Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal
Ramoneda: "un senyor de Las Vegas que ve amb el conte de la lletera"
per Nou Cicle	28 feb 2012
Josep Ramoneda: La suspensió de la política Escrit per Nou Cicle Economia, Portada 28 feb 2012 Deia Adam Smith que l’admiració acrítica de la riquesa és “la causa més gran i més universal de corrupció dels nostres sentiments morals”. I John Stuart Mill reblava: “La idea d’una societat sostinguda només per les relacions i sentiments sorgits de l’interès econòmic és bàsicament repulsiva”. Ara que està tan de moda prendre la gran tradició liberal en va per fer-la còmplice d’un neoliberalisme que no té a veure amb ella, he volgut anar a aquests dos clàssics per defensar la necessitat de la reflexió moral davant el daltabaix que la crisi i les mesures anticrisi estan provocant en les societats europees. Per molt que es negui, la crisi europea ja no és només econòmica, és profundament moral, cultural i política. Dies enrere, em vaig xocar amb un grafit que deia així: “indignar-se no és suficient”. I vaig veure una foto d’una pancarta d’una manifestació en què estava escrit: “Indiferència igual a arma de destrucció massiva”. La insuficiència que el grafiter constata és la dificultat de trobar transformació política en la indignació ciutadana. La indiferència expressa la crisi cultural, la indignació, els rampells morals d’una societat desconcertada i espantada. La primera no va enlloc, la segona no sap cap a on anar. La indiferència és letal perquè equival a l’acceptació de la fatalitat: “És el que hi ha”. Terrible expressió de claudicació i impotència que últimament se sent massa. La indignació, si més no, té la virtut de recordar que seguim vius. I totes dues ens recorden que sense alternatives polítiques reals i sense un sentit que l’animi, la democràcia està ferida. Entre la indignació i la indiferència, què veiem? Una política perduda en el marasme dels interessos econòmics, incapaç de dotar de sentit a unes polítiques que s’executen per imperatiu superior. I el més preocupant és que entre aquests executors alguns semblen disputar una insultant carrera: qui aconsegueix més retallades i menys irritació social. La sàdica actuació de la policia a València contra els estudiants expressa la voluntat de segar d’arrel qualsevol esbós de conflicte social. I sense conflicte no hi ha societat lliure. La indiferència serveix d’argument als governants per dir que la majoria dels ciutadans recolza les seves polítiques. Als governants sempre els ha agradat deixar-se enganyar pel que volen creure en cada moment. Davant d’una indignació que no es concreta i davant el silenci ensordidor de la indiferència, la política institucional cada vegada està més desconnectada de la societat i més connectada amb unes elits tancades que només s’escolten a si mateixes. I així es va avançant per la senda que marca l’economia, que és la paraula mítica que serveix d’eufemisme de les relacions de força reals. Qui és aquesta economia que tots hem d’obeir? Un ens compost, format pels que tenen poder econòmic i el fan servir per influir en benefici dels seus interessos; una infinitat d’experts rendits als diners, que en aquesta crisi han posat en evidència als més famosos departaments universitaris i escoles de negocis; uns tecnòcrates amb viatge d’idea i tornada entre el capital i la política, i uns conversos que creuen que només de pa viu l’home. En aquest context, on és la discussió sobre la societat que volem? No hi ha societat, només problemes econòmics. Cal quadrar els números, diuen, quan del que es tracta és de quadrar a les persones. Els debats polítics es desdibuixen. I van apareixent noves formes d’impostura ideològica: primer va ser el discurs dels excessos: cal pagar la festa, després l’anhel virtuós d’austeritat, ara està apareixent el populisme, en una fórmula nova: prendre als aturats com a coartada per forçar la caiguda de salaris. A més d’oportunista, és bastant immoral. Però per completar la tasca, per aprofitar la crisi per fer un vestit jurídic nou al capitalisme que consagri legalment els privilegis dels que més tenen, cal decretar la suspensió de la política per imperatiu econòmic, perquè per a determinats projectes la qüestió del sentit – ¿quin país volem? – és una nosa. I la gran majoria de l’esquerra calla i atorga. Així es prometen diners i privilegis a un senyor de Las Vegas que ve amb el conte de la lletera per traslladar aquí una franquícia de les excrescències del pitjor capitalisme. Ara que el model valencià està en fallida econòmica i moral, el nostre sobiranisme particular ho farà seu? Ningú protesta, excepte un trosset de PSC i la irredempta Iniciativa. El País http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/27/catalunya/1330369134_824806.html
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more