|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
|
per A |
07 mar 2012
|
|
|
L’onze de Setembre és la diada “nacional de Catalunya”. Es celebra la desfeta que va patir “Catalunya” enfront de les tropes borbòniques de la corona de Castella. Va significar la “mort” de les "institucions catalanes" i la submissió d’aquestes a l’estat centralitzat espanyol. Això va passar el 1714.
Avui dia, quasi 300 anys després el nacionalisme català celebra aquesta data, com a símbol de que la lluita nacional continua viva...
Malgrat tot, en aquella època no exisita el nacionalisme tal i com el coneixem ara, de fet el nacionalisme català, com també l’espanyol, van apareixer en el segle XIX. Existeixen fonts que parlen de “nació” en el segle XVIII i abans, però el mot significava altres coses (ser serf d’un senyor, nascut a tal població, etc.) però no tenia el significat actual.
Malgrat que el sentir-se part d’una nació i creure en ella pot ser molt divers hi ha una serie de idees que unifiquen els nacionalismes: una cultura i en el cas català també una llengua, una “història” comuna, una conciència col.lectiva més o menys extesa de pertànyer a un col.lectiu diferenciat, etc.
El nacionalisme “botifler” i moderat és criticat per els sectors més esquerrans de l’independentisme ja que el consideren part del joc polític i dels interessos del mateix estat, en aquest cas l’espanyol (també França). Fins i tot diferents sectors parlen d’Imperialisme sobre Catalunya, d’una independència i socialisme i fins i tot sectors es declaren obertament llibertaris.
Parlar d’Imperialisme és parlar d’uniformització cultural, de voler dominar la cultura i altres aspectes vitals, ja que d’aquesta manera els pensaments de la gent pot ser modelat de forma subtil. Tenen raó, l’estat espanyol tendeix a la uniformització, però no cal oblidar que l’actual estat també el conformen autonomies i altres divisions administratives. I es cert, la cultura, inclós l’ús de diferents llengües, forma part de l’uniformització de l’estat. Ara bé aquests nacionalismes, la major part d’ells, també aspiren a arribar a governar i poder uniformitzar la cultura, negant una cosa tan natural com l’evolució de les llengües. O es que cal recordar que moltes de les llengües existents eren en el seus origens evolucions dels diferents dialectes. Malamet anem amb aquest tema. Els anarquistes estem a favor de la llibertat total cultural, em sembla que moltxs d’aquestxs nacionalistes només aspiren a ser novxs manipuladorxs uniformitzadorxs de la cultura. L’ús del català no és patrimoni de cap persona ni “col.lectiu”, com tampoc està bé decidir què és català i que no. En una societat anarquista els diccionaris del Pompeu Fabra no tindran cap “poder”, es parlaria el que cadascú/una vulgui i com vulgui, l’important serà entedre’s. Potser s’utilitzaria un idioma universal tipus “esperanto” però cada persona també utilitzarà la seva llengua materna (o llengües).
Es parla d’una independència i d’un socialisme. Moltxs indepes filo-marxistes proclamen aquests principis. Independència es podria dir que seria autogestió (no dependre de cap persona i auto-organització) i Socialisme seria una societat igualitaria i sense classes. Malgrat això si veiem els referents actuals “d’Independència i Socialisme” parlariem de Cuba i Venezuela. El “camarada” Fidel: autoritari i socialista per accident (l’URSS el recolzava). Quin socialisme és el que encara permet les jerarquies socials (perque a Cuba n’hi han), es basa en l’autoritarisme i no ha fet cap pas remarcable per sortir de la fase de “dictadura del proletariat”, això si, el germanet de Castro ja es prepara per quan el vell es mori. Com tampoc podem oblidar la repressió contra col.lectius com l’homosexual o dissidència política com l’anarquista. I que podem dir de Chavez, populista bananer idolatrat per part del nacionalisme català més esquerrà. Diu que és Socialista, deu ser com el socialisme de Zapatero o el de Fidel... Tan penòs és Chavez que només fa riure quan canta en els seus programes televisats o fa alguna gracieta contra en Bush i “el imperialismo yanqui”. Veure com els projectes de determinats independentistes només son una còpia a la catalana dels projectes castrites i chavistes és una mostra de la buidor de determinats moviments socials...
També trobem anarcoindepes en aquesta celebració, res de nou. L’anarquisme de sempre ha tingut gent que també es sentia part d’una nació, al igual que es podien sentir part d’una classe social com la treballadora. El mateix Bakunin va tenir sempre simpaties paneslavistes. Però no és res de nou, en la mateixa actualitat personalitats tan conegudes com A.M. Bonanno parla de “nacions oprimides” com pot ser la Palestina, o determinats moviments anarquistes de determinades regions tenen un fort contacte amb els moviments nacionalistes o lluites indígenes. Res de nou, ja que l’anarquisme per si mateix vol la llibertat total, però crec una mica estúpid dir-se “anarcoindepe”. Si els anarquistes volem la auto-organització, la Llibertat i l’Igualtat anem molt més ellà en la Llibertat de qualsevol nació que qualsevol nacionalista: Però com respectem la conciència individual veiem el sentir-se part d’una nació com una construcció individual, per això molt anarquistes no som nacionalistes. Ser anarcoindependentista és completamet factible, però és mitjançant la pràctica que veiem com son les persones realment. L’anarcoindependentisme, més que anar de la mà dels nacionalistes deuria de ser part activa del moviment anarquista. Al igual que hi ha anarquistes que es consideren part de la classe treballadora. Temps al temps.
I si tant agrada l’història de Catalunya, cal recordar que el moviment social més important en la Història catalana ha sigut la lluita anarquista, malgrat “l’oblit” dels hereus/eves de l’estalinisme del PSUC i diferents moviments independentistes catalans.
La cultura pertany a la gent, el nacionalismes als polítics/ques. Celebrar la desfeta del 1714 és recolzar l’estatisme, l’autoritarisme i la falta de llibertat, ja que si el bàndol “català” (no és cert perque a Catalunya en aquella data també hi havia filo-borbons) hagués guanyat encara viviriem sota l’opressió estatal. I tots els estats son font de poder i d’opressió. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per x |
07 mar 2012
|
|
bla bla bla, bla bla bla... |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per A |
07 mar 2012
|
Per sort, no totes les anarquistes coixegem del mateix peu:
L’opressió lingüística, un conflicte desatès
El món és ple de conflictes lingüístics, i el català -com una llengua minorada més- al llarg dels últims segles ha patit els mateixos abusos que d’altres llengües arreu del planeta.
Malgrat les evidències, potser encara hi ha negacionistes que defensin que la opressió lingüística no ha existit mai o d’altres que no ho arribin a negar però amb la seva relativització del conflicte acabin posicionant-se de la mateixa manera. Hi ha gent -curiosament quasi sempre castellanoparlant- que afirma que és un problema menor o que se’n fa un gra massa. Per sort, els parlants de català tenim l’autoestima una mica més alta i no ens empassem cantarelles, ni judicis de valors des de posicions lingüísticament privilegiades, ni romanços per a tirar pilotes fora : El conflicte lingüístic -és a dir, la imposició lingüística- és real, actual i històrica. És important combatre-la des de qualsevol front bàsicament perquè limita la llibertat dels individus en la seva necessitat vital de comunicar-se i expressar-se lliurement. Per tant, el grau d’importància únicament pot ser mesurat per les persones que són oprimides i no pas al revés.
Tot i que s’ha avançat molt i s’han fet passes considerables per a una normalització i un alliberament de prejudicis lingüístics dins els moviments socials- i específicament dins el moviment anarquista-, encara queden actituds i mentalitats que caldria combatre. En aquest sentit, sovint s’ha vist companyes assumir rols lingüístics autoritaris sobre altres companyes catalanoparlants amb una barreja de mites i prejudicis fàcilment desmuntables des de la lingüística i la iconoclàstia que ha caracteritzat sempre el moviment llibertari. Un dels mites més concurrents, que també es reprodueix dins els nostres espais, és el del castellà com a “llengua comuna”. Segons aquest mite, el castellà és la llengua en la que tothom es pot entendre - sembla ser que el català és molt complicat per a un castellanoparlant-. Per tant, l’ús del català és un impediment- i a vegades per algunes una falta de respecte- per a entendre’s en assemblees o a l’hora de fer propaganda. Aquesta idea destil·la linguocentrisme i una visió estatista del territori ja que assumeix que les zones de parla catalana estan també dins del domini lingüístic espanyol, acceptant així el discurs estatista oficial. El mite també reforça la idea que hi ha llengües de primera, que gaudeixen de més prestigi social en un determinat entorn, i llengües de segona, amb menys prestigi social i per tant susceptibles a ser marginades.
El segon mite és el de el català com a llengua de poder o llengua burgesa. Lògicament sí que ho ha estat, però també ha estat moltes altres coses: en una comunitat lingüística hi ha explotats i explotadors i sovint parlen la mateixa llengua. I jo em pregunto: No ha existit també (i molts més anys que en català per cert) una classe dominant en castellà ? Per què sempre es recalca l’adjectiu “catalana” quan es parla de burgesia? És evident que és catalana si estem parlant de Catalunya, per què no es fa el mateix quan es parla de burgesia castellana o bretona, per exemple? No ens deuen fer voler creure que tot allò que és català és burgés?
No ens enganyaríem si afirméssim que el català sempre ha estat la llengua del poble ras. Per a comprovar-ho només cal veure la llengua utilitzada tradicionalment per la pagesia. És només recentment- en els últims 30 o 40 anys (a excepció del període la República)- que una part de la burgesia-essencialment regionalista però ara també independentista- ha aconseguit quotes de poder- les mateixes que abans tenia en la llengua de Cervantes-en català. No es pot negar tampoc, que tradicionalment les classes dominants dels Països Catalans han utilitzat el castellà i que per contra el català ha estat sovint considerat una llengua de segona reservada al poble. Al Principat el mite es pot dir que ha desaparegut en gran mesura però a ciutats com València o Palma el català encara és considerat una llengua de camp -com si això fos un insult!- i el castellà una llengua d’aura superior. En tot cas, els que carreguen aquestes idees farien bé de pensar en quina llengua van ser parides majoritàriament moltes de les revolucions i revoltes- la de les quintes, la setmana “tràgica”, les col.lectivitzacions de fàbriques i camps del 36... - per les que tant els cau la baba i degut a les quals probablement hagin sentit un interès major per a conèixer Catalunya i la seva tradició revolucionària. Potser també seria interessant veure l’origen catalanoparlant d’alguns dels principals instigadors de la Propaganda pel Fet o el Maquis a l’Estat Espanyol- Pallàs, Sempau, Murull, Morral, Mateu, Sabater, Vila, Massana- per a concloure que és de traïció història i d’amnèsia selectiva associar la llengua catalana a poder.
El tercer mite és el de l’associació d’una llengua a una ideologia. La llengua -afortunadament- no emana de cap ideologia i no te la culpa de com s’hagi instrumentalitzat al llarg de la història per a fins polítics. En aquest sentit, és prou significatiu que avui en dia un catalanoparlant que mantingui sempre la seva llengua sigui vist com a nacionalista o radical mentre que una persona que es mantingui sempre en llengua castellana no sigui associada a cap ideologia concreta, simplement sigui vista amb normalitat com el que és: un parlant de castellà.
El quart mite és el del bilingüisme. En aquest mite són recurrents les al·lusions a que a Catalunya es parlen dues llengües. Sí, a Catalunya es parlen dues llengües i moltes més (aranès, urdú, àrab, mandarí, romanès, gallec, anglès...) i es pot dir que el bilingüisme és una mentida més per a seguir justificant els privilegis lingüístics que volen conservar alguns castellanoparlants. Quan parlen de bilingüisme- i si som capaces de llegir entre línies- estan parlant de monolingüisme, del seu dret a no fer esforços per a aprendre cap altre llengua que no sigui la seva. Crec que d’això se’n diu colonialisme lingüístic. A més, cap comunitat lingüística te necessitat de més d’una llengua per a existir i l’existència d’una altra llengua forània que domina o competeix amb la llengua pròpia és donada per una situació d’anomalia (conquesta, guerra, dominació política o econòmica...). Bilingüisme, doncs, és una altra forma de feixisme i a la llarga vol dir substitució lingüística.
A tot això, no deixa de ser curiós l’alt grau d’indiferència que aquestes qüestions han suscitat a l’entorn llibertari. Amb honroses excepcions, generalment s’ha vist com una preocupació secundària i fins i tot -massa vegades- ha estat menystinguda. Per això, es fa necessari combatre aquesta opressió des de la crítica integral i radical que ha caracteritzat les pràctiques antiautoritàries des de sempre, entenent que la opressió lingüística no és un tema menor sinó una faceta més de la dominació i un obstacle per assolir la independència individual i col·lectiva total. A més, cal bastir un discurs propi que s’allunyi de discursos identitaris i etnocentristes així com d’idearis interclassistes però que a la vegada faci esforços per a un desacomplexament ple del català al carrer i als nostres espais. Així mateix, es fa necessari editar més propaganda, llibres i publicacions en català i tallar les ales als que perpetuïn o persisteixin en conductes lingüístiques autoritàries.
La lluita contra la opressió lingüística del català - com la de qualsevol altra llengua en desigualtat- és, en definitiva, un front més que cal tenir en compte ja que potencialment és també una lluita revolucionària. Sobretot quan, des d’una perspectiva antiautoritària, de classe i antiestatista, s’enfronta insubmisament a la uniformització i assimilació cultural que històricament ha propagat el poder.
Miquel Prodigiós
Article extret d'En Veu Alta núm 12 (http://www.nodo50.org/anomia/anomia/Enveualta.html) |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per B |
07 mar 2012
|
Algunes folclòriques de l'àmbit autònom i antiautoritari de les comarques del sud del País Valencià hem decidit, de manera informal, eixir a la manifestació que s'ha convocat el 26 d'abril. Som poques però diverses: alacantines, falleres, llauraores, mores i cristianes, diversitat d'identitats mutants que volen recuperar experiències antiautoriàries a diades independentistes de col·lectius dels anys 90 com les exfalleres Recerca Autònoma o les actuals bastoneres de Negres Tempestes i alguns CSO's de Polònia. Volem mostrar obertament el nostre interés i complicitat cap a lluites independentistes des d'una òptica rareta i no estatista, exemples com el dels Comandos Autònoms a Euskal Herria als anys 70, els indis Maputxes a l'actualitat o la tasca feta pel col·lectiu Icària als Països Catalans dels 80. Ens identifiquem amb totes aquestes experiències desviades que també tenen com a eixos principals l'exgènere, l'autogestió, l'autonomia, l'ecologisme radical, la defensa de les llengües minoritzades com la nostra i, per suposat, l'autodeterminació com a eina per trencar amb qualsevol estat, en cap cas per crear-ne' un de nou. En definitiva, la destrucció de la realitat per recuperar les nostres vides.
Som conscients de les contradiccions que poden aparéixer pel fet de ser folclòriques i, a més, participar a una manifestació on hi seran presents opcions sompes de l'àmbit demòcrata. Assumim les contradiccions que puguen aparéixer ja que estem boges i la situació lingüística del català al País Valencià és realment greu i preocupant i, en especial, la de la ciutat d'Alacant, on en dues generacions quasi ha desaparegut el valencià al carrer, mentre a l'àmbit familiar sols el parlen pràcticament les generacions més majors, que són, a la vegada, les que han deixat de transmetre la llengua a la gent jove per qüestions d'autoodi. El genocidi cultural en estat accelerat que porta a escoltar coses tan aberrants des de qualsevol àmbit (siga anticapitalista i/o antiaoutoritari siga demòcrata) com que a Alacant no s'ha parlat mai valencià, ai per l'amor de Déu!! quina poca memòria i mal gust. Ja se sap, l’oblit és l’acció d’oblidar, és el fet de perdre la memòria (d’alguna cosa) o de no tenir-la present. És, exactament, el que succeeix amb els milers de llengües i cultures amb pocs parlants (com el català) que es troben minortitzades i perseguides pels estats i les seues corresponents llengües oficials, amb la complicitat ingènua de bona part dels moviments socials sompos i antagonistes.
Volem superar el mer ús anecdòtic de la llengua que no passa dels quatre cartellets de torn. De la teoria a la pràctica hi ha un oceà, del dir que es fa i el realment fer un altre, i és així, com igual que al gènere, es repeteix l’eterna història del dir que es fa i el no fer res realment, és la història de molts segles de dominació i de creació d’una realitat fastigosa i cruel, interioritzada i assumida disciplinadament en uns miserables rols (lingüístics) que marquen la nostra vida quotidiana. Aquests hàbits (lingüístics) són aquells que marcaran, realment i sense adonar-nos-en, la conservació o desaparició de les llengües i cultures minoritzades com la nostra. Desentendre’ns del seu ús és delegar en el poder, assumir jerarquies i relacions de poder, acceptar la precarietat de la vida de gairebé tot el patrimoni lingüístic i recolzar la nostra llarga agonia, com a folclòriques i com a parlants de llengües minnoritzades.
La llengua, igual que les folclòriques, és arqueologia, és un tresor de signes que amaga tota la saviesa popular, és la forma d’entendre el món d’una determinada col·lectivitat, davant d’unes determinades situacions i factors. Renunciar a les folclòriques i a les llengües amb pocs parlants en pro de la “comunicació�?, en lloc d’experimentar i buscar noves solucions que respecten l’ús d’aquestes és d’una inconsciència quasi naïf, és la consecució de l’homogeneïtzació cultural actual, és la interiorització de les misèries del poder a la nostra vida quotidiana i que ens fa creure que hi ha folclòriques i llengües més importants que d’altres i que serveixen per a funcions més importants (com comunicar a més gent). Ara i ací, si no uses tu el català en tots els àmbits possibles de la teua vida, no ho farà ningú.
FOLCLÒRIQUES PER LA INDEPENDÈNCIA TOTAL I L'ANARQUIA SENSE LÍMITS! |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per pau |
07 mar 2012
|
El text inicial no entenc com pot ser tan fluix si ha de servir per treure'l a passejar cada dos per tres.
Per exemple, quan parla de l'anarcoindependentisme, diu fins a 3 vegades en 2 frases "res de nou". Que no sigui NOU, que conecti directament la reivindicació dels pobles oprimits amb la concpeció global d'alliberament que pregona l'anarquisme, és un argument?¿?¿
Quan diu:
"uniformitzar la cultura, negant una cosa tan natural com l’evolució de les llengües"
No té en compte QUINS FACTORS (que és allò determinant) fan que les llengües evolucionin cap a un lloc o cap a un altre. Menorca, que va ser possessió britànica, conserva uns anglicismes que les zones que només han estat sota dominació espanyola no tenen. Els francesismes al nord no tenen res a veure en proporció amb els que puguin haver-hi al català que es parla a les comarques centrals del País Valencià, i així un munt d'exemples. Que vull dir amb això?
DOncs que els FACTORS que fan que la llengua evolucioni cap a un lloc o un altre són purament polítics. Així mateix, la mort de la llengua no és tal: no "se está muriendo" sinó "la estan matando" (la maten atemptant contra la immersió, atemptat que recentment ha estat denunciat pels únics llibertaris que poden ésser considerats catalans).
Per cert, acabar amb un
"La cultura pertany a la gent, el nacionalismes als polítics/ques"
Sóna a eslògan de Ciudadanos. No és la cultura un reflex directe de les relacions socials (econòmiques, de gènere, etc.)?
no és purament polític i no cultura el fet de que un immigrant espanyol que se'n va a Alemanya ha d'apendre l'alemany a la força per poder-hi fer vida i en canvi un que està aquí des de fa 40 anys encara pot esgrimir un "no lo entiendo"?
Si la gent de la que parles són aquells ultradretans (conscients o no) que no volen mostrar cap respecte per la cultura pròpia d'aquí, i que sovint (no ens enganyem) són els peperos de torn, els homòfobs, els masclistes, etc. doncs que vols que et digui... amb "gent" com aquesta jo no hi vull res |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per apatrida |
07 mar 2012
|
|
Anarcos, posseu-vos al cap que mai aconseguireu els vostres objectius, la gent no vol la vostra societat és el que hi ha, podeu fer dos coses; Anar a algun lloc on si que es donin les condicions per establir comunes (selva, siberia?) o intentar influir en la constitució del futur estat català, vosaltres decidiu, però ni la gent us tem ni us respecta, no sou res, ni ho sereu mai. |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per A |
07 mar 2012
|
|
En los 70 la lucha por la recuperación del Asturianu, estuvo liderada por la CNT precisamente, y por otras gentes que venían del ámbito comunista. Décadas después quedó como propiedad exclusiva y excluyente de los partidillos copias de la izquierda abertzale. Las lenguas son patrimonio cultural de los pueblos. YA sé que también mola el esperanto, pero casi que os tendremos que pedir perdón a los multicultis por hablar la lengua que me da la gana. |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per AS |
07 mar 2012
|
Estic amb apatrida, el vostre tipus de societat no concorda amb el que vol el poble català, no cal dir que encara menys amb el que vol el poble espanyol (que estaria content de la tornada de Franco), no és una postura política, és la realitat.
La llengua no és l'ùnic casus belli, lo més important és que els catalans NO PODEM DECIDIR el que volem pel nostre país, o bé ho decideixen els espanyols o bé ho decideixen els jutges espanyols, no hi ha massa diferència.
El que haurieu de fer els anarcos es intentar influïr en la redacció de la constitució catalana, perquè sino us quedareu més penjats que una soga.
Amb carinyo, però és el que hiha. |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per A |
07 mar 2012
|
|
En los 70 la lucha por la recuperación del Asturianu, estuvo liderada por la CNT precisamente, y por otras gentes que venían del ámbito comunista. Décadas después quedó como propiedad exclusiva y excluyente de los partidillos copias de la izquierda abertzale. Las lenguas son patrimonio cultural de los pueblos. YA sé que también mola el esperanto, pero casi que os tendremos que pedir perdón a los multicultis por hablar la lengua que me da la gana. |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per k |
07 mar 2012
|
Lo que más le echo en cara al independentismo de aquí, es la falta de respeto hacia los castellanoparlantes. Su etnicismo tan exacervado (imagino que necesitan enemigos para crearse una identidad más molona) hace que los castellano parlantes nos echemos patrás cada vez que abren la boca. No les costaría nada intentar integrar en su discurso algun guiño hacia la población no catalana. Pero no, prefieren caer en el victimismo, en echarle las culpas de todos los males a Madrid, y en remontarse a una historia mítica en donde perdieron una guerra.
joer, que les pregunten a Austria si les fue bien con los Habsburgo. Se quejarán de que el 36 también queda lejos, pero vaya, que yo he hablado (hace años, claro está) con gente que estuvo en el 36, y con ninguna que estuvo en 1714. |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per indepes'and'dentistes |
07 mar 2012
|
Tant de bo pogueu decidir lo mes aviat possible, perque l'idil.li CiU-PP sembla que va per llarg!
-de fet fa 36 anys que dura: 'llibertat, amnistia i estatut d'autonomia' foren las paraules del compromis pre-nupcial, a l'any 1976 Pujol-Suarez! |
|
Aquests mai surten al dia d'Andalucia o la Pilar
|
|
per PEP |
07 mar 2012
|
|
Catalunya lliure i sobirana primer, i despres es fa el que el poble vulgui, pero primer l'independencia. |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per imbecils nacionalistes |
07 mar 2012
|
foteu-vos les constitucions, les lleis, els polítics i les presons pel cul.
Els anarquistes encara somiem en ser lliures, en DECIDIR de veritat en les nostres vides, sense intermediaris ni aprofitats. |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per junius |
08 mar 2012
|
el que esta clar es que ara, de la mateixa manera que fa un segle, constatem que quant més fortes son les agressions contra la classe treballadora, tant més s'intensifica la propaganda nacionalista. I no trigarem gaire en constatar també com el capital en front al perill de perdre la seva hegemonia provarà un altre vegada allò que li va funcionar en altres moments de perill: la guerra, i per a això necessita del nacionalisme, no només del nacionalisme del grans estats-nacions imperials, sinó també el de totes les altres nacions i nacionetes, un nacionalisme, un sentiment nacional que, com ja va passar desprès de la I guerra mundial, sobrevisqui rebossant de salut, a la hecatombe que provoqui.
Aixi, a escala més petita, la III guerra dels balcans va tenir com resultat la pacificació i el control de la Iugoslavia per a els capitalistes.
(continuarà...) |
|
Re: 11 de Setembre, una imbecilitat més.
|
|
per 5 |
08 mar 2012
|
|
molt interessant l'últim comentari |
|
|
