|
|
|
Notícies :: mitjans i manipulació |
|
Entrevista a Xavi Ginés, autor de “Comunicant la revolta. Moviments socials i mitjans de comunicació al País Valencià”
|
|
|
per ((i)) |
06 gen 2012
|
|
Publicat el 30 desembre 2011. |
Un cop escrit el llibre. Li ha quedat clar que és la premsa alternativa?
No. Cal que diga res més?
Les persones a les que entrevista li donen diferents respostes…
Sí, que bàsicament es podrien agrupar en tres principals: que tinguen un sistema organitzatiu assembleari i no jeràrquic, que tinguen un posicionament polític favorable a un canvi social i que siguen oberts a la participació ciutadana.
A més jo n’afegiria un altre que gairebé ningú tenia en compte, a pesar que jo el considere fonamental en una realitat com la valenciana i llavors el preguntava explícitament, que és el de la llengua. Pot un mitjà que és diga alternatiu obviar la situació del valencià i per tan no actuar en conseqüència? Jo crec que no. Fins i tot aniria un poquet més enllà i es podria afirmar que pel fet de ser en valencià un mitjà ja és en certa manera una alternativa.
Alguns entrevistats destaquen una altra premissa, i és que sigui minoritari. Potser aquesta seria l’accepció estricta lingüísticament parlant?
Bé, el meu treball no era sobre lingüística i no crec que ningú ho entenguera així. Jo crec que obeeix a un cert menyspreu cap a eixa premsa per part dels periodistes, diguem-ne, convencionals i un cert acomplexament des dels propis mitjans alternatius.
De totes formes ací entraríem a discutir si el terme “alternativa” és el correcte per agrupar a eixos mitjans i no anirien bé altres adjectius com “militant” o “independent”, que tampoc vol dir exactament el mateix i no tots els mitjans independents han de ser militants.
Un cop acabat aquest treball, quin panorama dels mitjans alternatius al País Valencià dibuixaria?
Jo crec que hi ha un teixit ric en experiències comunicatives –en part per la qüestió nacional que contava abans-, encara que amb altibaixos, una mica al compàs de l’activitat dels moviments socials, amb els que han evolucionat en paral·lel.
Com seria aquesta evolució?
Des de la transició fins al 1995 la premsa és sobretot militant, vinculada a una organització o ideologia molt concreta, o bé semiinstitucional, tractant de crear projectes vinculats al poder institucional de certs partits. Cap a mitjans dels anys 90 hi ha una reestructuració dels moviments socials que afecta als mitjans, que es fan més amplis, més permeables socialment i que tracten d’ampliar la seva capacitat d’influència. L’exemple en moviments serien els “Salvem” i en comunicació L’Avanç. Paral·lelament hi hauria la reorganització de l’espai polític nacionalista que generaria InfoTV. I ja, actualment, hi hauria l’eclosió de les xarxes socials que han canviat radicalment el panorama.
Abans d’entrar en aquest tema de les xarxes socials. Precisament al País Valencià hi ha El Temps, una ara avis difícil de classificar, que va néixer de la voluntat popular, de forma, en podríem dir, alternativa, però amb voluntat institucionalitzant, però que al final sembla que ha quedat a mig camí entre els dos mons.
Sí, i això ha passat perquè El Temps ha patit un boicot sistematitzat per part de les forces institucionals majoritàries, el PP, però també el PSOE que li ha impedit arribar a ocupar l’espai que volia i que probablement li pertocava. I al mateix temps, a partir de la reestructuració de mitjans 1990, en que Acció Cultural perd la centralitat que tenia en l’espai social queda també una mica fora d’aquest món i el seu paper passen a realitzar-lo L’Avanç i InfoTV.
Doncs entrem a les xarxes socials. Tenen sentit els mitjans alternatius en un món en que ja tothom pot ser emissor?
Tenen sentit encara que, com la resta de mitjans, s’hauran de ressituar. En una primera línia de comunicació, que jo en dic convulsiva, que és la més immediata, on prima sobretot la rapidesa, les xarxes socials són insubstituïbles. No hi ha res més ràpid que Twitter i això en moments de revolta o mobilització és molt important.
Però també hi ha altres necessitats, com la de dotar aquest missatge immediat d’un discurs sòlid, coherent, estructurat… i aquest és el paper que han de jugar els mitjans alternatius. Han de ser la rereguarda dels piuladors, la base d’on aquests en puguin anar a buscar munició argumental.
Al llibre també entrevista periodistes de mitjans convencionals i els pregunta explícitament per la censura. Tothom diu que n’hi ha però que ells no n’han patit mai, però sempre en referència a la censura clàssica en la que el director et veta la notícia, sembla que la censura moderna, més “líquida”, ni tan sols és té en compte.
És que aquest tema és té tan interioritzat que ni tan sols se’ls acut que pugui ser una censura. Llavors et surten amb explicacions a voltes un poc peregrines, com que “aquest tipus de notícies no interessen al lector del meu mitjà”, que al final es resumixen amb un “és que tu ja saps on estàs”, que me’l van dir quasi tots els entrevistats, i que es pot traduir com “més val no proposar certs temes”. I si no proposes no et censuren, clar.
En el llibre es parla d’alguns moments claus en que la premsa alternativa va ser capaç de curtcircuitar el discurs majoritari als mitjans massius, com en el cas de L’Avanç en els dies posteriors a l’11 de març de 2004 o Indymedia durant les mobilitzacions antiglobalització de fa deu anys. Però creu que això és possible de fer de forma permanent? Què el discurs “alternatiu” passi a ser hegemònic?
En l’entrevista a David Segarra explica com això ja està passant a nivell global, amb canals com Al Jazeera o Telesur oferint una visió del món globalment diferent a la dels mitjans occidentals fins ara dominants. Però aquests són mitjans públics, clar, i per açò pense que primer cal fer el pas de transformar la política abans de fer-ho amb els mitjans, encara que el procés haja de ser un poc paral·lel. És impossible revertir la potència dels grans mitjans sols amb voluntarisme, cal més coses.
Fes-ho córrer: media.cat |
Mira també:
http://www.media.cat/category/videos
|
This work is in the public domain |
