|
|
|
Notícies :: sanitat |
|
Que no ens portin a l’hort…
|
|
|
per anticapitalista |
15 feb 2012
|
|
Text crític sobre les lluites socialdemòcrates a la sanitat. |
|
El capitalisme d’Estat continua sent capitalisme
Qui creu que el govern modificarà el seu actuar amb unes lluites que no ataquen d’arrel el problema del capitalisme? Que no es plantegen les relacions laborals com imposades pel capital i l’Estat, i que només volen gestionar el millor possible el que volen que gestionem?. Qui, si no la socialdemocràcia, s’afana a demanar més impostos i més control al treball per mantenir el sistema d’explotació que teníem fins ara? Qui pensa que fent vaguetes parcials o limitades a ‘vagues ‘ordinador’ (!?!), per tal de no afectar als usuaris, o fent enterraments de la sanitat (ja en van uns quants) es podrà canviar quelcom del panorama actual?
No entendre el que significa el capitalisme i les seves crisis ens porta a entendre aquestes retallades, que s’estan donant a nivell internacional, com s’hi fossin imposades per la voluntat d’un únic partit polític o d’una personalitat qualsevol dintre del sistema. Però, si bé hi ha millors i pitjors alhora de vendre-les, veiem que dintre dels paràmetres econòmics és una de les formes per salvar l’economia capitalista. Ara més que mai veiem el nucli del capitalisme, la necessitat de valorització continua del capital. I per tant els sectors que no el reprodueixen com els serveis, que l’Estat ha anat desenvolupant durant l’època de bonança i que han conformat el denominat ‘Estat del Benestar’, s’han acabat doncs depenen dels sectors productius en crisi per molt de temps. Ja no hi ha prou marge per mantenir-los si no és justament contra l’Estat i el capital. ¿O sí? Encara podem encomanar-nos a la intensificació de l’explotació representada per l’esquerra del capital.
Fins que no entenem que l’economia com a esfera Absoluta separada de la política és la base que fonamenta la societat actual, des de totes les mesures de l’Estat (legislatives, policials, socials, etc) fins a les relacions entre les persones que hi conviuen mitjançant els diners i els rols que el capital ens assigna a cadascú, les nostres acciones seran fàcilment assumides i recuperades per tornar-se en contra nostre. Així intensificarem l’explotació i l’empitjorament de les condicions de misèria existencial actual si demanem més impostos, més racionalització dels processos, més control del treball assalariat, més control de les baixes laborals, sense qüestionar el treball assalariat com a fonament de l’economia capitalista en tant és l’únic que dóna valor a la mercaderia, l’Estat com a estructura organitzativa que disposa els mecanismes de gestió de la societat fonamentalment en base a les categories econòmiques, els diners com a mitjà de relació en la nostra societat o la tecnologia com a eina utilitzada per sotmetre la qualitat de l’assistència a la quantitat, ja sigui obligant a introduir dades per controlar millor (els objectius depenen de les dades i els objectius són diners), visitant telemàticament per accelerar les consultes amb la pèrdua relacional i clínica òbvia que comporta o controlant les dades dels usuaris que tard o d’hora hauran de pagar informes, consultes i tractaments i que amb un targeta sanitària electrònica lligada al conte del banc es cobrarà directament sense el permís previ.
Davant el poder la reivindicació és infinita
Les crítiques que no afecten l’ essència de l’economia capitalista l’acaben reforçant. I això vol dir empitjorar la situació general. Al nostre territori i fora d’aquest; la cadena de l’explotació fa temps que és global. Reivindicar més control, més transparència, més participació ciutadana de les institucions democràtiques, més recolzament dels mitjans d’informació, sense assumir el paper d’aquestes en el desenvolupament del que ara tenim i que estem criticant, es reforçar implícitament les institucions estatals i internacionals, i per tant el capitalisme.
Típicament aquestes crítiques s’identifiquen per alguns trets comuns: l’èmfasi en la conscienciació (si esdevé un canvi de consciència de la situació es donarà el canvi efectiu necessari) que es valora més per la quantitat de gent que ‘es consciencia’ que per la qualitat del fet i la determinació que comportaria; la mobilització massiva per pressionar els poders vigents, legitimant-los per un costat mentre es queixen per l’altre per tal de corregir-los (donant per suposat la benevolència i controlabilitat d’un ens més a prop de Déu que dels assumptes humans, com exemplifica la denominada Raó d’Estat); i la repulsa abstracta de la violència com a mitjà per aconseguir modificar les relacions de poder inscrites a la societat capitalista.
Així, conscient o inconscientment darrera d’aquest discurs està la creença en els partits polítics, en els mediadors, en la representació, en la democràcia (encara que més controlada; per quins controladors?!), en la ideologia de caire socialdemòcrata. Aquells que continuen clamant per un millor govern o un capitalisme més ètic, més social, o s’enganyen o ens enganyen (si ens deixem). L’únic que podrem esperar d’aquest discurs és el d’anar collant més i més a la gent (treballadors, ciutadans, exclosos...). Amb impostos, amb control, amb treball pel país i sacrifici col.lectiu. Tot això amb un rentat de cara mitjançant un augment d’impostos als rics, que continuaran essent rics, perquè tothom sap que els diners generen més diners i la pobresa es perpetua. No cal ser gaire observador per adonar-se’n d’això. La resta és ideologia i bons propòsits sense voler entendre el que és mercaderia, diners, treball, valor, etc.
Una altra perspectiva dins les lluites actuals, concretament a sanitat, és la sindical. Aquesta arrela el seu discurs en l’esfera econòmica i defensa el treball assalariat, cosa que els col.loca en connivència tàcita amb el Capital (almenys temporalment, en el present més concret). Les seves reivindicacions acostumen a ser de preservar els llocs de treball i millorar les condicions econòmiques. En l’actual context social han estat àmpliament sobrepassats per la gent i la situació, que els considera els negociadors del mal menor. Trist paper. Alguns sindicats minoritaris tenen un discurs social més adequat al moment i hi participen de les lluites, però no deixen d’estar inclosos en unes relacions amb el capital; negocien el preu del treball. De com es desfacin d’aquest rol, per adoptar un paper social més destacat, si això és possible, depèn el seu futur. Tenen experiència organitzativa i estructures que podrien ser útils per poder intensificar les lluites anticapitalistes.
Estem en camí
Així l’únic futur passa per entendre on estem i com es produeixen els processos històrics en que estem immersos, per canviar el rumb de les lluites cap a l’anticapitalisme. Els que no ho fan, perpetuen l’explotació. Encara que sigui de bona fe. Són els fets i el procés per arribar-hi els que hi conten, per molt bons propòsits que puguin tenir alguns. Les conseqüències passen per prendre mètodes ineficaços que disminueixen les expectatives dels lluitadors que han entès el nucli de l’explotació, allunyen a la gent dissident amb voluntat de combatre i contribueixen a l’explotació (s’entén explotació en l’ampli sentit de la paraula, no com una relació d’esclavitud com la de fa segles, sinó de dependència econòmica i de manca de llibertat). Aquí podem citar ATTAC, que ara, sembla que paradoxalment, veuran complertes les seves demandes de la mà de la dreta (Sarkozy i Merckel; i Rajoy s’ho està pensant...). Però és que les seves exigències són les exigències necessàries per allargar l’explotació en l’economia capitalista. Si no canviem el rumb, això continuarà durant molts anys i, contràriament al que pensen alguns de que quan més fotut s’està, més fàcil és que es generin resistències reals, la degradació serà tal que les lluites efectives seran molt complicades de dur a terme.
Tanmateix s’estan construint les bases del que vindrà i del que serà. I hi ha punts amb una direcció molt oportuna. Mantenir les reivindicacions en un àmbit general i de contingut contraposat al discurs del valor i l’economia, sense reduir-les a reivindicacions polítiques concretes que disminueixen la potència del moviment de contrapoder és necessari per mantenir les possibilitats del moviment. Si caiem en un excés de precipitació reclamant més racionalització i control ens estarem tancant les possibilitats de canvi real, a més de posar la soga als treballadors del sector. Si en canvi plantegem, com han fet els treballadors de TMB, unes reclamacions que l’empresa no pot assolir sense desaparèixer com a empresa capitalista al servei d’uns criteris econòmics (autogestió dels treballadors, dimissió de tots els directius i no pujada de preus) estarem posant la primera pedra per destruir l’Estat i l’Economia i poder gestionar les nostres pròpies necessitats.
Respecte als sindicats, els més joves han percebut la contradicció en que estan immersos i la limitació que això comporta, encara que la majoria no l’explicitin, i es tradueix en la seva desafecció envers d’aquests. Reduir la lluita al nivell sindical seria una gran errada estratègica per això mateix. En canvi, sumar les estructures sindicals flexibilitzant-les i amb un nivell de radicalització crítica superior mantenint l’autonomia del discurs anticapitalista podria rellançar el moviment. Segur que el grau de participació sindical a l’ocupació de l’hospital grec de Kilkis ha sigut elevada. Allò és un exemple concret del que podem fer en la situació en que ens estem endinsant. Els treballadors de TMB en són un altre exemple. |
This work is in the public domain |
