moviments alternatius, fins i tot de sectors llibertaris. Profunditzant els conceptes de democracia participativa. I a partit d'un discurs clarament d'alliberament nacional que empeny a trencar amb l'Estat i constituir aquesta Republica catalana assemblearia socialista i lliure... Preparem-nos i empenyem el proces cap a l'autodeterminació, el trencament amb l'Estat, i la constitució d'una nova situació politica en disputa amb una burgesia enfrontada amb menys o més grau al seu tradicional aliat, l'Estat burges espanyol No ens equivoquem de lectura i de moment historic (a Grecia no hi ha dos milions de persones manifestant-se per l'alliberament nacional i aqui fins i tot al cinturó ha deixat de ser "secundari")