|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
De la Nova Cançó a la Cançó catalana
|
|
|
per oPUSdEad |
28 gen 2012
|
al final d'aquesta llista hi ha algunes cançons d'autors valencians i buscant per internet se'n troben força
http://www.goear.com/playlist/9569eea/cantautorses/ |
La professionalització dels setanta
La professionalització d'alguns cantautors i la diversificació d'opcions artístiques i posicions personals —incloent el bilingüisme— són factors que van provocar la progressiva desaparició del terme Nova Cançó, que poc a poc va ser substituït per l'expressió Cançó catalana.[1]
Els anys setanta es va consolidar la cançó catalana amb el gran festival de les Sis Hores de Cançó de Canet de Mar, al Maresme i que, en la seva sisena edició (1976), va aconseguir aplegar 60.000 persones.
Pel que fa als artistes, Raimon, Pi de la Serra, Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Serrat, Guillermina Motta, Pere Tàpies i Núria Feliu enregistraven discs i actuaven sovint. A més van aparèixer nous grups com La Trinca, que va vehicular un tipus d'humor molt popular. També van aparèixer nous cantants i grups al Principat: Ramon Muntaner, Joan Isaac, Esquirols, Marina Rossell, etc. A la resta dels Països Catalans, els anys setanta van marcar l'inici d'una cançó autòctona amb molts grups i solistes mallorquins, valencians, etc., no residents al Principat. Al País Valencià, el grup Al Tall, els Pavesos, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco i altres, són un signe de vitalitat creixent. A les illes Balears hi ha el Uc (de l'illa d'Eivissa), Toni Morlà (Mallorca), Isaac Melis (Menorca), etc. A la Catalunya del Nord, malgrat la inexistència quasi total d'infraestructura, hi ha un bon nombre d'artistes autòctons que es donen a conèixer (Toni Montané, Gisela Bellsolà, Pere Figueres, etc) al costat de Teresa Rebull, sabadellenca però arrelada al Rosselló. També a l'Alguer apareixen nous cantants (Pinó Piras).
Paral·lelament als cantants i autors d'arrels tradicionals i d'influència de la cançó moderna francesa van sorgir una sèrie d'artistes, molts d'ells provinents del Grup de Folk, influïts per la música anglosaxona i per l'univers underground. Són en Pau Riba, Jaume Sisa, Ia & Batiste i Oriol Tramvia, que alhora es van relacionar amb l'anomenada Nova música laietana (Jordi Sabatés, Toti Soler, etc.) i que van introduir el surrealisme i una certa iconoclàstia lúdica en els seus texts i interpretacions. En el Grup de Folk hom pot trobar també les arrels d'un corrent de la cançó catalana preocupat per la recerca folklòrica (Jaume Arnella) i altres que van desembocar en el terreny de la cançó per a infants (Xesco Boix).
Així mateix, l'any 1974 va veure l'aparició de la Companyia Elèctrica Dharma, formació de jazz-rock que incloïa sons tradicionals catalans, amb un repertori bàsicament instrumental amb l'ús esporàdic de textos, que en acabat va ser un dels pocs grups qualificables de "rock català" que van mantenir un èxit popular durant gairebé 20 anys de poca presència catalana dins d'aquest gènere.
A principis dels vuitanta el panorama de la cançó en català ja estava consolidat. Joan Ramon Mainat va escriure un llibre de títol significatiu: Tretze que canten,[23] on Josep M. Espinàs, va escriure en el pròleg:
«
Al cap de vint anys del primer xiulet, de la primera esbufegada d'esforç, si examinem l'itinerari que ha seguit aquest tren de la cançó el balanç ha de ser satisfactori. S'ha connectat tota una xarxa de sentiments i d'idees que d'altra manera hauria estat difícil i més lent de lligar. I des del punt de vista artístic, s'ha aconseguit fites d'una qualitat impensable en els moments inicials.
»
Joan Ramon Mainat, en el cos del llibre, destacava tretze autors o grups: Núria Feliu, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Joan Manuel Serrat, Raimon, Pau Riba, Sisa, Pere Tàpias i La Trinca. Sense ser cap estudi sòcio-polític, ni literari, ni musical va emmarcar el panorama dels artistes més populars de la cançó cantada en català amb autors d'Els Setze Jutges (les arrels franceses), del Grup de Folk (les arrels anglosaxones) i altre sorgits als marges d'aquestes opcions, amb música de gresca i humor, allunyada dels temes dramàtics (La Trinca, nascuda el 1969, va ser-ne un referent)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Nova_Can%C3%A7%C3%B3 |
This work is in the public domain |
|
Re: De la Nova Cançó a la Cançó catalana
|
|
per jj |
29 gen 2012
|
a los tiempos del punk... cuando se eskupía al cantante...
http://www.youtube.com/watch?v=Qm6xx81Cy-o |
|
Re: De la Nova Cançó a la Cançó catalana
|
|
per OpusDead |
29 gen 2012
|
Sobre grupos de ambigua ideología, como los Bulldozer (BCN)
http://rsamadrid.wordpress.com/2010/06/25/otra-ronda-de-apoliticos-catal |
|
Re: De la Nova Cançó a la Cançó catalana
|
|
per k |
29 gen 2012
|
Acabo de descobrir aquest grup, "Gomeru", un jove grup de punk-rock asturià
http://www.myspace.com/gomeruasturies |
|
Re: De la Nova Cançó a la Cançó catalana
|
|
per deixeu-vos de tonteries |
29 gen 2012
|
|
http://rxi.cat/ |
