|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
La solució a la crisi passa per fer tot el contrari del que recepten els economistes burgesos
|
|
|
per Ixent |
16 gen 2012
|
La possibilitat d'una recessió sostinguda es confirma cada dia que passa. El FMI espera per a la zona euro i els EUA una caiguda del 2 al 3% del PIB en 2012. Si ara pensaveu que estàvem en crisi, prepareu-vos perque fins ara pujavem poc però pujavem, ara caurem. La raó de fons d'aquesta recaiguda és simple: cap dels problemes estructurals plantejats per la crisi ha estat resolt. És clar que Grècia caurà en fallida accelerada per les polítiques aconsellades per les institucions financeres neolliberals que una vegada més ens demostren el fracàs econòmic i social de les seves receptes d'austeritat.
Diversos estats de la Unió Europea es troben amenaçats. “Si Grècia deixa l'euro, el nou dracma enfonsarà la seva cotització i durà al que Barry Eichngreen, un historiador del sistema monetari de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, ha denominat ‘la mare de totes les crisis financeres’. |
PAQUET DE MESURES ANTI-CRISI
1- Sortir de la crisi exigeix salaris més alts i rendes socials: 300 euros per persona , un salari mínim de 1200 euros. Prohibició de l'acomiadament, recuperació dels serveis públics per la creació massiva de llocs de treball en educació i salut. Jubilació als 60 anys amb el 100%.
2. El finançament d'aquestes mesures s'ha de fer a càrrec dels capitalistes. Cancel·lació del deute i els interessos de la ususra. Moratòria sobre la base d'una auditoria sota control popular. S'han d'aturar les exempcions d'impostos i augmentar els impostos als rics.
3. Expropiació i socialització dels bancs i la seva unificació sota el control de la població i els treballadors.
4. Sortida de l'energia nuclear, desenvolupament d'energies renovables, solar i eòlica.
Per implementar aquest programa s'ha de combatre el sistema capitalista i el poder de les grans empreses i els banquers. Aquestes quatre mesures són imprescindibles i han de ser aplicades si es volen defensar els interessos de la majoria de la població.
Aquesta crisi exigeix respostes radicals.
Les coses s’han decantat i es veuen més clarament ara més enllà dels debats ultratècnics, les tres pistes que permeten alliberar-se del domini de la financiarització . La primera és la monetarització del deute, o sigui , la compra per la Banca central dels títols del deute públic. Això seria el millor a nivell europeu, però també pot fer-se al nivell estatal. Hi ha també altres possibilitats : crèdit forçós, taxa mínima de possessió de les obligacions del Tresor per els bancs, etc. La segona pista és l’anul·lació dels deutes il·legítims, i en principi dels deutes tòxics que pesen sobre els col·lectius. Aquestes mesures condueixen lògicament a una tercera pista, que és la socialització dels bancs per tal d’aplanar la muntanya de deutes acumulades. Aquestes tres orientacions formen un tot coherent, que s’oposa punt per punt als tres dogmes eurolliberals que ens condueixen a la catàstrofe davant els nostres ulls espantats : 1) rebuig obstinat d’admetre l’inevitabilitat de les fallides ; 2) projecte barroc de titularització dels deutes públics via el Fons Europeu de Solidaritat Financera ; 3) Recapitalització dels bancs amb fons públics. Es verifica així com els debats tècnics obscurs amaguen eleccions socials i polítiques fonamentals. (Michel Husson).
El directori dretà Merkozy ens ofega
Les sortides que es discuteixen a Europa són absolutament deflacionaries -passen per les reduccions de despeses públiques i de salaris, depressió de la demanda, concentració de la indústria i dels bancs. Aquesta línia d'acció respon als interessos de la burgesia alemanya, que reprodueix -en aquesta crisi- la política que es va adoptar quan van envair l' Alemanya democràtica socialista deixant-la com un solar estèril sense producció. La deflació va produir un desmantellament de la indústria a benefici del capital instal·lat a la RFA. La deflació enforteix també la cotització del deute públic alemany i, per tant, dels bancs alemanys que són els seus principals tenidors. Es tracta, en realitat, d'una política d'extorsió en gran escala, perquè bastaria que els estats amenaçats declaressin una moratòria de deute per a precipitar la correguda bancària a Alemanya.
És, no obstant això, el que més temen les altres potències i, especialment, els Estats Units i Xina -per als quals una fallida europea significaria un desastre per a la globalització neoliberal i la correponent divisió internacional del treball. |
This work is in the public domain |
