|
|
|
Notícies :: laboral |
|
La força de xoc dels empleats públics
|
|
|
per copy |
19 des 2011
|
|
http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetPlayerZ.aspx?pro_id=00000000-000 |
La Rosa i el Manuel , mestra i metge, respectivament, i amb el sou a càrrec de la Generalitat, han fet arribar una carta urgent a l’ajuntament de la seva ciutat en què expliquen que aquest mes no pagaran la part corresponent de l’impost de béns immobles (IBI) que els tocava sufragar. La raó esgrimida en la missiva és que el Govern català els ha anunciat que els ajorna a tots dos un 20% de la paga extra de Nadal, perquè l’Estat no ha abonat a la comunitat autònoma una partida referida inicialment a infraestructures, vinculada indirectament amb l’Estatut aprovat el 2006
¡Quina mala sort! Els dos funcionaris expliquen a l’Ajuntament que, precisament, aquest 20% de retallada corresponia a la partida del seu pressupost personal dedicada, des de principis d’any, a pagar el tribut esmentat, i que, és clar, al no cobrar-la ara es veuen obligats a ajornar-ne el pagament. Això sí, els dos empleats públics es comprometen a liquidar aquesta quantitat quan el Govern central pagui a la Generalitat de Catalunya el que li deu, i aquesta ingressi al seu torn als funcionaris i als proveïdors el percentatge ajornat.
L’exemple inventat és tan absurd com la situació que s’ha viscut a Catalunya l’última setmana. Vincular una despesa fixa i determinada des de principis d’any a l’impagament d’una partida relativament incerta, i que, en tot cas, no té res a veure amb la massa salarial de més de 230.000 persones és, com a mínim, xocant. Convertir els funcionaris i els proveïdors (el retard en el pagament pot afectar també la nòmina de milers de treballadors d’escoles i hospitals concertats) en la força de xoc per exigir a l’Estat que pagui el que deu és molt arriscat.
Entre altres motius, pot acabar degradant la imatge de la Generalitat. ¿Qui compraria avui els anomenats bons patriòtics d’una Generalitat que assegura que no té diners ni per pagar les nòmines? No és la primera vegada que té problemes de tresoreria, però mai com ara ho havia convertit en una carta per negociar. A mitjans del 2010, el tripartit es va trobar amb una situació similar. El llavors conseller d’Economia, Antoni Castells , va aconseguir tancar un pacte amb La Caixa que, de fet, li avançava els diners amb una fórmula que, o bé no contradeia els límits legals de deute, o bé ell va saber negociar amb l’Estat perquè fes els ulls grossos.
Ara s’aposta, diuen, per la transparència total. Però tampoc deuen ser tan clares les decisions quan alguns responsables d’empreses públiques estan consultant gabinets d’advocats per cobrir-se en el cas de futures demandes de pagament d’interessos de demora per part dels treballadors si s’endarrereix molt el pagament d’aquesta part de les nòmines. |
This work is in the public domain |
|
Re: La força de xoc dels empleats públics
|
|
per opinió |
23 des 2011
|
|
Enhorabona als funcionaris que no paguen, jo que no sóc funcionària quan m'arribin els impostos tampoc no vull pagar, perquè també vull una renda bàsica i no vull que els diners públics se'ls quedin els polítics i o amb ells només es paguin funcionaris. |
