|
|
|
Notícies :: corrupció i poder : laboral : amèrica llatina |
|
"L’inici de l’inici" dels atacs del PP
|
|
|
per Revolta Global-Esquerra Anticapitalista |
16 gen 2012
|
|
La lluita és l’únic camí possible davant atacs d’aquesta magnitud |
DECLARACIÓ
La crisi mundial iniciada el 2008 ha plantejat una disjuntiva clara a tots els governs occidentals: o deixar que s’enfonsi la banca o deixar que s’enfonsi el país. La decisió de tots ells, fossin de dretes o d’"esquerres", ha estat salvar la banca al preu que fos. Després de la seva victòria electoral el PP ha donat una nova volta de rosca en la mateixa direcció, adoptant de manera immediata mesures que suposen una reducció brutal del poder adquisitiu de la classe assalariada i fent recaure el cost de la crisi sobre el 99% de la ciutadania , tal com diu la gent indignada dels EUA.
El pròleg de la regressió social més brutal que, si no ho impedim als carrers, les places i les empreses, haurà conegut aquest país des de la Guerra Civil, consisteix en una bateria de retallades calculada en 8.900 milions, que suposa àmplies reduccions salarials i de personal a l’Administració; modificacions fiscals, amb les quals es pretén recaptar altres 6.200 milions i una actuació múltiple en el sistema financer, amb provisió de 100.000 milions en avals per al sistema bancari i la creació del Banc Dolent, una nova Reforma Laboral està també esperant. Una anàlisi detallada de totes aquestes mesures s’ha inclòs com a annex després d’aquesta Declaració.
Pretenen fer-nos pagar la factura de la crisi a tothom, excepte a les grans fortunes financeres i empresarials que, a la manera dels estaments privilegiats de passats segles de la història, amb prou feines paguen impostos. Un grup reduït de banquers i grans capitalistes, si no fem que canviïn les coses, seran els grans beneficiaris d’aquesta crisi, augmentant les seves fortunes fins a límits insospitats, convertint-se en dèspotes polítics, acabant fins i tot amb aquesta democràcia formal i deixant-nos a la resta en una situació que tindrà poc a envejar a la de la depauperada i desprotegida classe obrera del segle XIX.
Davant aquesta situació, la disposició claudicant de les direccions sindicals majoritàries -que ha transcendit a la premsa aquests dies- a acceptar augments salarials inferiors a la pujada de l’IPC, a que les empreses puguin convertir al seu gust contractes fixos en contractes temporals i que els empresaris puguin imposar mesures de precarització suplementàries fa pensar que les direccions de CCOO i UGT s’han situat en una via suïcida davant el desastre social i econòmic que viurem en els propers mesos i anys. Just en el moment en que s’aguditza la lluita de classes i en la qual és fonamental comptar amb instruments potents per organitzar el combat. Per això, els i les sindicalistes honestes d’aquestes centrals haurien rebel·lar-se contra unes orientacions que converteixen els grans sindicats en còmplices del saqueig que les dretes i la burgesia estan orquestrant.
La lluita és l’únic camí possible davant atacs d’aquesta magnitud. Només mitjançant una mobilització el més unitària possible, intensa i sostinguda en el temps podem posar fre a aquesta barbàrie i el desvergonyiment i prepotència de banquers i grans empresaris. Caldrà tornar als carrers i a les places i també, costi el que costi, estendre el moviment a les fàbriques i centres de treball; serà necessari recórrer a les vagues i a qualsevol forma de lluita que serveixi per enfortir i donar-li durada a la resistència. No podrem fer-ho tot en un dia, però cal dir ben alt i clar ja: Fins aquí hem arribat!
Annex
Les mesures detallades
La primera de les mesures consistirà en una inicial bateria de retallades. Es calcula en 8.900 milions de despesa pública. Consistirà en:
* La reducció de les estructures administratives de segon esglaó, sotssecretaries i direccions generals, amb retallades de despesa del 20%. * La disminució de les subvencions a partits polítics en un 20% (aproximadament uns 30 milions d’euros) i a sindicats i patronal en el mateix percentatge (55 milions d’estalvi). * En l’ocupació pública, es congelen els salaris del funcionariat i s’amplia la seva jornada laboral a 37,5 hores, la qual cosa redobla el sacrifici en aquest col·lectiu ja colpejat reiteradament. Es congela la plantilla, amb una taxa nul·la de reposició de les baixes, excepte en el personal docent, hospitals i centres de salut, forces armades i cossos de seguretat de l’Estat, inspecció tributària i laboral, on se substituirà el 10% de les baixes . Un claríssim atac als serveis públics i a la qualitat del servei i de les condicions laborals d’aquests i aquestes professionals. * La renda d’emancipació de 210 euros es congela: no hi haurà nous beneficiaris d’aquesta paga, i els beneficiaris actuals la mantindran subjectes als límits de quatre anys de percepció i edat màxima de 30 anys. Aquesta tèbia mesura per a l’emancipació juvenil en retirar-la la patiran els col·lectius juvenils més humils. * S’aplica una moratòria d’un any en la incorporació de nous beneficiaris al sistema de dependència, en la categoria de dependència moderada. El pilar de l’atenció a la dependència sense haver nascut del tot segueix sent avortat, possiblement amb el propòsit de fer d’aquesta activitat un negoci plenament privat. * Es retarda l’ampliació imposada per la UE del permís de paternitat. * Es congela el salari mínim interprofessional.
• Es modifiquen aspectes del règim fiscal, i es preveu que amb això es recaptaran 6.200 milions d’euros més: * S’implanta un increment temporal de l’impost sobre la renda (IRPF). Tindrà un caràcter, sorprenentment, progressiu. El primer tram tindrà un gravamen addicional del 0,75%, d’aquí salta a un 2%, el següent el 3%, després el 4%, el 5%, el 6% i fins al 7% a partir dels 300.000 euros de base liquidable, en el que anomenen, sarcàsticament, un "recàrrec de solidaritat". La pujada de l’IRPF als rendiments del treball aprovada pel Govern el dia 30 de desembre afectarà, sobretot, a les classes mitjanes, en retrocés en l’estructura social, que aportaran al voltant de dos terços del nou esforç recaptatori. Si hagués algun tipus de solidaritat, el canvi fiscal s’hauria d’haver orientat a perseguir el frau fiscal (pel que es podrien haver recaptat 30.000 milions, tal com afirma GESTHA) i la major part del qual està a càrrec de l’empresariat i les grans fortunes, haver fet iniciatives que bloquegessin o gravessin al 100% les transaccions amb paradisos fiscals (que disposen entre una quarta i una tercera part del capital internacional), o contra figures com les SICAV, o, encara millor, l’impost de societats. L’increment dels impostos, encara que sigui progressiu i directe, si després no es destina a inversions i despeses favorables a les necessitats de la majoria, no se li pot donar suport. * L’IRPF recupera la deducció per la compra de l’habitatge que havia eliminat l’anterior govern, i manté l’IVA reduït per a la compra d’immobles. Aquesta mesura no només és ineficaç enmig de la crisi vigent, sinó també injusta per el que té de regressiva, i per desincentivar el lloguer, així com el seu estímul a continuar una bombolla que ja va punxar fa quatre anys. * En matèria d’habitatge també s’incrementa l’Impost de Béns Immobles, afectant el 50% dels immobles de major valor, mirats municipi a municipi, la qual cosa comporta que no afectarà rics que viuen en municipis molt rics i sí afectarà classes mitjanes que viuen en municipis bastant menys rics. * Pel que fa a les rendes de capital, el recàrrec impositiu va des dels dos punts extra en el primer tram, quatre punts a partir de 6.000 euros i fins a sis punts a la base liquidable a partir de 24.000 euros. Sent també una modificació progressiva, queda lluny la referència d’equiparar el gravamen, si més no, de les rendes del capital respecte les del treball. * Sembla que també pròximament, a part d’aquestes, es modificarà a l’alça l’IVA, segons va anunciar Cristóbal Montoro.
• S’apunta a una actuació múltiple en el sistema financer. * S’ha proveït 100.000 milions d’avals per al sistema bancari. * Es conformarà un Banc Dolent que reunirà, a costa de l’erari públic mitjançant un préstec concedit per Brussel·les, que podria superar els 100.000 o fins i tot ascendir a 175.000 milions d’Euros, actius tòxics de la banca. En aquest cas es preveu que sigui només el sòl. A canvi, la banca haurà de proveir una pèrdua de valor del 50% del sòl, alguna cosa possiblement ajustada a la realitat, i tan sols d’un 20% dels seus immobles, una cosa clarament molt per sobre del que valen. El banc dolent és una iniciativa de socialització de pèrdues, que per artificis no se sumarà al dèficit públic però que res no podrà impedir perquè augmenti el volum del deute públic de l’Estat.
• Com bé sabem, hi ha una Reforma Laboral sobre la negociació a la recambra del nou govern. Encara que la seva agenda de continguts no es coneix amb detall, podria repercutir en el major pes dels convenis d’empresa enfront els estatals, -tot i els acords sectorials en contra- la desaparició progressiva dels provincials i la simplificació de contractes. Res descarta que el nou govern vulgui seguir erosionant els drets d’indemnització per acomiadament i que tingui en el punt de mira les prestacions per desocupació, si no ara, si en un termini no gaire llunyà. |
This work is in the public domain |
