|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
Més enllà de l´ombra amb la que et conformes
|
|
|
per RXI |
16 gen 2012
|
|
Addenda |
Per a desgràcia dels oïds més delicats, aquest jove trio afincat a Barcelona torna a la càrrega amb el seu segon treball, No ens calen més mitjans. Gravat de manera DIY, en la opinió d’un servidor potser el disc, tot i tindre un bon so, no els acaba de fer justícia del tot, així que el millor és enganxar-los en directe quan passen a tocar propet de la teua aldea o suburbi. A Barcelona ja saben molt bé de què parlem, i els poquets que ens vam quedar fins al final del Puerilfest per a veure’ls també.
— Presenteu-vos per als qui no us conega i expliqueu com va nàixer el grup.
— Doncs Addenda, ara mateix som Fran als pals i bastons, Iñaki a les cordes i coros, i Josep als dubidubis i veus.
Ens vam formar com a FOD a la tardor del 2006 pertocar a un tribut a Pennywise a l’Ateneu de Vallcarca. En Fran i Jo(sep) ens vam conèixer perque ell ens havia vist amb el meu anterior grup, Desdarre, al CSO La Krispa, a Cornellà a l’octubre del 2004. Al cap d’uns anys tots dos sense grup, vaig proposar-li de ficar-nos en algun merder. Aleshores érem en Fran i jo fent el mateix que fem ara, bateria i baix, el Nano a les veus, i el Miguel a la guitarra. Després d’aquell concert i en Miguel ens va deixar.
Després, d’adonar-nos que realment no hi ha 10 persones que toquin la guitarra sota cada pedra, va entrar el Guille, ex-company de grup d’en Fran a N’Kontra, al baix; jo em vaig passar a la guitarra, però allò no va durar gaire més d’un concert, perque en Guille va marxar.
Després va entrar un altre noi i va tocar la guitarra durant algun temps però no ens vam entendre i no va durar gaire… Aleshores jo encara tocava a Indafeis, amb en Martí de Malestar Social, i l’Iñaki havia d’entrar-hi per tocar la guitarra, però una nit d’estiu, tornant del Bruskore Fest 08, un festival a l’ateneu de Vallcarca, vam trobar un bar obert, i mentre bevíem patxaran li vaig proposar de tocar amb FOD, ni que fos provisionalment, i ja se sap que allò provisional és el que més dura…
A la primavera de 2009 vam gravar una demo amb 3 temes. Vam tocar per aquí i es va fer una sortida al País Valencià la qual no vaig poder gaudir perque, tot i que em vaig encarregar de les dates, em vaig posar malalt… Ens vam canviar el nom per Addenda i entre el 09/2009 i el 02/2010 vam gravar l’ EP Et corrigenda. A l’octubre de 2010 en Nano, el cantant, decideix que no seguiria amb nosaltres, vam fer el comiat fent dos dates al País Basc, Donosti i Bilbo, amb Odolaz blai. Després vam decidir continuar com a trio.
Al febrer de 2011, altre cop amb els nostres mitjans, gravem el nostre segon EP No ens calen més mitjans vam forçar una mica la gravació per tal de tenir una referència del so que teníem com a trio, i el vam presentar abans al pais valencià que a Barcelona. Diria que això és tot.
— Quina música volieu fer amb Addenda abans de començar, ho tenieu clar o va sorgir espontàniament al llarg dels assajos? És el so que finalment ha aconseguit la banda? Digue-nos algunes de les vostres influènces.
— Tots veniem del punk/hardcore, però de diferents branques. No teníem una idea del que volíem, hi havia la vessant que per nosaltres era novetat i que el Nano ens havia aportat, HC d’aquesta nova onada, i l’altre vessant és la que venia de part meva i que crec que és la que va quallar de veritat, i que era la rollo HHH, Rouse, 24 ideas, Scholastic deth, Milkhouse, Net weight, Betercore… Poc a poc vam anar veient que era allò realment nostre i crec que no cal que ho especifiqui… Tot i això no considerem que el grup tingui un únic so… Ens agraden molts grups però no tinc clar què són gustos i què infuències…
— Digue-nos els vostres tres discs favorits. Quins grups escolteu ara més o menys?
— Jo escolto qualsevol cosa que vingui del punk, HC i derivats, i també altres estils. Alguns exemples de grups actuals de l’estat que escolti podrien ser The gundown, Represión, Habitación 101, Col·lapse, 25th comming fire, Zinc, Hell division, Decisión, Tr1c3… i prou d’enumerar grups!
Tres discs favortis que triaria ara podrien ser aquestos, però sempre va per èpoques, no?
Propaghandi – Potemkin city limits, Split HHH/Vitus’s Dance, No-FX – Ribbed.
L’iñaki diu que Ictus – Imperivm, Raised fist – Dedication i Satanic surfers – Hero of our time.
En Fran: Loma prieta – Last city, Hamlet – Hamlet i Mesa verde – Mesa verde.
— Ja fa un temps va eixir el vostre primer treball Et corrgigenda. Ara heu tornat a la càrrega amb el vostre segon EP No ens calen més mitjans. Com ha anat la gravació? Canvia molt el vostre so i la vostra idea respecte al primer disc? Esteu contents amb el resultat?
— Bueno, tant l’un com l’altre han estat gravats per nosaltres, o sigui que, tot i que entre un i l’altre hem aprés algo, la qualitat de so, tot i que algo millor aquest segon cop, no dista gaire. El procés de gravació del primer EP ens va prendre com uns 5 mesos, en part per inexperiència, per incompatibilitat d’horaris, pel fet de deixar de tenir local a mitja gravació… Aquest segon EP el vam gravar en 6 sessions, durant el febrer de 2011, gairebé tot a les primeres preses i sense entretenir-nos gaire.
El que canvia és que al No ens calen més mitjans som un trio i, bueno, suposo que com a conseqüència de portar més temps junts sonem una mica menys descompassats que abans. Una altra diferència és idiomàtica: tots els temes que hi ha a l’últim treball són en català menys un en euskera, i musicalment suposo que hi ha alguns canvis però sobre això que es pronuncii el poble i no nosaltres mateixos, que passem de dir totes les possibles tonteries que es poden dir sobre un disc: que si és més personal, que si sona més compacte, que si es nota l’evolució, que es tota una declaració d’intencions, bla, bla, bla…
— Fa poc vau fer una gira (coneguda entres les classes populars com a Xeringues i navalles Tour) que us va portar al País Valencià i algun lloc més. Com va anar l’experiència? Què ens podeu contar?
— Bé, doncs al març de 2011 vam montar una petita gira per presentar el nou treball, i vam anar-hi amb Not an actor. Vam fer 3 dates: Sant Carles de la Ràpita, Castelló al Puerilfest i Benissa. Com que com a grup no som “ningú” i, per tant, no hi havia penya que se sabés els temes —excepte l’entrevistador ;)—, doncs va ser tocar per a un públic nou, i això mola.
Com a cartell destacaria el del Pueril, que va ser el que vam estar més a la nostra salsa, hi van tocar Los muchachos, Dissort, Gargamboig i algú altre. Tots tres concerts van anar prou bé, tot i que algun millor que altre, ja sigui perquè a l’hora a la que et toca tocar estàs cansat i ja quasi no hi queda ningú, perquè et fagin retallar el setlist, perquè la nit abans ni has dormit o ho has hagut de dormir al cotxe amb 3 persones més… Però això són coses a les que ens exposem i que no ens tiren enrere a l’hora de voler tornar a anar a tocar on sigui, ens vam fer amb penya d’allà i sempre està bé.
D’altre banda, explicar també que a principis de juny vam montar una petita sortida a l’estranger, cap a França. Altre cop vam anar Addenda i Not an actor, i vam tocar el divendres a Molins sense rei, al CSO Kasablanca, amb la gent de Tempesta i Instinto, i abans que acabés el concert vam sortir cap a França, vam parar dormir a Girona unes hores, i al dia següent vam tocar a Montpellier, al soterrani d’un pub que es deia Up’n'down, i ens ho va montar en Max de Phalanges metalliques, i que tot i que no tocava cap grup més tret de nosaltres, ens van deixar pantalles i bateria. I l’endemà vam tocar a Toulouse a Le ragtime, ho va montar en Philippe de Tolousecrust, vam sopar vegà (i molt, i molt currat!) i vam conèixer els Reflections of Internal Rain de Sèrbia amb qui vam passar un bon rato mentre veiem tocar els grups que hi havia entre ells i nosaltres, que tenien 16-18 anys i fotien metalcore d’aquest aburrit, i a part de tota la pose, etc. doncs el cantant duia com una espècie de calaix de fusta que havia maquejat amb enganxines i que servia per poder-hi recolzar el peu per assemblar-se més a als seus ídols quan recolzen un peu a un monitor, no sé si explicat fa gràcia però vam riure molt.
I l’ultima sortida que em fet va ser a l’octubre de 2011, vam tornar al País Basc, aquest cop a Donosti, però tocant al Mogambo, que era algo pendent, i el dia següent va ser al Gaztetxe de Getaria, i aquell concert es va gravar passat per taula, però tot i que se sent bé no vam sonar igual… això si, hi vam conèixer gent genial!
— Com veieu actualment l’ambient hardcore-punk a Barcelona? Hi ha una escena activa i real? Quins grups/sales/segells/fanzines, etc. destaqueu?
— A Barcelona si que hi ha grups, segells i persones que s’ho curren molt, però si ets d’aquí, t’acabes (o t’hauries d’acabar) desenganyant de bona part dels tòpics: germanor, la lleialtat, l’amistat, l’escena, que això és més que una posse i que és una forma de viure… Jo la història aquesta de l’escena no me la puc creure. El que sí que existeix son els grups d’afinitat, és a dir, hi ha gent que toca, o que te amics que toquen, que organitzen concerts, o tenen amics que ho fan, que editen discos, que porten grups de gira, etc. però aquestes coses funcionen en petit comitè. També el o la que crítica que als concerts que monta X només hi toquen Y, o que ningú els hi edita el disc, etc.
A mi em sembla algo normal que quan montes un concert et regeixis pel teu criteri i pels teus gustos musicals concrets, i no pels d’un altre. És lògic que hi acabin tocant uns grups en concret i el mateix amb el tema de les edicions, no? És falsa la concepció de que si algú monta un concert o treu un disc ho està fent per l’escena, és falsa tant si prové de qui ho monta com si se li és atribuïda. No cal buscar-li tanta transcendència al fet d’editar discs o fer concerts, jo crec que molts cops un concert o un disc és un fi en si mateix, i no un mitjà (tret dels concerts benèfics), com molts s’entesten a repetir, per mantenir vivia l’escena. No cal responsabilitzar o culpar a ningú de si existeix o no l’escena. I el de sempre: si ningú et monta concerts, mou-te i monta’ls tu, i si ningú t’edita fes-ho tu mateix.
Tota la moguda de concerts, d’edicions, fanzines, etc. és preciosa i la fem entre tots, sí, però no per això existeix, hauria d’existir, o s’ha de forçar a que existeixi un ens superior, l’escena, sota el qual quedin englobats tot un seguit de coses i sota el qual se’n justifiquin unes altres. Ara, si fos certa l’existència d’una escena, cal veure que hi ha implícit un “estar dins” i, per força, un “estar fora”, no? O sigui, que a més de la gent afí hi haurà detractors. Jo crec que allò ideal és que fos una cosa més permeable i no tan sectària. Això passaria per exemple per fer concerts amb grups d’altres rollos, i així arribar a altres públics, que si bé segur que no coneixeran la versió de turno que farà el grup, estarem trencant amb aquesta tendència endogàmica i automarginada.
Deixant el tema de “la cena”, alguns grups de per aquí que em venen: Displague, Hurricäde, Extensity, Woses, I’m , Crack del 29, Col·lapse, Power, Prevail, Peligro!, Instinto…
Sobre el tema segells doncs hi ha força cosa: Carnús, Kremón, Grita o Muere, Waves&Ramps, Play Fast or Don’t Records (que ho portem l’Iñaki i el Josep), Canya, Mind Corrossion, Cycle Records, etc.
— Què us pareix que els concerts es plenen de fotògrafs i allò parega més una passarel·la on es va a lluir palmito que un lloc on deuriem anar a expressar-nos i passar-ho bé?
— Bueno no aportaré res nou amb això, però hi ha de tot… Però com amb tota expressió artística hi ha qui s’hi obsessiona, i en aquest cas concret es converteix en que, en comptes de tirar una o dos fotos a lo lejos es passa a creure que s’ha d’immortalitzar cada puto instant. I bueno, ja de pas, citem als Represión al tema Picture pit: “Recuperemos nuestro pit / Flashes rotos y dolor / No mas cámaras en nuestro pit!”.
— I d’aquesta certa “mercantilització” general al hardcore-punk on fins i tot les bandes són pratocinades per marques i empreses?
— Bueno, està clar que la teoria tots la sabem, què hauria de ser, com hauria de ser, etc. i el debat no és nou, no. Jo puc veure amb bons ulls que algú s’interessi per la música que fas, i que ajudi a un grup a nivell de participar amb l’edició física, distribuir-lo o que ajudin a muntar concerts, gires, etc.
Ara, quan aquests diners provenen d’empreses amb interessos de dubtosa credibilitat des del meu punt de vista, doncs allò normal és, com a mínim, qüestionar-s’ho, no? No crec que s’interessin per la idea o missatge que hi ha darrere d’un grup, sinó que crec que si ho fan és perquè hi deuen veure possibles incentius futurs; suposo que no parlem d’incentius econòmics directes del grup, sinó d’algo més a llarg termini: per exemple, regalar productes o fer visible una marca a concerts o festivals provoca diferents reaccions: D’una banda, que s’acabi tenint una concepció positiva i amable de l’empresa; i tot el que haurà fet la marca és convertir a la gent a qui han regalat alguna cosa en maniquís humans que fan publicitat de la marca allà on van, ja sigui amb clauers, samarretes, bambes, etc. Si normalment la publicitat té un cost elevadíssim, aquesta nova modalitat de publicitat suposa un cost 0 per a l’empresa (tret de cost de fabricació del producte en sí mateix, el transport d’aquest, promotor…)
I, per altra banda, quan la presència d’empreses en aquests àmbits es torna una cosa normal, quan ja estem acostumats a que hi hagi un patrocini, per exemple de Vans a segons quins concert, s’acaba per establir un vincle, que per molt que al principi fos de dubtosa credibilitat i repudiable, es converteix en una cosa normal per a una part del públic, s’hi acostuma i fins i tot el troba a faltar quan no hi és. Tota la parafernàlia de marques que pretenen fer-nos creure que són contra-culturals o que recolzen tot aquest món és una gran mentida. L’únic fi que hi ha és comercial, tot el que pretenen és arribar a certs sectors de la societat que fins aleshores no han estat reconeguts com a clients. Així, les empreses aquestes es fan grans patrocinant el punk i el HC, fent creure que el fi en si mateix és el punk, fent una cosa semblant a una obra social, però únicament se n’estan aprofitant usant-lo com a mitjà per tal de poder ampliar la seva quota de mercat.
És fàcil posicionar-se quan es tracta d’un debat teòric, però quan veus que tenim persones properes a qui certes marques s’hi han interessat, doncs no els dius tot el que els voldries i hauries de dir. Hi ha una tendència a creure i a considerar que el patrocini d’una marca cap a un grup és un signe de que tal grup està anant a més, està pujant, etc. i s’acaba creient que els grups “grans” són els grups bons. Això crea una estratificació entre els mateixos grups que considero lamentable.
Per últim, dir que nosaltres ni juguem ni pretenem jugar en aquesta categoria, preferim ser, per dir-ho d’alguna manera, aficionats i anar fent al nostre aire i jugar a 3a regional, que jugar, si és que realment ser patrocinat ho és, a primera divisió.
— En quins altres projectes estan involiucrats els membres d’Addenda?
— Bueno, doncs l’Iñaki tocava amb Sexy melons, però ja han plegat. Ara toca amb The phatetics i a El barón de la birra (amb gent de Drink hunters, Trasteando, Godfarts…). A més, ell i jo portem (bastant malament) la distri Play Fast or Don’t Records i també fa un programa de ràdio que es diu Waves&Fast. Jo toco a Dissäpte (amb gent de Woses i Desperdicios de la Bisbal), fotem rollo crustcore entre lo viejuno i lo nou en català; també toco a Not an actor (amb gent d’Addenda i de Dissäpte/Woses) i fotem un rollo emocrust a dues veus en català.
A vegades organitzem concerts però menys dels que voldríem. Més enllà del punk/HC, a vegades montem sopadors vegans o cuinem per quan s’organitza alguna cosa per la moguda que sigui i, per últim, estic a l’Assemblea d’Estudiants de Sociologia de la UB.
— Inicialment, el hardcore-punk (al menys el que ens interessa ací) va naìxer com a una expressió més o menys autònoma i underground. Avui en dia la frontera entre la part més mainstream/comercial es barreja amb la part més underground/anticomercial fins que pareix que tot perd el sentit. A què penseu que es deu açò? Quin és el camí per invertir la direcció i solventar-ho?
— Jo crec que com que el sistema te més eines i infraestructures que nosaltres, fa inevitable que hi hagi una part de tot això que acabi sent absorbida. Però pot ser que fins i tot d’això es puguin extreure coses útils, no? Molts comencen a escoltar música que arriba per mitjans convencionals, aquesta via pot servir per a que després una part d’aquest públic, per residual que sigui, s’interessi per l’altra cara de la moneda i s’hi acabi realment apropant. No vull dir amb això que cregui que s’ha de defensar o prioritzar el paper dels mitjans de comunicació de masses en relació a la difusió, ni molt menys! Però si és la via per a que algú conegui aquest mundillo, tot i que tal via transformi, manipuli i amotlli tota la moguda i la redueixi a uns estereotips concrets, doncs tot i que acabi per fotre fàstic, potser serveix per ensenyar algo a algú. Al cap i a la fi, és una via. I bueno, a nivell personal no ha sigut la meva via d’entrada, però per desgràcia tothom no té germans/germanes grans que et facin obrir els ulls!!
El mitjans de masses continuaran existint i no sembla que hagin de canviar la seva tendència. Podem dir el mateix de punk-HC? Continuarà existint? Canviarà la seva tendència? Ja a ha canviat? Qui sap…
— Actualment sovint s’abusa de l’expressió Fes-ho tu mateix, s’utilitza constantment i gratuïtament, i s’acaba per desvirtuar-la i buidar-la de significat. Què és o què hauria de ser realment el DIY?
— Com tot concepte, s’ha acabat allunyant de la idea inicial. A més, com dius, el terme està explotadíssim i acaba convertint-se en algo banal. Un exemple és el grup que considera DIY el seu CD perquè han sigut ells els qui han pagat per la gravació, diuen que és DIY perque és el propi grup el qui ho ha enviat les còpies a fàbrica, i és DIY llogar una sala. Hauríem de fer servir un terme que fos Pay It Yourself per a aquesta gent, no?
I no és només això, acabes veient com a molts concerts que se suposa que sí que són DIY es reprodueixen actituts del rotllo, que hi ha grups més destacats que altres als cartells, o que hi ha grups que tenen més o menys estona per tocar que d’altres, que hi ha grups que cobren més que altres independentment de si venen de més lluny o de més aprop, que hi ha grups que es barallen perquè no volen tocar primers, que deleguen el tema de parlar de pasta a gent externa al grup perquè sembla que si toques i parles de segons què, després no pots parlar de diners amb els organitzadors del concert perquè és algo incòmode…
— Una xicoteta reflexió sobre la -generalment- limitada presència de la dona a l’entorn del hardcore-punk: penseu que hi ha unes causes concretes i, si és així, hi ha possibles soluciones per a una major participació per la seua part?
— A veure, no tinc la veritat ni cap tesi ni res, sinó que tinc la meva manera de veure-ho i analitzar-ho, i tot i que tractant-se d’una entrevista ja queda clar que és una opinió, ho remarco. És un tema delicat, per tractar-lo s’ha de generalitzat i per ser P.C. demano perdó si alguna persona s’ofen.
D’una banda caldria veure també què fa que una persona sí que s’apropi al HC-punk, no? Hi ha el factor edat, tenir germans/germanes grans o algun referent; també depèn de si t’hi acostes tu sol o si tens una colla d’amics amb qui compartir-ho; depèn de si vius per exemple a Barcelona o si vius a un poble perdut de Lleida, depèn de a quin barri vius, de si toques en algun grup…
Si a tot això hi afegim el sexisme, l’homofòbia… inherent a la nostra societat, societat regida encara per la dicotomia de gènere on només hi ha dos categories: home/dona, sota la qual s’ens imposa que un gènere exclou l’altre i ens ho defineixen amb la puta merda de que l’home és fort, que no plora i que les emocions les duu per dins, etc. i que la dona és el sexe dèbil, és emotiva i li corresponen els rols domèstics, etc.
Primer de tot per acceptar que, com que biològicament un 99% dels casos o bé tenen genitals femenins o masculins respecte un 1% els casos d’intersexualitat, però que ja seria un altre tema, se’ns assigna un rol de gènere: masculí o femení. La societat, tot i l’actual transformació conseqüència de la mundialització, només ens permet adherir-nos-hi, i no crear-lo o transformar-lo. Com que tenim tan interioritzat el rol que ens pertoca, exercim l’autocensura, som nosaltres qui ens reprimim i deixem de fer segons quines coses perquè considerem que són coses de dones o d’homes, tot i que sovint ni ens n’adonem. Alguns exemples d’això serien des de les joguines que s’asignen a nens i nenes, els colors o l’aparença: si ens posem vestits, sabates de tacó, botes o pantalons amples, si portem el cabell curt o llarg, si anem al gimnàs o si ens maquillem; fins al nostre model de vida, laboral, familiar; fins a arribar a com vivim la nostra sexualitat.
Suposant que acceptéssim el binomi de gènere, que no és el cas, pel fet de considerar tal categorització obsoleta i incompleta, veig que el HC-punk, vist des de dins o des de fora, no escapa a la problemàtica de relacionar segons què amb un gènere o altre, i com encara funciona fent lectures segons els valors amb els que creixem, si fem una radiografia al HCpunk, de seguida veiem que es tracta d’algo de tendència agressiva (que no violenta) amb una estètica també agressiva. I que, per tant, s’associa molt sovint, i equivocadament, als homes, i jo crec que és aquí on rau la principal causa. I és aquí on es filtra i fa que un nombre major d’homes respecte dones s’hi acostin.
Això ho veiem clarament quan distingim entre grups d’homes, grups de dones, o grups amb dones. Ja sigui tant si exercim la discriminació positiva com negativa cap a un grup. Però no se suposava que érem equivalents? Aleshores és quan veus que, i tornant a valer-nos d’una cita, com dirien els HHH “algo huele a podrido (y no es precisamente mi culo)”.
— Açò ha sigut tot. Si voleu saludar a les vostres mares o dir que ningú es descarregue els vostres discos, ara o mai.
— Bueno, no tinc tarifa plana al mòbil així que aprofito per saludar a me mare i germanes, i animar-les a que vinguin a algun concert que encara no ens han vist en directe!
Dir que estem preparant un disc, que no sabem si sortirà en K7, en CD, CD-R, vinil o si no sortirà, però que ens molaria tenir-lo abans de primavera del 2012 i que, si algú vol fotre’ns un cop de mà, ens podeu escriure a playfastordont(a)riseup.net Dir que si no voleu ajudar, podeu igualment escriure per omplir-nos de merda el correu, podeu demanar-nos per la previsió meteorològica, l’estat de les carreteres o les estacions d’esquí durant l’estiu, i que tota la merda d’Addenda està a http://playfastordont.blogspot.com i la podeu escoltar a http://addenda.bandcamp.com
Gràcies, shurmà, per entrevistar-nos i cedir-nos aquest espai.
Addenda / Dissäpte / Play fast or don’t / Waves and fast
http://dissapte.bandcamp.com/album/m-s-enll-de-lombra-amb-la-que-et-conf
http://playfastordont.blogspot.com
Hell’s Rural Punx / We’ve grown #2 |
This work is in the public domain |
|
|
