Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal : fòrum 2004 : especulació i okupació
No tenim cap interès a salvar la unió monetària
18 des 2011
Submitted by admin on Mon, 12/12/2011 - 12:59.
Per Marx21. "Grècia ha de sortir-se del euro i l'esquerra alemanya replantejar la seva posició respecte Europa". Entrevista a Costas Lapavitsas, professor de Ciències Econòmiques, dona classes a l'Escola d'Estudis Orientals i Africans a Londres.
ENTREVISTA ESCRITA

Costas, per començar, una mirada a la bola de vidre. El 2015, seguirem fent la compra en euros?

El 2015 alguns països seguiran dins de l'euro, però és molt improbable que encara el continuïn utilitzant tots els països que ara pertanyen a l'eurozona. L'euro en la seva forma actual no és sostenible i no es mantindrà. Els poders que l'empenyen a caure són notoris: mentre parlem, el mercat europeu de deute s'ensorra perquè els inversors es refugien en el bo alemany, fent així que els interessos dels bons de la resta de països es disparin. Si el mercat de deute continua pressionat d'aquesta manera, en poques setmanes l'euro estarà liquidat.

La cancellera Merkel posa sempre de relleu la diferència entre la crisi bancària i la crisi del deute. Segons Merkel, la primera es deu a moviments especulatius fallits de banquers irresponsables. La crisi del deute, per contra, hauria estat provocada pels governs dels països mediterranis en permetre que els seus deutes quedessin fora de control. Té sentit aquesta distinció?

No, de cap manera. Ens enfrontem a una sola crisi. Va començar el 2007 als EUA en forma de crisi immobiliària. Els causants van ser els bancs i altres agents financers. També inversors alemanys van estar implicats en gran mesura. Quan va esclatar la bombolla immobiliària, els bancs van perdre molts diners. Això va provocar una crisi bancària que va conduir al seu torn a una recessió global. Els països industrialitzats van respondre a la crisi amb intervencions de l'Estat d'una magnitud fins ara desconeguda. L'objectiu era salvar els bancs per estabilitzar la demanda. L’explosiva situació actual del deute públic és per tant conseqüència directa de les intervencions estatals que es van produir entre 2008 i 2010, i no per una política de despesa desmesurada.

I ara els responsables són de nou els bancs, ja que són els principals creditors del deute estatal. La crisi de 2007 i 2008 mai es va resoldre de manera raonable, ni a Europa ni enlloc. I ara que els estats europeus afronten greus problemes financers, el perill més gran és que més bancs facin fallida. La crisi torna al seu punt de partida.

Així és com tu interpretes la història. Però què me’n dius d'aquesta altra versió?: Els alemanys han fet gran quantitat de sacrificis mitjançant les privatitzacions, la consolidació del pressupost i la contenció salarial, mantenint així dolorosament casa seva en ordre. Mentrestant els altres s'hi han adormit i ara als alemanys els hi toca pagar. Està clar que tu rebutges aquesta versió.

Entenc perfectament que els treballadors alemanys mirin l'euro amb escepticisme. És comprensible que no tinguin gens de ganes que es gastin diners públics per salvar la moneda comunitària, sobretot quan de fet es tracta d'un nou multimilionari rescat als bancs. Des de fa 15 anys, els ingressos dels assalariats alemanys estan baixant i s'estan produint retallades pressupostàries. A la pràctica, els assalariats alemanys han carregat amb els costos de la reunificació alemanya i de la reestructuració del capitalisme alemany. La principal raó de l'èxit de les exportacions alemanyes i la seva elevada competitivitat és la pressió que s'exerceix sobre els treballadors alemanys. L'economia alemanya era ja abans molt més competitiva que les altres, però ha crescut de valent amb la congelació dels costos laborals durant anys.

La raó no ha estat doncs l'increment de la productivitat, de l'eficiència o una destacada capacitat d'innovació, com normalment se sol explicar l'èxit del capitalisme alemany. Molts països de la perifèria europea exhibien aquí un millor balanç. S'ha degut únicament a la pressió sobre els treballadors i la congelació de salaris. En aquest sentit puc entendre perfectament la reacció dels treballadors alemanys quan es planteja gastar més fons públics per salvar l'euro i els bancs.

Però sóc de l'opinió que, almenys en part, és una reacció mal enfocada. No és de cap manera cert que els treballadors d'altres països hagin nedat en l'abundància durant els últims quinze anys. Arreu d’Europa s'ha exercit una forta pressió sobre ells, a tot arreu s'ha produït un transvasament de riquesa dels pobres als rics. Les classes dirigents dels altres països europeus no van tenir tant d’èxit ni tanta manca d'escrúpols en l'aplicació de retallades pressupostàries i rebaixes del nivell dels salaris com els governants alemanys, però han tractat de seguir el mateix camí.

Si els treballadors alemanys se senten atacats i estan preocupats, haurien de dirigir la seva ira contra les seves pròpies empreses i governants, i no contra els treballadors i treballadores de Grècia, Itàlia i l’Estat espanyol.

Volker Kauder, cap del grup parlamentari de la CDU, ha dit que per sortir de la crisi Europa ha de "aprendre alemany", és a dir, congelar els pressupostos i orientar l'economia a l'exportació. És aquesta estratègia prometedora?

No, és una recepta infal·lible per provocar la destrucció de l'eurozona. La pressió exercida sobre els assalariats ha proporcionat un avantatge competitiu a les empreses alemanyes. Han utilitzat hàbilment aquest avantatge per aconseguir el superàvit dels seus balanços comercials. Aquests beneficis provenien en la seva major part de l'eurozona, que s'ha convertit en una mena de mercat interior alemany. Aquest és el principal avantatge que l'eurozona ofereix a la classe capitalista alemanya. Amb la congelació dels salaris a casa, tenen un enorme avantatge en aquest mercat. Però si una de les parts aconsegueix un gran superàvit, la resta ha de carregar amb un gran dèficit. És a dir, el dèficit dels països de la perifèria d'Europa es correspon amb el superàvit d'Alemanya. Aquest desequilibri és el germen de la inestabilitat de l'eurozona.

Si la classe dirigent alemanya tingués una mica de visió de futur, es preocuparia d'aquests desequilibris i reduiria el seu superàvit. En comptes d'això, aconsellen a tots els altres que també generin superàvits. Són els comptes de la lletera. No tots a la UE poden tenir superàvit, especialment si la cotització de l'euro és elevada respecte del dòlar, cosa que dificulta les exportacions fora de l'eurozona. Si s'obliga a tots a rebaixar salaris, la qual cosa reduirà la demanda, s'estaran posant les bases per la destrucció de l'eurozona.

Això no tindria sentit. Per què hauria la classe dirigent alemanya de proposar una estratègia que condueix a la destrucció de l'eurozona, quan ells són els grans beneficiaris de la unió monetària?

Molts economistes es trenquen també el cap amb aquest assumpte. Per començar, naturalment la classe dirigent alemanya no persegueix de forma deliberada la destrucció de l'eurozona. Això és l’últim que volen, donat que, com dius, treuen un enorme profit d'ella. Però això no significa que comprenguin les conseqüències i contradiccions internes de la seva manera de procedir. En buscar els seus interessos nacionals immediats, sense voler soscaven l'estabilitat de tot el sistema. Quan insisteixen que tots "ens tornem alemanys" estan dient que tots els països amb dèficit pressupostari han de fer retallades i exercir més pressió sobre els treballadors. Probablement creuen que això conduirà a un nou equilibri econòmic amb un nivell d'ingressos general inferior i que, passats deu o quinze anys, es tornarà a créixer. Però aquesta no seria la conseqüència, ja que en aquest cas l'eurozona s'esfondraria abans d'arribar a aquest punt.

La solució a llarg termini acordada a la cimera de la UE consisteix en una política financera i econòmica europea comuna. Els socialdemòcrates alemanys celebren la declaració, ja que això seria el que sempre han volgut. Estem vivint la socialdemocratizació d'Europa?

Amb seguretat, no. El socialdemòcrates malinterpreten el significat de la "idea europea" i del procés d'integració. Senten parlar de "coordinació" i de "intervenció de l'Estat" i creuen que la UE és un projecte progressista, keynesià, que construirà l'Estat social. Esperen que l'esquerra, si s'implica en aquest projecte, podrà donar-li una orientació progressista, per exemple, promulgant una Carta Social europea o coses semblants. Mai no ha estat així, i precisament els últims dos anys han posat de manifest la falsedat d'aquesta suposició.

Fem una ullada al resultat de l'última cimera europea: en cas que els diferents governs es posin d'acord en una política financera i econòmica estable, cosa que dubto, és segur que aquesta no consistirà a elevar els salaris, reforçar els drets dels treballadors o invertir en béns públics. El consens aniria més aviat en el sentit que apunta Volker Kauder: política permanent de retallades i constant pressió sobre els salaris. Aquesta és la solució a llarg termini que concep la classe dirigent alemanya, i aquí no hi ha res a celebrar.

Costas, tu ets favorable a la sortida de Grècia de l'eurozona. A Alemanya et trobes així de manetes amb les forces més reaccionàries de la dreta nacionalista. Tens alguna cosa a diren la teva defensa?

No sento la necessitat de defensar-me. Potser els grans partits de l'esquerra d'Alemanya i de molts altres països vulguin defensar-se i explicar d'una vegada la seva posició davant la crisi de l'eurozona. A mi em fa l'efecte que de fet s'han sumat a l'estratègia central de les classes dominants d'Alemanya i França, és a dir, la defensa de l'euro. En aquest moment el problema polític essencial no és la posició de l'extrema dreta alemanya o francesa. El problema fonamental és el que Merkel i Sarkozy diuen i fan: rescat de l'euro, canvi del marc institucional de la moneda comunitària, i tot això a costa de la població treballadora.

Per a la meva sorpresa, amplis sectors de l'esquerra i dels sindicats alemanys, així com part de l'esquerra francesa estan a favor de tal política. Semblen de veritat creure que Merkel i Sarkozy estan construint una "casa europea" comuna, en la qual ara l'esquerra tracta de canviar les portes, netejar el terra i muntar una cuina nova. Fa la impressió que els partits més importants de l'esquerra han perdut la capacitat de desenvolupar estratègies independents de les de la classe dirigent.

Quan jo reivindico la sortida dels Estats perifèrics de l'euro el que proposo és una ruptura radical amb els interessos de classe i les jerarquies nacionals que actualment dominen el continent. La unió monetària europea no és de cap manera una aliança per la solidaritat, la pau i l'entesa entre els pobles. La unió monetària és un mecanisme destinat fonamentalment a servir els interessos dels grans bancs i companyies europees. I aquest mecanisme s'aplica de manera que serveix als interessos dels països dominants, com Alemanya i França, en detriment dels països de la perifèria, com Grècia, Portugal i l’Estat espanyol.

Faré servir una expressió passada de moda: la unió monetària és un instrument de poder imperialista. Naturalment, les classes dominants d'Alemanya i França volen mantenir l'euro, la qual cosa no significa que hagin d’aconseguir-ho. Crec que l'esquerra, especialment l'esquerra radical, hauria d’adonar-se que aquest és el front decisiu i posicionar-se en conseqüència. No hauria de cooperar en el rescat de l'euro. La classe treballadora europea no té cap interès en la unió monetària. Però l'interès essencial de l'esquerra consisteix a defensar els interessos de la classe treballadora. I si això significa perjudicar l'euro, que així sigui.

Sóc conscient que les crides a la sortida de l'eurozona també procedeixen de l'extrema dreta. Per això l'esquerra hauria de donar suport a una sortida de l'euro de caràcter progressista. A Grècia necessitem una profunda transformació social que respongui a l'interès dels treballadors. La sortida de l'euro podria ser un catalitzador d'aquest canvi radical. Aquest canvi hauria d'incloure el pas dels bancs a la propietat pública, la introducció del control dels capitals, una dràstica redistribució de la riquesa i la presa de control de la política industrial.

L'objectiu ha de ser acabar amb la desocupació i defensar el nivell de renda i les condicions laborals de la classe treballadora. Per això cal trencar amb la política neoliberal dels últims trenta anys. En vista d'això, la gent de Grècia i dels altres països perifèrics hauria de lluitar per un programa de transició com el que he esbossat i, sobre aquesta base, canviar la relació de forces. Dins de la cotilla de la unió monetària això és impossible.

Si l'esquerra no aborda aquestes qüestions i transforma el totalment justificat euroescepticisme de la classe treballadora europea en una lluita contra els dictats de la unió monetària, els radicals de dreta s'aprofitaran d'això. Quan ens apropem a la caiguda de l'euro, si l'esquerra no ofereix cap alternativa radical veurem com de sobte els plantejaments dretans s'obren camí. Un aperitiu d'això ens l'han ofert els mitjans alemanys, que han publicat les històries més increïbles sobre els grecs, i els grecs, que han publicat coses semblants sobre els alemanys. I pot acabar en una indigestió, si l'esquerra no s’adona aviat que l'euro no és el seu projecte.

Perdona, però després de segles de conflictes armats entre els països europeus i després de dues guerres mundials, l'esquerra té dret a veure a la Unió Europea un projecte progressista. Vols tornar als vells Estats nacionals, sense cap tipus d'instància política superior comú?

Sí, és clar, això és el que ens expliquen contínuament els governs, i per desgràcia també l'esquerra i els sindicats. Però no ho accepto. No tinc a la Unió Europea per un projecte progressista, com de forma subliminal se'ns presenta permanentment. El caràcter de la UE ha canviat considerablement amb el pas del temps. Ja no és el mateix de fa cinquanta anys. La Unió Europea actual i, especialment, la unió monetària serveixen clarament i implacable els interessos de la gran indústria i del sector financer.

A més d'això, en la crisi la UE ha posat al descobert altres dos aspectes problemàtics. D'una banda, retalla la sobirania dels estats nacionals, precisament la d'alguns estats més petits. Europa veu de nou com gent del centre –en això s'ha destacat Alemanya– prescriuen als països de la perifèria allò que han de fer. Els dicten la seva política econòmica i social. Per altra banda, la UE fa miques la democràcia. Durant molt de temps se'ns ha presentat com a garant de la democràcia, com un instrument per garantir les llibertats dels europeus. Ara es demostra que no és així. Estem veient que la UE i, en especial, la unió monetària tracten implacablement de fer que els interessos particulars –els dels bancs, en aquest cas– s'imposin en el terreny polític. Els banquers no dicten només la política econòmica, això ho feien des de fa temps. Ara dirigeixen també els processos polítics. Nomenen o destitueixen caps de govern. Nomenen o destitueixen governs sencers.

No exagero quan dic que això comença a semblar-se a la República de Weimar. Cada vegada més europeus tenen la sensació que la democràcia parlamentària es malmet, que està corrompuda i controlada per gent alienada al Parlament que prefereix governar per decret que per votacions. Això dóna lloc a una situació política inaudita i perillosa. Aquells qui defensen la UE per allò que en el passat prometia haurien d'observar amb més atenció la situació actual.

Vull recalcar que propugnar la sortida de l'eurozona no implica de cap manera estar a favor de l'aïllacionisme o contra la unitat dels europeus. L'argumentació gira entorn del caràcter de la unió monetària, a la percepció de com està evolucionant la UE i també al voltant de la necessitat d'una unitat europea, però amb altres fonaments.

Només es pot donar una veritable unitat europea si s'estableix en funció dels interessos de la classe treballadora i es basa en la solidaritat dels treballadors. Europa necessita avui una sacsejada que agiti el continent sencer. Aquesta sacsejada només la poden provocar els assalariats. La lluita ha començat en els països perifèrics, però s'ha d'estendre als països del centre. La resta d'Europa està a l'espera que els assalariats alemanys es tornin contra el seu govern i combatin la seva política tant interior com exterior. Això reduiria immediatament la sufocant pressió sobre la perifèria i seria el primer pas cap a una unió europea construïda des de baix.

La teva exigència fonamental sembla ser que l'esquerra dels països centrals, Alemanya i França, ha de defensar una posició respecte de l'euro independent i oposada a la dels governs. Quina posició seria aquesta?

M'estàs demanant un programa complet per a tota l'esquerra europea? Naturalment, no puc fer-ho. Però puc dir amb convenciment que aquest hauria de ser un esforç comú fruit del debat dins de l'esquerra europea. Per la meva part, crec que haurien de quedar clares dues coses. En primer lloc, cal trencar amb la idea que Merkel té d'Europa, cal trencar amb la idea que la unió monetària és un pas cap a la unitat d'Europa.

La idea d'una identitat europea comuna és noble i atrau la gent. Però una UE organitzada com un càrtel jerarquitzat de les classes dominants d'Europa és segur que no podrà donar lloc a aquesta identitat europea. Ans al contrari, l'actual UE posa els uns contra els altres, com hem vist en el cas d'alemanys i grecs. Hem de redefinir la unió, i això només pot fer-se sobre la base del respecte a la sobirania nacional i la democràcia, tant al centre com a la perifèria.

La unitat europea hauria de ser el resultat d'una lluita comuna, amb reivindicacions comunes i suport mutu. Com ho aconseguim? Hem de trobar terrenys de lluita comuns. La crisi ens proporciona una bona ocasió per a això. Naturalment, hi ha grans diferències nacionals, la crisi es manifesta en la perifèria de forma diferent que en el centre. No obstant això, hi ha molts punts de contacte.

Podem posar-nos tots d'acord, per exemple, en una redistribució de la riquesa. Els treballadors alemanys necessiten clarament salaris més elevats i la redistribució del producte interior brut a favor seu. Necessiten posar fi a les restriccions salarials i el canvi de la política imposada pels seus governs i patrons: exportacions a costa del nivell de vida dels treballadors. La redistribució és també important en els països de la perifèria, i aquí la qüestió central és l'euro. L'esquerra dels països perifèrics hauria d’enquadrar la seva lluita per la redistribució en el context marcat per la sortida de l'euro. L'esquerra dels països del centre pot ajudar a la de la perifèria lluitant pel suport financer a les persones d'aquests països, que tindran davant seu la tasca de reestructurar la seva economia.

També estem tots d'acord que volem veure els bancs en mans públiques, per tal de posar-los al servei dels interessos dels treballadors. Necessitem igualment el control dels capitals i la suspensió de les transaccions financeres que no proporcionen cap benefici als treballadors. A partir d'aquí no cal recórrer un gran tros per constatar que la política financera no ha de ser competència de "experts" a Frankfurt, el balanç en els últims anys ha estat pitjor que dolent. La política financera s'ha de sotmetre al control democràtic. No necessitem cap Banc Central Europeu elitista i antidemocràtic que decideixi quins són els nostres interessos. Els deutes a Europa han de ser cancel·lats completament. Hem de comprendre que els anomenats paquets de rescat no són més que crèdits cars als països perifèrics destinats a salvar als bancs dels països del centre. Els costos els assumeixen les treballadores i treballadors dels països perifèrics, que pateixen una desocupació gegantina i la caiguda dels seus salaris.

Aquestes són algunes de les reivindicacions que ara em vénen a la ment i que podrien servir de base per a una lluita comuna i una autèntica solidaritat. Si les treballadores i treballadors del centre d'Europa segueixen aquesta línia i pressionen de manera organitzada per tirar-les endavant, veuran l'euro amb uns altres ulls. I si els assalariats alemanys aconseguissin un increment apreciable dels seus salaris, també les classes dirigents alemanyes veurien l'euro amb uns altres ulls, ja que deixaria de ser un mecanisme apte per generar excedents comercials.

Llavors disposaríem de base per a una veritable unitat europea. L'esquerra del centre i la perifèria, de manera conjunta, estan en condicions de treure Europa d'aquesta crisi. Però per a això ha de lliurar-se de la cotilla de la idea d'Europa a l'ús i desenvolupar una consistent posició pròpia.




Extret de www.Marx21.de

Traducció al català: Isaac Salinas

Font: En Lluita.org
Mira també:
http://www.youtube.com/watch?v=s7oFkBTFbD8

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more