Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
La fórmula general del capital i les contradiccions de la fórmula general: la compra-venda de la força del Treball
29 gen 2012
"Aquesta història es desenvolupa quotidianament davant dels nostres ulls"
La fórmula general del capital

La circulació de mercaderies és el punt de partida del capital. La producció de mercaderies i la circulació de mercaderies més desenvolupada, el comerç, constitueixen els precursors històrics, damunt els quals s'hi situa. El comerç i el mercat mundials apareguts en el segle XVI són la història vital moderna del capital.

Si passam per alt el contingut material de la circulació de mercaderies, el bescanvi de diferents valors d'ús, i consideram tan sols les formes econòmiques generades per aquest procés, trobam com al seu producte darrer els diners. El darrer producte de la circulació de mercaderies és la primera força d'aparença del capital.

Històricament el capital apareix per primera vegada en la forma de diners en oposició a la propietat agrària, com a béns monetaris, capital comercial i capital usurer.(1) No cal, però, recòrrer a l'origen històric del capital per conèixer que els diners en són la seua primera forma d'aparença. Aquesta història es desenvolupa quotidianament davant els nostres ulls. Cada nou capital apareix en primera instància en escena, és a dir en el mercat, com a mercaderia, treball o diners, fins i tot en els nostres dies, en la forma de diners que per un determinat procés cal transformar en capital.

Els diners com a diners i els diners com a capital es diferencien en primer lloc únicament per les diferents formes de circulació.

La forma immediata de la circulació de mercaderies és m = d = m, la conversió de la mercaderia en diners i la reconversió dels diners en mercaderia, la venda per la compra. Al costat d'aquesta forma trobam, però, una segona, específicament diferenciada, la forma d = m = d, la conversió dels diners en mercaderia i la reconversió de la mercaderia en diners, la compra per la venda. Els diners entren en el seu moviment en aquesta darrera circulació, s'hi transformen en capital, esdevé capital i és ja la seua determinació cap a capital.

Vejam la circulació d = m = d de més a prop. Consisteix, igual com la circulació simple de mercaderies, en dues fases oposades. En la primera fase, d = m, compra, els diners es converteixen en mercaderia. En la segona fase, m = d, venda, la mercaderia es reconverteix en diners. La unitat d'aquestes dues fases constitueix, però, el moviment global pel qual els diners es canvien per una mercaderia, i la mateixa mercaderia es canviada de nou per diners, que una mercaderia es compre per tal de vendre-la, o, si deixam de banda la distinció formal entre comprar i vendre, que una mercaderia es compre amb diners, i que després els diners es compren amb una mercaderia.(2) El resultat, on conclou tot el procés, és el bescanvi de diners per diners, d = d. Si compri per 100 lliures esterlines 2.000 lliures de cotó i venc les 2.000 lliures de cotó de nou per 110 lliures esterlines, he canviat a la fi 100 lliures esterlines per 110 lliures esterlines, diners per diners.

Ara és de fet evident que el procés de circulació d – m – d seria absurd i sense contingut, si hom mitjançant el seu moviment canviàs el mateix valor monetari pel mateix valor monetari, per exemple 100 lliures esterlines per 100 lliures esterlines. El mètode de l'atresorador seria més simple i segur, adherit a les seues 100 lliures esterlines, per comptes d'exposar-les al perill de la circulació. D'altra banda, tan si el comerciant que ha comprat el cotó amb les 100 lliures esterlines el ven després per 110 lliures, o per 100 lliures, o fins i tot per 50, en tots els casos els seus diners haurien passat per un moviment característic i original, força diferent de mena del que ha seguit en les mans del pagès que venia gra, i amb els diners així alliberats quan compra roba. Per tant hem d'examinar primer les característiques de les diferències formals entre els circuits d – m – d i m – d – m. Així es revelarà la diferència sòlida que rau sota aquesta diferència formal.



Vejam primer, açò comú a totes dues formes.

Tots dos cicles es descomposen en les dues mateixes fases oposades, m – d, venda, i d – m, compra. En cadascuna de les dues fases els mateixos dos elements materials, mercaderia i diners, s'oposen, així com dues persones amb les mateixes màscares econòmiques, un comprador i un venedor. Cadascun dels dos cicles és la unitat de les mateixes fases antagòniques, i en tots dos casos aquesta unitat es realitza mitjançant l'aparició d'un tercer contraient, amb la qual cosa un tan sols ven, un altre tan sols compra, i el tercer, però, contràriament, compra i ven.

Açò que, amb tot, distingeix principalment tots dos cicles m – d – m i d – m – d, és l'ordre invers en la successió de les mateixes fases oposades de la circulació. La circulació simple de mercaderies comença amb la venda i acaba amb la compra, la circulació dels diners com a capital comença amb la compra i acaba amb la venda. En un cas la mercaderia, en l'altra els diners, constitueixen el punt de partida i el punt de conclusió del moviment. En la primera forma els diners permeten el cicle, en l'altre, contràriament, ho fa la mercaderia.

En la circulació m – d – m els diners es converteixen finalment en mercaderia, que serveix de valor d'ús. Els diners s'esmercen per tant de forma definitiva. En la forma inversa d – m – d el comprador, contràriament, hi posa diners, per recuperar-ne com a venedor. Per la compra de mercaderia posa diners en circulació, i n'obté de nou per la venda de la mateixa mercaderia. Deixa anar diners tan sols amb la intenció de recuperar-los de nou després. Per tant, únicament els avança.(3)

En la forma m – d – m la mateixa moneda canvia dues vegades de posició. El venedor l'obté del comprador i amb ella paga un altre venedor. El procés global, que comença amb la recepció dels diners, conclou amb el pagament de diners per la mercaderia. Just al contrari que en la forma d – m – d. No és la mateixa moneda la que canvia dues vegades de posició, sinó la mateixa mercaderia. El comprador la rep de mans del venedor i la passa a les mans d'un altre comprador. Com en la circulació simple de mercaderies el doble canvi de posició de la mateixa moneda realitza el seu trànsit definitiu d'una mà a l'altre, de forma que ací el doble canvi de posició de la mateixa mercaderia comporta el retorn dels diners al seu primer punt de partida.

El reflux dels diners al seu punt de partida no depèn del fet que la mercaderia es vengue per més del que es va comprar. Aquesta circumstància influeix tan sols en la quantitat dels diners que tornen. El fenomen del reflux té lloc pròpiament tan bon punt la mercaderia es venuda de nou, i per tant el circuit d – m – d es completa. Hi ha per tant una diferència palpable entre la circulació dels diners com a capital i la seua circulació com a simples diners.

El circuit m – d – m es completa tan bon punt els diners obtinguts per la venda d'una mercaderia es lliuren de nou per la compra d'una altra. Si, amb tot, se segueix un reflux de diners al seu punt de partida, tan sols es realitza a través de la renovació o repetició de tot el curs. Si venc un quart de gran per 3 lliures esterlines i amb aquestes tres lliures esterlines compri roba, les tres lliures esterlines per mi s'hi han esmerçat definitivament. Ja no les tinc i no en puc fer més. Són del comerciant de roba. Si ara venc un segon quart de gra, m'hi tornen els diners, però no com a conseqüència de la primera transacció, sinó com a conseqüència de la seua repetició. De nou s'allunyen de mi tan bon punt concloc la segona transacció faig una nova compra. En la circulació m – d – m l'esmerçament de diners no té res a veure amb el seu reflux. En d – m – d, per contra, el reflux de diners el determina de fet la forma d'esmerçar-los. Sense aquest reflux l'operació fracassa, o el procés s'interromp i no es conclou, perquè hi manca la seua segona fase, que completa la compra i culmina la venda.

El circuit m – d – m comença d'una banda amb una mercaderia i conclou per l'altra amb una altra mercaderia, que cau fora de la circulació i es consumeix. El consum, la satisfacció de les necessitats, en un mot, el valor d'ús és per tant el seu objectiu final. El circuit d – m – d comença, contràriament, d'una banda per diners i conclou de nou en el mateix extrem. La seua força motriu i l'objectiu que el determina és, per tant, el propi valor d'intercanvi.

En la circulació simple de mercaderies tots dos extrems tenen la mateixa forma econòmica. Tots dos són mercaderies. Són també mercaderies amb la mateixa quantitat de valor. Però són valors d'ús qualitativament diferents, per exemple gra i roba. El bescanvi de productes, el canvi de materials diferents, on s'hi expressa el treball social, en constitueix el contingut del moviment. Altrament s'esdevé en la circulació d – m – d, que en una primera ullada sembla buida per tautològica. Tots dos extrems tenen la mateixa forma econòmic. Tots dos són diners, i per tant valors d'ús sense cap diferència qualitativa, ja que els diners no són més que la forma convertida de les mercaderies, en els particulars valors d'ús de les quals es dissolen. Canviar primer 100 lliures per cotó i després canviar de nou el mateix cotó per 100 lliures, és tan sols fer una volta per canviar diners per diners, el mateix pel mateix, una operació que sembla tan injustificada com absurda.(4) Una suma de diners tan sols es pot distingir d'una altra suma de diners, en general, per les diferències en la quantitat. El procés d – m – d no deu el seu contingut per tant a cap diferència qualitativa del seus extrems, ja que tots dos són diners, sinó tan sols a una diferència quantitativa. A la fi es recupera de la circulació més diners dels que s'hi havien llençat al començament. El cotó que es va comprar per 100 lliures es revén, per exemple, per 100 + 10 lliures esterlines o 110. La forma completa d'aquest procés és per tant d - m - d', on d' = d + Dd, és a dir igual a la suma monetària originàriament avançada més un increment. Aquest increment o excés per damunt del valor originari l'anomen plus-vàlua (surplus value). El valor originàriament avançat resta no tan sols intacte per la circulació, sinó que s'hi altera la quantitat, s'hi afegeix una plus-vàlua o augmenta. I aquest moviment el transforma en capital.

De fet, també és possible que en m – d – m els dos extrems m, m, com ara gra i roba, siguen quantitativament diferents. El pagès pot vendre el seu gra per damunt del valor o pot comprar la roba per sota del seu valor. El pot ensarronar d'altra banda el comerciant de roba. Aquestes diferències de valor resten, però, per aquesta forma de circulació com merament casuals. Això no n'elimina el sentit i el contingut, com en el procés d – m – d, ja que tots dos extrems, com ara gra i roba, són equivalents. La llur igualtat de valor és més aviat una condició pel desenvolupament normal.

La repetició o renovació de la venda per comprar, troba, com aquest propi procés, la mesura i l'aspiració en un objectiu final que li és aliè, el consum, la satisfacció d'una determinada necessitat. En la compra per la venda, per contra, l'inici i la fi són el mateix, diners, valor d'intercanvi, i per això el moviment no té fi. Certament que s'esdevé de d, d + Dd, de 100 lliures esterlines, 100 + 10. Però considerat de forma simplement qualitativa, 110 lliures esterlines son el mateix que 100, és a dir diners. I considerat quantitativament, 110 lliures esterlines són una suma limitada de valor com ho són 100. Si s'esmercen les 110 lliures esterlines com a diners, perden així el llur paper. Deixen d'ésser capital. Retirades de la circulació, es petrifiquen en tresor, i no generarien cap ingrés ni que restassen així fins al dia del judici. Si es tracta per tant d'una vegada de l'augment del valor, hi ha la mateixa necessitat d'engrandir el de les 110 lliures com abans amb les 100, ja que totes dues són expressions limitades de valor d'intercanvi, i totes dues per tant tenen la mateixa vocació d'arribar per augments quantitatius a la riquesa absoluta. De fet, per un moment, es pot diferenciar el valor originàriament avançat de 100 lliures esterlines de les 10 de plus-vàlua generades en la circulació, però aquesta diferència s'esvaeix aviat. En arribar a la fi del procés no es rep d'una banda el valor originari de 100 lliures i de l'altra banda la plus-vàlua de 10. Ço que es rep és un valor de 110 lliures, que es troba en la mateixa condició per començar el procés d'expansió que les 100 lliures originàries. Els diners posen fi al moviment per tal de reiniciar-lo.(5) La fi de cada circuit individual, on es completa una compra i la conseqüent venda, constitueix per si mateixa el punt de partida d'un nou circuit. La circulació simple de mercaderies—la venda per la compra—serveix com a mitjà d'un objectiu final aliè a la circulació, l'apropiació de valors d'ús, la satisfacció de necessitats. La circulació de diners com a capital és, per contra, un objectiu en si mateixa, ja que l'augment del valor existeix tan sols dins d'aquest moviment contínuament renovat. El moviment del capital no té per tant mesura.(6)

Com a executor conscient d'aquest moviment el posseïdor de diners esdevé capitalista. La seua persona, o més aviat la seua butxaca, és el punt de partida i de retorn dels diners. El contingut objectiu de cada circulació—l'engrandiment del valor—és la seua finalitat subjectiva, i tan sols en la mesura que l'apropiació creixent de riquesa abstracta és la principal força motriu de les seues operacions, funciona com a capitalista o com a capital dotat de voluntat i consciència. Per tant cal no considerar els valors d'ús com l'objectiu immediat del capitalista.(7) Tampoc no ho és el guany individual, sinó tan sols el moviment inacabable de guanys.(8) Aquesta recerca absoluta d'enriquiment, aquesta cacera apassionada de valor (9) és comuna al capitalista i a l'atresorador, però mentre l'atresorador és tan sols un capitalista embogit, el capitalista és un atresorador racional. L'engrandiment inacabable de valor, pel qual pugna l'atresorador, en esforçar-se per treure diners de la circulació (10), l'aconsegueix el més agut capitalista en llençar-ne contínuament de nous a la circulació.(10a)

Les formes independents, les formes monetàries, que assumeix el valor de les mercaderies en la circulació simple, tan sols media l'intercanvi de mercaderies i desapareix en el resultat final del moviment. En la circulació d – m – d totes dues, mercaderia i diners, funcionen, contràriament, com a formes diferents d'existència del propi valor, els diners com a general, i les mercaderies com a particular, o per dir-ho així com a forma encoberta.(11) Canvia contínuament d'una forma a l'altra, sense perdre's en aquest moviment, i es transforma així en un subjecte automàtic. Si hom fixa les formes particulars d'aparença que assumeix successivament el valor en el decurs de la seua vida, hom n'obté l'explicació: el capital és diners, el capital és mercaderia.(12) De fet, però, el valor és ací el subjecte d'un procés on, sota el canvi continu de les formes monetària i de mercaderia altera la seua pròpia quantitat, diferencia la plus-vàlua del seu propi valor originari, i així s'expandeix. Ja que el moviment on s'hi afegeix la plus-vàlua és el seu propi moviment, la seua expansió és per tant una auto-expansió. Ha adquirit la qualitat oculta d'afegir-se valor perquè és valor. Produeix una camada viva o posa, si més no, ous d'or.

Com a subjecte actiu d'aital procés, on assumeix alternativament la forma monetària i la forma de mercaderies, però on s'hi manté i creix, el valos necessita d'una forma independent, amb la qual es constate la seua identitat. I aquesta forma la posseeix tan sols com a diners. Aquesta constitueix per tant el punt de partida i de conclusió de cada procés d'expansió. Eren 100 lliures, ara són 110 lliures, ets. Però els diners s'hi donen tan sols com una forma de valor, i per tant en té dues. Sense l'assumpció de la forma de mercaderia els diners no esdevindrien capital. Els diners no hi apareixen per tant en polèmica amb les mercaderies, com en l'atresorament. El capitalista sap que totes les mercaderies, per baixes que pugen semblar, per mala que siga la seua olor, són en fe i en veritat diners, jueus internament circuncidats, i, més encara, un mitjà meravellós per fer a partir de diners més diners.

Si en la circulació simple el valor de les mercaderies assolia com a molt una forma monetària independent dels llurs valors d'ús, ara el mateix valor es presenta sobtadament com una substància pròpia, que passa per les formes de mercaderia i de diners. I encara més. Per comptes de representar les relacions de valor, entra en relacions privades amb si mateix. Es diferencia com a valor originari de la pròpia plus-vàliua, de la mateixa forma que Déu Pare es diferencia de Déu Fill, per bé que tots dos són de la mateixa edat i constitueixen tan sols una persona, ja que tan sols mitjançant la plus-vàlua de 10 lliures les 100 originàries esdevenen capital, i tan bon punt passa això, tan bon punt el Fill, i mitjançant el Fill, el Pare es generen, desapareix la llur diferència i tots dos són U, 110 lliures.

El valor esdevé per tant valor en processament, diners en processament, i, com a tal, capital. Surt de la circulació, hi torna a entrar, s'hi manté i s'hi multiplica, en retorna crescut i comença el mateix circuit sempre de nou.(13) d - d', diners que generen diners—money which begets money—diu la descripció del capital per boca dels seus primers intèrprets, els mercantilistes.

Comprar, per tal de vendre, o, més pròpiament, comprar per tal de guanyar amb la venda, d – m – d', apareix de fet tan sols com una mena de capital, la forma pròpia del capital comercial. Però també el capital industrial són diners, que es transformen en mercaderies i que mitjançant la venda de les mercaderies retornen amb més diners. Els actes que hi ha entre la compra i la venda, fora de l'esfera de la circulació, no alteren aquesta forma de moviment. Finalment, en el cas del cas del capital portador d'interessos la circulació d – m – d' apareix abreujada, amb el seu resultat sense intermediari, per dir-ho en estil lapidari, com a d – d', diners que són iguals a més diners, un valor que és més gran que ell mateix.

De fet d – m – d' és la fórmula general del capital, com a apareix immediatament en l'esfera de la circulació.

2. Les contradiccions de la fórmula general

La forma de circulació que prenen els diners en mutar-se en capital, contradiu totes les lles anteriorment desenvolupades sobre la natura de les mercaderies, dels valors, dels diners i de la pròpia circulació. Ço que la distingeix de la circulació simple de mercaderies és l'ordre capgirat dels mateixos dos processos oposats, la venda i la compra. I com aquesta diferència purament formal altera la natura d'aquests processos?

Encara més. Aquesta inversió tan sols existeix per un de les tres parts, la que fa de mediadora. Com a capitalista compri una mercaderia d'A i la venc de nou a B, mentre que com a simple propietari de mercaderies en venc a B i després en compri a A. Per les parts A i B no existeix aquesta diferència. Hi entren tan sols com a compradors o venedors de mercaderies. Jo mateixa m'hi trob de vegades respecte ells com un simple propietari de diners o un de mercaderies, comprador o venedor, i de fet entri en totes dues sèries m'hi enfront a una persona únicament com a comprador i a l'altra com a venedor, de l'una únicament com a diners, de l'altra únicament com a mercaderia, i a cap de les dues com a capital o capitalista o representant de res més enllà de diners o mercaderies, o que puguen tindre un efecte més enllà del que poden tindre els diners o les mercaderies. Per mi la compra d'A i la venda a B constitueixen una sèrie. Però la connexió entre aquests dos actes tan sols existeix per mi. A no es preocupa de la meua transacció amb B, i B tampoc de la meua transacció amb A. Si els hi volgués aclarir el servei particular que faig mitjançant la inversió de la sèrie, probablement m'assenyalarien que m'erri quant a l'ordre de la successió, i que tota la transacció, per comptes de començar amb una compra i acabar amb una venda, comença, contràriament, amb una venda i conclou amb una compra. De fet, el meu primer acte, la compra, era des del punt de mira d'A una venda, i el meu segon acte, la venda, era des del punt de mira de B una compra. No satisfets amb això, A i B declararien que tota la sèrie era supèrflua i un hocuspocus. A vendria directament a B, i B compraria directament a A. Per tant tota la transacció es reduiria a un acte únic de la circulació convencional de mercaderies, des del punt de mira d'A una simple venda i des del punt de mira de B una simple compra. Per tant a través de la inversió de la sèrie no saltem des l'esfera de la circulació simple de mercaderies, i hauríem de mirar més aviat si hi ha en aquesta circulació simple res que permeta una expansió del valor que entra en la circulació i, en conseqüència, la creació de plus-vàlua.

Prenguem el procés de circulació en una forma que l'expresse com a simple bescanvi de mercaderies. Aquest és sempre el cas quan dos propietaris de mercaderies se'n compren mútuament i el balanç dels diners mútuament avançats es tanca el dia de pagament. El diners serveixen ací com a diners de comptes, per expressar el valor de les mercaderies en el preu, però no apareix confrontat materialment a les pròpies mercaderies. Pel que es tracta de valors d'ús és clar que tots dos bescanviadors han de poder guanyar. Tots dos alienen mercaderies que els hi són inútils com a valor d'ús, i adquireixen mercaderies, que els hi són d'ús. I aquest ús pot no ésser l'únic. A, que ven vi i compra blat, produeix més vi que no pas pot fer el pagès de blat B en el mateix temps de treball, i el pagès de blat en el mateix temps de treball pot produir més blat, que no pas el pagès vitícola A. A adquireix per tant pel mateix valor d'intercanvi més blat i B més vi, que no pas el que cadascú aconseguiria sense cap bescanvi en base a la producció del propi blat i del propi vi. En relació al valor d'ús es podria per tant dir que «el bescanvi és una transacció on totes dues parts guanyen».(14) Altrament s'esdevé amb el valor d'intercanvi.

«Un home que posseeix molt de vi i poc de blat tracta amb un home que posseeix molt de blat i poc de vi, i entre ells bescavien gra per valor de 50 per un valor de 50 en vi. Aquests intercanvi no és cap augment del valor d'intercanvi ni per un ni tampoc per l'altre; ja que després de l'intercanvi cadascú es queda amb el mateix valor que abans, i adquireix un valor igual mitjançant aquesta operació».(15)

La qüestió no s'altera quan apareixen els diners com a mitjà de circulació entre les mercaderies, i es diferencien sensiblement els actes de compra i de venda.(16) El valor de les mercaderies s'expressa en preu abans d'entrar en circulació, i per tant n'és la precondició i no el resultat.(17)

Considerat en abstracte, és a dir a banda de les circumstàncies que no deriven de les lleis immanents de la circulació simple, no hi ha res més, llevat de la substitució d'un valor d'ús per un altre, que una metamorfosi, un simple canvi formal de la mercaderia. El mateix valor, és a dir la mateixa quantitat de treball social materialitzat, resta en les mans dels mateix propietari de mercaderies en la forma, primer, de la seua mercaderia, després de diners, que es transformen, finalment on s'hi reconverteixen els diners. Aquest canvi formal no inclou cap alteració de la quantitat de valor. El canvi, però, que pateix el valor de la mercaderia en aquest procés es limita a un canvi en la seua forma monetària. Existeix primer com a preu de la mercaderia oferta en la venda, després com una suma monetària, que, però, ja s'expressava en el preu, finalment com el preu d'una mercaderia equivalent. Aquest canvi formal no inclou cap alteració de la quantitat de valor de la mateixa forma que el canvi d'un bitllet de cinc lliures per sobirans, mig-sobirans i xílings.

Fins ara per tant la circulació de mercaderies realitza tan sols un canvi formal del llur valor, i quan es considera com un pur fenomen, realiza un bescanvi d'equivalents. La mateixa economia vulgar, limitada com és, que sap què és el valor, per bé que mai no gosa considerar la circulació com a fenomen pur, assum que l'oferta i la demanda són iguals, la qual cosa suposa que l'efecte és nul. Quan, per tant, pel que fa als valors d'ús, tots dos canviadors poden guanyar, i no ho poden fer tots dos quant al valor d'intercanvi. Més aviat diríem: «On hi ha igualtat, no hi ha cap guany».(18) Certament les mercaderies es poden vendre a preus que es desvien dels llurs valors, però aquestes desviacions apareixen com a violacions de les lleis del bescanvi de mercaderies.(19) En la seua forma pura és un bescanvi d'equivalents, i per tant no són cap mitjà per enriquir el valor.(20)

Darrera dels intents de presentar la circulació de mercaderies com a font de plus-vàlua llueix per tant un quidproquo, una barreja de valor d'ús i de valor d'intercanvi. Així, per exemple, a Condillac:

«És fals que hom bescanvie un valor igual per un valor igual en el bescanvi de mercaderies. Al contrari. Cadascun dels dos contraients dóna un valor inferior per un de més gran... Si hom bescanviàs de fet els mateixos valors, cap dels contraients no hi faria cap guany. Però tots dos guanyen o haurien de guanyar. Per què? El valor de les coses consisteix simplement en la llur satisfacció de les nostres necessitats. Volem quelcom superior per un altre d'inferior, i a l'inrevés... Hom no suposa que oferirem en venda coses indispensables pel nostre consum... Volem desprendre'ns de quelcom que ens és inútil, per tal de rebre quelcom que ens és necessari; volem donar menys per més... Era natural que es deduís que hom donava en el bescanvi un valor per igual per un valor igual, ja que sempre les coses bescanviades equivalien en valor a la mateixa quantitat de diners... Però encara s'havia de fer una altra consideració; la qüestió de si tots dos canvien quelcom superflu per quelcom de necessari».(21)

Hom veu com Condillac no tan sols confon valor d'ús i valor d'intercanvi, sinó que assum infantilment que en una societat amb una producció de mercaderies desenvolupada cada productor produeix els seus mitjans de subsistència i llença a la circulació únicament allò que és superflu per la seua pròpia necessitat.(22) Amb tot l'argument de Condillac s'empra habitualment entre els economistes moderns, especialment quan es tracta de presentar la forma desenvolupada del bescanvi de mercaderies, el comerç, com a productora de plus-vàlua.

«El comerç» s'hi diu per exemple, «afegeix valor als productes, ja que els mateixos productes tenen més valor en les mans dels consumidors que en les dels productors, i cal considerar-la pròpiament (strictly) com un acte productiu».(23)

Però hom no paga doblement les mercaderies, una vegada com a valor d'ús i l'altra com a valor. I si el valor d'ús de la mercaderia és més útil al comprador que al venedor, la forma monetària ho és més pel venedor que pel comprador. Que la vendria si no? I així podríem igualment dir que el comprador realitza pròpiament (strictly) un «acte productiu», en transformar els mitjons del comerciant en diners.

Si s'hi bescanvien mercaderies o mercaderies i diners d'igual valor d'intercanvi, i per tant equivalents, és evident que no s'hi treu cap valor addicional de la circulació més enllà del qui s'hi llença. Per tant no s'hi troba cap creació de plus-vàlua. En la seua forma pura, però, el procés de circulació de mercaderies suposa el bescanvi d'equivalents. No obstant les coses en la realitat no són tan simples. Assumim per tant el bescanvi de no-equivalents.

En tot cas en el mercat de mercaderies tan sols s'hi enfronten propietaris de mercaderies amb propietaris de mercaderies, i el poder que aquestes persones exerceixen entre ells, és tan sols el poder de les llurs mercaderies. La diversitat material de les mercaderies és el motiu material del bescanvi i fa els propietaris de mercaderies mútuament dependents els uns dels altres, perquè cap d'ells posseeix l'objecte de la seua pròpia necessitat i cadascú té a la mà els objectes de les necessitats dels altres. Fora d'aquesta diferència material els llurs valors d'us tan sols existeix encara una diferència entre les mercaderies, la diferència entre les llurs formes naturals i les formes alterades, entre les mercaderies i els diners. I així els propietaris de mercaderies tan sols es diferencien en venedors, posseïdors de mercaderies, i compradors, posseïdors de diners.

Suposam ara que mitjançant un cert privilegi inexplicable el venedor és capaç de vendre la mercaderia per damunt del seu valor, per 110 quan val 100, i per tant amb un augment nominal del preu d'un 10%. El venedor s'embutxaca per tant una plus-vàlua de 10. Però després de venedor, esdevé comprador. Un tercer propietari de mercaderies se li apropa com a venedor, i per la seua banda compta amb el privilegi de vendre un 10% més cara la mercaderia. El nostre home ha guanyat 10 com a venedor, per lliurar-ho com a comprador.(24) Globalment en sorgeix el fet que tots els propietaris de mercaderies venen les llurs mercaderies un 10% per damunt de valor, que a la fi és el mateix que si les vengueren al seu valor. Aital augment generalitzat del preu nominal comporta el mateix efecte que si els valors s'haguessen expressat, per exemple, en argent per comptes d'en or. Els diners nominals, és a dir els preus de les mercaderies creixerien, però la relació de valor restaria inalterada.

Assumim contràriament que és privilegi del comprador, comprar les mercaderies per sota del llur preu. Ací no cal més que recordar què era el comprador. Era venedor abans d'ésser comprador. Ja havia perdut un 10% com a venedor, abans de guanyar un 10% com a comprador.(25) Tots resta com abans.

La creació de plus-vàlua i per tant la transformació dels diners en capital, no pot per tant explicar-se ni perquè els venedors venguen les mercaderies per damunt del llur valor, ni tampoc perquè els compradors les compren sota el llur valor.(26)

El problema no se simplifica de cap manera perquè hom hi cole consideracions alienes, per tant diga, amb el coronel Torrens:

«La demanda efectiva consisteix en la capacitat i la inclinació (!) dels consumidors de donar per les mercaderies, ja directament o a través del canvi indirecte, una proporció superior a la de tots els ingredients de capital que en costa la producció».(27)

En la circulació els productors i consumidors s'hi troben tan sols com a venedors i compradors. Afirmar que la plus-vàlua pel productor té l'origen en el fet que el consumidor paga la mercaderia per damunt del valor, tan sols vol dir emmascaradament la senzilla frase: el propietari de mercaderies posseeix com a venedor el privilegi de vendre més car. El venedor ha produït ell mateix la mercaderia o en representa el productor, però no és pas menys cert que el comprador ha produït les mercaderies representades pels seus diners o en representa els productors. S'hi troben per tant productor vers productor. Ço que els diferencia és que l'un compra i l'altre ven. No ens du cap pas més enllà que el propietari de mercaderies sota el nom de productor venga les mercaderies per damunt de valor i que sota el nom de consumidor les pague més cares.(28)

Els defensors conseqüents de la il·lusió que la plus-vàlua s'origina d'un augment nominal del preu o del privilegi del venedor per vendre més cara la mercaderia, assumeixen per tant l'existència d'una classe que tan sols compra, sense vendre, i que per tant tan sols consumeix sense produir. L'existència d'una classe així és encara inexplicable des del punt de mira a on hem arribat fins ara, el de la circulació simple. Però avançam. Els diners amb els quals aital classe compra contínuament, han de fluir-hi constantment sense cap bescanvi, debades, a tort i a dret, des dels propietaris de mercaderies. Vendre les mercaderies a aquesta classe per damunt del llur valor és dir tan sols recuperar de nou una part dels diners que hi havien anat a parar.(29) Així les ciutats de l'Àsia Menor pagaven anualment un tribut monetari a l'antiga Roma. Amb aquests diners Roma els hi comprava mercaderies, i els hi comprava més cares. Els asiàtics entabanaven els romans i recuperaven dels conqueridors una part del tribut com a conseqüència del comerç. Però, amb tot, eren els asiàtics els entabanats. Les llurs mercaderies es pagaven encara amb els llurs propis diners. Aquest no és cap mètode d'enriquiment o de creació de plus-vàlua.

Mantinguem-nos per tant dins els límits del bescanvi de mercaderies, on venedors són compradors i compradors, venedors. La nostra dificultat potser ha sorgit de tractar els actors com a categories personificades, i no com a individus.

El propietari de mercaderies A pot ésser prou espabilat com per aprofitar-se dels seus col·legues B o C, mentre que ells, en canvi, amb la millor voluntat, no es prenen la revanxa. A ven vi d'un valor de 40 lliures esterlines i B l'obté a canvi de blat d'un valor de 50 lliures. A ha convertit les seues 40 lliures en 50, ha fet més diners de menys diners i ha transformat la seua mercaderia en capital. Vegem-ho de més a prop. Abans del bescanvi teníem 40 lliures de vi en les mans d'A i 50 lliures de blat en les mans de B, un valor global de 90 lliures. Després del bescanvi tenim el mateix valor global de 90 lliures. El valor en circulació no ha crescut ni un àtom, la seua distribució entre A i B s'ha alterat. Des d'una banda apareix com a plus-vàlua, ço que des de l'altra és una pèrdua de valor, des d'una banda un plus, i des de l'altra un minus. El mateix canvi s'hauria donat si A, sense la forma coberta del bescanvi, hagués robat directament a B 10 lliures. La suma del valor en circulació no pot evidentment augment per cap canvi de distribució, igualment com ho fa la massa de metalls nobles d'un país perquè un jueu en venga en temps de la reina Anna pel valor d'una guinea. El conjunt de la classe capitalista d'un país no pot superar-se a si mateixa.(30)

Hom pot per tant donar-hi voltes que els fets són els mateixos. Si es canvien equivalents, no en sorgeix cap plus-vàlua, i si es canvien no-equivalents, no en sorgeix tampoc cap plus-vàlua.(31) La circulació o el bescanvi de mercaderies no genera cap valor.(32)

Hom comprén per tant per què en la nostra anàlisi de la forma fonamental del capital, la forma amb la qual determina l'organització econòmica de la societat moderna, deixam completament sense considerar les seues formes populars i per dir-ho així antediluvianes del capital comercial i del capital usurer.

En el capital comercial pròpiament dit apareix la forma d – m – d', comprar per vendre més car de la forma més clara. D'altra banda tot el seu moviment té lloc dins l'esfera de la circulació. Com que, però, és impossible la transformació dels diners en capital per la sola circulació, s'aclareix que és impossible pel capital comercial de crear plus-vàlua, en la mesura que es bescanvien equivalents (33), i per tant que tan sols pot tindre el seu origen en el doble profit sobre el comprador i el venedor dels productors de mercaderies, en mig dels quals s'hi col·loca parasitàriament el comerciant. En aquest sentit diu Franklin: «la guerra és un robatori, el comerç és una estafa».(34) Si la valorització del capital comercial s'explica per una simple estafa als productors de mercaderies, caldria una llarga sèrie d'intermediaris que, ara, en la circulació de mercaderies i en el seu moment simple que ara constitueix la nostra consideració, hi manquen completament.

Ço que val pel capital comercial, encara val més pel capital usurer. En el capital comercial els extrems, els diners que es llencen al mercat, i els diners augmentats que s'hi recuperen, connecten si més no mitjançant una compra i una venda, mitjançant el moviment de circulació. En el capital usurer la forma d – m – d' s'abreuja i els extrems connecten directament d – d', diners canviats per més diners, cosa que es contradiu amb la natura dels diners i que és per tant una forma inexplicable des del punt de mira del bescanvi de mercaderies. Per tant Aristòtil:

«Com que la crematística és doble, d'una banda comercial, i de l'altra econòmica, la darrera és necessària i lloable, la primera es basa en la circulació i és condemnable de dret (ja que no es basa en la natura, sinó en l'estafa mútua), i així l'usurer és odiat amb tot el dret, perquè els propis diners en són la font de riquesa, i no els empra per l'objectiu original. Ja que sorgiren del bescanvi de mercaderies, mentre que l'interès fa dels diners més diners. D'ací el seu nom» (tokoz interès i descendència). «Ja que els descendents són similars als progenitors. L'interès és, però, diners de diners, de forma que de totes les maneres de guanyar-se la vida és la més antinatural».(35)

Com el capital comercial deriva del capital d'interès ho demostrarà la nostra recerca, i alhora s'aclarirà per què aquestes dues formes apareixen en el curs de la història abans de la forma moderna fonamental del capital.

Hem demostrat així que la plus-vàlua no pot sorgir de la circulació, i que en la seua formació quelcom hi ha d'haver-hi al darrera, que no és directament perceptible.(36) Però pot la plus-vàlua originar-se fora de la circulació? La circulació és la suma de totes les relacions mútues dels propietaris de mercaderies. Fora d'ella el propietari de mercaderies tan sols es relaciona amb la seua pròpia mercaderia. Pel que fa al valor, aquesta relació es limita a això, que la mercaderia conté una quantitat del seu propi treball que es mesura amb un determinat patró social. Aquesta quantitat de treball s'expressa en la quantitat de valor de la seua mercaderia, i com que la quantitat de valor s'expressa en compte de diners, ho fa en un preu de, posam, 10 lliures. Però el seu treball no el representen alhora el valor de la mercaderia i un excedent per damunt del propi valor, no en un preu de 10, igual a un preu d'11, ni per un valor que és més gran que ell mateix. El propietari de mercaderies pot crear valor pel seu treball, però no un valor que s'augmente ell mateix. Pot pujar el valor d'una mercaderia si hi afegeix nou valor al valor disponible mitjançant nou treball, com ara fer botes de cuir. El mateix material té ara més valor, perquè conté una quantitat més gran de treball. Les botes tenen per tant més valor que el cuir, però el valor del cuir és el mateix que abans. No ha augmentat una plus-vàlua durant la fabricació de les botes. És per tant impossible que el productor de mercaderies, fora de la circulació de mercaderies, sense entrar en contacte amb altres propietaris de mercaderies, augmente el valor i per tant transforme diners o mecaderies en capital.

El capital no pot per tant sorgir de la circulació, i no pot igualment originar-s'hi fora. Ha de sorgir-hi igualment dins i fora.

Obtenim per tant un doble resultat.

La transformació de diners en capital es desenvolupa a partir dels fonaments de les lleis immanents al bescanvi de mercaderies, de forma que té el bescanvi d'equivalents com a punt de partida.(37) El nostre propietari de diners, encara com a capitalista embrionari, ha de comprar les mercaderies pel llur valor, i les hi ha de vendre, i així encara a la fi del procés ha de treure més valor de la circulació, que el que hi havia posat. La seua maduració ha de donar-se dins i fora de l'esfera de la circulació. Aquestes són les condicions del problema. Hic Rhodus, hic salta!

3. La compra-venda de la força de treball

L'alteració del valor dels diners per transformar-los en capital no pot tindre lloc en aquests propis diners, ja que com a mitjans de compra i de pagament tan sols realitzen el preu de la mercaderia que es compra o es paga, mentre que en la seua pròpia forma consolidada, de petrificació d'una quantitat de valor constant, no varien.(38) Igualment l'alteració no es pot originar del segon acte de la circulació, la revenda de la mercaderia, ja que aquest acte simplement transforma de nou la mercaderia de la forma natural a la forma monetària. L'alteració ha de tindre lloc per tant en la mercaderia comprada pel primer acte d – m, però no amb el seu valor, ja que s'hi canvien equivalents, i la mercaderia es paga pel seu valor. L'alteració per tant tan sols pot sorgir del valor d'ús com a tal, és a dir del seu consum. I per extreure valor del consum d'una mercaderia, el nostre propietari de diners ha d'ésser prou afortunat com per trobar dins l'esfera de la circulació, en el mercat, una mercaderia el valor d'ús de la qual presente la propietat particular d'ésser font de valor, el consum real de la qual per tant siga en si una materialització de treball, i per tant generador de valor. I el propietari de diners troba en el mercat aquesta mercaderia específica—la capacitat de treball o força de treball.

Per força de treball o capacitat de treball entenem el seguit de capacitats físiques i mentals, que hi ha en el cos, en la personalitat viva d'un home, i que es posen en moviment sempre que produeix un valor d'ús de qualsevol mena.

Ara bé, perquè el propietari de diners siga capaç de trobar força de treball com a mercaderia en el mercat, s'hi han de complir diferents condicions. El bescanvi de mercaderies no inclou per si mateix cap altra relació de dependència que les sorgides de la seua pròpia natura. Sota aquesta precondició la força de treball tan sols pot aparèixer en el mercat com a mercaderia, en la mesura que el seu propietari, de qui és la força de treball de la seua persona, l'ofereix com a mercaderia o la ven. Per tal que el seu propietari la venga com a mercaderia, ha de poder-hi disposar, i per tant ésser el propietari lliure de la seua capacitat de treball, de la seua persona.(39) Ell i el propietari de diners es troben en el mercat i entren en relació mútua com a propietaris de mercaderies, amb l'única diferència que un és un comprador i l'altre un venedor, però tots dos són persones amb igualtat jurídica. La continuació d'aquesta relació demana que el propietari de la força de treball la venga tan sols per una durada determinada, ja que si la vengués completament, d'una vegada per sempre, s'hi vendria ell mateix, i es transformaria de lliure en esclau, d'un propietari de mercaderies en una mercaderia. Com a persona ha de veure la seua força de treball com la seua propietat i per tant com la seua pròpia mercaderia, i això tan sols ho pot fer si la posa temporalment en disposició del comprador, per un període determinat de temps. Tan sols així pot evitar de renunciar els seus drets de propietat.(40)

La segona condició essencial perquè el propietari de diners trobe força de treball en el mercat com a mercaderia és que el seu propietari, per comptes de poder vendre les mercaderies on s'hi materialitza el seu treball, haja de vendre més aviat la seua força de treball, que tan sols existeix en el seu cos viu, com a mercaderia potencial.

Per tal que qualsevol venga mercaderies diferents de la seua força de treball, li cal naturalment la possessió de mitjans de producció, com ara matèries primeres, instruments de treball, etc. No s'hi pot fer cap bota sense cuir. Necessita a més mitjans de vida. Ningú, ni tan sols cap músic del futur, pot viure de productes del futur, ni tampoc de valors d'usos la producció dels quals no s'haja completat, i sempre des del primer dia de la seua aparició en l'escenari de la terra, els humans han hagut de consumir cada dia, abans i durant la producció. Quan els productes es produeixen com a mercaderies, cal vendre'ls després d'haver-los produït, i és després de la venda que poden satisfer les necessitats dels productors. Al temps de producció s'hi afegeix el temps necessari per a la venda.

Per la transformació dels diners en capital, el propietari de diners ha de trobar per tant un treballador lliure en el mercat de mercaderies, lliure en el doble sentit que, com a persona lliure, disposa de la seua força de treball com a mercaderia seua, i que de l'altra banda no té cap altra mercaderia per vendre, ras i curt, que és lliure de totes les coses necessàries per a la realització de la seua força de treball.

La qüestió de per què es troba amb aquest treballador lliure en l'esfera de la circulació, no l'interessa al propietari de diners, que considera el mercat de treball com una divisió particular del mercat de mercaderies. I igualment tampoc no ens interessa de moment. Ens limitem teòricament als fets, així com el propietari de diners s'hi limita pràcticament. Quelcom és, però, clar. La natura no produeix d'una banda propietaris de diners o mercaderies i de l'altra simples propietaris de la pròpia força de treball. Aquesta relació no té cap base natural, ni tampoc una de social, comuna a tots els períodes històrics. És evidentment el resultat d'un desenvolupament històric previ, el producte de nombroses revolucions econòmiques, de l'enfonsament de tota una sèrie de formacions més antigues de producció social.

També les categories econòmiques, que hem considerat abans, duen el llur segell històric. Per la presència d'un producte com a mercaderia calen determinades condicions històriques. Per esdevindre mercaderies, el producte no s'ha de produir com a mitjà directe de subsistència pel propi productor. Si haguessem avançat més sobre en quines circumstàncies tots o, si més no, la majoria dels productes assumeixen la forma de mercaderies, hauríem trobat que això tan sols pot tindre lloc damunt la base d'una forma de producció completament específica, la capitalista. Aital recerca restava, però, fora de l'anàlisi de les mercaderies. S'hi poden donar la producció i la circulació de mercaderies tot i que la gran massa de productes siguen per la satisfacció directa dels llurs productors, i no es transformen en mercaderies, i en conseqüència la producció social no siga encara dominada completament pel bescanvi. L'aparició de productes com a mercaderies presuposa una divisió del treball dins la societat prou desenvolupada com per separar el valor d'ús i el valor d'intercanvi, la qual cosa comença amb el bescanvi directe. Aital estadi de desenvolupament és, però, comú a formacions socials i econòmiques històricament diferenciades.

O, si els consideram com a diners, implica un determinat nivell del bescanvi de mercaderies. Les formes monetàries particulars, com a simple equivalent de mercaderies o mitjà de circulació o de pagament, de tresor i de moneda universal, suposen, segons la diferent importància i preeminències relativa de tal o tal funció, estadis força diferents del procés social de producció. Amb tot sabem empíricament que amb una circulació de mercaderies amb un desenvolupament relativament primiu n'hi ha prou per l'aparició de totes aquestes formes. Amb el capital és diferent. Les seues condicions històriques d'existència no es deuen de cap manera a la circulació de mercaderies i de diners. Tan sols apareix quan el propietari dels mitjans de producció i de subsistència es troba en el mercat amb el treballador lliure com a propietari de la seua força de treball, i aquesta única condició històrica inclou una història mundial. El capital anuncia per tant des de l'inici una època del procés social de producció.(41)

Aquesta mercaderies peculiar, la força de treball, s'ha de considerar ara de més a prop. Igual com totes les altres mercaderies posseeix un valor.(42) Com es determina?

El valor de la força de treball, igual com qualsevol altra mercaderia, la determina el temps de treball necessari per la producció, i per tant també la reproducció, d'aquest article específic. Com a valor, la pròpia força de treball representa tan sols una quantitat determinada del treball social mitjà que hi ha incorporat. La força de treball existeix tan sols com a potència de l'individu viu. La seua producció suposa per tant la seua existència prèvia. Donada l'existència de l'individu, la producció de la força de treball consisteix en la seua pròpia reproducció o manteniment. Pel seu manteniment l'individu viu requereix una certa suma de mitjans de vida. El temps de treball necessari per la producció de la força de treball es resol per tant en el temps de treball necessari per la producció d'aquests mitjans de vida, o el valor de la força de treball és el valor dels mitjans de vida necessaris pel manteniment del seu posseïdor. La força de treball es realitza, amb tot, tan sols amb la seua exteriorització, tan sols materialitzada en el treball. Mitjançant la seua materialització, el treball, s'hi esmerça, però, una determinada quantitat de múscul, nervi, cervell, etc., humans, que cal reposar. Aquest augment del desgast requereix un augment del consum.(43) Si el propietari de la força de treball treballa avui, ha de poder repetir el mateix procés demà sota les mateixes condicions de força i de salut. La suma dels mitjans de vida ha d'arribar per tant a mantindre l'individu treballador com a individu treballador en les seues condicions vitals normals. Les necessitats naturals pròpies, com la nutrició, la roba, la calefacció, l'habitatge, etc., són diferents segons les peculiaritats climàtics, i naturals en general, de cada país. D'altra banda l'abast de les anomenades necessitats obligatòries, així com la forma de satisfer-les, són alhora un producte històric i depenen per tant en gran mesura del nivell cultural de cada país, essencialment, entre d'altres, de les condicions en les quals s'hi ha format la classe de treballadors lliures, i per tant dels seus costums i expectatives de vida.(44) Contràriament amb les altres mercaderies, la determinació del valor de la força de treball conté per tant un element històric i moral. Per un determinat país, i encara per un determinat període, hi ha una determinada quantitat mitjana de mitjans de vida necessaris.

El propietari de la força de treball és mortal. Així doncs, perquè la seua aparició en el mercat siga contínua, com la transformació contínua de diners en capital presuposa, el venedor de la força de treball ha de perpetuar-se, «com tot individu viu es perpetua, mitjançant la reproducció».(45) La força de treball retirada del mercat per la invalidesa i la mort ha d'ésser contínuament substituïda, si més no, per una quantitat similar de nova força de treball. La suma de mitjans de vida necessaris per la producció de la força de treball inclou per tant els mitjans de vida pels substituts, és a dir els fills del treballador, per tal que aquesta raça de propietaris d'una mercaderia perculiar es perpetuen en el mercat de mercaderies.(46)

Per tal de modificar la natura humana general, de forma que puga adquirir la preparació i la destresa en una branca determinada de treball, i esdevindre una força de treball desenvolupada i específica, necessita una determinada formació o ensinistrament, que, per la seua banda, costa una suma més o menys gran d'equivalents de mercaderies. Segons el caràcter més o menys directe de la força de treball són diferents els costos de formació. Aquests costos d'aprenentatge, ben reduïts per la força de treball habitual, entre per tant en la quantitat de valor esmerçada en la seua producció.

El valor de la força de treball es resol en el valor d'una determinada suma de mitjans de vida. Varia per tant també amb el valor d'aquests mitjans de vida, és a dir amb la quantitat de temps de treball requerida per la llur producció.

Una part dels mitjans de vida, és a dir els mitjans de nutrició, de calefacció, etc., es consumeixen diàriament i s'han de resposar diàriament. Uns altres mitjans de vida, com la roba, el mobiliari, etc., es consumeixen en períodes més llargs de temps i es reposen per tant únicament per períodes més llargs. Una mena de mercaderies s'han de pagar diàriament, d'altres setmanalment, quinzenalment, etc. Independentment de com s'esmerce aquesta suma al llarg d'un any, l'han de cobrir un ingressos mitjans, pel dia a dia. Si la massa per la producció de força de treball requereix de mercaderies diàries = a, de setmanals = b, de quinzenals = c, etc., així la mitjana diària d'aquestes mercaderies seria = 365A + 52B + 4C + usw./365. Suposam que en aquesta massa diària mitjana de mercaderies necessàries requereixen 6 hores de treball social, així s'hi incorporarien en la força de treball diària mitja jornada de treball social mitjà, o bé que cal mitja jornada de treball per la producció diària de la força de treball. Aquesta quantitat de treball requerida per a la producció diària constitueix el valor diari de la força de treball o el valor de la força de treball reproduïda diàriament. Quan mitja jornada de treball social mitjà s'incoropora en una massa d'or de 3 xílings o en un dòlar, llavors un dòlar és el preu corresponent al valor d'intercanvi de la força de treball. Si el propietari de la força de treball l'ofereix en venda per un dòlar diari, el seu preu de venda equival al seu valor i, segons la nostra presuposició, el benvolgut propietari de diners paga aquest valor per la transformació del seu dòlar en capital.

El límit darrer o límit inferior del valor de la força de treball es fixa a través del valor de la massa de mercaderies sense el subministrament diari de la qual, el fornidor de la força de treball, l'home, no pot renovar el seu procés vital, i per tant és el valor dels mitjans de vida físicament indispensables. Si el preu de la força de treball cau d'aquest mínim, cau per sota del seu valor, ja que així tan sols es pot mantindre i desenvolupar d'una forma precària. El valor de cada mercaderia es determina, però, pel temps de treball requerit per oferir-la amb una qualitat normal.

És una sentimentalitat extraordinàniament inútil trobar cruel aquesta determinació de la força de treball que resulta de la natura de la cosa, i així exclamar amb Rossi:

«Concebre la capacitat de treball (puissance de travail) mentre hom abstrau els mitjans de subsistència del treball durant el procés de producció, és concebre un ésser ideal (être de raison). Quan es parla de treball, o de capacitat de treball, es parla igualment de treballadors i de mitjans de subsistència, de treballadors i de salaris».(47)

Quan es parla de capacitat de treball, no es parla de treball, com tampoc quan es parla de capacitat digestiva, es parla de digestió. Pel darrer procés cal quelcom més sòlid que un bon estòmac. Quan es parla de capacitat de treball, no s'abstrauen els mitjans de vida necessaris per la seua subsistència. El llur valor és més aviat expressat en el seu valor. Si no la compren, el treballador no l'usa, sinó que més aviat troba una cruel necessitat natural que aquesta capacitat haja costat per a la seua producció una determinada quantitat de mitjans de subsistència, i que encara en coste més la seua reproducció. Per tant coincideix amb Sismondi: «La capacitat de treball... no és res si no la compren»(48).

La natura particular d'aquesta mercaderia específica, la força de treball, comporta que, amb la conclusió del contracte entre el comprador i el venedor, el seu valor d'ús no passe encara realment a les mans del comprador. El seu valor, com el de qualsevol altra mercaderia, es determina abans d'entrar en la circulació, ja que s'hi ha esmerçat una determinada quantitat de treball social en la producció de la força de treball, però el seu valor d'ús consisteix primerament en la realització posterior de la força. L'alienació de la força i la seua apropiació real, és a dir la seua presència com a valor d'ús, resten separades temporalment l'una de l'altra. En aquelles mercaderies, però(49), on l'alienació formal del valor d'ús mitjançant la compra i el seu lliurament real al comprador no coincideixen en el temps, els diners del comprador funcionen bàsicament com a mitjans de pagament. En tots els països on predomina el sistema de producció capitalista, no s'acostuma a pagar per la força de treball abans que s'haja exercit pel termini fixat pel contracte de compra, com per exemple a la fi de cada setmana. En general el treballador avança al capitalista el valor d'ús de la força de treball; deixa que el comprador la consuma abans d'obtindre'n el pagament del preu, en general, per tant, el treballador dóna crèdit al capitalista. Que aquest crèdit no és cap simple ficció, ho demostren no tan sols les pèrdues ocasionals dels salaris acreditats en les fallides dels capitalistes(50), sinó també en una sèrie de conseqüències més duradores.(51) Això no altera la natura del propi bescanvi de mercaderies, tant si els diners funcionen com a mitjà de compra o com a mitjà de pagament. El preu de la força de treball es fixa contractualment, per bé que no es realitza fins més tard, com el preu de lloguer d'una casa. La força de treball es ven, per bé que no es paga fins després d'un període. Per una comprensió clara de les relacions és últil, però, assumir de moment que el propietari de la força de treball, en cada venda, rep alhora el preu estipulat contractualment.

Sabem ara la forma i via de determinació del valor que el propietari d'aquesta mercaderia peculiar, la força de treball, rep del propietari de diners. El valor d'ús que el darrer obté a canvi per la seua banda, no es manifesta fins l'ús real, en el procés de consum de la força de treball. Totes les coses necessàries per aquest procés, com ara les matèries primeres, etc., les compra el propietari de diners en el mercat de mercaderies i les paga per tot el llur preu. El procés de consum de la força de treball és alhora el procés de producció de mercaderies i de plus-vàlua. El consum de força de treball es completa com el consum de tota altra mercaderia, del tot fora del mercat o de l'esfera de circulació. Deixam de moment aquesta esfera sorollosa on tot té lloc en la superfície i davant els ulls de tothom, i passam, conjuntament amb el propietari de diners i el propietari de força de treball, fins al lloc amagat de la producció, en el llindar del qual s'hi llegeix: No admittance except on business. Ací veurem no tan sols com produeix el capital sinó també com hom el produeix. Així hem de descobrir a la fi el secret dels beneficis.

L'esfera la circulació o del bescanvi de mercaderies, dins els límits de la qual té lloc la compra i la venda de la força de treball, era de fet un edèn real dels drets innats de l'home. Tan sols hi dominen la llibertat, la igualtat, la propietat i Bentham. Llibertat! Ja que el comprador i el venedor d'una mercaderia, com ara la força de treball, tan sols es menen per la pròpia i lliure voluntat. Entren en contracte com a persones jurídicament lliures. El contracte és el resultat final de les llurs voluntats expressades jurídicament de forma comuna. Igualtat! Ja que es relacionen tan sols com a propietaris de mercaderies i canvien equivalent per equivalent. Propietat! Ja que cadascú disposa tan sols d'allò seu. Bentham! Ja que cadascun dels dos es preocupa tan sols de si mateix. L'única força que els ajunta i els relaciona, és la utilitat pròpia, el profit, l'interès privat. I com que cadascú es preocupa tan sols de si mateix, i no de de la resta, i precisament perquè ho fan així, tots dos, d'acord amb l'harmonia preestablerta de coses, o sota els auspicis d'una providència omniscient, treballen únicament pel benefici mutu, per la utilitat comuna, per l'interès general.

En separar-nos d'aquesta esfera de la circulació simple o del bescanvi de mercaderies, que forneix al Lliurecanvista vulgaris les seues opinions, concepcions i el patró per la seua valoració de la societat del capital i del treball assalariat, crec que encara podem percebre un gir en la fisiognomia dels nostres dramatis personae. L'abans propietari de diners apareix ara com a capitalista, el propietari de la força de treball el segueix com el seu treballador; l'un amb aires d'importància i emprenedor, l'altre tímid i conservador, com un que du la pròpia pell a mercat i no té res més a esperar que li la facen.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La fórmula general del capital i les contradiccions de la fórmula general: la compra-venda de la força del Treball
29 gen 2012
Notes

(1) La contradicció entre la servitud i les relacions de domini personals que deriven del poder de la possessió de la terra i el poder impersonal dels diners l'expressen clarament dos proverbis francesos: «Nulle terre sans seigneur». «L'argent n'a pas de maître». <=

(2) «Amb els diners hom compra mercaderies i amb les mercaderies hom compra diners». (Mercier de la Riviè, «L'ordre naturel et essentiel des sociétés politiques», p. 543.) <=

(3) «Quan una cosa es compra per tal de vendre-la de nou, la suma emprada s'anomena diners avançats; quan es compra no per vendre-la, pot dir-se que s'han gastat». (James Steuart, «Works etc.», edited by General Sir James Steuart, his son, Lond. 1805, v. I, p. 274.) <=

(4) «Hom no canvia pas diners per diners», diu Mercier de la Rivière als mercantilistes (1.c.p. 486). En una obra que tracta ex professo del «comerç» i de l'«especulació», "Man tauscht nicht Geld gegen Geld aus", ruft Mercier de la Rivière den Merkantilisten zu. (l.c.p. 486.) In einem Werke, welches ex professo vom "Handel" und der "Spekulation" handelt, hi posa: «Tot el comerç consisteix en el bescanvi de coses de menes diferents; i el benefici» (pel comerciant?) «s'origina per aquesta diferència. De canviar una lliura de pa per una lliura de pa no s'espera cap benefici... d'ací el contrast beneficiós del comerç amb el joc, que tan sols canvia diners per diners». (Th. Corbet, «An Inquiry into the Causes and Models of the Wealth of Individuals; or the Principles of Trade and Speculation explained», London 1841, p. 5.) Per bé que Corbet no veu que d – d, el canvi de diners per diners, és la forma de circulació característica no tan sols del capital comercial, sinó de tot capital, si més no reconeix que aquesta forma és comuna del joc i d'una mena de comerç, l'especulació, però llavors arriba MacCulloch i troba, que la compra per la venda és especulació, i la diferència entre l'especulació i el comerç per tant s'esvaeix. «Tota transacció on un individu compra un producte per tal de vendre'l de nou és, de fet, una especulació». (MacCulloch, «A Dictionary, practical etc. of Commerce», London 1847, p.1009). Diferent del més innocent Pinto, el Píndar de la Borsa d'Amsterdam: «El comerç és un joc» (aquesta frase la pren de Locke) «i hom no hi pot guanyar sense trucs. Si hom guanyàs per molt de temps en tot amb tots, caldria posar d'acord les parts més grans del benefici per recomençar el joc». (Pinto, «Traité de la Circulation et du Crédit», Amsterdam 1771, p. 231.) <=

(5) «El capital es divideix... en capital originari i en guany, l'augment del capital... per bé que a la pràctica aquest propi guany es converteix de nou en capital i entra amb ell en el flux». (F. Engels, «Umrisse zu einer Kritik der Nationalökonomie» in «Deutsch-Französische Jahrbücher», herausgegeben von Arnold Ruge und Karl Marx, Paris 1844, p. 99) <=

(6) Aristòtil oposa ço crematístic a ço econòmic. Comença per ço econòmic. En la mesura que l'art d'adquirir es limita a la consecució dels béns necessaris per la vida i útils per la casa o per l'estat. «La riquesa real (o alhdinoz ploutoz) consisteix en aquells valors d'ús; ja que la quantitat de possessions d'aquesta mena, capaç de fer la vida plaent, no és ilimitada. Hi ha però un segon art d'adquirir, al qual per preferència i per correcció donarem el nom de crematístic, i en aquest cas no semblen haver-hi límits a la riquesa i a les possessions. El comerç de béns («h kaphlikh», vol dir literalment comerç al detall, i Aristòtil assum aquesta forma perquè en ella predominen els valors d'ús) no es correspon per la seua natural a ço crematístic, ja que es tracta del bescanvi d'allò que és necessari (pel comprador i el venedor)». Per tant, com desenvolupa a continuació, la forma originària del comerç de béns és el comerç d'intercanvi, però amb la seua extensió sorgeixen necessàriament els diners. Amb la descoberta dels diners el comerç d'intercanvi es desenvolupa necessàriament de kaphlikh en comerç de béns, i aquest, en contradicció amb la seua tendència originària, s'hi constitueix en crematístic, en art de fer diners. Ço crematístic es diferencia ara d´açò econòmic així, en què «és la circulació la font de riquesa (poihtikh crhmatwn ... dia crhmatwn metabolhz). I sembla girar al voltant dels diners, ja que els diners són al començament i a la fi d'aquesta mena d'intercanvi (to gar nomisma stoiceion kai peraz thz allaghz estin). Per tant també la riquesa, com els esforços crematístics, és ilimidada. De las mateixa forma que tot art que no és un mitjà d'un fi, sinó un objectiu final, no té cap límit en els esforços, ja que cerca d'aproximar-se constantment més i més a aquell fi, mentre que les arts que constitueixen el mitjà d'un fi, no són ilimitades, ja que el propi objectiu els hi posa límit, de forma que en ço crematístic no hi ha límits als seus esforços, que s'adrecen a la riquesa absoluta. Ço econòmic, no ço crematístic, té un límit... l'objectiu del primer és quelcom de diferent dels diners, el del segon és l'augment dels diners... En confondre aquestes dues formes, que se superposen, hi ha gent que ha arribat a la conclusió que la preservació i l'augment dels diners fins a l'infinit és l'objectiu final de ço econòmic». (Aristoteles, «De Rep.», edit. Bekker, lib. l.c. 8 und 9 passim.) <=

(7) «Les mercaderies» (ací en el sentit de valors d'ús) «no són l'objectiu final dels capitalistes amb fins comercials... el seu objectiu final són els diners». (Th. Chalmers, «On Politic. Econ. etc.», 2nd edit., Glasgow 1832, p. 165, 166.) <=

(8) «El comerciant no compta gairebé per res el lucre fet, sinó que mira sempre al futur». (A. Genovesi, «Lezioni di Economia Civile» (1765), Edició dels economistes italians de Custodi, Parte Moderna, t.VIII, p. 139.) <=

(9) «La passió inextingible pel guany, l'auri sacra fames conduirà sempre els capitalistes». (MacCulloch, «The Principles of Polit. Econ.», London 1830, p. 179.) Aquesta visió no impedeix naturalment al mateix MacCulloch i companyia, en dificultats teòriques, com ara el tractament de la sobreproducció, de transformar el mateix capitalista en un bon ciutadà, l'única preocupació del qual són el valors d'ús, i que fins i tot desenvolupa una fam insaciable de botes, barrets, ous, indianes i altres menes altament famliars de valors d'ús. <=

(10) «Swzein» és una de les expressions característiques dels grecs per l'atresorament. Igualment «to save» significa alhora salvar i estalviar. <=

(10a) «L'infinit que les coses no tenen en progrés, ho tenen en gir». (Galiani, [l.c.p. 156].) <=

(11) «No és la matèria la que fa el capital, sinó el valor d'aquestes matèries». (J. B. Say, «Traité d'Écon. Polit.», 3 ème éd., Paris 1817, t .II, p .429.) <=

(12) «Els mitjans de circulació (!) emprats en la producció d'articles... són capital». (Macleod, «The Theory and Practice of Banking», London 1855, v. I, c. l, p. 55.) «El capital són les mercaderies». (James Mill, «Elements of Pol. Econ.» Lond. 1821, p. 74.) <=

(13) «Capital... valor permanent, multiplicador». (Sismondi, «Nouveaux Principes d'Écon. Polit.», t. I, p. 89.) <=

(14) «L'échange est une transaction admirable dans laquelle les deux contractants gagnent - toujours (!)». (Destutt de Tracy, «Traité de la Volonté et de ses effets», Paris 1826, p. 68.) El mateix llibre apareix també com a «Traité d'Éc. Pol.» <=

(15) Mercier de la Rivière, l.c.p. 544. <=

(16) «Que un dels dos valors siga diners, o que siguen tots dos mercaderies habituals, no suposa res de diferent». (Mercier de la Rivière, l.c.p. 543.) <=

(17) «No són els contractants els qui es pronuncien sobre el valor, sinó que el decideix abans la convenció». (Le Trosne, l.c.p. 906.) <=

(18) «Dove è egualità non è lucro». (Galiani, «Della Moneta», in Custodi, Parte Moderna, t. IV, p. 244.) <=

(19) «El bescanvi esdevé desavantatjós per una de les parts quan s'hi disminueix una de les coses alienades o se n'exagera el preu; llavors la igualtat és atacada, però la lesió procedeix d'aquesta causa i no del bescanvi». (Le Trosne, l.c.p. 904.) <=

(20) «El bescanvi és per la seua natura un contracte d'igualtat que es fa del valor per un valor igual. No és doncs pas un mitjà d'enriquir-se, ja que hom dóna sempre el que rep». (Le Trosne, l.c.p. 903, 904.) <=

(21) Condillac, «Le Commerce et le Gouvernement» (1776), Édit. Daire et Molinari in den «Mélanges d'Économie Politique», Paris 1847, p. 267, 291. <=

(22) Le Trosne respon per tant el seu amic Condillac força correctament: «En una societat formada no hi ha sobreabundor de cap gènere». Igualment remarca amb una glossa, que, «si les dues persones que bescanvien reben més per la mateixa quantitat, i parteixen amb menys per la mateixa quantitat, n'obtenen el mateix». Com que Condillac no posseeix encara la més mínima noció del valor d'intercanvi, l'ha triat el senyor professor Wilhelm Roscher com a interlocutor de les seues pròpies nocions infantils. Vegeu-ho a «Die Grundlagen der Nationalökonomie», tercera edició, 1858. <=

(23) S. P. Newman, «Elements of Polit. Econ.» , Andover and New York 1835, p.175. <=

(24) «Mitjançant l'augment del valor nominal del producte... els venedors no s'enriqueixen... ja que el que guanyen com a venedors, ho gasten exactament en la qualitat de compradors». («The Essential Priciples of the Wealth of Nations etc.», London 1797, p. 66.) <=

(25) «Si hom es veu forçat de donar per 18 llibres una quantitat de producció que en valia 24, quan hom emprarà aquests mateixos diners per compra hom tindrà igualment per 18 llibres ço que hom pagaria amb 24». (Le Trosne, l.c.p. 897.) <=

(26) «Tot venedor no pot doncs arribar a enriquir-se habitualment per les seues mercaderies, si no se sotmet també a pagar habitualment de més per les mercaderies d'altres venedors; i per la mateixa raó, tot consumidor no pot habitualment de menys pel que compra si no se sotmet també a una disminució semblant del preu de les coses que ven». (Mercier de la Rivière, l.c.p. 555.) <=

(27) R. Torrens, «An Essay on the Production of Wealth», London 1821, p. 349. <=

(28) «La idea de beneficis pagats pels consumidors és, certament, ben absurda. Qui són els consumidors?» (G. Ramsay, «An Essay on the Distribution of Wealth», Edinburgh 1836, p. 183.) <=

(29) «Quan a hom li manca una demanda, li recomana el senyor Malthus que pague a una altra persona perquè el lliure de les seues mercaderies?» demana un emprenyat ricardià a Malthus, qui com el seu deixeble, el pastor Chalmers, glorifica econòmicament aquesta classe de simples compradors o consumidors. Vegeu: «An Inquiry into those priciples, respecting the Nature of Demand and the Necessity of Consumption, lately advocated by Mr. Malthus etc.», London 1821, p. 55. <=

(30) Destutt de Tracy, tot i que—més aviat perquè—és membre de l'Institut, era de l'opinió contrària. Els capitalistes industrials, diu, fan el llur profit perquè «tots venen més car que el que els ha costat produir. I a qui ho venen? De primer a un altre». (l.c.p. 239.) <=

(31) «El bescanvi que es fa de dos valors iguals ni augmenta ni disminueix la massa de valors existents en la societat. El bescanvi de dos valors desiguals... no canvia res tampoc en la suma dels valors socials, per bé que uneix a la fortuna d'un el que treu de la fortuna de l'altre». (J. B. Say, l.c., t. II, p. 443, 444.) Say, que naturalment no es preocupa per les conseqüència d'aquesta frase, la pren gairebé textualment dels fisiòcrates. La forma com empra els llurs escrits, en el seu temps força oblidats, amb l'objectiu d'augmentar el «valors» dels seus propis, ho mostra el següent exemple. La «celebrada» frase de monsieur Say: «Hom no compra productes més que amb productes» (l.c., t. II, p. 438.), es llegeix en l'original fisiòcrata: «Les produccions no es paguen més que amb produccions» (Le Trosne, l.c.p. 899.) <=

(32) «El bescanvi no confereix cap valor als productes». (F. Wayland, «The Elements of Pol. Econ.», Boston 1843, p. 168.) <=

(33) «Sota el domini d'equivalents inalterables el comerç seria impossible». (G. Opdyke, «A Treatise on polit. Economy», New York 1851, p. 66 bis 69.) «La diferencia entre el valor real i el valor d'intercanvi es fonamenta de fet en què el valor d'una cosa difereix de l'anomenat equivalent que s'hi dóna per ella en el comerç, és a dir que l'equivalent no és cap equivalent». (F. Engels, l.c.p. 95, 96). <=

(34) Benjamin Franklin, «Works», vol. II, edit. Sparks in «Positions to be examined concerning National Wealth» <=

(35) Arist, l.c., c. 10. <=

(36) «Sota les condicions normals del mercat no es treu profit del bescanvi. Si no se'n podia treure abans, tampoc se'n pot treure després de la transacció». (Ramsey, l.c.p. 184.) <=

(37) Després de la següent investigació el lector veurà que això vol dir tan sols: la formació de capital ha d'ésser possibles fins i tot encara que el preu siga igual al valor de la mercaderia. No se la pot explicar per la desviació del preu de la mercaderia respecte el valor. Si els preus se separen realment dels valors, haurem primer de tot de reduir els primers als segons, és a dir tractar aquesta circumstància com accidental per tal que els fenòmens es puguen observar en la llur puresa, i que les nostres observacions no siguen interferides per circumstàncies alienes que no tenen a veure amb el procés en qüestió. Hom sap a més que aquesta reducció no és de cap manera un procediment purament científic. Les oscil·lacions contínues dels preus de mercat, les llurs pujades i baixades, es compensen i es redueixen mútuament a un preu mitjà que n'és el regulador intern. Aquest constitueix l'estel guia, per exemple, del comerciant o de l'industrial en cada empresa de llarg termini. Sap, per tant, que per un període llarg considerat globalment, les mercaderies no es venen ni per damunt ni per sota, sinó pel llur preu mitjà. Si amb un pensament desinteressat, i per tant damunt dels seus interessos, hagués d'expressar el problema de la formació del capital: com pot el capital originar-se de la regulació del preu pel preu mitjà, és a dir, en darrera instància pel valor de la mercaderia? Dic «en darrera instància», perquè el preu mitjà no coincideix directament amb la quantitat de valor de les mercaderies, com A. Smith, Ricardo, etc., creuen. <=

(38) «En la forma de diners... el capital no genera cap profit». (Ricardo, «Princ. of Pol. Econ.», p. 267.) <=

(39) En les enciclopèdies reals de l'antiguitat clàssica hom pot llegir l'absurd que en el món antic el capital era completament desenvolupat, «llevat que el treballador lliure i el sistema de crèdit hi mancaven». També el senyor Mommsen en la seua «Römischen Geschichte» comet un quidproquo rere l'altre. <=

(40) Les diferents legislacions estableixen per tant un màxim pel contracte laboral. Tots els codis dels pobles amb treball lliure regulen la conclusió dels contractes. En diferents països, especialment a Mèxic (abans de la guerra civil americana també en els territoris presos a Mèxic, i de fet en les províncies del Danubi abans de la revolució de Kusa), l'esclavatge s'amaga sota la forma de peonatge. Mitjançant avançaments, que es paguen amb treball i que es passen de generació en generació, no tan sols el treballador individual, sinó de fet la seua família és propietat d'altres persones i de les llurs famílies. Juárez havia abolit el peonatge. L'anomena emperador Maximilian el restablí per un decret, que fou denunciat encertadament en la Cambra de Representants de Washington com un decret de reintroducció de l'esclavatge a Mèxic. «Puc lliurar a un altre, per un temps limitat, aptituds i capacitats concrets del meu cos i de la meua ment, perquè com a conseqüència d'aquesta restricció els imprimesc un caràcter d'alienació en relació a mi mateix en general. Però amb l'alienació de tot el meu temps de treball i de tot el meu treball, convertiria la pròpia substància, en altres mots, la meua activitat i realitat generals, la meua persona, en propietat d'un altre». (Hegel, «Philosophie des Rechts», Berlin 1840, p. 104, § 67.) <=

(41) Per tant ço que caracteritza l'època capitalista és que la força de treball pren pel propi treballador la forma d'una mercaderia, i el seu treball adquireix així la forma de treball assalariat. D'altra banda tan sols és després d'aquest instant que s'universalitza la forma de mercaderia dels productes del treball. <=

(42) «El valor o la virtut d'un home és, com el de totes les altres coses, el seu preu – és a dir, tant com el que es donaria per emprar el seu poder». (Th. Hobbes, «Leviathan», in «Works», edit. Molesworth, London 1839-1844, v. III, p. 76.) <=

(43) El villicus de l'antiga Roma, com a supervisor al capdavant dels esclaus agraris, rebia «pel seu treball més lleuger que el dels serfs, una ració més escasa». (Th. Mommsen, «Röm. Geschichte», 1856, p. 810.) <=

(44) Vg. «Over-Population and its Remedy», London 1846, de W. Th. Thornton. <=

(45) Petty. <=

(46) «El seu» (del treball) «preu natural... consisteix en una certa quantitat de necessitats i de comoditats vitals que, d'acord amb la natura del clima, i els costums del país, són necessaris per mantindre el treballador, i permetre'l de sostindre una família prou gran com per preservar, en el mercat, una oferta continuada de treball». (R. Torrens, «An Essay on the external Corn Trade», London 1815, p. 62). El mot treball apareix així errònicament en el lloc de força de treball. <=

(47) Rossi, «Cours d'Écon. Polit.», Bruxelles 1843, p. 370, 371. <=

(48) Sismondi, «Nouv. Princ. etc.», t. I, p. 113. <=

(49) «Tot el treball es paga una vegada ha conclòs». («An Inquiry into those Principles, respecting the Nature of Demand etc.», p. 104.) «El crèdit comercial degué començar en el moment que l'obrer, primer artesà de la producció, va poder esperar el salari, en el mig de les seues economies, fins a la fi de la setmana, de la quinzena, del mes, del trimestre, etc.». (Ch. Ganilh, «Des Systèmes d'Écon. Polit.», 2ème édit., Paris 1821, t. II, p. 150.) <=

(50) «L'obrer presta la seua indústria», però, afegeix Storch astutament: «no arrisca res», llevat de «perdre el seu salari... l'obrer no transmet gens de material». (Storch, «Cours d'Écon. Polit.», Pétersbourg 1815, t. II, p. 36, 37.) <=

(51) Un exemple. A Londres existeixen dues menes de flequers, els «full priced», que venen el pa per tot el seu valor, i els «undersellers», que el venen per sota d'aquest valor. La darrera classe constitueix més de 3/4 del total de flequers (p. XXXII del «Report» del comissari governamental H. S. Tremenheere sobre les «Grievances complained of by the journeymen bakers etc.», London 1862). Els undersellers venen, gairebé sense excepció, pa adulterat amb alum, sabó, cendra, calç, pols de Derbyshire i ingredients nutritius igualment d'agradables. (Vegeu l'abans citat Llibre blau, i igualment el Report del «Committee of 1855 on the Adulteration of Bread» i el Dr. Hassalls, «Adulterations Detected», 2nd. edit., London 1861). Sir John Gordon declarava davant el Comitè del 1855, que «com a conseqüència d'aquestes adulteracions, el pobre, que viu diàriament amb dues lliures de pa, no rep ara ni una quarta part de la matèria nutritiva, deixant de banda els efectes deleteris sobre la seua salut». Com a raó per explicar per què «una part força gran de la classe treballadora», tot i que ben conscient de l'adulteració, accepta amb tot l'alum, la pols, etc. amb la compra, Tremenheere addueix (l.c.p. XLVIII) que per ells és «una cosa de necessitat prendre del flequer o de la chandler's shop el pa que hom els hi ofereix». Com que fins a la fi de la setmana laboral no els paguen, tampoc no poden «pagar el pa consumit per les famílies durant la setmana, fins al cap de setmana»; i, afegeix Tremenheere amb aportació de testimonis: «És notori que el pa format d'aquesta mena de barreges es fa expressament per aquesta finalitat». («It is notorious that bread composed of those mixtures, is made expressly for sale in this manner»). «En molts districtes rurals anglesos» (però encara més en els escocesos) «el salari laboral es paga quinzenalment i fins i tot mensualment. Amb aquests llargs intervals de pagament el treballador agrícola ha de comprar les seues mercaderies a crèdit... Ha de pagar preus més alts, i això de fet el lliga a la botiga que li dóna crèdit. Així a Horningham in Wilts, per exemple, on els salaris són mensuals, la mateixa farina que es podria comprar en un altre lloc a 1 xíling i 10 penics per pedra, li costa 2 xílings i 4 penics per pedra». («Sixth Report» on «Publich Health» by «The Medical Office of the Privy Council etc.», 1864, p. 264). Els tipògrafs de Paisley i Kilmarnock» (Escòcia occidental) «forçaren, amb una strike, a un pagament quinzenal dels salaris, per comptes de mensual». («Reports of the Inspectors of Factories for 31st Oct. 1853», p. 34). Com a interessant desenvolupament ulterior del crèdit donat pel treballador al capitalista, hom pot referir-se al mètode habitual en moltes mines de carbó angleses, on no es paga als treballadors fins a la fi de mes, i de mentre, reben sumes a càrrec del capitalista, sovint com a mercaderies que el miner es veu obligat a pagar per un preu superior al de mercat (Trucksystem). «És una pràctica habitual entre els patrons carboners de pagar mensualment, i avançar diners en metàl·lic als treballadors a la fi de cada setmana intermèdia. Els diners es donen en la botiga» (és a dir en la tommy-shop o la botiga de queviures del propi patró). «Els homes els prenen d'una banda i els donen de l'altra». («Children's Employment Commission, III. Report», Lond. 1864, p. 38, n. 192.) <=
Re: La fórmula general del capital i les contradiccions de la fórmula general: la compra-venda de la força del Treball
29 gen 2012
Notes

(1) La contradicció entre la servitud i les relacions de domini personals que deriven del poder de la possessió de la terra i el poder impersonal dels diners l'expressen clarament dos proverbis francesos: «Nulle terre sans seigneur». «L'argent n'a pas de maître». <=

(2) «Amb els diners hom compra mercaderies i amb les mercaderies hom compra diners». (Mercier de la Riviè, «L'ordre naturel et essentiel des sociétés politiques», p. 543.) <=

(3) «Quan una cosa es compra per tal de vendre-la de nou, la suma emprada s'anomena diners avançats; quan es compra no per vendre-la, pot dir-se que s'han gastat». (James Steuart, «Works etc.», edited by General Sir James Steuart, his son, Lond. 1805, v. I, p. 274.) <=

(4) «Hom no canvia pas diners per diners», diu Mercier de la Rivière als mercantilistes (1.c.p. 486). En una obra que tracta ex professo del «comerç» i de l'«especulació», "Man tauscht nicht Geld gegen Geld aus", ruft Mercier de la Rivière den Merkantilisten zu. (l.c.p. 486.) In einem Werke, welches ex professo vom "Handel" und der "Spekulation" handelt, hi posa: «Tot el comerç consisteix en el bescanvi de coses de menes diferents; i el benefici» (pel comerciant?) «s'origina per aquesta diferència. De canviar una lliura de pa per una lliura de pa no s'espera cap benefici... d'ací el contrast beneficiós del comerç amb el joc, que tan sols canvia diners per diners». (Th. Corbet, «An Inquiry into the Causes and Models of the Wealth of Individuals; or the Principles of Trade and Speculation explained», London 1841, p. 5.) Per bé que Corbet no veu que d – d, el canvi de diners per diners, és la forma de circulació característica no tan sols del capital comercial, sinó de tot capital, si més no reconeix que aquesta forma és comuna del joc i d'una mena de comerç, l'especulació, però llavors arriba MacCulloch i troba, que la compra per la venda és especulació, i la diferència entre l'especulació i el comerç per tant s'esvaeix. «Tota transacció on un individu compra un producte per tal de vendre'l de nou és, de fet, una especulació». (MacCulloch, «A Dictionary, practical etc. of Commerce», London 1847, p.1009). Diferent del més innocent Pinto, el Píndar de la Borsa d'Amsterdam: «El comerç és un joc» (aquesta frase la pren de Locke) «i hom no hi pot guanyar sense trucs. Si hom guanyàs per molt de temps en tot amb tots, caldria posar d'acord les parts més grans del benefici per recomençar el joc». (Pinto, «Traité de la Circulation et du Crédit», Amsterdam 1771, p. 231.) <=

(5) «El capital es divideix... en capital originari i en guany, l'augment del capital... per bé que a la pràctica aquest propi guany es converteix de nou en capital i entra amb ell en el flux». (F. Engels, «Umrisse zu einer Kritik der Nationalökonomie» in «Deutsch-Französische Jahrbücher», herausgegeben von Arnold Ruge und Karl Marx, Paris 1844, p. 99) <=

(6) Aristòtil oposa ço crematístic a ço econòmic. Comença per ço econòmic. En la mesura que l'art d'adquirir es limita a la consecució dels béns necessaris per la vida i útils per la casa o per l'estat. «La riquesa real (o alhdinoz ploutoz) consisteix en aquells valors d'ús; ja que la quantitat de possessions d'aquesta mena, capaç de fer la vida plaent, no és ilimitada. Hi ha però un segon art d'adquirir, al qual per preferència i per correcció donarem el nom de crematístic, i en aquest cas no semblen haver-hi límits a la riquesa i a les possessions. El comerç de béns («h kaphlikh», vol dir literalment comerç al detall, i Aristòtil assum aquesta forma perquè en ella predominen els valors d'ús) no es correspon per la seua natural a ço crematístic, ja que es tracta del bescanvi d'allò que és necessari (pel comprador i el venedor)». Per tant, com desenvolupa a continuació, la forma originària del comerç de béns és el comerç d'intercanvi, però amb la seua extensió sorgeixen necessàriament els diners. Amb la descoberta dels diners el comerç d'intercanvi es desenvolupa necessàriament de kaphlikh en comerç de béns, i aquest, en contradicció amb la seua tendència originària, s'hi constitueix en crematístic, en art de fer diners. Ço crematístic es diferencia ara de ço econòmic així, en què «és la circulació la font de riquesa (poihtikh crhmatwn ... dia crhmatwn metabolhz). I sembla girar al voltant dels diners, ja que els diners són al començament i a la fi d'aquesta mena d'intercanvi (to gar nomisma stoiceion kai peraz thz allaghz estin). Per tant també la riquesa, com els esforços crematístics, és ilimidada. De las mateixa forma que tot art que no és un mitjà d'un fi, sinó un objectiu final, no té cap límit en els esforços, ja que cerca d'aproximar-se constantment més i més a aquell fi, mentre que les arts que constitueixen el mitjà d'un fi, no són ilimitades, ja que el propi objectiu els hi posa límit, de forma que en ço crematístic no hi ha límits als seus esforços, que s'adrecen a la riquesa absoluta. Ço econòmic, no ço crematístic, té un límit... l'objectiu del primer és quelcom de diferent dels diners, el del segon és l'augment dels diners... En confondre aquestes dues formes, que se superposen, hi ha gent que ha arribat a la conclusió que la preservació i l'augment dels diners fins a l'infinit és l'objectiu final de ço econòmic». (Aristoteles, «De Rep.», edit. Bekker, lib. l.c. 8 und 9 passim.) <=

(7) «Les mercaderies» (ací en el sentit de valors d'ús) «no són l'objectiu final dels capitalistes amb fins comercials... el seu objectiu final són els diners». (Th. Chalmers, «On Politic. Econ. etc.», 2nd edit., Glasgow 1832, p. 165, 166.) <=

(8) «El comerciant no compta gairebé per res el lucre fet, sinó que mira sempre al futur». (A. Genovesi, «Lezioni di Economia Civile» (1765), Edició dels economistes italians de Custodi, Parte Moderna, t.VIII, p. 139.) <=

(9) «La passió inextingible pel guany, l'auri sacra fames conduirà sempre els capitalistes». (MacCulloch, «The Principles of Polit. Econ.», London 1830, p. 179.) Aquesta visió no impedeix naturalment al mateix MacCulloch i companyia, en dificultats teòriques, com ara el tractament de la sobreproducció, de transformar el mateix capitalista en un bon ciutadà, l'única preocupació del qual són el valors d'ús, i que fins i tot desenvolupa una fam insaciable de botes, barrets, ous, indianes i altres menes altament famliars de valors d'ús. <=

(10) «Swzein» és una de les expressions característiques dels grecs per l'atresorament. Igualment «to save» significa alhora salvar i estalviar. <=

(10a) «L'infinit que les coses no tenen en progrés, ho tenen en gir». (Galiani, [l.c.p. 156].) <=

(11) «No és la matèria la que fa el capital, sinó el valor d'aquestes matèries». (J. B. Say, «Traité d'Écon. Polit.», 3 ème éd., Paris 1817, t .II, p .429.) <=

(12) «Els mitjans de circulació (!) emprats en la producció d'articles... són capital». (Macleod, «The Theory and Practice of Banking», London 1855, v. I, c. l, p. 55.) «El capital són les mercaderies». (James Mill, «Elements of Pol. Econ.» Lond. 1821, p. 74.) <=

(13) «Capital... valor permanent, multiplicador». (Sismondi, «Nouveaux Principes d'Écon. Polit.», t. I, p. 89.) <=

(14) «L'échange est une transaction admirable dans laquelle les deux contractants gagnent - toujours (!)». (Destutt de Tracy, «Traité de la Volonté et de ses effets», Paris 1826, p. 68.) El mateix llibre apareix també com a «Traité d'Éc. Pol.» <=

(15) Mercier de la Rivière, l.c.p. 544. <=

(16) «Que un dels dos valors siga diners, o que siguen tots dos mercaderies habituals, no suposa res de diferent». (Mercier de la Rivière, l.c.p. 543.) <=

(17) «No són els contractants els qui es pronuncien sobre el valor, sinó que el decideix abans la convenció». (Le Trosne, l.c.p. 906.) <=

(18) «Dove è egualità non è lucro». (Galiani, «Della Moneta», in Custodi, Parte Moderna, t. IV, p. 244.) <=

(19) «El bescanvi esdevé desavantatjós per una de les parts quan s'hi disminueix una de les coses alienades o se n'exagera el preu; llavors la igualtat és atacada, però la lesió procedeix d'aquesta causa i no del bescanvi». (Le Trosne, l.c.p. 904.) <=

(20) «El bescanvi és per la seua natura un contracte d'igualtat que es fa del valor per un valor igual. No és doncs pas un mitjà d'enriquir-se, ja que hom dóna sempre el que rep». (Le Trosne, l.c.p. 903, 904.) <=

(21) Condillac, «Le Commerce et le Gouvernement» (1776), Édit. Daire et Molinari in den «Mélanges d'Économie Politique», Paris 1847, p. 267, 291. <=

(22) Le Trosne respon per tant el seu amic Condillac força correctament: «En una societat formada no hi ha sobreabundor de cap gènere». Igualment remarca amb una glossa, que, «si les dues persones que bescanvien reben més per la mateixa quantitat, i parteixen amb menys per la mateixa quantitat, n'obtenen el mateix». Com que Condillac no posseeix encara la més mínima noció del valor d'intercanvi, l'ha triat el senyor professor Wilhelm Roscher com a interlocutor de les seues pròpies nocions infantils. Vegeu-ho a «Die Grundlagen der Nationalökonomie», tercera edició, 1858. <=

(23) S. P. Newman, «Elements of Polit. Econ.» , Andover and New York 1835, p.175. <=

(24) «Mitjançant l'augment del valor nominal del producte... els venedors no s'enriqueixen... ja que el que guanyen com a venedors, ho gasten exactament en la qualitat de compradors». («The Essential Priciples of the Wealth of Nations etc.», London 1797, p. 66.) <=

(25) «Si hom es veu forçat de donar per 18 llibres una quantitat de producció que en valia 24, quan hom emprarà aquests mateixos diners per compra hom tindrà igualment per 18 llibres ço que hom pagaria amb 24». (Le Trosne, l.c.p. 897.) <=

(26) «Tot venedor no pot doncs arribar a enriquir-se habitualment per les seues mercaderies, si no se sotmet també a pagar habitualment de més per les mercaderies d'altres venedors; i per la mateixa raó, tot consumidor no pot habitualment de menys pel que compra si no se sotmet també a una disminució semblant del preu de les coses que ven». (Mercier de la Rivière, l.c.p. 555.) <=

(27) R. Torrens, «An Essay on the Production of Wealth», London 1821, p. 349. <=

(28) «La idea de beneficis pagats pels consumidors és, certament, ben absurda. Qui són els consumidors?» (G. Ramsay, «An Essay on the Distribution of Wealth», Edinburgh 1836, p. 183.) <=

(29) «Quan a hom li manca una demanda, li recomana el senyor Malthus que pague a una altra persona perquè el lliure de les seues mercaderies?» demana un emprenyat ricardià a Malthus, qui com el seu deixeble, el pastor Chalmers, glorifica econòmicament aquesta classe de simples compradors o consumidors. Vegeu: «An Inquiry into those priciples, respecting the Nature of Demand and the Necessity of Consumption, lately advocated by Mr. Malthus etc.», London 1821, p. 55. <=

(30) Destutt de Tracy, tot i que—més aviat perquè—és membre de l'Institut, era de l'opinió contrària. Els capitalistes industrials, diu, fan el llur profit perquè «tots venen més car que el que els ha costat produir. I a qui ho venen? De primer a un altre». (l.c.p. 239.) <=

(31) «El bescanvi que es fa de dos valors iguals ni augmenta ni disminueix la massa de valors existents en la societat. El bescanvi de dos valors desiguals... no canvia res tampoc en la suma dels valors socials, per bé que uneix a la fortuna d'un el que treu de la fortuna de l'altre». (J. B. Say, l.c., t. II, p. 443, 444.) Say, que naturalment no es preocupa per les conseqüència d'aquesta frase, la pren gairebé textualment dels fisiòcrates. La forma com empra els llurs escrits, en el seu temps força oblidats, amb l'objectiu d'augmentar el «valors» dels seus propis, ho mostra el següent exemple. La «celebrada» frase de monsieur Say: «Hom no compra productes més que amb productes» (l.c., t. II, p. 438.), es llegeix en l'original fisiòcrata: «Les produccions no es paguen més que amb produccions» (Le Trosne, l.c.p. 899.) <=

(32) «El bescanvi no confereix cap valor als productes». (F. Wayland, «The Elements of Pol. Econ.», Boston 1843, p. 168.) <=

(33) «Sota el domini d'equivalents inalterables el comerç seria impossible». (G. Opdyke, «A Treatise on polit. Economy», New York 1851, p. 66 bis 69.) «La diferencia entre el valor real i el valor d'intercanvi es fonamenta de fet en què el valor d'una cosa difereix de l'anomenat equivalent que s'hi dóna per ella en el comerç, és a dir que l'equivalent no és cap equivalent». (F. Engels, l.c.p. 95, 96). <=

(34) Benjamin Franklin, «Works», vol. II, edit. Sparks in «Positions to be examined concerning National Wealth» <=

(35) Arist, l.c., c. 10. <=

(36) «Sota les condicions normals del mercat no es treu profit del bescanvi. Si no se'n podia treure abans, tampoc se'n pot treure després de la transacció». (Ramsey, l.c.p. 184.) <=

(37) Després de la següent investigació el lector veurà que això vol dir tan sols: la formació de capital ha d'ésser possibles fins i tot encara que el preu siga igual al valor de la mercaderia. No se la pot explicar per la desviació del preu de la mercaderia respecte el valor. Si els preus se separen realment dels valors, haurem primer de tot de reduir els primers als segons, és a dir tractar aquesta circumstància com accidental per tal que els fenòmens es puguen observar en la llur puresa, i que les nostres observacions no siguen interferides per circumstàncies alienes que no tenen a veure amb el procés en qüestió. Hom sap a més que aquesta reducció no és de cap manera un procediment purament científic. Les oscil·lacions contínues dels preus de mercat, les llurs pujades i baixades, es compensen i es redueixen mútuament a un preu mitjà que n'és el regulador intern. Aquest constitueix l'estel guia, per exemple, del comerciant o de l'industrial en cada empresa de llarg termini. Sap, per tant, que per un període llarg considerat globalment, les mercaderies no es venen ni per damunt ni per sota, sinó pel llur preu mitjà. Si amb un pensament desinteressat, i per tant damunt dels seus interessos, hagués d'expressar el problema de la formació del capital: com pot el capital originar-se de la regulació del preu pel preu mitjà, és a dir, en darrera instància pel valor de la mercaderia? Dic «en darrera instància», perquè el preu mitjà no coincideix directament amb la quantitat de valor de les mercaderies, com A. Smith, Ricardo, etc., creuen. <=

(38) «En la forma de diners... el capital no genera cap profit». (Ricardo, «Princ. of Pol. Econ.», p. 267.) <=

(39) En les enciclopèdies reals de l'antiguitat clàssica hom pot llegir l'absurd que en el món antic el capital era completament desenvolupat, «llevat que el treballador lliure i el sistema de crèdit hi mancaven». També el senyor Mommsen en la seua «Römischen Geschichte» comet un quidproquo rere l'altre. <=

(40) Les diferents legislacions estableixen per tant un màxim pel contracte laboral. Tots els codis dels pobles amb treball lliure regulen la conclusió dels contractes. En diferents països, especialment a Mèxic (abans de la guerra civil americana també en els territoris presos a Mèxic, i de fet en les províncies del Danubi abans de la revolució de Kusa), l'esclavatge s'amaga sota la forma de peonatge. Mitjançant avançaments, que es paguen amb treball i que es passen de generació en generació, no tan sols el treballador individual, sinó de fet la seua família és propietat d'altres persones i de les llurs famílies. Juárez havia abolit el peonatge. L'anomena emperador Maximilian el restablí per un decret, que fou denunciat encertadament en la Cambra de Representants de Washington com un decret de reintroducció de l'esclavatge a Mèxic. «Puc lliurar a un altre, per un temps limitat, aptituds i capacitats concrets del meu cos i de la meua ment, perquè com a conseqüència d'aquesta restricció els imprimesc un caràcter d'alienació en relació a mi mateix en general. Però amb l'alienació de tot el meu temps de treball i de tot el meu treball, convertiria la pròpia substància, en altres mots, la meua activitat i realitat generals, la meua persona, en propietat d'un altre». (Hegel, «Philosophie des Rechts», Berlin 1840, p. 104, § 67.) <=

(41) Per tant ço que caracteritza l'època capitalista és que la força de treball pren pel propi treballador la forma d'una mercaderia, i el seu treball adquireix així la forma de treball assalariat. D'altra banda tan sols és després d'aquest instant que s'universalitza la forma de mercaderia dels productes del treball. <=

(42) «El valor o la virtut d'un home és, com el de totes les altres coses, el seu preu – és a dir, tant com el que es donaria per emprar el seu poder». (Th. Hobbes, «Leviathan», in «Works», edit. Molesworth, London 1839-1844, v. III, p. 76.) <=

(43) El villicus de l'antiga Roma, com a supervisor al capdavant dels esclaus agraris, rebia «pel seu treball més lleuger que el dels serfs, una ració més escasa». (Th. Mommsen, «Röm. Geschichte», 1856, p. 810.) <=

(44) Vg. «Over-Population and its Remedy», London 1846, de W. Th. Thornton. <=

(45) Petty. <=

(46) «El seu» (del treball) «preu natural... consisteix en una certa quantitat de necessitats i de comoditats vitals que, d'acord amb la natura del clima, i els costums del país, són necessaris per mantindre el treballador, i permetre'l de sostindre una família prou gran com per preservar, en el mercat, una oferta continuada de treball». (R. Torrens, «An Essay on the external Corn Trade», London 1815, p. 62). El mot treball apareix així errònicament en el lloc de força de treball. <=

(47) Rossi, «Cours d'Écon. Polit.», Bruxelles 1843, p. 370, 371. <=

(48) Sismondi, «Nouv. Princ. etc.», t. I, p. 113. <=

(49) «Tot el treball es paga una vegada ha conclòs». («An Inquiry into those Principles, respecting the Nature of Demand etc.», p. 104.) «El crèdit comercial degué començar en el moment que l'obrer, primer artesà de la producció, va poder esperar el salari, en el mig de les seues economies, fins a la fi de la setmana, de la quinzena, del mes, del trimestre, etc.». (Ch. Ganilh, «Des Systèmes d'Écon. Polit.», 2ème édit., Paris 1821, t. II, p. 150.) <=

(50) «L'obrer presta la seua indústria», però, afegeix Storch astutament: «no arrisca res», llevat de «perdre el seu salari... l'obrer no transmet gens de material». (Storch, «Cours d'Écon. Polit.», Pétersbourg 1815, t. II, p. 36, 37.) <=

(51) Un exemple. A Londres existeixen dues menes de flequers, els «full priced», que venen el pa per tot el seu valor, i els «undersellers», que el venen per sota d'aquest valor. La darrera classe constitueix més de 3/4 del total de flequers (p. XXXII del «Report» del comissari governamental H. S. Tremenheere sobre les «Grievances complained of by the journeymen bakers etc.», London 1862). Els undersellers venen, gairebé sense excepció, pa adulterat amb alum, sabó, cendra, calç, pols de Derbyshire i ingredients nutritius igualment d'agradables. (Vegeu l'abans citat Llibre blau, i igualment el Report del «Committee of 1855 on the Adulteration of Bread» i el Dr. Hassalls, «Adulterations Detected», 2nd. edit., London 1861). Sir John Gordon declarava davant el Comitè del 1855, que «com a conseqüència d'aquestes adulteracions, el pobre, que viu diàriament amb dues lliures de pa, no rep ara ni una quarta part de la matèria nutritiva, deixant de banda els efectes deleteris sobre la seua salut». Com a raó per explicar per què «una part força gran de la classe treballadora», tot i que ben conscient de l'adulteració, accepta amb tot l'alum, la pols, etc. amb la compra, Tremenheere addueix (l.c.p. XLVIII) que per ells és «una cosa de necessitat prendre del flequer o de la chandler's shop el pa que hom els hi ofereix». Com que fins a la fi de la setmana laboral no els paguen, tampoc no poden «pagar el pa consumit per les famílies durant la setmana, fins al cap de setmana»; i, afegeix Tremenheere amb aportació de testimonis: «És notori que el pa format d'aquesta mena de barreges es fa expressament per aquesta finalitat». («It is notorious that bread composed of those mixtures, is made expressly for sale in this manner»). «En molts districtes rurals anglesos» (però encara més en els escocesos) «el salari laboral es paga quinzenalment i fins i tot mensualment. Amb aquests llargs intervals de pagament el treballador agrícola ha de comprar les seues mercaderies a crèdit... Ha de pagar preus més alts, i això de fet el lliga a la botiga que li dóna crèdit. Així a Horningham in Wilts, per exemple, on els salaris són mensuals, la mateixa farina que es podria comprar en un altre lloc a 1 xíling i 10 penics per pedra, li costa 2 xílings i 4 penics per pedra». («Sixth Report» on «Publich Health» by «The Medical Office of the Privy Council etc.», 1864, p. 264). Els tipògrafs de Paisley i Kilmarnock» (Escòcia occidental) «forçaren, amb una strike, a un pagament quinzenal dels salaris, per comptes de mensual». («Reports of the Inspectors of Factories for 31st Oct. 1853», p. 34). Com a interessant desenvolupament ulterior del crèdit donat pel treballador al capitalista, hom pot referir-se al mètode habitual en moltes mines de carbó angleses, on no es paga als treballadors fins a la fi de mes, i de mentre, reben sumes a càrrec del capitalista, sovint com a mercaderies que el miner es veu obligat a pagar per un preu superior al de mercat (Trucksystem). «És una pràctica habitual entre els patrons carboners de pagar mensualment, i avançar diners en metàl·lic als treballadors a la fi de cada setmana intermèdia. Els diners es donen en la botiga» (és a dir en la tommy-shop o la botiga de queviures del propi patró). «Els homes els prenen d'una banda i els donen de l'altra». («Children's Employment Commission, III. Report», Lond. 1864, p. 38, n. 192.) <=
Re: La fórmula general del capital i les contradiccions de la fórmula general: la compra-venda de la força del Treball
29 gen 2012
Els afers empresarials com el de Spanair ens ensenyen molt sobre com està el país. Són exemples didàctics.

Personalment n'he tret les següents conclusions:

- la burgesia (o l'alta burgesia)barcelonina ha continuat demostrant la seva decadència com a classe social

- el grau de la fallida financera de la Generalitat s'ha demostrat en aquest afer, i altres, amb tota la seva cruesa; el que pugui dir Artur Mas és una fal·làcia, no una excusa.
Al govern només tenim jugadors de pòquer i trileros. I un catedràtic boig anomenat Mas- Culell.

Podríem continuar traient-ne conclusions, però em sembla que amb aquestes ja n'hi ha prou.

Amb les espatlles carregades d´Esperança! Glòria al Món del Treball en força i moviment!
Re: La fórmula general del capital i les contradiccions de la fórmula general: la compra-venda de la força del Treball
30 gen 2012
Ufff!! Peor que la Biblia!! Esoterismo marxista para iniciados....
Sindicat