|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
Gestionar la mediocritat o la mediocritat de la Gestió
|
|
per Excs!
Correu-e: excs_uab@yahoo.es (no verificat!) |
20 feb 2012
|
|
Les paraules de la Rectora de la UAB Anna Ripoll en un recent article a El Periódico, donen una clara pista de fins a quin punt ha arribat el model universitari actual. |
L’excel·lentíssima, en una honesta exposició de la precària situació de la UAB, reclama a la Generalitat un esforç més gran de finançament al sistema universitari, o bé acabarem “veient-nos obligats a gestionar la mediocritat”.
És cert. Doncs ja tenim en marxa una magnífica “Comissió Mixte” que té per objectiu reduir la plantilla de docents i investigadors. La “gran estratègia” serà fer fora de l’Autònoma el personal en situació laboral més precària, i tot fa pensar que només hi quedarà la mediocritat responsable de la lamentable gestió.
Perquè la Universitat NO és ni de catedràtics ni de catedràtiques. Ses excel·lències només conformen un selecte grup alt voltant d’uns 400 individus que representen un 6% del total del personal que “treballa” a la UAB. Bé, no del tot, perquè no s’inclou aquí el conjunt de treballadors que es troben a nòmina d’empreses subcontractades. Sigui com sigui, ses excel·lències acaparen el gruix dels privilegis económics (per exemple, cobren aproximadament el doble que un professor titular d’universitat) i polítics (són els únics que poden estatutàriament optar a la rectoria). Privilegis auto-atorgats en nom d’una excel·lència acadèmico-investigadora suposadament contrastada per… la mateixa casta catedràtica.
La paraula màgica és “mèrits”. Però, de quin tipus? Se suposa que aquesta super-categoria s’atorga vitalíciament per una carrera acadèmico-investigadora que ha donat com a resultat aportacions de relleu. Lamentablement, són més aviat pocs els catedràtics que poden exhibir algun resultat destacable, a part de la làbia que despleguen mediàticament quan se’ls dóna oportunitat, i sempre acompanyats de l’etiqueta que els arma d’una suposada autoritat en la matèria. Els mèrits els hem de buscar, en la majoria dels casos, en un altre lloc. Estar en el moment i el lloc oportú obre moltes opcions, però per accedir a la casta sempre s’exigeix alguna cosa més. En un sistema feudal de vassallatge acadèmic, trepar exigeix unes habilitats envilidores.
Independentment de la tipologia del mèrit que sustenta el nomenament (el procediment de vassallatge sempre culmina amb una submissa inclinació), el problema real rau en un altre lloc. Tot i que no es pot negar de la honestadat i dedicació d’alguns pocs de vosaltres, per tota la universitat el que deixa bocabadat és l’actitud de prepotència i cara-dura que deixeu la majoria com a estela al vostre pas. A més d’un realment la vanitat li ha cegat d’arrel la humiltat, anant per la vida amb més cara que vergonya.
I és que lamentablement, un bon gruix actua com a sangoneres que xucla les idees i la feina de tot un exèrcit d’alumnes i treballadors en precari que van circulant per la Universitat. No només la majoria de vosaltres no produiu absolutament cap coneixement, sinó que quan ho feu (algun article en una revista especialitzada en l’elitització) és la mateixa cançó de sempre, sota un altre títol… Sovint l’única innovació es troba en canvis a la introducció i en l’ordre de les argumentacions del mateix article de sempre. A vegades publiqueu alguna novetat, molts cops sota l’etiqueta de directors d’un personal que en té tot el mèrit. I alguns cops ni això: usurpeu directament investigacions i plantejaments del personal que exploteu en la precarietat, concedint una menció en forma d’agraïment… i si hi ha sort. Són molts els que ho hem vist, i masses els que ho hem patit.
Però, és clar, estem parlant d’aquells que encara us digneu a deixar-vos caure per la casa. Moltes de ses excel·lències l’únic que teniu actiu a la universitat és la vostra nòmina. No obstant això, seguiu comptabilitzant trams de docència i trams d’investigació, com si alguna aportació féssiu a la universitat. En realitat, molts esteu treballant per a empreses sota el marc d’uns convenis en els quals els resultats de les investigacions no poden ni tan sols fer-se públics. En d’altres casos, us heu montat els propis xiringuitos interns (másters i post-graus propis) i/o empreses externes, fent servir l’Autònoma de cortina legal i font de finançament extraordinària.
Des del Rectorat es calla i es mira cap a una altra banda donat que suposa una entrada extra de capital al malmès compte corrent de l’Autònoma, gràcies a cànons i petits porcentatges dels diners que es transfereixen per l’activitat que es proporciona. Però mirant el pressupost es descobreix que per aquestes suposades prestacions de recerca la xifra que obté l’Autònoma és més aviat minça en relació a la resta d’ingressos (molt especialment a l’ingrés per les taxes que es cobren als estudiants), i en relació al cost que suposa mantenir els privilegis de ses excel·lències.
D’aquí se’n deriva un anàlisi que tothom calla: molts catedràtics esteu cobrant per una activitat que no realitzeu per l’Autònoma, sinó que esteu cobrant sobresous sol·lapant una activitat privada (amb els ingressos corresponents) sobre l’activitat pública per la qual la societat us paga. I d’aquí es deriva la necessitat d’un volum de professors i investigadors en precarietat perquè, al cap i a la fi, algú ha d’impartir docència i algú us ha de treballar en les investigacions que suposadament desenvolupeu.
De fet, fa gràcia sentir-vos parlar de l’Autònoma com si fos pròpia, i com si realment us importés alguna cosa més que la vostra projecció vanidosa. De fet, davant ofertes temptadores marxeu sense mirar enrera. I ara que heu portat a la universitat a aquest estat de decadència, a aquest naufragi acadèmic i econòmic que amenaça fins i tot els vostres privilegis, veurem el grau de sacrifici que esteu disposats a assumir. O si surtireu per la porta del darrera.
Que el deute de la Universitat el paguin ses excel.lències!
http://excsuab.wordpress.com/ |
Mira també:
http://excsuab.wordpress.com/
|
This work is in the public domain |
