Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: amèrica llatina
Sócrates, la filosofia de la justícia i l'autogestió
14 des 2011
El futbol, com qualsevol altre aspecte de la vida, també es pot convertir en una eina de lluita i reivindicació. I així va ser per a Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, més conegut com a Sócrates. El mític mig centre brasiler, que va morir el passat diumenge 4 de desembre, ha deixat no només imatges d'un futbol preciós i precís, sinó una història de lluita, compromís i autogestió que cal recordar. I cal fer-ho perquè com moltes altres vegades, molts mitjans, sobretot els esportius, han amagat –o simplement no han mencionat– una de les experiències més importants d'autogestió i lluita al futbol mundial.
Avui es parla, i molt, del control d'entrenadors com Guardiola o Maurinho sobre els seus jugadors i fins hi tot sobre els seus clubs. Control gairebé dictatorial i regulat pel mercat, en aquest cas el futbolístic, molt relacionat amb l'època que ens ha tocat viure. La visió del ex-jugador de la selecció brasilera i per sobre de tot del seu estimat Corinthias, “ser del Corinthias és com una religió” deia, era la d'un club i un equip on manessin tots els jugadors i les decisions es prenguessin de forma democràtica i autogestionada: el que va ser més conegut com a “Democràcia Corinthiana”.

Sota la dictadura
Va ser, per estrany que sembli, sota el règim de la dictadura brasilera, al 1981, on va sorgir aquesta iniciativa. Liderada pel director de l'equip Atilson Monteiro Alves i el mateix Sócrates. L'autogestió del club per part dels propis jugadors es va començar a introduir, democratitzant el seu funcionament a tots els nivells, en una societat que paradoxalment se li negava cap mena de democràcia. Tots els jugadors participarien en totes les decisions, que sempre es tractaria d'arribar-hi per consens: els entrenaments, els fixatges, els salaris, etc. L'exercici d'aquesta democràcia directa en un àmbit on no s'havia donat mai, era sens dubte un desafiament a la dictadura militar. Si es podia fer en un vestuari d'un club tan important com el Corinthias, perquè no a la resta de la societat? Quan el règim començava a cedir organitzant unes eleccions per escollir el governador de l'Estat de São Paulo, van ser el jugadors del Corinthias els primers en sortir amb una samarreta on hi posava “Dia 15, vote”, instant a la gent a participar-hi. Però no n'hi havia prou. La demanda per unes eleccions a tot el país ràpidament es van traduir en una nova samarreta amb el lema “Democràcia ja” o “Vull votar al president”. A través d'aquestes accions el nom de “Democracia Corinthiana” va quedar de forma permanent a les seves samarretes i els punys alçats dels jugadors al sortir al camp es van convertir en un símbol contra la dictadura. Però l'autogestió i la democràcia directa no van afectar al seu rendiment esportiu. Al 1983 es proclamaven campions del brasil.

Roberto Pascua desmantella la iniciativa autogestionària
Per desgracia, i com moltes vegades passa amb moviments que volen anar més enllà, unes eleccions –aquest cop dins el club i sota fortes sospites de frau– van acabar amb la “Democracia Corinthiana”. La candidatura de Roberto Pascua, afí a la dictadura militar, guanyava les eleccions a la presidència del club, desmantellant aquella experiència autogestionària. Aquesta derrota, junt amb la promesa de Sócrates d'abandonar el país si no s'aconseguia l'elecció directa del president – quelcom que no va passar– va fer que al 1984 Sócrates abandones el Corinthias per fitxar per la Fiorentina. A la multitudinària roda de premsa que va fer al arribar a Florència la seva resposta a la pregunta de qui era el seu personatge italià preferit va ser “Antonio Gramsci” –davant la sorpresa de les persones allà presents.

Visió distorsionada als mass media

Aquests dies els mitjans han mostrat al Sócrates jugador, recalcant la seva addicció a la beguda. Sent cert que aquesta existia, el problema per a molts d'ells no era aquest, sinó que tenia opinions i sobretot que aquestes opinions estaven molt a l'esquerra. “Un no juga per guanyar. Juga per a que no l'oblidin” solia dir. I és cert que Sócrates no acumula molts de trofeus a la seva carrera, però a diferència del que ens ensenya el capitalisme, ell tenia molt clar que a la vida no només compta guanyar, sinó lluitar pel que creus just. “Vam aconseguir provar al públic que qualsevol societat pot i deu ser igualitària. Que l'opressió no es imbatible. Que una comunitat només pot fructificar si respecta la voluntat de la majoria dels seus integrants”. Tot una declaració d'intencions que val la pena recorda en els temps que corren. Sócrates declarava en una entrevista recentment que volia morir un diumenge amb el Corinthias campió. I sembla que la vida li va retornar tot el que ell li havia donat. Moria el diumenge 4 de desembre, la tarda que el seu equip es proclamava campió per 5ena vegada. Que la terra li sigui lleu.
Mira també:
http://directa.cat/noticia/socrates-filosofia-justicia-lautogestio

This work licensed under a
Creative Commons license
Sindicat Terrassa