|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
Dividim-nos i ens venceran
|
|
|
per Endavant (OSAN) |
09 mar 2012
|
Article d'opinió de Roger Sanchez , militant d'Endavant (OSAN) Barcelonès
Article publicat a A Destemps |
Certament, aquesta frase és un típic tòpic, però avui, per desgràcia, té tot el sentit del món. Arrel de la no vaga dels treballadors i treballadores de TMB, algunes persones han criticat durament aquesta decisió. De fet, més que criticar-la durament, podríem dir que l’han atacat brutalment i, al crit de ‘traïdors’ o amb amenaces de deixar-los/les sols/es en hipotètics conflictes propers, han fet unes acusacions totalment fora de lloc, al meu entendre.
D’entrada, cal donar per sentat que si és gent que recolzava la vaga, de ben segur que serien/són treballadors/es, igual que la plantilla de TMB. Treballadors/es en qualsevol de les múltiples facetes que el capitalisme reserva per a la classe treballadora (estudiant, en actiu, a l’atur, pensionista, etc.). Atacar d’aquesta manera tant desconsiderada a un/a igual (o algú a qui s’hauria de considerar com a tal), deixa molt a desitjar en quan a solidaritat.
D’altra banda, cal no oblidar, clar, que la plantilla de TMB tenia un suport i solidaritat molt actives i entusiasmades per convocar la vaga. La possibilitat de posar Barcelona cap per avall en uns dies tant marcats com els del WMC ens donaven força a totes. I aquesta força, sens dubte, era la por que tenien polítics, empresaris i tertulians, que van carregar tot el que van poder i més contra aquesta decisió de lluita. Segurament, el fet de perdre aquesta oportunitat tant bona, així com sentir que l’esforç bolcat inicialment podia ser envà, han generat la decepció. A mi el primer, que veia il·lusionat un magnífic escenari de lluita. Però, i per què ens havíem entusiasmat i bolcat tant totes?
Doncs perquè precisament, la plantilla de TMB, bàsicament la d’autobusos, ha cultivat, aquests darrers anys, unes pràctiques de lluita i combativitat, en solidaritat activa amb els i les treballadores de Barcelona i rodalies, que li han fet guanyar-se un respecte. I no només un respecte, sinó guanyar drets laborals en una vaga ofensiva com la dels 2 dies de descans que totes tenim ben present. Dit d’una altra manera: la combativitat i la dignitat de la plantilla de busos de TMB s’ha forjat amb els anys i la lluita, els les retirarem ara, per molt que considerem un pas en fals la retirada de la vaga? Cal recordar que no han acceptat la proposta de l’empresa: no s’han rendit, no siguem que els faci la rematada.
En quanta gent confiem per poder posar Barcelona de cap per avall? O dit d’una altra manera, en quantes de naltros es pot comptar per posar Barcelona de cap per avall? No anem sobrades de forces, precisament, i ens necessitem totes, mútuament i recíproca. Més encara: la pedra de toc de tot plegat és que el conflicte té la seva gènesi a l’empresa, en la irresoluble confrontació entre capital i treball. Cert que a la Barcelona fashion li feia mal quedar malament durant el WMC, però cal no perdre de vista que també els feia molt de mal que aquest espurna lluitadora provingués d’un espai tant clau com és la lluita laboral.
Decepció i desil·lusió? Clar, normal. És ben comprensible que tinguem aquell sentiment d’haver fet un pas endavant (l’amenaça de vaga va fer saltar totes les alarmes als polítics i empresaris) i dos enrere (la retirada de la vaga ha dilapidat part de la feina preparatòria). Però de naltros depèn que no siguin tres o més passes enrere.
Crítiques? Totes les que facin falta. Però constructives, i sense voler bolcar les nostres frustracions en algú que, circumstancialment pugui estar o sentir-se més dèbil que naltros.
Les raons per desconvocar la vaga són múltiples i de ben segur que se m’escapen. I com sempre no es pot generalitzar. Però si una lectura hem de fer, des del meu punt de vista, és que durant uns dies han passat por, i podem dir, que els hem fet passar por, naltros (les solidàries i, en general, usuàries del transport públic) i la plantilla de TMB. Perquè ells també sabien que naltros anàvem juntes, a una. Si ara ens desunim, si ens ataquem despietadament, si ens neguem la solidaritat mútua davant una petita derrota, els estarem abonant el terreny per a tot un seguit de derrotes incontestables davant les quals caldrà veure qui és la primera que crida a la solidaritat.
El moviment popular, les classes populars, els moviments socials, els i les treballadores… aquest conjunt de població que patim a diari les agressions d’un sistema cada cop més salvatge no podem atacar-nos entre naltros mateixes. Hem sofert d’altres derrotes, i malauradament en tornarem a sofrir. Però si hem reviscolat i ho seguirem fent, és gràcies a no tirar mai la tovallola, no negar-nos la solidaritat i aprendre dels errors. Amb les crítiques, amb els encerts.
En un plantejament tant desigual com el nostre, la lluita contra els sistema capitalista, cal aixecar i plantejar conflictes allà on ens enfrontem directament a l’enemic: a l’empresa. Els centres productius (es diguin oficines, fàbriques, tenda, etc.) són el motor d’aquest sistema; recuperar una lluita laboral combativa, no claudicant, és atacar el taló d’Aquil·les del sistema. Hem d’obrir tants conflictes com ens sigui possible, i solidaritzar-nos recíprocament quan ens ataquin.
Com en un flux que es retroalimenta, quants més fronts oberts li plantegem al sistema, quantes més batalles plantegem a les empreses, més mal li estarem fent. I al mateix temps, de ben segur que tindrem més facilitat per teixir complicitats i solidaritat entre les plantilles de treballadors/es en lluita.
Estiguem a l’alçada, doncs, de qui lluita obertament, sigui on sigui; de qui planteja el conflicte i no claudica. Compartim els errors, les crítiques i les derrotes; serà la manera més sincera de compartir la lluita i encaminar-la cap a la victòria. Després de la retirada de la vaga, tenim dues opcions. O bé assumir-ho com una derrota de la plantilla de TMB que ens ha traït a naltros, i regalar-li la partida a la patronal i als polítics; o bé assumir-ho com una lliçó col·lectiva, on totes hi hem perdut, i fer pinya per, demà, ser més fortes i generar més por. |
Mira també:
http://www.endavant.org
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Dividim-nos i ens venceran
|
|
per Nin |
09 mar 2012
|
|
per endavant i altres grups de vanguardistes o politiquillos, l unitat vol dir la supressio de la diferencia i les postures mes radicas a favor d'un populisme superficial. visca el front popular? no gracies, la primera vegada va ser prou |
|
Re: Roger Sanchez, resident DJ's per l'independencia
|
|
per DJ Tiesto & Locomia |
10 mar 2012
|
a la transicio el mantra 'unitat, unitat' fou la consigna guanyadora dels psuqueros enfront dels qui volien (m) la revolucio. Amb el psuc i amb el carrillo ja hem vist el que ha passat... i si la unitat s'ha de fer sota el patrocini de cupuletes copulatives, millor que cadascu campi com pugui!
('independencia' es aixo, no?) |
|
Re: Dividim-nos i ens venceran
|
|
per oPUSdead |
10 mar 2012
|
què té a veure el PSUC amb l'Esquerra Independentista (Endavant, Cajei, etc.)?
Precisament el moviment independentista comunista i anarquista (a part d'altres partits comunistes i organitzacions diverses) són dels moviments que no van acceptar el xantatge pactat de la transició i que han mantingut la lluita històrica revolucionària i la combativitat fins a dia d'avui; lluita que van començar aquella època organitzacions com els Comitès de Solidaritat o el PSAN |
|
Re: Dividim-nos i ens venceran
|
|
per jj |
10 mar 2012
|
|
no sé que us empatolleu. com es nota que la gent no es llegeix els textos; ja que no es parla d'unitat política, sinó de lluites laborals |
|
|
