tenir càncer és un regal per veure la vida amb més optimisme

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494


Notícies :: globalització neoliberal : corrupció i poder : educació i societat : sanitat : laboral
tenir càncer és un regal per veure la vida amb més optimisme
per Nodoreloaded50	19 des 2011
Però la realitat és ben diferent Què és el neoliberalisme?
Neoliberalisme Els partidaris del neoliberalisme argumenten que és un enfocament econòmic que assegura el benestar de l'individu a través de la privatització i dels mercats lliures. Però la realitat és ben diferent. L'etapa actual del capitalisme va començar amb el cop d'estat de Pinochet, ajudat pels economistes de l'escola de Chicago el 1973, i ara hi ha poques economies i governs que no es regeixin pel neoliberalisme. Com ja s'ha fet dolorosament obvi en la vida quotidiana de la majoria dels ciutadans del planeta, sota el neoliberalisme, el benestar de l'individu no compta perquè és un procés que té com a objectiu que la riquesa i el poder es concentrin en només uns pocs . Les mesures de pioners neoliberals com Margaret Thatcher o Ronald Reagan com, entre d'altres, retirar la presència de l'Estat dels serveis públics i vendre'ls al sector privat perquè siguin rendibles per als seus nous amos, són ara la realitat en gairebé tots els països. I el fet de desmantellar l'estat de benestar en els països on ja havia començat a existir, o d'impedir la seva creació on encara no s'havia constituït, és possible gràcies a la gran ajuda del llenguatge del pensament neoliberal. Que el discurs del Fons Monetari Internacional (FMI) sigui que tots els ciutadans han de fer un esforç per mantenir el neoliberalisme, té sentit per l'FMI, organisme que no ha estat elegit democràticament. El que és esgarrifós és que ciutadans que viuen per sota del llindar de la pobresa repeteixin el mateix discurs que "tots hem de posar de la nostra part" davant el rescat dels bancs i les retallades dels serveis públics, els sous i les pensions . Això demostra que la primera i més necessària tasca del neoliberalisme és construir el consentiment dels ciutadans per poder mantenir les injustícies i desigualtats. A través dels polítics, les seves elits i experts, i de la premsa, s'utilitza el llenguatge per poder generar i mantenir un "sentit comú", com deia Gramsci, en el qual la desregulació i la privatització, que porten a que els rics siguin més rics i els pobres més pobres, semblin el "bo" i el "normal" (1). A l'Estat Espanyol, en els darrers anys, mentre el govern ha retallat les pensions, els ajuts a la dependència i els sous dels funcionaris per mantenir l'euro a flotació i ser vist amb bons ulls per l'FMI, mentre els diners públics han rescatat els negocis privats, mentre companyies com Telefónica han obtingut grans beneficis però han deixat a l'atur a un alt percentatge de la seva plantilla, les cambres de comerç han dut a terme una campanya perquè tots els ciutadans col·laborin amb el seu propi empobriment. Referint-se a la crisi econòmica creada pels propis especuladors i bancs, personatges vistos com "progres" com Juan José Millás i Andreu Buenafuente o models per a la joventut com Pau Gasol, han aparegut en els mitjans de comunicació repetint el lema de la campanya: " Entre tots ho arreglem ". Aquesta perversa campanya es va desenvolupar el 2010 sense alarma social i amb poca protesta. Sota el neoliberalisme, mentre les desigualtats augmenten, són els propis desfavorits els que donen suport a les injustícies. La incorporació de les idees i del llenguatge dels rics i els privilegiats en les ments de les classes subalternes és la més poderosa tàctica per reforçar i mantenir el neoliberalisme. El llenguatge positiu com "sentit comú" Rarament el llenguatge és un instrument purament de comunicació. Les paraules no són neutres: serveixen per fer alguna cosa en qui les escolta. El llenguatge és la millor arma del capitalisme neoliberal per aplanar el camí i imposar polítiques que afavoreixen la reorganització dels béns i serveis i, així, s'enriqueix una minoria mentre es desatén a la majoria, a la qual no obstant això es convenç que el que s'està portant a terme és bo i necessari. Per veure i comprendre els abusos i les injustícies perpetuades pel poder, Gramsci ens recorda que és important entendre l'origen i els objectius estratègics del control social. I els escrits de Michel Foucault ens animen a analitzar el discurs dels grups de poder, veure com funciona i saber identificar-ne les trampes. L'Estat, amb el llenguatge, crea el seu propi "sentit comú" per poder fer acceptable l'inacceptable, llenguatge que s'infiltra en tota la societat a través dels seus canals de poder i construeix així una hegemonia. I perquè hi hagi una hegemonia, no només els grups dominants han de imposar-se, sinó que els ciutadans han d'arribar a estar convençuts que les idees d'aquests grups els van a beneficiar. Quan la població està convençuda que la privatització dels serveis sanitaris és el més "eficaç" i "positiu" o de que tot ciutadà ha d'ajudar al govern a sortir de la crisi econòmica, el neoliberalisme ja té poca feina a fer. Les seves polítiques no seran qüestionades. Aquest procés de convenciment comença amb l'enquadrament del debat. L'Estat presenta els termes i els límits en els quals els temes es poden pensar i discutir de forma subtil, a través dels seus experts i elits, de la premsa i dels polítics. I d'aquesta manera, l'Estat no ha d'exercir la repressió sinó la classificació. Els grups dominants s'apoderen del discurs, el defineixen i li donen legitimitat, fent referència al que és "acceptable" i el que és "sentit comú". El desenvolupament i l'ús del positivisme és una aplicació molt útil del llenguatge per al control de les ments dels ciutadans en temps neoliberals. Amb l'ús de l'anomenat "pensament positiu" s'està passant del control extern al control intern de la població en tots els aspectes de la vida: laboral i econòmic, sanitari, educatiu, etc. Veiem com la infiltració dels valors neoliberals en els individus que interioritzen aquestes normes socials i pensaments, els impedeixen veure la realitat del neoliberalisme. També els fa sentir-se culpables de la seva situació individual: atur, problemes per pagar la hipoteca, malaltia, etc. El ciutadà, en un treball precari o a l'atur, bombardejat amb missatges de la importància de "pensar en positiu", desenvolupa dubtes sobre les seves possibles desacords amb les polítiques actuals i el seu malestar amb la seva pròpia situació. Crear dubtes en la població és de gran importància perquè l'Estat i les seves elits duguin a terme els seus projectes econòmics (2). Per tots els canals possibles (sistema sanitari, empreses, mitjans de comunicació, esports, etc), s'ha aconseguit imposar una manera de ser i de pensar particular com a única, i si algú no aconsegueix mantenir el pensament "positiu", se'l titlla de ser un d'aquests nous "pecadors" que té pensaments "negatius". La pandèmia del "pensament positiu", que s'utilitza per intentar convèncer que perdre la feina és una "gran oportunitat per obrir-se nous horitzons" o que el tenir càncer és "un regal per veure la vida amb més optimisme" és, com deia Bourdieu, una "violència simbòlica" en la qual un grup imposa significats, idees i símbols sobre la resta. El "pensament positiu" s'ha desenvolupat sobretot als Estats Units, on ha reemplaçat els vells esquemes calvinistes de "bo / dolent", de la importància de l'esforç individual i de la necessitat d'estar sempre vigilant els pensaments d'un mateix per si es tornen "negatius" (3). El pensament "positiu" s'ha infiltrat tots els aspectes de la vida dels nord-americans (inclosos els canadencs i els mexicans), als quals acompanyen des del seu primer cafè del matí els missatges i les ordres de veure les injustícies com oportunitats des de la tassa del esmorzar amb el missatge "El teu dia és el que tu decideixes", passant per la samarreta amb la qual es vesteix en la que llegeix la frase "La realitat és el mirall dels teus pensaments", fins al cotxe que condueix a la seva feina (mal pagat) amb un adhesiu que diu "La crisi és oportunitat" en una oficina decorada amb un cartell que diu: "Llegir pensaments positius canvia la realitat". El pensament positiu predicat pel neoliberalisme anima a negar la realitat i assegura que si es pensa, per exemple, en tenir més diners, el pensament en si ja ho atraurà. Aquesta idea va arribar a la seva màxima acceptació amb la publicació, als EUA, del llibre El Secret, que ha tingut un èxit sense precedents predicant "la llei de l'atracció". Si vols alguna cosa, diu l'autora, només has de "atreure" amb els teus "pensaments positius". (A Espanya, els professors d'ESADE Àlex Rovira i Fernando Trías de Bes publicar una breu però exitosa imitació d'aquest llibre, La Bona Sort). Aquesta idea ha calat profundament en la societat nord-americana. Quan aquestes idees han estat criticades, els partidaris de l'atracció positiva, a través de la premsa, llibres i una pel·lícula, han assegurat que les seves idees estan basades en la física quàntica (4), retòrica que també estan repetint els "emprenedors" espanyols . Aquesta manipulació de la física quàntica està donant al pensament positiu del neoliberalisme un toc "científic" per fer-lo més acceptable. Només cal veure la sobtada allau de llibres divulgatius sobre la física quàntica, entre d'altres la novel·la del professor d'ESADE, Àlex Rovira, L'Última Resposta, per confirmar que el pensament positiu neoliberal s'està instal·lant l'Estat Espanyol. Es podria pensar que a l'Estat Espanyol, amb la seva cultura mediterrània, la seva tendència a la informalitat i amb un catolicisme que perd seguidors i que manté la "trampa" de la confessió com a vàlvula d'escapament, el positivisme no tindria èxit. Però veiem que el positivisme està creixent amb alarmant rapidesa sense ser qüestionat. Des de les elits polítiques i econòmiques fins les metge-científiques, que veuen el "negativisme" del pacient com l'etiologia de la malaltia, des dels mitjans de comunicació fins als esportistes que fan publicitat per als bancs, la vida quotidiana dels espanyols està saturada del pensament positiu. Tot i que el catolicisme i la seva cultura de la culpa han deixat una profunda empremta a l'Estat Espanyol, el positivisme, sobretot amb el seu enfocament binari i el seu absolutisme, és la tireta, el bàlsam per al trauma transgeneracional que s'arrossega sense elaborar des de fa 75 anys, trauma de la Guerra Civil Espanyola, de la postguerra i de la dictadura. La gran ferida col·lectiva de l'Estat espanyol, que tant necessita ser curada en una tasca compartida entre els néts dels que van viure aquesta violenta etapa, no només fa anys que és evitada, sinó que es cronifica i es perpetua ara amb el binarisme "positiu/negatiu" del pensament positiu, reproduint així esquemes com "rojos/ nacionals" i " vencedors/vençuts" i mantenint la por a qüestionar. L'absolutisme "bo/dolent" troba el seu ressò perfecte en la ideologia positivista i ajuda a mantenir la representació mental del trauma dels avantpassats (5). La vulnerabilitat i la humiliació (que es manifesten per la vergonya i per processos d'autonomia personal alterats) que romanen en la identitat de la societat de postguerra i postdictadura, troben en el positivisme una resposta al mandat transgeneracional (6) d'en trobar una seguretat superficial i ràpida, i així calmar els incomprensibles temors heretats dels avis sense ser verbalitzats ni elaborats (7). El positivisme a l'Estat Espanyol perpetua el trauma transgeneracional congelat en el retorn del reprimit com a símptoma col·lectiu i ara, no només és una arma molt útil per fomentar i mantenir el neoliberalisme i les seves polítiques antisocials, també ens condemna a un "acting out" inútil i a una repetició compulsiva de les divisions. Com que no hi ha ciutadà a l'Estat Espanyol que estigui exempt de les marques provinents de la GC i de la postguerra per la transmissió psíquica d'una generació a l'altra (conscient o inconscient) (8), el bàlsam superficial del pensament positiu gaudeix i seguirà gaudint d'una gran acceptació amb poques crítiques en tots els àmbits de la vida de la ciutadania amb el perill que això suposa en temps neoliberals. Emprenedors positius L'aplicació del pensament positiu i el seu llenguatge està tenint un èxit especial en el món empresarial espanyol. Queden poques universitats a Espanya que no tinguin una "Càtedra Emprenedora", organitzada en col·laboració amb les cambres de comerç, per "promoure l'esperit emprenedor" i "fomentar la creació d'empreses des de la Universitat". Aquest nou esperit "emprenedor" argumenta (sense proves científiques) que "prop del 78% dels nostres pensaments són negatius i el 22% són positius (9), i que si el cap es planteja acomiadar, cal" donar-li la volta als pensaments negatius i descobrir el positiu". A través de dues aplicacions més modernes de la coercitiva Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC, amb els seus recompenses per pensaments positius i els seus càstigs per als pensaments negatius, el Coaching i la Programació Neurolingüística (PNL) estan sent utilitzats en el món empresarial per, com diu el llibre PNL per a líders, publicat per la Universitat d'Extremadura, generar estratègies d'èxit. El Coaching Empresarial s'ofereix en gairebé totes les universitats espanyoles per entrenar els "emprenedors" en "els elements personals que influeixen directament en els resultats econòmics de l'empresa ". Aquesta millora en l'economia de l'empresa, segons expliquen el PNL per a executius i el Coaching Empresarial s'aconsegueix si els empleats" controlen els seus estats mentals negatius i els canvien per positius ". Tot això, asseguren els cursos d'ESADE de Coaching Empresarial, inclou la "identificació d'estratègies de recompensa que motivin als empleats a millorar el seu compromís i aconseguir resultats" i "l'estímul de les relacions dels empleats creant una actitud de propietaris". Es vol fomentar una "actitud", però no una realitat en la qual els empleats comparteixin la propietat de l'empresa. És significatiu l'èxit sense crítiques del llibre La Bona Crisi del professor d'ESADE Àlex Rovira (per a qui la crisi efectivament ha estat bona, perquè cobra 10.000 euros per conferència (10)), que ha estat traduït a 35 idiomes, ha venut mig milió d'exemplars, i els seus cursos, conferències i idees són presents en les empreses i en la vida política del país. La tesi de Rovira és que la crisi econòmica actual és, en realitat, una crisi de "consciència individual". Com a exemple de l'actitud que s'ha de tenir davant la crisi, Rovira fa referència a "els països amb carències" en què els ciutadans "mengen racions paupèrrimes" però "viuen amb l'enginy i el somriure". En tots els seus llibres, conferències i classes a executius i polítics, Rovira repeteix el missatge que no només hem de donar les gràcies a la crisi ("A tu, Crisi, per tot el que ens dónes, per tot el que ets ... per la Bellesa i la vida que neixen en tu. Per tot, Gràcies. A tot, Sí "), sinó que, com es deia en temps menys políticament correctes sobre la violació, ens convida a relaxar mentre vivim les conseqüències de la crisi: "Si vols relaxar-te, gaudeix de la crisi". Rovira repeteix una i una altra que s'ha de ser positiu davant la crisi econòmica i ens assegura que "la nostra voluntat positiva ens regalarà eines espirituals i psicològiques per assumir o enfrontar-nos a un nou escenari desconegut per tots". Però Rovira no és molt amable o "positiu" amb el lector i el titlla de "negatiu", com un vell capellà reprimint a un pecador, per sentir ràbia cap als seus caps o el seu banc ("L'amor no és una mentida. Assegures que no pots voler al teu cap de feina ni a aquests bancs que t'han destrossat els somnis de benestar material. Que nassos! ") al mateix temps que li critica tenir fam per les possessions "inclosa" la teva fantàstica televisió de plasma i aconsella vivament : "Deixa de perdre els estreps davant les finances i persevera en el teu or interior". Amb una mica més d'elegància que Rovira, Pere Monràs predica sobre la importància del llenguatge en el món empresarial. Monràs insisteix que "treballar les paraules es fa cada dia més rellevant" i proposa canviar el significat i l'ús de la paraula "generositat" no per ajudar els més desafortunats, sinó perquè pot ser "la gran eina de recuperació de la confiança , imprescindible per construir nous models de relacions econòmiques "(11). Seria potser aquesta interpretació del concepte de la "generositat" la que va tenir Monràs durant la seva important carrera com a director de l'Institut Català de la Salut i després com a director de l'Hospital Parc Taulí (en el qual va ser denunciat per mobbing), càrrecs que han desaparegut del seu currículum. Ara només figura com a "president fundador de Helix3c, promotor de la Xarxa d'emprenedors Growing Up i vicepresident de la fundació privada Cercle per al Coneixement". El Cercle per al Coneixement aglutina empresaris, la majoria dels quals es van establir gràcies al temps passat en l'administració pública, i ara diuen que són teòrics i pensadors del optimisme per tenir una indústria competitiva. En els seus textos de presentació critiquen "un estudi recent sobre els llibres de text de diu que la paraula 'empresa' gairebé no es nomena, i quan apareix, el 95% de les vegades ho fa amb valoracions despectives o negatives". Expliquen que casos com aquests "corresponen a uns valors instal·lats en la societat", valors dels joves que des del Cercle denuncien: "Com hem pogut arribar a aquesta situació? ... Com és possible que els joves que es matriculen a la universitat escullin sobretot carreres de lletres? ". Critiquen també l'atracció de la societat cap al públic quan, subratllen amb certa indignació, "el públic està pagat a partir dels impostos que paguem les persones i les organitzacions públiques i privades, però es necessita també una societat privada, industrial, perquè és la que té més oportunitats de generar i repartir riquesa o benestar ". I per si no ho sabíem ja, ens recorden que "en la societat del benestar no està tot resolt". Malalts negatius En l'àmbit de la salut, el positivisme està sent de gran utilitat per a les administracions sanitàries en temps neoliberals per desfer-se de la responsabilitat d'atendre les persones malaltes. S'intenta convèncer els ciutadans que la seva salut és només la seva responsabilitat individual, i que qualsevol malaltia és el producte de "actituds negatives" i no de, entre altres, factors com les desigualtats socioeconòmiques, els tòxics en el medi ambient, els trastorns orgànics o la microbiologia. En resum: es culpa al malalt. Les desigualtats socials i els treballs precaris són alguns dels factors desencadenants dels problemes de salut mental (12), però, en comptes d'oferir serveis sociosanitaris en què la persona amb ansietat o depressió pugui ser escoltada i escoltar-se, pugui elaborar els seus sentiments i rebre suport, o un espai en el qual pugui connectar la seva realitat amb la d'altres que se senten com ell, se li culpabilitza i se li converteix en el seu propi castigador. A Catalunya, les persones amb depressió o ansietat que van al seu metge d'Atenció Primària són medicades i, sovint, derivades a grups "psico-educatius" (guiats per professionals d'infermeria sense formació en psicologia ni en dinàmica de grups). Els objectius d'aquests grups són que el pacient prengui la seva medicació i que "substitueixi els seus pensaments distorsionats per altres més adaptatius" (13). S'explica als pacients que els seus pensaments "negatius" estan "distorsionats". Quan el participant, a qui no se l'anima a parlar ni a compartir amb els altres participants, sinó a escoltar la presentació Powerpoint, verbalitza dificultats amb la seva realitat com l'atur, la situació econòmica, aïllament social, etc., Se li ensenya a interrompre a si mateix dient "'stop' o 'per' o a través d'una estimulació negativa (com per exemple: pessigar)". Després d'aquesta autoflagel·lació, s"entrena el pacient a argumentar contra els seus propis pensaments negatius: "És realista i objectiu el que penso?" I "Em serveix d'alguna cosa pensar així?". El resultat és que la persona dubta de la seva veritat i dels seus sentiments sobre la seva situació i se sent jutjada per pensar el que pensa. També se sent culpable de causar la seva depressió. Sobretot, després d'assistir a les 12 sessions, la persona deprimida o amb ansietat estarà encara més lluny de qüestionar la realitat socioeconòmica en què viu. A l'Estat Espanyol, la formació universitària dels psicòlegs és fonamentalment cognitiu-conductual. En aquesta branca de la psicologia, que s'exerceix a través de la Teràpia Cognitiu-conductual (TCC), l'enfocament està en "els errors" de la manera de pensar del pacient i en canviar els seus pensaments "negatius" per altres "positius" (encara que alguns autors espanyols ara emmascaren aquestes expressions amb altres com: "primers pensaments"-que són negatius i que cal canviar-i "nous pensaments"-els bons i raonables). Tant és com se'ls digui o com se'ls disfressi: la idea és no fiar-se del pensament crític d'un mateix, autocensurar i castigar. La TCC s'està utilitzant en la sanitat pública, per exemple, per no donar tractaments rellevants als malalts de les Síndromes de Sensibilitat Central (SSC) com la Síndrome de la Fatiga Crònica, les Sensibilitats Químiques multiplicador i la fibromiàlgia (14). Encara que les baixes laborals i les pensions d'aquests 3 milions d'espanyols malalts depenen de la seva participació en grups de TCC en els quals se'ls ridiculitza i culpabilitza, les associacions de malalts han començat a denunciar aquest abús com, per exemple, a través del documental La goma i el marró (15). La "goma" es refereix a la goma elàstica que es demana als participants que portin al canell 24 hores al dia per fer-se mal estirant-la quan tinguin un pensament "negatiu". El malalt de SSC, sens dubte, té molts pensaments "negatius" sobre el tenir una malaltia que és immunològica o neurològica amb símptomes severs, per la qual les llistes d'espera són de 3 anys en la sanitat pública i on es pretén que la TCC és un "tractament". També, sens dubte, té pensaments negatius sobre no ser cregut per la societat i ser vist no com una persona malalta sinó com un "vague" o un "contista", per estar massa malalt per treballar i no tenir ingressos, i sobre tenir una qualitat de vida pitjor que si tingués esclerosi múltiple (16). A més del seu desemparament i el seu sofriment físic, aquests malalts han de fer-se mal i criticar per no veure la incomprensió i la discriminació per part de les administracions públiques com "positives". Quan l'Estat reprimeix a la població amb violència física o amb paraules ofensives, és més fàcil que els ciutadans entenguin que estan sent agredits. Però el difícil és veure les injustícies, les manipulacions i la violència que hi ha sota del llenguatge "positiu". Si, com diu David Harvey, la primera arma del neoliberalisme és el llenguatge, urgeix que la ciutadania desenvolupi les seves habilitats d'escoltar i qüestionar la retòrica del poder en totes les seves formes. En veure juntes paraules com "crisi" i "positiu", "eficiència", "sostenibilitat econòmica", "esforç", "oportunitat", és important rellegir amb cura i preguntar una i altra vegada: Qui vol que ens creguem això? Per a què? A qui li serveix que jo em crea això? A qui li va bé que jo vegi el fet el perdre la meva feina com una oportunitat? Que els ciutadans pensin és perillós per als poders perquè porta a desemmascarar els interessos que estan amagats darrere del positivisme. I després de pensar, cal parlar, parlar sense permís, parlar sense justificar, parlar sense por, del que es viu a nivell individual i col·lectiu, de la nostra veritat ara. I també parlar i sentir les històries dels nostres avis, paraules i emocions que, de maneres poc conscients, ens poden curar i allunyar-nos de la seducció del positivisme. Tenim la tasca urgent d'aprendre a escoltar ia identificar la possible infiltració del neoliberalisme i el seu llenguatge positivista en els nous moviments i iniciatives (béns comuns, noves tecnologies, medicina alternativa, cooperatives, indignats, etc.) Per mantenir els nous espais lliures del control neoliberal i per acabar amb aquest consentiment. NOTES 1. Pizza G, "Antonio Gramsci i l'antropologia mèdica contemporània. Hegemonia, 'capacitat d'actuar' (agency) i transformacions de la persona ", Revista d'Antropologia Social, any / vol 014, Universitat Complutense de Madrid, Madrid, 2005. Pp 15-32. 2. Michaels D, Doubt is their product: how industry 's assault on science threatens your health, Oxford University Press, New York, 2008. 3. Ehrenreich B, Ehrenreich B, Smile or die: How Positive Thinking Fool America and the World, Granta, Londres, 2009. 4. Losier M, Law of Attraction: The Science of Attracting More of What You Want and Less of What You Your say, Losier, Victoria BC, Canadà, 2003. 5. Volkan V, "Traumatitza societies and Psychological compte: Expanding the concept of preventive medicine", Mind and Human Interaction, 2000, 11 pp. 177-194. 6. Lebovici S, "On intergeneracional transmissió: From fililation to Affiliation", Infant Mental Health Journal, Vol 14 (4), Win 1993, pp. 260-272. 7. Kellerman PF, sociodrama and Collective Trauma, Londres: Jessica Kingsley Publishers, 2007. 8. Korman V, Trencadís, Gaudiana psicoanalítiques, Barcelona, NC edicions, 2010. 9. http://psicologia.laguia2000.com/ps ... 10. Comunicació personal, David Abadal, director Equip Àlex Rovira, 19 d'agost de 2011. 11. Monràs P, Generositat, amb qui?, Http://www.cperc.net/ 12. Muntaner C et al, "Unemployment, informal work, Precarious employment, child tasca, Slavery, and health inequalities: Pathways and Mechanisms", International Journal of Health Services, Volum 40, No2, p. 281-295, 2010. 13. Generalitat de Catalunya Departament de Salut, Guia per a la infermera. Sessions grupals psicoeducatives a l'Episodi depressiu a l'atenció primària. Àmbit de Barcelona Ciutat, Àrea de Salut Mental, Institut Català de la Salut, 2006. 14. Valverde C., "'Els cossos del delicte': injustícies i oportunitats en les Síndromes de Sensibilitat Central", Papers de relacions ecosocials i canvi global, No 112, 2010/11, pp.141-153. 15. http://www.asssem.org/2011/06/el-ma ... radiografia-las.html 16. Jason L i Taylor R, "Measuring Attributions About Chronic Fatigue Syndrome", J of Chronic Fatigue Syndrome, Vol 8, Numbers 3-4, 2001, pp. 31-40.
This work is in the public domain

Comentaris

Re: tenir càncer és un regal per veure la vida amb més optimisme
per terraplèee	20 des 2011
increïble text! molt bo i molt necessària la seva difusió! Qui s'anima a publicar-lo? Per cert qui és l'autor? Felicitats (sense ànims de ser positiu eh!)